extractimg.cgi

Ibers, celtes i la descendència de Noè (part 3)

En les parts primera i segona d’aquest article hem atès al procés d’enfrontament entre historiadors catalans i castellans per fer que l’arribada de Túbal, net de Noè, a la Península Ibèrica tingués lloc en terres catalanes i castellanes, respectivament. Hem comprovat també que, davant la inexistència d’una ciència arqueològica mínimament desenvolupada, aquell enfrontament va enrarir-se encara més amb l’entrada en escena d’historiadors d’altres contrades, de manera que Túbal també podria haver establert la seva residència bé a Navarra i el País Basc, bé a Portugal. 
 
El desprestigi provocat per aquestes discussions, així com també el desprestigi de Giovanni Annio de Viturbo (introductor del mite de Túbal com a avantpassat dels ibers) després que es demostrés la falsedat dels seus escrits, va dur Juan de Mariana (1536-1623), en la seva Historia general de Espanya (1592 en la seva versió llatina i 1601 castellana), a proposar que s’abandonés la qüestió del lloc precís d’assentament de Túbal. Segons l’historiador castellà, el que realment interessava seria remarcar la unitat política de les poblacions de la Península Ibèrica sota el govern dels Àustries (amb Portugal incorporada al 1580) i el fet de llur gran imperi transoceànic.
 
La influència de Mariana va ser certament determinant però no va aconseguir desterrar absolutament dels llibres d’història la qüestió de l’arribada de Túbal. Historiadors com ara Luis López (1637) i Jerónimo de Cepeda (1643) encara escriuran històries que comencen amb Túbal. I no serà estrany trobar al segle XIX i començaments del segle XX escrits que facin referència a aquell personatge mitològic.
 
La crisi política peninsular esdevinguda el 1640 amb les revoltes de Portugal i Catalunya, que va conduir a la independència de la primera, va exigir replantejar la història antiga de les poblacions peninsulars no portugueses per a poder continuar legitimant el govern ja castellanitzat dels Àustries sobre els pobles no castellans de la Península i el dret a la restitució del poder perdut sobre Portugal. Davant la impossibilitat de recórrer al mite desprestigiat de Túbal com a nexe d’unió dels pobles contemporanis en el passat, els historiadors van introduir un personatge mític novedós sobre el que descarregar la funció nacionalista assignada fins llavors a Túbal. Aquest nou personatge és Tarsis. Recordem el seu parentiu amb Noè tot repetint la cita de la Bíblia:
 
Aquesta és la descendència dels fills de Noè: Sem, Cam i Jafet, als qui van néixer fills després del diluvi. Fills de Jafet van ser Gomer, Magog, Madai, Javán, Túbal, Mosoc i Tiras. Fills de Gomer: Asquenaz, Rifat i Togorma. Fills de Javán: Elisa i Tarsis, Quitim i Rodanim. A partir d’aquests es van poblar amb gent les illes en llurs terres, segons llurs llengües, famílies i nacions (Gènesi, 10, 1).
 
La substitució de Túbal per Tarsis com a primitiu poblador de la Península Ibèrica va ser duta a terme inicialment per l’historiador francès Samuel Bochart, el 1646, en la seva obra Geographia Sacra enmig de la polèmica dels segles XVI i XVII per la identificació de la ciutat bíblica de Tarsis com a Tartessos. Poc després, l’historiador aragonès José Pellicer de Ossau (Saragossa 1602-Madrid 1679) argumentaria en favor de Tarsis en la seva obra Población y lengua primitiva de España (1671). I el 1686, en la seva obra Emporio del Orbe, l’historiador gadità Jerónimo de la Concepción va assenyalar Cadis com a escenari supervivent del cataclisme de l’antiga Atlàntida i lloc on va arribar Tarsis en el seu peregrinatge des de les terres orientals.
 
L’amplificació de la mitologia en els termes esmentats no respon més que a la necessitat urgent i desesperada d’evitar la desintegració política dels dominis dels Àustries a la Península Ibèrica després que Portugal s’independitzés, la Corona d’Aragó continués amenaçant amb el seu propi procés independentista i, sobretot, Castella demostrés la seva feblesa en la competència davant francesos, anglesos i altres pobles europeus.
Coneixem perfectament els esdeveniments de la guerra de successió després de l’extinció de la dinastia dels Àustries i la consegüent irrupció de la nova dinastia dels Borbons. Els Estats aragonès, català i valencià serien desmantellats i convertits en colònies castellanes sotmeses a un estricte règim polític de dominació en tots els àmbits (militar, fiscal…). Al mateix temps, els territoris italians de la Corona d’Aragó (Nàpols, Sardenya i Sicília) serien atorgats a potències veïnes.
 
Per tal de justificar el domini colonial dels castellans sobre Aragó, Catalunya i València, la historiografia va continuar operant en termes mitològics sobre la nova via oberta del Tarsis tartèssic. Malgrat les múltiples crítiques rebudes des de posicions il·lustrades per les incoherències i inexactituds flagrants que contenia, finalment els censors reials van autoritzar la publicació de la España primitiva de Francisco Xavier Manuel de la Huerta y Vega (2 volums publicats a Madrid el 1737 i 1740), obra que justificava la monarquia espanyola contemporània per la seva història antiquíssima que enllaçava amb el Diluvi universal a través de Tarsis i, a més, era antecessora de les monarquies europees posteriors i, a més a més, recolzant-se en el mite de l’Atlàntida, ja dominava les terres americanes.
 
Pura propaganda barata de la nova dinastia borbònica en un context colonitzador exacerbat provocat per la ferida de la independència de Portugal i la necessitat de controlar amb una agressivitat extrema les noves colònies aragonesa, catalana i valenciana i, evidentment, la voluntat de mantenir amb vida el decadent imperi d’ultramar.
 
Altres autors com ara Antonio Fernández Prieto y Sotelo, en la seva Historia del Derecho Real de España (Madrid, 1738) o Luis José Velázquez de Velasco, en els seus Anales de la nación española (Màlaga, 1759) persistiran en la tesi de Tarsis com a primer poblador de la Península Ibèrica.
 
En la seva Historia literaria de España (Madrid, 1766), Rafael Rodríguez Mohedano ens ofereix una síntesi del problema de la introducció de Tarsis en la historiografia espanyola.
 
També cal citar aquí l’excel·lent article de Pablo Fernández Albadalejo, “Mitohistoria y nación: a propósito de la España “primitiva” de Huerta y Vega”, dins el libre Fénix de España. Modernidad y cultura propia en la España del siglo XVIII (1737-1766) (Madrid, 2006).
 
 
26 de maig de 2009
CronicaUniversalPujades

Ibers, celtes i la descendència de Noè (part 2)

En el nostre article anterior hem observat la competència entre catalans i castellans per explicar la història dels propis pobles en relació a ibers i celtes, respectivament, i la d’aquests pobles en relació a la descendència de Noè, d’acord amb el mite de la vinguda a la Península Ibèrica del seu net Túbal. La inexistència de la ciència arqueològica va permetre que aquests historiadors fabulessin segons els propis interessos nacionals sense la més mínima restricció.

La manca d’exigència científica va conduir el debat en qüestió a un panorama absolutament caòtic on catalans i castellans, a manca de regles, van veure com, entre altres, entrava en escena l’historiador basc Esteban de Garibay per a reclamar un lloc en el joc. La irrupció no esperada de l’historiador basc va posar en evidència la banalitat de la discussió sobre la descendència de Noè però, encara més, va posar en evidència que aquella discussió era en realitat, com també avui ho és el treball dels historiadors a partir de les troballes de l’arqueologia, un instrument més al servei de l’enfrontament nacionalista entre castellans i catalans a la Península Ibèrica.

