Lessines_250

Catalunya i Flandes. Una relació històrica (2)

La relació política entre Flandes i Catalunya va néixer el 1516 arran del nomenament de Carles d’Àustria (1500-1558), fill de Joana d’Aragó i net de Ferran el Catòlic, com a rei de Catalunya amb el títol de Comte de Barcelona. La historiografia espanyola presenta aquest esdeveniment des de la perspectiva castellana d’un “rei d’Espanya”.
 
Així podem llegir-ho en la continuació per part de José de Miniana de la Crònica General de España de Juan de Mariana:
 
De la proclamación de Carlos I, rey de España. Hechas con grande magnificencia las exequias del rey don Fernando, y enjutas las lágrimas que se derramaron por su muerte, se trató en el consejo de enviará don Carlos el testamento en que era declarado sucesor, suplicándole viniese cuanto antesá tomar posesion de sus reinos heredados. (…)  Entretanto don Carlos recibió la triste nueva déla muerte de su abuelo: y después de haber dado sinceras señales de dolor, y elogiado como debia la memoria de principe tan grande, mandó celebrar exequias con aparato magnifico en la iglesia mayor de Gante; y para que no faltase circunstancia á la solemnidad de este acto, asistió él mismo vestido de luto. Hecho esto, y convertida la tristeza en elegría, después que fue saludado rey de España, dirigió sus cuidados á las cosas del reino. (Llibre 1, capítol 1, Historia general de España: la compuesta, enmendada y añadida. Vol. 2. Imprenta y librería de Gaspar y Roig, editores. Madrid, 1852. p. 249)
 
La confusió política de Castella i Espanya procedeix de l’edat mitjana en la pretensió de l’aristocràcia castellana de governar la Península Ibèrica per considerar-se hereva de l’elit visigoda expulsada del poder pels àrabs. Fruit d’aquesta pretensió política, els castellans van crear un projecte polític anomenat “Espanya” a partir de la consideració prèvia d’un concepte geogràfic d’abast territorial peninsular. No importa que a la Península Ibèrica hi hagués cinc regnes com escrivia Florián Ocampo, cronista de Carles I:
 
Ahora por este nuestro tiempo, dado que también haya muchos pueblos y gentes españolas que particularmente se nombren con apellidos diversos entre sí, todos ellos van contenidos y incluídos dentro de cinco reinos cristianos que se hicieron en España después que los árabes y moros africanos entraron en ella, cuando la sacaron de poder de los godos, que en aquel tiempo la poseían: y son los siguientes. El reino de Portugal, el reino de León, el reino de Castilla, el reino de Navarra, el reino de Aragón. (Los cinco primeros libros de la crónica general de España, I, 3, p. 32/572).
 
Recordem que en temps d’Ocampo, Portugal no formava part encara dels dominis del rei de Castella i no ho faria fins al 1580 amb l’entrada en escena de Felip II. D’aquesta manera, Ocampo està demostrant una concepció nacionalista extraordinàriament agressiva que, amb el temps, es traduïrà en l’exigència de sotmetiment dels portuguesos al dictat castellà per via de la violència, com també succeiria amb catalans, bascos i qualsevol que gosés contradir l’imaginari nacional castellà.
 
Podríem aportar moltes altres cites però la qüestió de pretensió de domini peninsular per part dels castellans ja des de l’edat mitjana no és un concepte desconegut que necessiti aclarir-se. Ja ens hi hem referit en algun altre lloc i, si de cas, també podeu consultar la Wikipèdia per copsar l’arrelament del concepte nacionalista entre els castellans, malgrat les cites que algú hi ha transcrit i que, detallant els títols reials de Carles I, impedeixen deduir-ne res que tingui a veure amb Espanya. El títol de l’entrada a la Wikipèdia, “Carlos I de España” és com una bofetada a la intel·ligència.
 

Crec interessant aportar aquí aquesta imatge procedent del llibre Las grandezas y cosas notables de España de Pedro de Medina, publicada a Sevilla el 1548 (per tant, abans que al 1580 Portugal fos possessió dels Àustries) per remarcar la noció nacionalista castellana abocada sobre el conjunt de la Península Ibèrica:

La interpretació de Carles I com a “rei d’Espanya” obeeix als interessos propagandístics del nacionalisme castellà però incorre en grans incongruències. La més important i evident és la inexistència d’Espanya al segle XVI. Subratllem novament que Espanya va néixer, pròpiament com a tal, el 1714. 

 

És important remarcar aquest fet per a així poder circumscriure la realitat política de Carles d’Àustria als territoris específics dels quals era monarca titular. Si apartem el concepte d’Espanya per tractar-se al segle XVI d’una pretensió nacionalista castellana, el que tindrem és un monarca de diferents estats a la Península Ibèrica: els estats de la Corona d’Aragó: Aragó, Catalunya i València (per una banda) i l’estat de Castella (per una altra). El fet de la parcialitat política de la Península Ibèrica no ofereix cap dubte. Tot just, per a ser reconegut com a rei, Carles d’Àustria es va veure obligat a visitar tots aquests territoris i jurar-ne les constitucions corresponents, una per una. Així, va visitar Valladolid l’any 1518, Saragossa el 1518, Barcelona el 1519 i, nou anys després, València el 1528.
I remarquem aquí que Carles d’Àustria mai no va visitar mai Lisboa perquè mai no va ser rei de Portugal. En conseqüència, no podria haver estat mai rei de cap Espanya en l’abast peninsular al que fan referència els cronistes Mariana, Medina, Ocampo i altres. Espanya, com a projecte polític, no existia més que en l’imaginari nacionalista dels castellans. Una pura invenció que va servir d’excusa a les ànsies expansionistes de l’artistocràcia castellana.
 
