L’Estat espanyol va néixer el 1714 com a conseqüència de l’ocupació dels Estats d’Aragó, Catalunya i València per part de les tropes borbòniques, el desmantellament de les estructures polítiques d’aquells Estats, la implantació de lleis castellanes i la creació d’una estructura política colonialista per part dels castellans dirigida des de Madrid que encara perdura.
El sotmetiment dels Estats de la Corona d’Aragó va produir-se estrictament el 1714 però el projecte de sotmetiment va néixer abans, fruit d’una concepció universalista derivada de la religió catòlica i alimentada per la competència islàmica. L’arrelament d’aquest programa político-religiós universalista en la mentalitat castellana pot detectar-se encara en els nostres dies. Malgrat els progressos d’integració social a escala europea i global, un personatge com Aznar no ha dubtat a crear enemistat i enfrontar-se militarment amb el món islàmic (Iraq, Afganistan, Marroc) quan ha sorgit l’oportunitat.
Mentre l’imperi universal no arribava, el projecte de sotmetiment polític dels territoris més propers, a saber: la perifèria peninsular, argumentava la seva legitimitat tot enyorant el passat visigòtic. En aquesta enyorança, sabem que la noció d’Hispània com a unitat social d’algun tipus ja havia estat concebuda pels regnes cristians peninsulars al llarg de l’Edat Mitjana. De Rebus Hispaniae, de l’arquebisbe de Toledo Rodrigo Jiménez de Rada (c.1170-1247) data de la primera meitat del segle XIII i, per encàrrec del rei castellà, Fernando III el Santo, repassa la història tant de castellans com de navarresos, portuguesos i aragonesos. La Estoria de España del rei castellà Alfonso X (1221-1284), immediatament posterior a De Rebus Hispaniae, també tracta els regnes cristians des de la perspectiva d’una sola entitat política.
Amb l’arribada de la concepció absolutista de les monarquies europees i ja plenament desenvolupada la dinàmica expansionista dels castellans per terres americanes, aquell projecte de sotmetiment de la perifèria peninsular es va insinuar, per primer cop, factible. El primer pas en aquest sentit va ser executat per Felip II de Castella (I de Catalunya) quan el monarca va deixar de visitar les Corts catalanes perquè no acceptava que els parlamentaris catalans li exigissin fidelitat i respecte a les institucions pròpies. Per a evitar aquesta exigència institucional, i alhora poder governar, eixamplar i consolidar el seu immens imperi planetari, Felip II de Castella va establir una capital fixa a la ciutat de Madrid el 1561 i va recolzar-se en l’aristocràcia i les institucions castellanes, les quals van encertar a sintonitzar perfectament els interessos universals (per via peninsular) del pensament polític castellà amb els interessos de la naturalesa absolutista de la monarquia. La decisió de Felip II de governar els diferents Estats i territoris de l’imperi dels Àustries des de la ciutat de Madrid a partir de 1561 va significar l’inici del declivi català tant en política exterior com en política interior.
Així com els castellans a l’Edat Mitjana van escriure històries dels regnes cristians amb vocació d’un ordre polític peninsular comú i unitari (hem citat De Rebus Hispaniae i Estoria de España), també en l’època de Felip II de Castella va emergir una historiografia d’aquell projecte polític comú d’abast peninsular o Hispània empès per l’entronament del monarca com a rei de Portugal el 1580. Si Felip II va governar Castella entre els anys 1556 i 1598, el 1592 va aparèixer una Història General de España que esdevindria obra capital de l’imaginari castellà durant gairebé tres segles fins que, un cop nascut l’Estat espanyol al 1714 i superada la invasió napoleònica, els castellans (llavors esdevinguts espanyols) van promoure noves històries generals actualitzades. Ens referim a l’obra de l’historiador Juan de Mariana (1536-1623), publicada en llatí el 1592 i traduïda al castellà el 1601.
 |
 |
| Felipe d’Habsburg, I de Catalunya, II de Castilla | Juan de Mariana |
Mariana s’expressa en aquests termes:
Tant és així que, en època posterior, tot just abans de l’entrada en escena de Roma, celtes i ibers també seran espanyols.
Així per exemple, Polibi (c.203-120 a.C.) ens informa que la ciutat de Sagunt és al peu d’una muntanya que separa Ibèria i Celtibèria (Històries, III, 17, 2). Més endavant, Estrabó (c.63 aC-c-24 dC) escriu:
D’aquests quatre grups de pobles celtibers, Estrabó només n’ha citat dos (aruacs i lusons). No està clar el nom dels altres dos pobles restants o si, com diu Estrabó, els celtibers es dividien en quatre grups però, en qualsevol cas, la historiografia actual restringeix l’àrea dels celtibers a un territori reduït centrat en les províncies de Sòria, Guadalajara i franges veïnes de les províncies de Segòvia, Burgos, Saragossa, Terol i Conca.
 |
|
Extensió dels celtibers
|
Així doncs, si les referències territorials a ibers, celtes i celtibers estaven clarament delimitades en els textos d’aquests autors grecs, però Mariana no els cita en cap moment, podem inferir que l’historiador castellà esdevé, com a mínim, un important testimoni de l’evolució ideològica en el procés de creació de l’imaginari nacional que, en aquesta època, segle XVII, és a dir: abans de les guerres d’independència catalana i portuguesa de 1640, els castellans (esdevinguts espanyols) ja havien formulat en favor de la connexió amb la Hispània dels romans i, alhora, amb la Celtibèria prerromana.
I, tanmateix, només cal que observem la divisió territorial imposada pels romans a la Península Ibèrica en el moment inicial de la conquesta del territori. La distinció entre una Hispània Citerior i una Hispània Ulterior només pot tenir sentit si atenem al substrat ètnic existent: pobles ibers i celtes, respectivament.
 |
| Hispània Citerior (ibers) i Hispània Ulterior (celtes) Font: Joan Cavaller, Teoria de les nacions, Llibre 1, p. 369 |
L’obra de Juan de Mariana governarà les consciències historiogràfiques castellanes durant gairebé tres-cents anys. Ja al segle XIX, després de la revolució il·lustrada i l’eclosió del positivisme, els historiadors qüestionaran la veracitat de la vinguda del fill de Noé a España però, en cap cas, els historiadors (ni castellans ni catalans ni estrangers), cap ni un, no criticaran la realitat d’una España i d’uns españoles abans de 1714. A ulls de tothom, aquella cosa existia ja abans. L’arrelament del mite d’una España anterior a la invasió castellana rau tant en el fons de les nostres consciències que el fet de la invasió passa desapercebut com un simple conflicte dinàstic.
La importància de la qüestió del mite d’una Espanya anterior a 1714 fonamentada en aquells celtes, ibers i celtibers obrirà una pugna ideològica molt forta entre castellans i catalans a partir del segle XIX, que avui persisteix i que tractarem en propers articles.
A través d’aquest enllaç al Google Books, podeu accedir a la Historia General de España de Juan de Mariana.
Joan Cavaller
16 de març de 2009
Add a Comment