L’historiador català Jeroni Pujades ens ofereix un bon resum de com la discussió havia degenerat en múltiples propostes incompatibles:

Florian de Ocampo, que es uno de los que opinan que Tubal vino por mar, dice que hizo su navegación por el mar Océano, y que entrando por la tierra de España, la primera provincia en que paró de propósito, é hizo asiento, fué la Bética, que hoy se nombra Andalucía; y si bien señala que pobló algunos lugares, no los nombra. Y dice que despues de haberlos dado leyes y modo de vivir: navegando por la costa del mar Océano, y marina de Portugal, fundó una poblacion á la que nombró Setúbal; y que despues se volvió atrás ácia el mar Mediterráneo, y llegó á la provincia que hoy se llama Cataluña; y que en un sitio alto junto al mar edificó una poblacion que la puso por nombre Tarazoau (…) y hoy se llama Tarragona (…).

(…) Otros, y entre ellos nuestro Viladamor y Pedro Antonio Beuter dicen que vino Tubal por el mar Mediterráneo, y esta opinión parece que la sigue el Maestro Pedro Medina (…). Y prosiguen Viladamor y Beuter diciendo que al entrar Tubal en lo que hoy es España, descubrió unas montañas muy altas, á las cuales nombró Setubals, y que despues al cabo de algun tiempo se llamaron Pirineas; y que navegando por allí por la costa de tierra, el primer lugar que fundó fue Tarazoau, que hoy se llama Tarragona como lo dejo dicho (…)

Garibay tambien es de aquesta opinion, de Tubal vino por el Mediterráneo; pero dice que subió por el rio Ebro arriba porque era navegable hasta Cantabria (…) y que tomó asiento, y fundó sus primeras caserías ó barracas, y pueblos por aquellas montañas de Cantabria (…)

Otros historiadores, y entre ellos nuestro catalán Tomic, dicen que vino Tubal por tierra, y así lo entendieron Diego de Valera, y el arzobispo D. Rodrigo, referido por Micer Luis Pons de Icart; pero estos tres, todos estan discordes sobre el sitio en que primero tomó asiento Tubal con sus gentes. Tomic dice que el primer pueblo que Tubal fundó en España fue Amposta, situada mas abajo de Tortosa en la ribera de Ebro cerca del mar, y así en tierras de Cataluña. Diego Valera dice que pobló primero Montes de Hoca, cerca de la ciudad de Burgos de Castilla. El arzobispo D. Rodrigo dice que la primera población de Tubal fué en los montes Pirineos, pero no dice qué pueblo, ni en qué parage, sino que desde aquí bajó á proseguir las demas poblaciones de España. (Jeroni Pujades. Crònica universal del Principado de Cataluña. Llibre I, cap. 9)

Que el net de Noè arribés a Montes de Hoca o Cantàbria després de la seva navegació per l’Ebre, sona especialment ridícul, però no pas perquè no fos possible sinó perquè no hi ha cap prova que ho avali. Tanmateix, per la mateixa raó, hem de creure mancat de sentit que Tubal arribés a Andalusía, a Setúbal, a Catalunya o a qualsevol altre indret de la Península Ibèrica i, en definitiva, que ningú anomenat Tubal arribés enlloc.
 
Malgrat tot, els historiadors estaven massa embrancats en la discussió sobre l’origen dels pobles prerromans de la Península Ibèrica com per prescindir-ne absolutament. La importància del tema no estava en el lloc d’arribada de Tubal sinó en el fet mateix de Tubal, ja que a través d’aquest personatge de la mitologia es deduïa la realitat nacional d’un substrat ètnic prerromà unitari d’abast peninsular. Tubal i les seves gents, tots eren un únic poble. Però… quin poble? avantpassat dels catalans o avantpassat dels castellans? Aquesta és l’autèntica raó de la discussió entre historiadors. Avui, atès que els catalans estem colonitzats pels castellans, aquesta discussió no tindria sentit perquè els castellans imposen llur discurs a través de les escoles i les universitats, però al segle XVI esdevenia un tema fonamental.

En el context de la monarquia dels Àustries, i fins que Felip II de Castella i els seus hereus no van deixar clara llur inclinació pro-castellana i llur propòsit en contra dels interessos dels estats de la Corona d’Aragó, la qüestió d’interès real estava en quin dels dos pobles, castellans o catalans, gaudirien de preeminència. Si els historiadors aconseguien convèncer tothom que els descendents de Noè havien aterrat i procreat a Catalunya (Castella), i en conseqüència els castellans (catalans) eren un poble secundari nascut a partir dels catalans (castellans), tindríem un argument de pes per a obligar els Àustries a construir la corona i l’imperi tot concedint als catalans (castellans) el dret a governar.

Atès que, per causa de la irrupció d’Esteban de Garibay i altres historiadors, la discussió no podia continuar ja tractant d’elucidar el lloc d’arribada de Tubal, la historiografia castellana va reaccionar alterant les regles del joc. A partir d’aquell moment, el tema a discutir seria tan sols el fet que els descendents de Tubal serien un únic poble. El gran historiador castellà Juan de Mariana va ser l’encarregat de reformular l’escenari:

Tubal, hijo de Jafet, fué el primer hombre que vino á España. Así lo sienten y testifican autores muy graves, que en esta parte del mundo pobló en diversos lugares, poseyó y gobernó á España con imperio templado y justo. La ocasión de su venida fue en esta manera. El año que después del diluvio general de la tierra, conforme á la razon de los tiempos mas acertada, se contaba 131, los descendientes de Adan, nuestro primero padre, se esparcieron y derramaron por toda la redondez de la tierra y por todas las provincias (…). A la familia y descendencia de Jafet, hijo tercero del gran Noé, dieron la parte de Asia que mira el septentrión, desde los famosos montes Tauro y Amano, demás desto toda la Europa. Hecha la partición en esta forma, los demás hijos de Jafet asentaron en otras provincias y partes del mundo; pero Tubal, que fué su quinto hijo, enviado á lo postrero de las tierras donde el sol se pone, conviene á saber, á España, fundó en ella dichosamente y para siempre en aquel principio del mundo, grosero y sin policía, no sin providencia y favor del cielo, la gente española y su valeroso imperio. (Juan de Mariana, Historia general de España, 1, 1).
 
Efectivament, el que interessa és “la gente española y su valeroso imperio”. Tots espanyols, fins i tot els navarresos que, recordem, des de 1512 formaven part dels dominis dels reis de la Corona d’Aragó i a partir de 1516 dels dominis del Regne de Castella. Però també els portuguesos que, recordem, des de 1580 formaven part dels dominis dels Àustries. Un únic poble peninsular organitzat políticament en regnes diferents però nacionalment sense distinció d’origen:

Averigudada cosa y cierta es, conforme á lo que de suso queda dicho, que Tubal vino á España; mas en qué lugares hiciese su asiento, y qué parte de España primeramente comenzase á poblar y cultivarla, no lo podemos averiguar, ni hay para qué adivinarlo; dado que algunos piensan que en la Lusitania; otros que en aquella parte de los Vascones que se llama hoy Navarra. Toman para decir esto argumento los portugueses de Setúbal, pueblo de Portugal; los navarros de Tafalla y Tudela, los cuales lugares, mas por la semejanza de los nombres que por prueba bastante que tengan para decirlo, sospechan fueron poblaciones de Tubal… (Juan de Mariana, Histoira General de España, 1, 7)

“Ni hay para qué adivinarlo”. La solució oferta per Juan de Mariana va contribuir a simplificar enormement el problema dels origens dels pobles de la Península Ibèrica i, particularment, va simplificar enormement el problema ideològic de la monarquia dels Àustries que ara ja no haurien de preocupar-se d’elaborar ni justificar, a través dels cronistes reials, històries basades en feble mitologia. De fet, podem constatar que després de Mariana la historiografia castellana va caure en una plàcida apatia de la que no escaparia fins al segle XIX quan, després de Napoleó, i en un context ideològic europeu evolucionat i definit per la superació de les monarquies absolutes i l’aparició de la democràcia (liberalisme, republicanisme, socialisme…), caldria esforçar-se a legitimar el nou subjecte polític nascut de l’ocupació militar i el desmantellament dels estats de la Corona d’Aragó esdevinguda al 1714: l’estat espanyol.

Malgrat l’ocupació militar castellana dels estats de la Corona d’Aragó, la repressió brutal consegüent, i el persistent silenci entre els historiadors castellans imposat per Juan de Mariana, els historiadors catalans continuarien la lluita ideològica per demostrar la naturalesa nacional diferenciada del propi poble respecte als invasors. En el proper article escoltarem les veus d’aquests historiadors catalans.