Visió nacionalista castellana de les possessions de Carles d’Àustria.
Per què “imperio español” i no “flamenc”, “austríac” o “alemany”?
 

Hem volgut insistir tantes vegades en una qüestió tan evident, però alhora conflictiva (en la mentalitat nacionalista dels castellans), perquè ara cal preguntar-se sota quines condicions Carles d’Àustria era comte a Flandes.

Com sabem, Carles va heretar les possessions europees per la mort del seu pare Felip el bell (1478-1506) a través del dret d’herència procedent dels seus avis paterns: de Maximilià I (1459-1519), el seu avi, emperador del Sacre Imperi Romano-Germànic, rebria Àustria i el dret a la corona imperial, i de Maria de Borgonya (1457-1482), la seva àvia, en rebria Borgonya, les 17 províncies dels països baixos, Artois i el Franc Comtat.

L’assumpció efectiva d’aquestes possessions europees, com també del regne de Castella (no així d’Aragó, Catalunya i València, on governaria Ferran el catòlic, el seu sogre, fins al 1516), es va produir el dia en què va morir el seu pare, Felip el bell: 25 d’octubre de 1506. Tot i així, en ser menor d’edat (tenia 6 anys), els diferents territoris van ser regentats per diferents personalitats. En el cas dels Països Baixos, la regència va ser assumida pel seu avi patern, Maximilià (1459-1519), emperador del Sacre Imperi Romano Germànic i, més tard, per la filla d’aquest, Margarida d’Àustria (1480-1530).

Herències rebudes per Carles d’Àustria
Possessions de Carles d’Àustria a la seva mort
Font: ”The Cambridge Modern History Atlas,” editat per Sir Adolphus William Ward et.al.)
 

Si prescindim doncs de la idea d’Espanya, construcció nacionalista de l’aristocràcia castellana, i ens concentrem en els estats de la Corona d’Aragó i els territoris dels països baixos, descobrirem que el rei de Catalunya (entre 1519 i 1558) era un flamenc nascut a la ciutat de Gant, a l’actual estat de Bèlgica, fill de Joana, i net de Ferran II, rei de Catalunya (entre 1479 i 1516).

Per bé que no descobrim res de nou insistint en aquest aspecte, sí que resulta interessant remarcar la condició flamenca del rei de Catalunya per a així, un altre cop, allunyar de l’imaginari actual les idees irreflexives que parlen d’un rei “alemany” o un rei “espanyol”. Carles I, rei de Catalunya, va esdevenir emperador del Sacre Imperi Romano Germànic a la mort del seu avi patern, Maximilià, el 1519, però abans ja era un rei de Catalunya (el mateix 1519 però uns mesos abans) i abans comte a Flandes (a la mort del seu pare, Felip el bell, el 1506).

El vincle entre Catalunya i Flandes és indiscutible, i el podem reforçar si atenem al fet que la mare de Carles, Joana, dita la boja, va casar-se amb Felip el formós tot just a l’actual ciutat belga de Lieja el 12 de novembre de 1496.

Aquests vincles dinàstics són fonamentals per a entendre perquè avui moltes ciutats de Bèlgica i Holanda, i també de les contrades més occidentals d’Alemanya, incorporen el senyal identificatiu del rei català en llurs escuts. No podem assegurar que tots aquests escuts belgues i holandesos responguin a la condició reial catalana de Carles d’Àustria, però la semblança convida a reflexionar-hi.

Escut de la ciutat de Lessines
(Província d’Hainaut, Bèlgica)
Escut de la ciutat de Bernissart
(Província d’Hainaut, Bèlgica)
Escut de la ciutat d’Ellezelles
(Província d’Hainaut, Bèlgica)
Escut de la ciutat de Saint-Amand
(Província d’Hainaut, Bèlgica)
Escut de la ciutat de Rozenburg
(Província Zuid-Holland, Holanda)
Escut de la ciutat de Maassluis
(Província Zuid-Holland, Holanda)
Escut de la ciutat de Beijerland
(Província Zuid-Holland, Holanda)
Escut de la ciutat d’Albrandswaard
(Província Zuid-Holland, Holanda)
 
Vilassar, 18 de juny de 2010
Escut Noordoostpolder

Catalunya i Flandes. Una relació històrica (1)

Les notícies recents sobre les eleccions belgues que han donat el triomf als partits independentistes flamencs ens permeten subratllar la realitat del fenomen d’afirmació nacional que, al costat de Grenlàndia, Escòcia, Québec, Txèquia, Eslovàquia, les repúbliques de l’antiga Iugoeslàvia i Unió Soviètica, etc., s’està desenvolupant arreu del món en els nostres dies. L’època dels grans imperis s’està extingint paral·lelament al procés d’expansió de la democràcia i les filosofies que, posant l’accent en el caràcter dialògic de l’ésser humà, critiquen el pensament únic.
 
Catalunya està involucrada en el mateix procés sobiranista de les nacions que, com ara Flandes, avancen cap al reconeixement polític de llur condició específica en forma d’un estat polític, bé independent, bé federat. El procés independentista flamenc afectarà profundament l’evolució de la política de la Comunitat Europea perquè, a diferència de la independència d’estats no comunitaris, per primera vegada caldrà atendre a les conseqüències jurídiques i polítiques que comporti la divisió d’un estat membre. El fet de l’emancipació sobiranista de Flandes obligarà la Comunitat Europea i els estats que l’integren a definir una legislació específica en aquesta matèria tan delicada, creant les bases jurídiques per tal que altres regions accedeixin al mateix estatus polític tot assegurant alhora la continuïtat del projecte europeu comú.
 
No tindrà sentit exigir que un nou estat independent com ara Flandes pugui ser expulsat de la Comunitat Europea, especialment si tenim en compte que acull la capital Brussel·les i en va ser soci fundador.
 
En aquest nou context que aviat caldrà concretar en la legislació europea, Catalunya trobarà l’oportunitat definitiva per a escapar de França i Espanya i recuperar la seva condició d’estat que les potències colonitzadores li van arrabassar. El cas català serà especialment complex perquè, en el supòsit que arribi a recuperar la condició d’estat que va perdre el 1714, tot d’una emergiran amb força les demandes sobiranistes procedents d’Aragó, Balears, Llenguadoc, València, Euskadi, Navarra, Galícia, etc. Espanya i França pressionaran per a evitar que llurs estats es desintegrin o simplement es reestructurin però Flandes haurà sentat les bases d’una nova època en l’estructura organitzativa d’Europa.
 
Per aquesta raó, creiem que resulta interessant cridar l’atenció sobre els elements comuns que lliguen la història de Catalunya i Flandes. Ens interessa criticar les idees errònies de la historiografia oficial espanyola que parla de la pretesa condició “hispànica” de la monarquia que dominava sobre les antigues “17 províncies” que més tard van donar lloc als estats actuals d’Holanda, Bèlgica i Luxemburg. Ens interessa també subratllar el caràcter imperial de Catalunya i la Corona d’Aragó durant els segles XVI i XVII, en perjudici de la pretesa superioritat política exclusiva dels castellans.
 
En propers articles desenvoluparem aquestes idees.
 
Per començar, observeu aquests escuts de les ciutats de Beauraing (a la província belga de Namur) i de Noordoostpolder (a la província holandesa de Flevoland):
 
Escut de la ciutat de Beauraing
(Província de Namur, Bèlgica)
Escut de la ciutat de Noordoostpolder
(Província de Flevoland, Holanda)

Vilassar, 15 de juny de 2010

Franquisme-a-l'Espanya-democràtica--involució-als-arxius-militars

Franquisme a l’Espanya democràtica: involució als arxius militars

Recentment estem sentint notícies preocupants sobre la crisi del sistema autonòmic a l’estat espanyol i la necessitat d’enfortir el poder de l’administració central. Aquestes veus procedeixen habitualment del nacionalisme espanyol més radical i aixequen el to quan l’estat pateix algun daltabaix (com succeeix ara amb la crisi econòmica) o les anomenades nacionalitats històriques (Catalunya, Euskadi..) pressionen en excés.

La tradició centralista en forma de governs militars i monàrquics que ha caracteritzat la història d’Espanya té un pes molt fort que impedeix una evolució clara cap a formes d’organització federals que sí, en canvi, trobem en altres estats avançats: Alemanya, Estats Units, etc. No cal ser federal per ser un estat avançat però a Espanya conviuen diferents nacions i l’experiència recent mostra que cal continuar desenvolupant el camí federalista del sistema autonòmic per a satisfer les demandes de Catalunya i altres nacions dins l’estat. Si els espanyols no volen satisfer aquestes demandes, tindrem una vida política complicada perquè serà difícil establir lligams harmònics amb totes les parts.

A Espanya, la nul·la tradició federal de l’estat està afectada, a més, per la dificultat de progressar lluny del franquisme. Les veus de l’estat s’han esforçat a fer creure tothom que la transició democràtica va concloure a finals del segle XX però constantment estem veient símptomes que, en realitat, la transició continua vigent i encara ha de superar molts entrebancs. El qüestionament de les decisions del jutge Baltasar Garzón per part d’altres jutges en relació a la investigació de les fosses comunes dels morts en la guerra civil és un d’aquells capítols que fan sentir vergonya a qualsevol persona que tingui un mínim de decència però, ens agradi o no, qui portarà Garzón a judici serà el franquisme i no pas la democràcia.

Succeeix el mateix amb la permissivitat de l’estat amb Falange i altres grups d’ultradreta en tantes actuacions com han dut a terme en dies recents. Recordem per exemple l’autorització de la manifestació de Falange a Arenys de Munt a propòsit de les consultes sobiranistes per part de la Fiscalia del Tribunal Superior.

Les dificultats per a retornar els papers de Salamanca a Catalunya per part del govern espanyol constitueix un altre dels casos simptomàtics de la manca d’evolució democràtica de les instàncies públiques espanyoles.

Recentment hem assistit a una altra mostra de l’immobilisme de l’estat en favor del franquisme. L’exèrcit i la policia de l’estat es neguen a permetre la consulta de llurs arxius. En qualsevol administració plenament democràtica, aquesta negativa hauria suposat la intervenció immediata i enèrgica del ministre o el president del govern tot rellevant els responsables corresponents i manifestant-se públicament en favor de la transparència dels arxius. A Espanya això no succeeix perquè Franco va guanyar la guerra. El president del govern i els ministres de defensa i interior miren cap a un altre costat. Com una mena de crosta cancerígena, els franquistes continuen asseguts a les cadires. Empenyent l’estat cap a la involució més terrible, aprofitant qualsevol circumstància per a fer valer llur victòria militar al 1939.