Enllaços:
Jeroni Pujades, Crònica universal del Principado de Cataluña (1609). Llibre I, cap.9
Juan de Mariana, Historia general de España (1592), Llibre 1, cap.1

 

Vilassar, 11 de maig de 2009

Pedro_de_Medina__Grandezas_250

Ibers, celtes i la descendència de Noè (part 1)

La manca de desenvolupament de la ciència arqueològica fins a finals del segle XIX va permetre durant els segles anteriors l’aparició de discursos mitològics sobre la història de Espanya que s’esforçaven a explicar la realitat i l’origen dels pobles ibers i celtes. En articles anteriors ja hem subratllat la necessitat que manifesta tota col·lectivitat d’escriure narracions sobre fets amb la màxima antiguitat possible per a així legitimar amb més força el propi present. En aquest esforç genealògic, els historiadors clàssics i medievals van lligar el passat del propi poble a la figura de déus, herois i personatges mitològics.

En aquest article ens referirem als discursos de la historiografia catalana i castellana per explicar l’origen dels pobles ibers i celtes que van habitar la Península Ibèrica en relació amb Noè, el personatge bíblic del diluvi universal, i la seva descendència.

Que ibers i celtes poguessin descendir de Noè avui sona certament ridícul però el fet d’aquests discursos resulta molt interessant perquè, fins i tot en aquest àmbit mitològic, catalans i espanyols van mantenir discussions interessades per a explicar la pròpia història i, alhora, justificar les realitats nacional i política contemporànies.

El mite de l’ascendència d’ibers i celtes en el personatge mitològic de Noè estableix la seva justificació inicial en el llibre del Gènesi on, en diferents passatges, apareixen dos noms clau: Tubal i Tarsis, tots ells descendents de Noè. En aquest article parlarem només de les discussions al voltant de Túbal:

Aquesta és la descendència dels fills de Noè: Sem, Cam i Jafet, als qui van néixer fills després del diluvi. Fills de Jafet van ser Gomer, Magog, Madai, Javán, Túbal, Mosoc i Tiras. Fills de Gomer: Asquenaz, Rifat i Togorma. Fills de Javán: Elisa i Tarsis, Quitim i Rodanim. A partir d’aquests es van poblar amb gent les illes en llurs terres, segons llurs llengües, famílies i nacions (Gènesi, 10, 1).

La Bíblia no diu més, però en les seves Antiguitats jueves (I, 2), Yosef bar Mattityahu (Flavius Josephus) va escriure el c.93 d.C.: “Túbal va assenyalar assentament als thobelians que actualment són ibers”. (Juan de Mariana, Historia general de España, I, 1).

Per interessos nacionalistes contemporanis de catalans i espanyols, aquests dos paràgrafs van donar lloc a una pugna dialèctica molt intensa que s’iniciaria formalment a partir de la publicació el 1498 d’un recull de pretesos textos antics per part del frare dominic Giovanni Nanni (o Annio) de la ciutat italiana de Viterbo: Commentaria super opera diversorum auctorum de antiquitatibus loquentium, coneguts més tard com a Antiquitatum Variarum o també Les antiguitats d’Annio, i que l’autor va dedicar als Reis Catòlics.

Aquest recull de textos antics va ser criticat ben aviat per contenir un gran nombre d’interpolacions i fins i tot textos falsos i inventats (Lluís Vives, Juan de Verara, Melchor Cano, Antonio Agustín, etc.) Dins d’aquests textos falsos hi havia els cinc llibres d’un sacerdot anomenat Beroso, que va viure a Caldea entre els segles IV i III a.C. En el llibre De primis temporibus & quauor ac viginti regibus Hispaniae & eius antiquitate, inclòs en les Antiguitats, Giovanni Annio de Viterbo recollia la cita bíblica de Túbal fet pel pseudo-Beroso i, a partir d’aquí, desenvolupava una història antiga de la Península Ibèrica amb origen en la descendència de Noè i la dispersió des de Babel. En arribar a la Península Ibèrica, Túbal es convertia en el primer rei d’Espanya. A Túbal va succeir el seu fill Ibero, i entre els descendents d’aquest hi hauria altres reis amb noms com ara Hispano, Luso, etc. fins a entroncar definitivament amb els pobles ibers i celtes que documenten les fonts antigues a la Península Ibèrica.
(http://www.cervantesvirtual.com/servlet/SirveObras/mcp/12604736447045976310624/026283_0001.pdf)

Un dels exemples dels efectes causats pel text de Giovanni Annio de Viterbo el trobem en l’historiador valencià Pere Anton Beuter on ja al 1538, en la seva Primera part de la Història de València, escriu:

Regnà en Spanya Tubal o Jubal, segon lo nomena Berosos, CLXVII anys o CLXX anys, poch més o menys; y trau-se aquest compte per la monarchia dels caldeus que scriu lo Beroso, en la qual regnà Nimrod, lo primer rey que fon nomenat Saturno, que és nom de fundador de senyoria. En lo XII any de aquest Saturno vengué Tubal a Espanya, y havia començat a regnar Nimrod en l’any CXXX aprés del diluvi. Succehí a Nimrod son fill Belo, y a Belo son fill Nino, en lo temps del qual, al XI anys del seu principat Noé visità a Tubal en Spanya (…). Succehí a Tubal son fill Ibero, y regnà XXVIII anys perquè morí jove y axí regnà poch. Aquest posà lo nom al rio Ebro, perquè adobà molts llochs en la mare del riu per hon passàs, portant-lo per millors camins a entrar en la mar prop de la Ràpita en Tortosa, perquè en les crexents fos menys danyós a la terra y en son discurs aprofitàs millor per allà hon passa. A la entrada de aquest riu en la mar, o prop d’ella per millor parlar, fon edificada la ciutat Lercosa, com la nomena lo Ptholomeu, y ara·s diu Derthusa o Tortosa. Aquest Ibero donà a la Spanya nom de Ibèria, que fon nomenada per respecte d’ell de alguns. Altres la nomenaren Celtibèria per los celtes que vingueren en son temps, com ja és dit. La habitació de aquest rey y la sua residència fon en les partides per hon passa Ebro, perquè los antichs allí tingueren la sua habitació, hon trobam més memòries dels seus noms. Per ací·s prova també que la primera habitació de Tubal son pare fon en los Pyrineus, perquè aquella partida fon primer poblada. (Primera part de la Història de València, 5. Pp. 75-76 de l’edició de la Universitat de València, 1998).

 

Pere Anton Beuter
Primera part de la Història
de València
, 1538 
Pedro de Medina
Las grandezas y cosas
notables de España,
1548

Vet aquí que en la interpretació del mite recollit per Viterbo, el valencià Beuter enuncia el poblament de la Península Ibèrica tot començant per territori català: Pirineus, riu Ebre, Tortosa, etc. Aquesta interpretació no agradaria gens als autors espanyols i, alternativament a Beuter i altres autors catalans i valencians, sorgiria una visió castellanista o espanyolista on el viatge de Túbal a l’occident europeu tindria lloc per mar i tocaria terra a Andalusia. Una mostra de la rèplica espanyolista en la interpretació del mite la trobem en Las grandezas y cosas notables de España de l’historiador Pedro de Medina publicada a Sevilla el 1548 i dedicada a Felip II de Castella:

Concuerdan juntamente los autores en ello que Tubal, quinto hijo de Iapheth vino a poblar a nuestra España. A este Tubal llamó Iosepho en el libro primero de las antiguedades, en el capítulo undécimo Ibudel, o Iubal como otros dicen: y del escrive que se llamaron Iubeles sus descendientes, que despues se nombraron Iberos. Esta venida de Tubal a España fue por la mar en navios: en los quales asi el como los que con el venian, truxeron cavallos, ganados, aves, y otros, animales, aparejos y cosas necesarias para que la tierra bolviesse a produzir y recobrar su primero lustre. Dicen que se embarco en Iapha, o en otro puerto de Levante cercano a este para de alli venir a España. El lugar donde primero aporto Tubal congeturan algunos por ciertos indicios, y rastros haver sido la provincia que agora llamamos Andalucia. Aqui se detuvo de proposito el fundador y primero Rey de España Tubal, y señalo algunas estancias, en que muchos de aquellos Armenios, que con el venian, se alojaron. (Primera y segunda parte de las grandezas y cosas notables de España, Cap. XIX)

En la seva Crónica general de España, publicada al 1553, Florián do Campo recull la mateixa història:

Fue aquel año que Tubal entró en España según algunos autores declaran, dos mill y çiento y sesenta y tres antes que nuestro salvador Cristo naciese, y çiento y quarenta y dos despues de pasada la destruyçion del Diluvio general, conformandonos a la cuenta de los Hebreos. Y luego como Tubal en ella vino, la primera region donde dizen aver parado de proposito fue sobre la provincia que llamamos Andaluzia, y alli señaló çiertas estançias en que moraron y quedaron muchos de los que consigo traya. (Crónica general de España. Llibre 1, cap. V, vid. p. 40 de 572 de l’edició de Yuste).
 