Fa temps vaig veure una pel·lícula de política ficció que plantejava la història d’Alemanya en el supòsit que Hitler hagués guanyat la guerra. Nosaltres no necessitem cap pel·lícula, tenim la vida real.

 

Vilassar de Dalt, 10 de juny de 2010

 

Involució als arxius militars

Investigadors denuncien que els centres documentals militars i policials tornen a bloquejar la recerca sobre la dictadura

Ignasi Aragay

 

No només costa molt que arribin els papers de Salamanca. Trenta-cinc anys després de la mort del dictador, la memòria històrica al voltant de la barbàrie franquista segueix segrestada. Contra el que podria semblar, l’aprovació de la llei de la memòria el 2007, l’inici d’obertura de fosses de la Guerra Civil i la polèmica amb l’afer Garzón s’han convertit en un factor de regressió dels arxius militars i policials, que han fet passes enrere en la tímida i lenta política d’obertura iniciada a finals dels anys 90.

Documentació suposadament sensible que s’havia anat obrint amb comptagotes torna a tenir l’accés restringit. Espanya ha entrat en una crisi no només econòmica, sinó també democràtica, si més no pel que fa a la memòria. Aquest dèficit segur que planarà en el col·loqui internacional que organitza a partir d’avui el Memorial Democràtic sota el títol La repressió franquista i la revisió jurídica de les dictadures, amb presència internacional.

La involució als arxius militars afecta, per exemple, la documentació que parla dels 5.000 búnquers que el dictador Francisco Franco va manar construir als Pirineus, de Portbou a Irun, als anys quaranta, per protegir-se d’enemics exteriors. Fa poc els papers van ser traslladats de l’arxiu de la caserna del Bruc, a Barcelona, a l’Arxiu Militar d’Àvila. En el seu primer emplaçament, l’historiador Josep Calvet havia pogut consultar part dels papers, però ara se li denega l’accés per raons de seguretat. “És absurd, es tracta d’unes construccions sense cap utilitat avui dia, abandonades”, diu l’afectat.

El búnquer d’Àvila

De fet, si avui hi ha un búnquer en funcionament, aquest és l’Arxiu Militar d’Àvila, en especial la secció segona de l’estat major de l’exèrcit, que segons el mateix Calvet o el també investigador Jordi Guixé “està tancat amb pany i forrellat”. L’accés a aquest fons va ser una batalla plantejada fa molts anys per Josep Benet, una batalla democràtica que encara avui no s’ha guanyat. En aquest centre, al mateix Calvet li han denegat fa poc l’accés a documents que havia vist els anys 2001 i 2002, fins i tot a papers que té fotocopiats. “Va ser un error”, s’excusen lacònicament els funcionaris en referència al dia que li van deixar veure’ls.

La historiadora del franquisme Carme Molinero, que en aquests moments no fa recerca en aquest tipus d’arxius i que, per tant, personalment no s’ha trobat amb traves, diu que en tot cas “hauria d’estar passant just al contrari”. Molinero constata, però, que com a membre de la comissió del ministeri de Cultura de seguiment de l’aplicació de la llei de la memòria els treballs avancen amb lentitud per l’escàs interès de l’exèrcit i el ministeri d’Interior a l’hora de fornir informació.

El ministeri de l’Interior, que fins no fa tant havia transferit documentació a arxius com l’Històric Nacional de Madrid o l’Arxiu General de l’Administració d’Alcalá de Henares, ara ha decidit crear el seu propi arxiu, fet que ha provocat una paràlisi a l’hora d’atendre peticions. El pretext és un lloc comú: reordenació, inventari… El resultat és que costa molt accedir-hi. Amb tot, investigar amb documentació policial mai ha sigut fàcil. El 2003 Jordi Guixé va sol·licitar la consulta dels papers sobre el policia Pedro Urraca Rendueles, que va col·laborar amb la Gestapo i el règim de Vichy, però fins el 2009 no va poder consultar-ne l’expedient i només després d’haver obtingut permís de fonts familiars directes del mateix Urraca. “Tractant-se de fets de fa més de 50 anys, no hi ha cap justificació per no permetre la recerca històrica”, es queixa Guixé, que també ha patit problemes greus amb la documentació consular dependent del ministeri d’Exteriors. El 2001, quan per atzar hi va detectar una llista de tots els nazis refugiats a Espanya als quals el franquisme havia proporcionat passaport, en ser advertida la troballa pel personal de l’arxiu, li va ser retirat l’accés amb l’excusa que allò era “secret d’Estat”. Ho era i ho segueix sent, un secret. I pel que sembla, per molts anys.

La legislació espanyola no facilita les coses. La llei franquista de secrets oficials del 1968, reformada el 1978 abans que s’aprovés la Constitució, segueix vigent, i curiosament s’aplica de manera retroactiva a papers dels anys 40 i a més no preveu cap termini de caducitat per als documents classificats com a secrets, confidencials o reservats. El diputat al Congrés d’ICV-EUiA Joan Herrera prepara una proposició no de llei precisament per desclassificar documents -considera que no es poden donar acríticament per bons els criteris secretistes de la dictadura- i derogar l’esmentada llei. El text d’Herrera podria fer esment concret al cas de Joan Comorera, represaliat pel franquisme, mort a la presó i dels papers del qual encara hi ha problemes de consulta.

Ni ordre ni legalitat

Els historiadors afectats també creuen que caldria aprovar una inexistent llei d’arxius estatal que fes èmfasi en la posada al dia dels equipaments policials i militars, i en la seva accessibilitat. “A més dels bastons a les rodes per a la consulta, tant als arxius militars com als policials hi regna el desordre, la manca de catàlegs i de personal professional. En molts casos no es pot parlar d’arxius, sinó de magatzems. No s’hi esforcen gaire i davant demandes incòmodes, tiren pilotes fora”, opina l’historiador Borja de Riquer, que acaba de publicar, a editorial Crítica, una nova síntesi sobre el període franquista. Riquer creu que, tret de casos concrets, potser no hi ha cap directriu per al tancament, però tampoc cap per a l’obertura. El que preval és l’arbitrarietat. El cas és que en molts arxius la documentació no està inventariada i els arxivers professionals treballen sota el control de coronels i generals d’edat avançada: “És una incongruència que arxivers professioanls depenguin de l’arbitrarietat militar”, afegeix Guixé.

Un altre cas rellevant és el que va afectar l’exfiscal anticorrupció Carlos Jiménez Villarejo quan, recentment, va voler consultar atestats judicials dels anys seixanta, referits a la repressió franquista, a l’arxiu de la delegació del govern espanyol a Barcelona. Inicialment li va ser denegat l’accés. Però a l’exfiscal li resultava “impossible d’admetre que tota la documentació policial sobre la repressió política a Barcelona des de 1964 fins a 1977 estigués, sense cap excepció, exclosa de qualsevol consulta pública”. No ho va deixar córrer, ni de bon tros. Només després de “tota una batalla legal”, el delegat del govern central, Joan Rangel, va autoritzar-lo a accedir-hi. “Però al capdavall no vaig poder consultar la documentació que m’interessava per les greus deficiències organitzatives de l’arxiu”, explica Jiménez Villarejo, per qui “l’experiència no hauria pogut ser més negativa”.

I no només els investigadors catalans es troben amb problemes. Tant a Andalusia com a Galícia, dues iniciatives per inventariar tots els noms dels qui van patir repressió durant la dictadura han hagut d’enfrontar-se amb la manca de facilitats i, en alguns casos, directament amb el boicot. La recerca andalusa la coordina Fernando Martínez sota el títol Todos los nombres, i la gallega As vítimas, os nomes e as voces, Lourenzo Santiago.

 

Ploma

Espanya: la ineficàcia d’un estat

Els darrers esdeveniments en matèria econòmica que estan sacsejant els països de tot el món per causa de la crisi financera han posat al descobert les vergonyes de molts estats que, inicialment, semblaven molt solvents però s’estan descobrint fraudulents. Aquest és el cas de Grècia, Hongria i Espanya, estats que acumulen deute públic de manera desproporcionada i arrosseguen la Unió Europea a desequilibris que ningú vol assumir. Hem de recordar que la Comunitat Europea va néixer tot just després de la Segona Guerra Mundial per a evitar noves conflagracions bèl·liques que tothom interpretava són conseqüència de l’empobriment.
 
Si Europa no és capaç de sobreposar-se a la crisi dels estats que la constitueixen, molt probablement acabarà per trencar-se en mil trossos i tornarem a viure la desagradable situació social que va desembocar en les guerres del segle XX.
 
Per aquesta raó, Grècia i Espanya reben pressions molt fortes per a evitar que l’economia continuï degradant-se en forma de més endeutament. Atès que la dependència financera respecte a l’exterior és molt intensa, aquests estats (Grècia, Espanya, etc.) no tenen més remei que aplicar les receptes aconsellades pels amos del deute i pels estats més poderosos.
 
La política erràtica del president del govern espanyol, José Luis Rodríguez, ha ajudat i molt a justificar la intervenció dels estats estrangers. L’espectacle esdevé especialment ridícul sobretot al costat de les paraules altisonants i prepotents que el mateix president va pronunciar al setembre de 2008: Espanya recuperarà aviat el camí del seu creixement potencial, perquè potser tingui el sistema financer més sòlid de la comunitat internacional”.
 
L’explosió de la bombolla especulativa ha contribuït decisivament a rebaixar els fums del nacionalisme espanyol que ara necessita del socors financer exterior i ha vist com el país ha estat inclòs en el grup que algun simpàtic va definir amb les sigles PIGS (Portugal, Ireland, Greece and Spain). Ara, més que mai, tothom està veient molt clarament que l’Estat espanyol venia fum en base a especulació urbanística, contractes escombraria, economia submergida, fons estructurals europeus i impostos de l’antiga Corona d’Aragó.
 
La realitat dels fets contradiu dramàticament la farsa de l’imaginari polític que l’Estat ha construït al llarg dels anys. Si extrapolem aquesta circumstància a la història d’Espanya, descobrirem que el fenomen no resulta tan estrany. La ineptitud dels governants castellans i després espanyols ha arrossegat les arques de l’Estat a incomptables bancarrotes (1557, 1575, 1596, 1607, 1627, 1647, etc.) fins al punt que el poble castellano-espanyol ha acabat per incorporar el fet de la ineptitud com a tret característic de la pròpia manera de ser. La saviesa popular dels castellans recull la ineficàcia característica en molts acudits (“es troben un francès, un anglès i un espanyol…”) i també en la literatura i el cinema però, atès que només els tontos són capaços de convertir la pròpia tonteria en virtut, els espanyols han hagut de reconvertir llur ineptitud específica en alguna altra cosa que evités la vergonya. D’aquesta manera, han ocultat la ineficiència tot emparant-se en ordenacions socials molt jerarquitzades (exèrcit, funcionariat, església…) i, finalment, en la mística, la mitologia catòlica, la divinitat. La famosa mística castellana no és més que una disfressa per a ocultar la incompetència dels governs castellans en les coses materials.
 