En el govern absolutista dels Àustries, el poder convergia en la persona del monarca però els pobles que els reis governaven, a través de llurs historiadors, cridaven per interpretacions nacionals particulars. Avui, que Túbal arribés a Catalunya o a Andalusia no té importància perquè la ciència nega que Túbal i els seus poblessin la Península Ibèrica, però sí que en té, i molta, la naturalesa originària dels pobles sobre el territori. Qui van ser primers: els ibers o els celtes? Si acordem que hi van ser els ibers, llavors la historiografia científica actual es plantejarà, per interessos nacionalistes, com de fet es planteja, si els ibers van ser primers a Catalunya o primers a Andalusía. La ciència actual repeteix l’esquema de la mitologia nacionalista del segle XVI.
 
Vilassar, 27 d’abril de 2009.
Vilars-563x395

El problema de la delimitació territorial del poble iber

L’origen dels pobladors de la Península Ibèrica ha estat un tema de discussió cabdal en la historiografia catalana i espanyola de tots els temps, tant per l’interèrs científic del tema en si mateix com, sobretot, per la força de legitimació que confereix a l’organització política contemporània. Hem vist en articles anteriors que la historiografia al servei dels interessos nacionals castellans (així per exemple Juan de Mariana) s’ha esforçat per mostrar la realitat dels celtibers com a passat etnològic comú a tots els habitants de la Península Ibèrica per a, així, disposar d’un argument sòlid en favor de la legitimitat de la monarquia dels Àustries i els Borbons amb capital a Madrid i domini sobre els pobles i Estats peninsulars no castellans.

La majoria dels textos clàssics, especialment els grecs més antics, diferenciaven clarament la realitat de dues poblacions a la Península Ibèrica: ibers i celtes. Resulta evident que aquest fet impedia als historiadors castellans promoure un substrat ètnic comú a tota la Península però, com ja ha estat dit, el problema va ser resolt violentant aquelles fonts literàries i fent que el poble dels celtibers ocupés la totalitat del territori peninsular.

Tanmateix, els problemes d’aquesta violentació literària no es podien resoldre així de forma tan simple. Un dels esculls a superar per la historiografia castellana era el fet que els documents antics atorgaven als ibers una existència anterior als celtes sobre el sòl peninsular, circumstància que els confereix un grau de legitimitat superior, en el mateix sentit que els pobles cristians eren els legítims posseïdors de la terra davant els invasors àrabs.

A més, aquesta antiguitat dels ibers es complementa amb una localització geogràfica molt determinada que s’ajusta en grans termes, casualment o no, als pobles dels Estats contemporanis de la Corona d’Aragó. En aquest sentit, les paraules que identifiquen el nom del riu Ebre (Iber en els textos antics) i el nom del poble iber són la mateixa, fet que enuncia una localització molt concreta en territori no castellà. Deixarem de banda les múltiples proves arqueològiques que apunten en aquesta mateixa direcció per a centrar-nos només en argumentacions anteriors al segle XX. Proves complementàries mostren l’especificitat mediterrània de la cultura dels ibers com ara, per exemple, l’existència del poble celtiber el nom del qual procedia de la unió amb el nom d’uns veïns celtes occidentals que, tot just, llavors, per ser celtes, no eren ibers. Per si aquests arguments no fossin suficients, molts autors han relacionat el significat de la paraula iber amb el nom del riu Ebre en la seva pretesa arrel basca, la qual, casualment, ens parla de riu (ibai) o vall fluvial (ibar) o aigua calenta (ur-bero o i-bero). I és clar, si els ibers eren veïns dels bascos i compartien una arrel lingüística, llavors deixaven de ser celtes/castellans per partida doble. El 1784, en la seva Historia critica de España, l’historiador català Joan Francesc Masdéu relacionava la paraula iber amb el basc:

Por esta razón, que me parece fundada en buena crítica, si yo he de notar, por exemplo, el orígen mas verisimil [sic] de la palabra Ibéro, nombre el mas antiguo de uno de los Rios mas principales de España, la deduciré con el P. Joseph Moret [Investigaciones históricas de las antigüedades del Reyno de Navarro, llibre 1, cap. 5], de la lengua Vascona, derivandola del Vascuence Ur-bero ó I-bero, que significa Agua-caliente. (Vol. 2. p. 35).

Per bé que encara estigui lluny de resoldre’s la qüestió, són moltes les proves que relacionen la llengua dels ibers amb la dels bascos, fet que converteix uns i altres en veïns i, en tot cas, com hem dit, en no castellans.

Deixant de banda la proposta etimològica de Moret, a la que se suma Masdéu, resulta indiscutible que el fenomen iber, en base a tots els arguments esmentats, se circumscriu en un àrea georàfica molt concreta definida bàsicament pel riu Ebre i el litoral mediterrani de la desembocadura del riu en les costes catalana, llenguadociana, valenciana i murciana.

Per a argumentar la realitat d’un substrat ètnic comú a tota la Península Ibèrica, i així desfer la indesitjada catalanitat de la cosa ibera, els castellans han fet ús de tots aquells textos grecs i romans que, per raó de qualsevol indefinició o generalitat, ofereixen la possibilitat d’interpretar en contra de la localització catalana del poble iber. El llibre III de la Geografia d’Estrabó (c.63 aC-c-24 dC) és un d’aquests textos clàssics que presenten indefinicions i contradiccions suficients aprofitables per a vestir un discurs nacionalista en qualsevol dels sentits que volguem. El següent paràgraf podria ser utilitzat per a parlar dels ibers a l’Atlàntic:

Des d’aquesta costa en la que desemboquen el Betis [Guadalquivir] i l’Anas [Guadiana] i des dels confins de Maurusia fins a l’interior, el Mar Atlàntic penetra i configura l’Estret de les Columnes [Estret de Gibraltar], pel qual el Mar Interior s’uneix al Mar Exterior. Allà hi ha un munt que pertany als ibers anomenats bastetans, als que també diuen bàstuls, el Calp [avui Gibraltar]. Per als qui naveguen des del Mar Nostre fins al Mar Exterior aquest resta per tant a la dreta, i al seu costat, a quaranta estadis, trobem la ciutat de Calp [les ruïnes de la qual són a San Roque, Cadis], antiga i digna d’esment, que va ser en altre temps port marítim dels ibers. (Estrabó, Geografia, III, 1, 7).