El problema és que, avui, les dades econòmiques no permeten fugir del món cap dimensions religioses accessibles per via de la mística. L’IPC, l’atur i el PIB són el que són. I la vergonya pública que provoquen és la que és.
 
En contraposició a aquest estat de coses, els catalans estem vivint un procés invers de rearmament moral. La depressió i pessimisme congènits que ens caracteritza estan essent bandejats perquè, malgrat la dependència política respecte a Espanya i França, estem despertant a la possibilitat d’un futur digne en forma d’Estat propi. La raó d’aquesta lenta però inexorable transformació es troba en el dinamisme característic de la societat civil que ha permès que el teixit del país pugui adaptar-se als reptes tecnològics i la globalització, assimilar econòmicament i socialment una massa d’immigració desmesurada, i alhora resistir la inèrcia cap a la ruïna a què ens arrossega l’Estat espanyol. Fruit d’aquest rearmament moral són també els grans èxits dels esportistes catalans arreu del món amb el Barça al capdavant.
 
El fet colonial castellà sobre Aragó, Balears, Catalunya i València amplifica moltíssim el contrast d’un fenomen i altre, perquè la majestuositat i aristocràcia que se suposa al colonitzador castellà s’està descobrint en realitat un esperit roí, gasiu, inútil, miserable. Al gegant imperial que cavalca heroic en el seu cavall fantàstic li ha caigut la disfressa i ara veiem que darrera no hi ha més que una mena de Torrente gras, caspós i garrulo, incapaç de fer res correctament per molt que vulgui enganyar el món disfressant-se de Quixot.
 
 
6 de juny de 2010
Adéu Espanya

TV3: “Adéu, Espanya?”

El dia 3 de juny de 2010, TV3 va emetre un treball dirigit per Dolors Genovès titulat “Adéu, Espanya?” dins el programa Sense ficció, en el qual compara la situació política de Grenlàndia, Québec i Escòcia amb Catalunya i planteja un seguit de qüestions: la independència/secessió és democràtica?, serien econòmicament viables aquests nous estats?, com reaccionaria la Unió Europea?
 
 

 
L’emissió d’aquest treball ha creat un enrenou important perquè per primera vegada un mitjà audiovisual públic a l’Estat espanyol, i que a més està en mans de polítics espanyolistes (PSC), s’ha atrevit a parlar de la possibilitat de la independència de Catalunya. Aquest fet és molt lloable perquè contribueix a normalitzar la discussió democràtica sobre aquesta qüestió, especialment en un Estat com l’espanyol que des de 1714 ocupa militarment Aragó, Balears, Catalunya i València i sotmet sistemàticament  els habitants dels antics Estats a humiliació, espoli i violència. Tinguem present que no fa gaire anys, el jutge Garzón va empresonar independentistes només pel fet de ser-ho. L’emissió del treball “Adéu, Espanya” resulta encara més sorprenent perquè els seus responsables demostren un posicionament més que evident en favor de la independència de Catalunya.
 
La raó de ser d’aquest treball obeeix indubtablement al cansament de les institucions públiques catalanes davant l’empobriment a què ens sotmet l’Estat espanyol i, particularment, a la vergonya que produeix la paràlisi del Tribunal Constitucional en l’emissió de veredicte pel recurs presentat pel Partit Popular contra el vigent Estatut d’Autonomia. Sembla com si el PSC volgués cridar l’atenció a l’Estat sobre el perill independentista d’una sentència contrària a l’Estatut en qüestió, en la mateixa línia de les declaracions del president, José Montilla, al Senat espanyol el 24 de maig de 2010.
 
Així doncs, hem d’aplaudir els responsables de TV3 pels evidents beneficis que l’emissió del programa pot aportar a la normalitat democràtica del nostre país.
 
Per a justificar el posicionament independentista, el treball introdueix dades econòmiques molt rellevants, com ara que el dèficit fiscal de 15.000 milions d’euros anuals amb l’Estat espanyol serviria per a finançar un munt d’infraestructures. Però també introdueix breus referències a la història del país per a demanar legitimitat a la demanda d’independència: “1469: Ferran, príncep de Girona, i hereu de la Corona d’Aragó, es casa a Valladolid amb la princesa de Castella, Isabel. Deu anys després, s’unirien les dues corones. Catalunya, València, Mallorca i Aragó van conservar lleis, furs i corts pròpies. 1640: esclata la revolució a Catalunya per les exigències fiscals i militars de la monarquia hispànica en guerra contra França. El país és ara una república sota el domini del rei francès. 1652-1659: Catalunya retorna a la corona hispànica i perd els comtats del Rosselló i la Cerdanya cedits a França. 1700: mor el rei Carles II sense descendència. Castella defensa el net del rei de França, Felip de Borbó com a candidat. Anglaterra i Holanda prefereixen el fill de l’emperador d’Àustria, Carles. I esclata la guerra a Europa. La Corona d’Aragó va fer costat a Carles i al model parlamentari i comercial que hi havia a Anglaterra i Holanda. 1705: i Carles desembarca al port de Barcelona acompanyat de l’esquadra anglesa. 1714: les potències europees han abandonat Catalunya, i l’onze de setembre de 1714 cau Barcelona sota l’exèrcit del rei borbó, Felip V. 1.200 cases van ser enderrocades, 30.000 persones es van haver d’exiliar. Es van abolir les Constitucions, les Corts i la Generalitat. I es va imposar el dret de conquesta”.
 
Tot just en aquest punt, el treball salta a les consultes independentistes celebrades a Arenys de Munt el 13 de setembre de 2009, i passa a criticar obertament la situació de sotmetiment polític del país: “Amb l’Estatut al Constitucional, amb lleis estatals que limiten les competències, sense poder gestionar les infraestructures i la pèrdua d’un nivell de benestar, els actors populars i l’anomenada “societat civil” s’han mobilitzat”. Aquestes paraules mostren una clara vinculació entre uns fets i altres (l’ocupació borbònica i la imposició del dret de conquesta, per una banda, i les consultes independentistes, per l’altra) i, en conseqüència, el treball es decanta obertament en favor de la independència de Catalunya.
 
Observem, però, que en cap moment es parla de l’ocupació militar que actualment (no pas només al segle XVIII) viu Catalunya per part de les tropes dels exèrcits d’Espanya i França, com tampoc no es parla de la il·legitimitat dels sistemes polítics que (en nom de la voluntat del poble, avui, o de la voluntat del general i el monarca, ahir) intenten, al seu torn, validar l’ocupació. Quan diu que Catalunya va conservar els furs sota la corona dels Àustries, el treball incorre en el típic error servilista d’evitar pronunciar l’expressió “Estat de Catalunya” per a evitar contradir la pretesa realitat històrica d’Espanya. Si en comptes de “Estat de Catalunya” diem “furs”, estarem avançant a contracorrent cap a la recuperació de la condició d’Estat i l’imperi castellà en forma de “Espanya” continuarà comptant amb l’aprovació irreflexiva d’aquells que interpreten que Espanya ha existit sempre des de l’època dels romans.
 
Succeeix el mateix quan més tard diu: “es van abolir les Constitucions, les Corts i la Generalitat, i es va imposar el dret de conquesta”. En cap moment s’esmenta que Catalunya ha estat un Estat sempre a partir de la declaració d’independència del comte Borrell II el 988 i fins al 1714. L’omissió d’aquesta referència històrica tan important legitima Espanya, bé amb els Àustries, bé amb els Borbons, bé amb Franco, bé amb la democràcia, perquè Espanya no és posada en qüestió en cap moment. Fins i tot, quan no existia. Tinguem present que Espanya va néixer el 1714, però el programa de TV3 fa servir la clàssica referència “monarquia hispànica”, quan de fet no era hispànica sinó universal, ja que els Àustries dominaven territoris a la Península Ibèrica (on efectivament van existir les hispànies romanes) però també a Amèrica, Itàlia, Flandes, Àsia, Àfrica. Reduir la “monarquia catòlica” o “universal” dels Àustries a una “monarquia hispànica”, en el període de dos o tres segles en què Aragó, Catalunya i València eren Estats, significa legitimar inconscientment l’Espanya que vindrà a partir de 1714 i, amb ella, el fet de l’ocupació militar fins al dia d’avui (Felip V, Espartero, Primo de Rivera, Franco).
 
Aquest error dialèctic clàssic de la historiografia recent, i que veiem repetit en “Adéu Espanya?”, exigeix a l’opció independentista carregar-se d’arguments que la legitimin, un sobreesforç innecessari perquè les ocupacions militars són sempre injustes i condemnables. No tenim perquè justificar la independència, només hem de demanar que Espanya i França se’n vagin. Catalunya ja era un Estat abans que ells l’ocupessin, i volem que ho continuï essent.
 
Sigui com sigui, insisteixo, cal aplaudir la permissivitat del Partit Socialista de Catalunya en l’emissió d’aquest programa a televisió. Un cop s’han obert les finestres, ningú no pot negar que ha entrat l’aire fresc. Tenim l’horitzó a la vista.
 
Vilassar, 6 de juny de 2010
 
Un-exèrcit-català

Un exèrcit català

El creixement del pensament independentista que estem vivint a Catalunya durant els últims mesos està portant a la taula la discussió sobre l’oportunitat i la necessitat de l’existència d’un exèrcit català. L’article 20 del projecte de Constitució catalana que Joan Carretero portarà al Parlament per a la seva aprovació en cas d’obtenir representació estableix que “els catalans tenen el deure i el dret de defensar Catalunya”, manament que no pot ser operatiu més que en el si d’un exèrcit català.

Aquesta circumstància atempta directament contra les consciències pacifistes d’aquells que relacionen la realitat d’un exèrcit amb el fet de la violència i, aleshores, aposten per un Estat català sense forces armades. Aquest és el cas del Sr. Jordi Armadans que el dia 22 de maig de 2010 va publicar un article a l’AVUI amb el títol “La mili, ni catalana ni espanyola” i en el qual enuncia que, en el cas d’esdevenir Estat, “és millor apostar pel Catalunya per la pau que no pas per l’exèrcit català”.