En general, la lectura de tot el llibre tercer de la Geografia d’Estrabó enuncia la realitat d’un únic poble més o menys uniforme, anomenat iber, que ocupa tota la Península Ibèrica. Però al mateix temps, el text d’Estrabó ofereix curioses incongruències que remeten a informacions anteriors, lluny de la dominació romana, en què es diferenciaven clarament pobles ibers i pobles celtes:

Així doncs, a l’interior de la vora est de l’Anas [Guadiana] s’estén la Turdetània [Andalusia], que està recorreguda pel riu Betis (…) Dels celtes, la ciutat més coneguda és Conistorgis (III, 2, 1-2)

Les ciutats que es funden en l’actualitat, com ara Pax Augusta [avui Beja, Portugal] entre els celtes, Emèrita Augusta [Mèrida] entre els túrduls, Cesaraugusta [Saragossa] en territori celtiber i alguns altres assentaments, mostren l’evolució d’aquestes constitucions; tos els ibers que han adaptat aquesta forma de ser són dits togats, i entre aquests es comptes fins i tot els celtibers, que en un temps van ser tinguts pels més ferotges. (III, 2, 15)

Els que viuen més allunyats són els àrtrabres, en les proximitats del cap que anomenan Neri, que separa els flancs occidental i nord. En llurs rodalies viuen celtes, emparentats amb els de les riberes de l’Anas. (Estrabó, Geografia, III, 3, 5).

Si a la Península Ibèrica hi ha celtes i també la barreja de celtes i ibers (és a dir, celtibers), resulta llavors que (d’acord amb els textos grecs més antics) els ibers són diferents dels celtes, de manera que no podem parlar de cap substrat ètnic unitari.

Un dels textos més importants per a la historiografia castellana que ha permès desfer la localització catalana dels ibers ha estat l’Ora Marítima, escrit grec del segle VI a.C., amb interpolacions del segle I a.C., traduït al llatí per Rufius Festus Avienus, poeta del segle IV d.C. Aquest escrit ofereix una descripció geogràfica de les costes del continent europeu conegudes llavors, és a dir, des del Mar Negre fins a les illes britàniques. A l’Ora Marítima, en la seva descripció de la desembocadura d’un riu de l’actual província de Huelva, Avienus escriu:

Iugum inde rursus et sacrum infernae deae
divesque fanum, penetral abstrusi cavi
adytumque caecum. multa propter est palus
Erebea dicta. quin et Herbi civitas
stetisse fertur his locis prisca die,
quae proeliorum absumpta tempestatibus
famam atque nomen sala liquit caespiti.
at Hiberus inde manat amnis et locos
fecundat unda. plurimi ex ipso ferunt
dictos Hiberos, non ab illo flumine
nam quicquid amnem gentis huius adiacet
occiduum ad axem, Hiberiam cognominant.
(Versos 238-249)
 
La traducció de Pere Villalba diu:
 
Després, novament, hi ha un cap, i un temple consagrat a la Deessa Infernal [Prosèrpina, esposa de l’Hades] i ric, l’interior d’una caverna amagada i un accés secret. A prop hi ha un gran maresme, anomenat Etrefea: encara més, hom diu que, en aquests indrets, s’alçà, a l’antigor, la ciutat d’Herbus, la qual, destruïda pels sotracs de les guerres, només ha deixat la fama i el nom a la contrada. Però, després, flueix el riu Hiber, i fertilitza els paratges amb les seves aigües. La majoria també diu que els hibers han rebut llur nom d’ell, no d’aquell riu que esmuny les seves aigües entre els vascons inquiets. Car hom anomena Hibèria el territori d’aquest poble que s’estén al costat del riu devers l’occident. (p. 85 de la traducció de Pere Villalba publicada el 1986 per la Fundació Bernat Metge).
 
Vet aquí doncs que, gràcies al text d’Avienus, els castellans poden argumentar per fi en contra de la localització exclusiva aragonesa-catalana-llenguadociana-murciana-valenciana de la cultura ibera i fer-la extensible a Huelva, i des d’aquí a Andalusia, i des d’aquí al conjunt de la Península Ibèrica. L’historiador Florián De Ocampo, en els seus Cinco primeros libros de la Crónica General de España, publicat al 1553, esmenta ja aquest problema:
 
No faltan opiniones tambien sobre la razon y nombradia del rio sobredicho, porque no contentos otros historiadores con lo que de sus apellidos comunmente se platica, revolviendo la cosa mucho más de raíz hallan no ser aquel Ebro el rio Ybero, por quien España se dixo Yberia, sino cierto rio Ybero del Andaluzia, cuyo sitio, señales, y muestras concordan mucho con el que viene por Moguer, y por Niebla llamado rio Tinto, tomalo la mar entre Palos y Huelma, por cuyo respeto dizen que los muy antiguos nombraron Yberia propriamente la tierra sola de España que va desde sus aguas contra la parte del Occidente hasta dar en el cabo Sagrado que dizen de Sant Vicente, desde el qual espacio se pudo derramar y cundir esta nombradia por las otras provincias della. (Llibre I, cap. 5)
 
Problema que perdudaria encara molts segles. Al 1795, l’historiador José Ortiz y Sanz, en el seu Compendio cronológico de la historia de España desde los tiempos mas remotos hasta nuestros dias escriu:
 
… entre los dos ríos Betis y Guadiana. En este distrito hallan un rio llamado Hibero (Hyberus según Avieno), del qual quieren que toda España se llamase Iberia, como se llamaban Hiberos los pueblos circunvecinos á dicho rio Hybero. De este rio no hay otra noticia sino la de Festo Avieno (…) y es cosa dura de creer que un rio tan desconocido y de poco nombre fuese capaz de darle á toda España, y nó el caudaloso Ebro, contra el sentir expreso de los escritores antiguos mas célebres, singularmente Plinio (III.3.) Si es cierto lo que dicen nuestros historiadores acerca de la navegación de Amilcar por el Ibero arriba quando fundó á Cartago-vetus, no hay duda era el Ebro, y no el Hyberus de Avieno; el qual sería algun arroyo sin nombre. Por lo menos no sería navegable, como no lo son Tinto ni Odiel, uno de los quales imaginan que pudo ser el Hyberus. (José Ortiz y Sanz, Compendio cronológico de la historia de España desde los tiempos mas remotos hasta nuestros dias. Llibre I, cap. 3. pp. 14-15 de l’edició de 1795)
 
Jeroni Pujades, al 1609, en la seva Crónica universal del Principado de Cataluña, recull la cita de De Ocampo per a criticar, com feia Ortiz y Sanz, la constant confusió de la historiografia castellana sobre la identificació del riu Ebre original:
 
Otros alegados por Florian dicen que este rio Hibero no fué el que hoy se llama Ebro, y que siempre ha mantenido el mismo nombre corrompido de Hibero en Ebro. Que es cosa digna de admirar y notar, que en tanto tiempo y tantas mudanzas, como verémos haber habido en Cataluña, siempre este rio haya conservado así su nombre, con tan poca mudanza del antiguo, como se lee en todos los escritores, especialmente en el reverendísimo arzobispo D. Antonio Agustin, el cual reprendre á los que dicen que el rio Tinto fué Hibero. Aqueste rio Hibero hoy nombrado Ebro, segun Medina, Florian, Beuter, Lucio Marinéo, y Aretio, nace en los montes de Idubeda, brazo de los Pirineos, … (Jeroni Pujades, Crónica universal del Principado de Cataluña, Llibre I, cap. 12, p. 39 de l’edició de 1829)
 

Bosch i Gimpera. Etnos ibèrica (1947)
Visió catalanista que tendeix a fer coincidir l’extensió territorial dels ibers amb la de la Corona d’Aragó i l’idioma català.
Visió catalanista de la web de la Generalitat de Catalunya on els ibers són diferents als habitants de Tartessos i, a més, els celtes de la Península Ibèrica no tenen personalitat pròpia (de fet, ni apareixen al mapa)
http://www.xtec.cat/recursos/socials/ibers/formacio.htm
 

L’epigrafia ibera s’estén a Aragó, Catalunya,
Llenguadoc, Múrcia i València
 
Encara al 1932, Bosch i Gimpera haurà de referir-se al text d’Aviè com una interpolació estranya (Etnologia de la Península Ibèrica, 1932, 328). Però no importa, la historiografia castellana persisteix. En aquest text recent de l’historiador Adolfo J. Domínguez Monedero, “Los términos Iberia e iberos en las fuentes grecolatinas: estudio acerca de su origen y ámbito de aplicación” (Lucentum 2, 1983), torna a resorgir l’interès per identificar ja no només el nom del riu Iber sinó també del conjunt del poble iber en el lloc expressat per Avienus:
 
No veo excesivamente difícil que, teniendo en cuenta los conocimientos geográficos de los navegantes griegos (y su profundo trasfondo mitológico), el Jardín de las Hespérides (ahora el extremo occidente, pero antes el extremo septentrión) pueda identificarse o, al menos, relacionarse, con el país del Vellocino de oro que, por qué no, también pueda estar en Occidente (…); junto a la Cólquide estaba la Iberia. Junto a esta nueva “Cólquide” (Tartessos), ¿por qué no va a haber “iberos”? ¿Por qué, pues, no pensar que la zona de Huelva, próximo a o formando parte de Tartessos, no ha recibido el nombre de “Iberia” “a causa del oro”, como nos dice Estrabón? (p. 209).
 

Estratègia espanyolista en la interpretació dels ibers: si els ibers vivien també a Andalusia, llavors no vivien només a Catalunya.

Si, a més, els ibers neixen a Huelva, tindrem que els ibers de Catalunya no són els fonamentadors del conjunt de la cultura ibera i els catalans no podran apropiar-se’n.

Evidentment, les preguntes que formula Domínguez Monedero denoten l’oposició d’algun corrent de pensament i, en tot cas, la vigència d’un problema. Los iberos, un treball excel·lent d’Arturo Ruiz i Manuel Molinos, citat per tothom com a obra de referencia inexcusable i publicat el 1993, inclou dins la categoría d’ibers els pobles de Castella i Andalucía. En canvi, un altre historiador de prestigi com ara Antonio Tovar, en el seu article “Estado actual de los estudios ibéricos”, publicat el 1987 a la revista Archivo de Prehistoria Levantina, 17, estableix:
 
Podemos, pues, defender la extensión de la cultura ibera (lengua, escritura, cerámica, arte, etc.), con variantes regionales, pero con unidad que se extiende desde Urci por la Bastetania [Almeria], la Contestania [Múrcia, Alacant], la Edetania [València, Castelló], las tribus de la costa catalana (ilercaones, lacetanos, cosetanos, layetanos, indigetes) y la zona de Narbona y Ensérune, por la costa de Rosellón y el Languedoc. El amplio territorio de los ilergetes [Lleida, Saragossa] es también epigráficamente ibero. (p.9).
 

El problema de la delimitació territorial de la cultura ibera persisteix avui dia perquè també persisteix el problema de l’ordenació política contemporània de l’Estat espanyol en la continuïtat de l’ocupació política i la voluntat de colonització de Castella sobre els Estats de la Corona d’Aragó. Un i altre, són problemas íntimament lligats.

Enllaços:

Vilassar, 13 d’abril de 2009

La-invenció-castellana-dels-celtibers-com-a-substrat-espanyol-al-S.XVI

La invenció castellana dels celtibers com a substrat espanyol al S.XVI

 

L’Estat espanyol va néixer el 1714 com a conseqüència de l’ocupació dels Estats d’Aragó, Catalunya i València per part de les tropes borbòniques, el desmantellament de les estructures polítiques d’aquells Estats, la implantació de lleis castellanes i la creació d’una estructura política colonialista per part dels castellans dirigida des de Madrid que encara perdura.

El sotmetiment dels Estats de la Corona d’Aragó va produir-se estrictament el 1714 però el projecte de sotmetiment va néixer abans, fruit d’una concepció universalista derivada de la religió catòlica i alimentada per la competència islàmica. L’arrelament d’aquest programa político-religiós universalista en la mentalitat castellana pot detectar-se encara en els nostres dies. Malgrat els progressos d’integració social a escala europea i global, un personatge com Aznar no ha dubtat a crear enemistat i enfrontar-se militarment amb el món islàmic (Iraq, Afganistan, Marroc) quan ha sorgit l’oportunitat.

Mentre l’imperi universal no arribava, el projecte de sotmetiment polític dels territoris més propers, a saber: la perifèria peninsular, argumentava la seva legitimitat tot enyorant el passat visigòtic. En aquesta enyorança, sabem que la noció d’Hispània com a unitat social d’algun tipus ja havia estat concebuda pels regnes cristians peninsulars al llarg de l’Edat Mitjana. De Rebus Hispaniae, de l’arquebisbe de Toledo Rodrigo Jiménez de Rada (c.1170-1247) data de la primera meitat del segle XIII i, per encàrrec del rei castellà, Fernando III el Santo, repassa la història tant de castellans com de navarresos, portuguesos i aragonesos. La Estoria de España del rei castellà Alfonso X (1221-1284), immediatament posterior a De Rebus Hispaniae, també tracta els regnes cristians des de la perspectiva d’una sola entitat política.

Amb l’arribada de la concepció absolutista de les monarquies europees i ja plenament desenvolupada la dinàmica expansionista dels castellans per terres americanes, aquell projecte de sotmetiment de la perifèria peninsular es va insinuar, per primer cop, factible. El primer pas en aquest sentit va ser executat per Felip II de Castella (I de Catalunya) quan el monarca va deixar de visitar les Corts catalanes perquè no acceptava que els parlamentaris catalans li exigissin fidelitat i respecte a les institucions pròpies. Per a evitar aquesta exigència institucional, i alhora poder governar, eixamplar i consolidar el seu immens imperi planetari, Felip II de Castella va establir una capital fixa a la ciutat de Madrid el 1561 i va recolzar-se en l’aristocràcia i les institucions castellanes, les quals van encertar a sintonitzar perfectament els interessos universals (per via peninsular) del pensament polític castellà amb els interessos de la naturalesa absolutista de la monarquia. La decisió de Felip II de governar els diferents Estats i territoris de l’imperi dels Àustries des de la ciutat de Madrid a partir de 1561 va significar l’inici del declivi català tant en política exterior com en política interior.

Així com els castellans a l’Edat Mitjana van escriure històries dels regnes cristians amb vocació d’un ordre polític peninsular comú i unitari (hem citat De Rebus Hispaniae i Estoria de España), també en l’època de Felip II de Castella va emergir una historiografia d’aquell projecte polític comú d’abast peninsular o Hispània empès per l’entronament del monarca com a rei de Portugal el 1580. Si Felip II va governar Castella entre els anys 1556 i 1598, el 1592 va aparèixer una Història General de España que esdevindria obra capital de l’imaginari castellà durant gairebé tres segles fins que, un cop nascut l’Estat espanyol al 1714 i superada la invasió napoleònica, els castellans (llavors esdevinguts espanyols) van promoure noves històries generals actualitzades. Ens referim a l’obra de l’historiador Juan de Mariana (1536-1623), publicada en llatí el 1592 i traduïda al castellà el 1601.

Felipe d’Habsburg, I de Catalunya, II de Castilla Juan de Mariana
 
En l’obra de Mariana, destaca primerament la paraula España en un moment en què España no existia políticament, la qual cosa demostra, si volem que aquell treball tingui algun sentit, que l’imaginari castellà conceptualitzava plenament el projecte polític de la unitat peninsular. L’adjectiu general mostra precisament el caràcter pro-visional del projecte ja que pretenia afectar el conjunt dels espanyols (entenent per espanyols també els portuguesos, llavors sota domini dels Àustries). En tota la seva voluminosa obra, els protagonistes de la història són els espanyols i España és el territori de referència. El llenguatge de Mariana es demostra profundament afectat per la terminologia en qüestió fins al punt que, en el seu programa historiogràfic de legitimació de la unitat política peninsular, l’historiador decideix donar valor i reproduir la mitologia castellana i basca que parla de la vinguda de Túbal, fill de Noé (el mateix del diluvi i l’arca), i els seus descendents. El mite en qüestió procedeix dels textos d’Isidorus Hispalensis (Sant Isidor de Sevilla) (c.560-636), Rodrigo Ximénez de Rada (1170-1247), Alfonso X (1221-1284) i altres autors a partir dels escrits més antics de Yosef bar Mattityahu (Flavius Josephus) (c.37-101) i Eusebius Hieronymus Sophronius (Sant Jerònim) (c. 342-420) que tracten d’explicar la dispersió de pobles sobre el món a partir de la descendència de Noé.

Mariana s’expressa en aquests termes:

Túbal, hijo de Jafet, fué el primer hombre que vino á España. Así lo sienten y testifican autores muy graves, que en esta parte del mundo pobló en diversos lugares, poseyó y gobernó á España con imperio templado y justo (Historia General de España, 1, 1).
 
Fora de l’evident naturalesa mítica del personatge bíblic i la seva vinguda, l’important aquí és destacar la naturalesa també mítica de la realitat d’un territori que en època tan antiga ja s’hagués d’anomenar España. La ciència historiogràfica castellana posterior, sobretot a partir del segle XIX, deixarà molt clar el caràcter mitològic d’aquells fets però no hi haurà ni un sol autor rellevant que cridi en contra de la realitat igualment mitològica d’España abans de 1714. L’imaginari castellà (i per sotmetiment també el català) haurà assumit sense cap esquerda la veritat d’España abans de l’ocupació militar borbònica. Encara avui dia, molt poca gent, molts pocs historiadors discuteixen (de fet ni es plantegen) que els Àustries o els Reis Catòlics fossin realment reis d’España. En el text de Juan de Mariana aquesta concepció supura per tots els costats.

Tant és així que, en època posterior, tot just abans de l’entrada en escena de Roma, celtes i ibers també seran espanyols.

El nombre de Celtiberia, con que también se llamó España, de los iberos y de los celtas se derivó y se compone; porque los celtas, pasados los Pirineos y venidos en España de la Gallia comarcana (…), mezclando la sangre y emparentando con los iberos, hicieron y fueron causa que de las dos naciones se forjase el nombre de Celtiberia (Historia General de España, 1, 7)
 
O també més endavant:
Destos celtas y de los españoles que se llamaban iberos, hubiéndose entre si emparentado, resultó el nombre de Celtiberia, con que se llamó gran parte de España (Historia General de España, 1, 14).
 
Mariana obté la seva informació, necessàriament, dels textos clàssics d’autors llatins i grecs, però no pas de tots els autors llatins i grecs clàssics sinó només d’aquells que, d’acord amb els seus interessos monàrquics, poden oferir algun interès. Així, Mariana pot haver tingut present Posidoni d’Apamea (S. II-I a.C.):
 
Celtes i ibers havien lluitat molt uns contra els altres, però més tard van habitar en comú el mateix país i van celebrar matrimonis entre ells: els qui van néixer d’aquesta barreja es van dir celtibers. (Fragment 89, 1-4)
 
També Diodor de Sicília (S. I a.C.):
 
Havent parlat amb prou deteniment dels celtes, parlarem a continuació dels celtibers, llurs veïns. En altres temps, aquests dos pobles, ibers i celtes, feien la guerra entre si per la possessió de la terra, però, més tard, quan van arreglar les diferències i es van assentar conjuntament en el mateix territori, i van acordar matrimonis mixtes entre si, van rebre el nom esmentat [de celtibers] (Biblioteca Històrica, 5, 33).
 
En la seva Història de Roma, Apià d’Alexandria (S. II d.C.) escriu:
 
No és el meu propòsit preocupar-me amb detall de quins pobles es creu van ser els seus primers pobladors, i quins la van posseir més tard, ja que només escric una història de Roma. Tanmateix, em sembla que en algun moment els celtes, després de travessar els Pirineus, la van habitar tot fusionant-se amb els nadius, cosa que explica, llavors, també el nom de celtibers (Història de Roma. Sobre Ibèria, 2).
 
Recollint els textos d’aquests autors, Mariana, dèiem, suposa que la paraula Celtibèria procedeix de la barreja del nom dels pobles iber i celta. I informa també que Celtibèria és el nom antic d’Espanya o de gran part d’Espanya. En tot cas, podem assegurar que Mariana ha introduït una distorsió molt important en l’autèntica naturalesa dels celtibers, poble que, en realitat, ocupava un espai molt concret i reduït dins el conjunt de la Península Ibèrica.

Així per exemple, Polibi (c.203-120 a.C.) ens informa que la ciutat de Sagunt és al peu d’una muntanya que separa Ibèria i Celtibèria (Històries, III, 17, 2). Més endavant, Estrabó (c.63 aC-c-24 dC) escriu:

Passant l’Idubeda [Sistema Ibèric] trobem immediatament la Celtibèria, vasta i heterogènia. (…) A través d’ella transcorren l’Anas [Guadiana] i el Tagus [Tajo] i altres rius que, desembocant al mar occidental, tenen llur origen a Celtibèria. (…) Dividits els propis celtíbers en quatre parts, els més poderosos en general … són els aruacs, veïns dels carpetans i de les fonts del Tagus. Llur ciutat més coneguda és Numància (…). A l’est hi ha els lusons, veïns també de les fonts del Tagus (Geografia III, 4, 12-13).
 

D’aquests quatre grups de pobles celtibers, Estrabó només n’ha citat dos (aruacs i lusons). No està clar el nom dels altres dos pobles restants o si, com diu Estrabó, els celtibers es dividien en quatre grups però, en qualsevol cas, la historiografia actual restringeix l’àrea dels celtibers a un territori reduït centrat en les províncies de Sòria, Guadalajara i franges veïnes de les províncies de Segòvia, Burgos, Saragossa, Terol i Conca.

 
Extensió dels celtibers
 

Així doncs, si les referències territorials a ibers, celtes i celtibers estaven clarament delimitades en els textos d’aquests autors grecs, però Mariana no els cita en cap moment, podem inferir que l’historiador castellà esdevé, com a mínim, un important testimoni de l’evolució ideològica en el procés de creació de l’imaginari nacional que, en aquesta època, segle XVII, és a dir: abans de les guerres d’independència catalana i portuguesa de 1640, els castellans (esdevinguts espanyols) ja havien formulat en favor de la connexió amb la Hispània dels romans i, alhora, amb la Celtibèria prerromana.

I, tanmateix, només cal que observem la divisió territorial imposada pels romans a la Península Ibèrica en el moment inicial de la conquesta del territori. La distinció entre una Hispània Citerior i una Hispània Ulterior només pot tenir sentit si atenem al substrat ètnic existent: pobles ibers i celtes, respectivament.

Hispània Citerior (ibers) i Hispània Ulterior (celtes)
Font: Joan Cavaller, Teoria de les nacions, Llibre 1, p. 369

L’obra de Juan de Mariana governarà les consciències historiogràfiques castellanes durant gairebé tres-cents anys. Ja al segle XIX, després de la revolució il·lustrada i l’eclosió del positivisme, els historiadors qüestionaran la veracitat de la vinguda del fill de Noé a España però, en cap cas, els historiadors (ni castellans ni catalans ni estrangers), cap ni un, no criticaran la realitat d’una España i d’uns españoles abans de 1714. A ulls de tothom, aquella cosa existia ja abans. L’arrelament del mite d’una España anterior a la invasió castellana rau tant en el fons de les nostres consciències que el fet de la invasió passa desapercebut com un simple conflicte dinàstic.

La importància de la qüestió del mite d’una Espanya anterior a 1714 fonamentada en aquells celtes, ibers i celtibers obrirà una pugna ideològica molt forta entre castellans i catalans a partir del segle XIX, que avui persisteix i que tractarem en propers articles.

A través d’aquest enllaç al Google Books, podeu accedir a la Historia General de España de Juan de Mariana.

 

Joan Cavaller

16 de març de 2009

Arbeca-Vilars-Arqueologia-2017

El problema dels ibers com a fonament de la nació catalana

 

Totes les societats escriuen la pròpia història per a legitimar la pròpia existència, enfortir els lligams interns i ser i sentir-se reconeguts. Quant més antics són els fets recollits per aquestes històries, més fort esdevé el sentiment de pertinença a la comunitat i amb més força es planteja la legitimitat de la pròpia existència. La importància del fenomen és tal que una de les pitjors ofenses que es poden formular contra una persona consisteix precisament a posar en dubte la seva història o biografia per mitjà d’un insult contra la mare o els avantpassats.

En la necessitat d’aquesta legitimació històrica, els pobles s’identifiquen amb pobles antics que han ocupat el mateix territori malgrat que, en el moment present, ja no coincideixi ni llengua ni religió ni costums ni creences, i en conseqüència resultaria impossible conversar i entendre-s’hi. Aquest fet es desenvolupa amb més força en aquelles societats polítiques que han superat decididadament formes de govern monàrquiques i han assumit la democràcia. Llavors, el poble, subjecte instituït en el paper de protagonista legítim del seu propi destí, passa a experimentar la necessitat de construir la seva pròpia història nacional per a mostrar la pròpia identitat als altres pobles i a les antigues instàncies monàrquiques.

Així, avui, en el si d’aquest procés de legitimació, i després que la democràcia s’instaurés a mitjans del segle XIX, els francesos s’identifiquen amb els gals. Els alemanys amb els antics celtes. Els italians amb romans i etruscos. Els portuguesos amb els celtes lusitans. Els grecs amb els antics grecs de la història clàssica. Els peruans amb els antics inques, etc. Els francesos s’identifiquen amb els gals malgrat que els gals no han existit mai com a poble unitari. Els francesos s’han apoderat del concepte de Gàl·lia i l’han distorsionat per interessos polítics tot fent coincidir la seva extensió amb els límits de l’Estat francès actual. En la popularització tan arrelada de les idees d’aquesta distorsió científica, tots admetem que Astèrix i Obèlix siguin gals en el mateix sentit que diem francesos.

 

Distorsió historiogràfica popularitzada
de la relació existent entre francesos i celtes

 

El cert, però, és que, en temps de Cèsar, hi havia una Gàl·lia Cisalpina entre els Alps i els rius Rubicó i Arne, una Gàl·lia Transalpina equivalent a la posterior Narbonensis i, finalment, una Gàl·lia Comata on es barrejaven territoris de les actuals Bèlgica, França, Hol·landa i Alemanya fins a la frontera en el riu Rin. Tots els habitants d’aquestes Gàl·lies eren, per definició, gals.

 

Expansió dels celtes des dels Alps

 

L’artificialitat de les fronteres polítiques imposades pels romans es demostra en la reestructuració provincial de l’Imperi a mans d’August. L’any 27, després de la reestructuració, tenim les següents Gàl·lies: Narbonensis (des dels Alps fins als Cevenes), Lugdunensis (entre els rius Loira i Sena), Aquitana (entre els Pirineus i el Loira) i Belga (entre el mar del Nord i els rius Sena i Rin). Per la seva banda, la Gàl·lia Cisalpina va desaparèixer per causa de la profunda romanització dels seus habitants.

Davant el comportament de francesos i altres pobles en el fet de la creació d’una identificació amb un substrat ètnic preexistent, hem de preguntar-nos si els espanyols i els catalans han viscut el mateix procés.

La resposta és afirmativa en el cas dels espanyols i negativa en el cas dels catalans. Efectivament, a partir de la coincidència entre els noms Espanya i Hispània, als espanyols avui els resulta natural vincular la pròpia història amb la d’una època antiga definida per la província romana. Els catalans, en canvi, no allarguem la pròpia història més enllà de l’any 900 o 1000 d.C., límit temporal darrera del qual no trobem catalans sinó un conjunt informe de pobles com ara almohades, almoràvits, àrabs, visigots, romans, íbers…, pobles amb els que no sentim cap mena de familiaritat.

Per què els catalans no hem relacionat la pròpia condició nacional amb la de pobles anteriors a l’any 1000 d.C.? Les primeres referències escrites parlen de catalans a començaments del segle XII: La primera referència documental es troba en el jurament fet pels homes de Carcassona a Ramon Berenguer III de Barcelona, datat del 1107 o bé del 1112 i copiat al Liber Feudorum Maior, en el qual, entre 700 noms, figuren un Geral de Cataluing i també un Raimundi Catalan i dos Arnal Catalan. Al Liber Maiolichinus, poema pisà en llatí escrit en 1114-15, que narra l’expedició conjunta que el 1114 feren pisans i súbdits de Ramon Berenguer III per tal de conquerir la Mallorca islàmica, és utilitzat el nom de catalanenses enfront de gots (referit als occitans). Ramon Berenguer III és anomenat catalanicus heros, rector catalanicus, dux catalanensis i és esmentat el nom de Catalania. (Anscari M.Mundó i Marcet & Max Cahner (Enciclopèdia Catalana), “Catalunya”). Cal citar també el descobriment fet al 1904 a Organyà pel Dr. Joaquim Miret i Sans, historiador i jurista, d’uns pergamins datats en el segle X o principis de l’XI i que són els escrits més antics que es coneixen en llengua catalana.

També cal esmentar les següents fites polítiques protagonitzades pels catalans:

  • 1. Any 988: Borrell II, comte de Barcelona, Girona, Osona i Urgell, independitza els comtats catalans del poder carolingi en extingir-se aquesta dinastia i s’intitula duc ibèric i marquès
  • 2. Any 1137: Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona, Girona, Osona, Cerdanya i Ribagorça, pacta amb el rei Ramir d’Aragó la unió política d’Aragó i Catalunya
  • 3. Any 1151: Ramon Berenguer IV pacta amb els castellans (Tractat de Tudilén) el repartiment de la Península Ibèrica. Als catalans correspondrà València, Dènia i Múrcia

Aquests són els esdeveniments bàsics que avui configuren l’imaginari nacional dels catalans pel que fa a llur origen. Per què, a diferència de francesos, espanyols i altres pobles, els catalans no escrivim una història pròpia que ens relacioni amb pobles antics i particularment amb els ibers? Les raons d’aquesta incapacitat per a relacionar la pròpia història amb els ibers s’han de buscar en 3 punts essencials:

  • 1. Un poble s’identifica amb un discurs històric que el legitimi quan viu en democràcia, ja que la democràcia busca discursos del demos (o poble) i la democràcia ofereix la llibertat suficient als intel·lectuals per a elaborar i potenciar aquest discurs. Els catalans no ho hem pogut fer fins a època molt recent, ja que al 1714 vam ser ocupats pels exèrcits borbònics i colonitzats pels castellans. D’ençà llavors, les aproximacions a formes de govern democràtic (liberals, socialistes, republicans…) a Espanya sempre van acabar sucumbint a la força de reaccions totalitàries (absolutistes, feixistes, tirans militars…) i només en època molt recent podem dir que, tot i els greus defectes apreciables (democràcies amb majoria absoluta, prohibició de partits, GAL, condició militar del cap de l’Estat, manca d’independència del poder judicial, corrupció…), la democràcia s’ha pogut desenvolupar amb fermesa.
  • 2. Malgrat la implantació de la democràcia a l’Estat espanyol, el fet cert és que Catalunya continua sota l’ocupació castellana. Des del 1714, els Estats de la Corona d’Aragó a la Península Ibèrica (Catalunya, València i Aragó) no han estat encara restituïts. L’anomenat Estat de les autonomies no reconeix la realitat nacional dels catalans (o del conjunt nacional d’aragonesos, balears, catalans, murcians i valencians) i, en conseqüència, sota la persistència del procés colonitzador castellà, els catalans no hem sabut encara construir, assimilar i exportar un discurs nacional desacomplexat que ens permeti parlar dels ibers com dels nostres ancestres.
  • 3. No tots els mals han de ser atribuïbles als espanyols. La majoria dels pobles occidentals pensen en els termes ideològics heretats de les filosofies dels sofistes, de Plató i d’Aristòtil, de manera que confonen la sociabilitat (el fet de ser sociables, el fet de viure en grup) amb les relacions socials de tipus polític. Aquesta forma de pensar menysprea la sociabilitat quan es manifesta en forma de relacions socials de tipus nacional (vid. Joan Cavaller, Teoria de les nacions. Llibre 1). Sota aquesta confusió filosòfica, intensificada pels efectes del procés colonitzador castellà, els catalans no encertem a trobar referents nacionals més enllà d’esdeveniments de tipus polític, a saber: la independència dels comtats catalans amb Borrell II i la unió dels comtats catalans amb Aragó al 1137.

Cal reescriure la nostra història des d’uns paràmetres filosòfics alternatius.

 

Joan Cavaller

Vilassar de Dalt, 2 de març de 2009