A propòsit d’aquest article, he cregut interessant plantejar unes reflexions que justifiquin la necessitat d’un exèrcit en tot Estat però, al mateix temps, el desenvolupament d’una ferma consciència humanística i d’una política d’integració dels diferents Estats que progressi en la línia de creació d’estructures organitzatives complexes per a evitar que els Estats utilitzin l’exèrcit en contra dels altres.

En primer lloc, crec que cal atendre als múltiples i inacabables exemples que podem trobar a la història d’atacs militars contra pobles i tot tipus de comunitats, tinguessin o no en tinguessin exèrcit. No caldrà que en citem ni un de sol perquè les evidències ens diuen que, llevat de casos de protecció natural molt eficient (Islàndia) o condicions polítiques especials (Andorra, San Marino, etc.), la major part dels pobles del món han sofert atacs procedents d’exèrcits foranis. El sentit comú ens adverteix que, ja només a partir d’aquesta evidència, resulta poc recomanable no tenir un sistema de defensa. A més, considero especialment ingenu parlar d’una Catalunya sense exèrcit per a així defensar la pau universal, quan, a nivell particular, tots tanquem amb clau les portes de casa i del cotxe, tots sabem el telèfon de la policia, tots guardem els diners al banc.

En segon lloc, la història ens demostra que els esclats de violència entre pobles se succeeixen habitualment per l’existència d’amenaces greus en contra dels elements cohesionadors d’un dels grups (com puguin ser les formes de relació de producció, o els senyals religiosos d’dentitat, o un polític rellevant, etc.) i no pas perquè els pobles tinguessin o no tinguessin exèrcit. De fet, comunitats no armades, com per exemple veïns d’un barri o seguidors d’un equip de futbol o un col·lectiu de treballadors es llencen a la violència desaforada quan interpreten que les condicions de supervivència del grup estan en perill. I en aquests casos no importa que hi hagi o no exèrcit, la violència esclata igualment.

En tercer lloc, considero que resulta un greu error definir el pacifisme en termes de crítica contra l’existència de forces armades. Tot just, el raonament hauria de ser el contrari. La concepció pacifista només pot demostrar-se en aquelles societats on hi ha risc de violència. No té sentit dir-se pacifista en l’interior d’un convent de monges o en un hospital o en una granja de koales, com tampoc no en té dir-se vegetarià si ets un herbívor. L’autèntic ideari pacifista no hauria de consistir a lluitar per l’extinció dels exèrcits sinó a lluitar per la integració política dels Estats per a així evitar les causes que condueixen a la violència.

I en aquest sentit, la principal de les causes que generen violència entre Estats és l’existència dels mateixos Estats quan aquests gaudeixen d’independència, entenent per independència el fet que un poder executiu té capacitat decisòria última sobre les accions d’un exèrcit. Dit d’una altra manera: hi ha Estats independents (Espanya, Itàlia) i d’altres que no ho són (com succeeix amb cadascun dels Estats que integren els Estats Units d’Amèrica, els Estats Units de l’Índia, els Estats Units de Mèxic, els Estats Units de Brasil, etc.). Tots els Estats del món, excepte casos comptats molt especials als que ja ens hem referit, mantenen una organització específica destinada a garantir la seguretat, l’ordre i el respecte a les lleis entre els ciutadans, i en això els Estats no es diferencien d’aquelles altres organitzacions polítiques d’abast territorial menor (ciutats, regions, etc.) quan també dicten lleis i estableixen drets i obligacions entre els administrats. Sense aquestes organitzacions de garantia de la seguretat (policia, exèrcit), les lleis no es respectarien i la convivència degeneraria en el caos. La diferència entre policia i exèrcit està en el fet que la primera obeeix a un sistema polític no independent (un municipi, un govern regional, un Estat en una federació, etc.), mentre que l’exèrcit obeeix a un sistema polític independent.

Tots estarem d’acord en què les forces armades dels diferents municipis (és a dir, les policies locals) difícilment protagonitzaran episodis de violència mútua, i si no ho fan no és perquè no puguin fer-ho (de fet, estan organitzats militarment i tenen armes). No ho fan simplement perquè obeeixen a administracions públiques no independents. I això és així fins i tot en casos en què dos municipis veïns puguin tenir disputes molt greus (com ara problemes amb la ciutadania provocats per desigualtats fiscals o de prestació de serveis molt accentuades, etc.).

Feta aquesta distinció bàsica, em sembla oportú definir la futura i tant de bo propera República de Catalunya en termes d’un Estat no independent. Aquesta opció tindria doble raó de ser si atenem al fet que Catalunya no ha estat independent mai en cap moment de la història. No ho va ser quan el comte Borrell II va declarar la independència dels carolingis (i llavors no va ser el cas perquè Borrell no governava tot Catalunya sinó només una part), i no ho va ser posteriorment perquè Catalunya va federar-se amb l’Estat d’Aragó i més tard amb l’Estat de València. Gràcies al fet federal de l’Estat català al llarg de la història fins al moment de les invasions francesa i espanyola, Catalunya va poder subsistir en la seva integritat com a poble. Només va perdre la condició d’Estat quan, precisament, no va poder integrar-se en una federació més gran amb aquells altres Estats independents que finalment la van atacar (Castella i França).

Des de la meva modèstia, voldria recomanar al Sr. Armadans l’assumpció d’aquestes distincions polítiques bàsiques per a evitar fer propostes pacifistes de caire ingenu.

I ara, atès que la realitat sempre és més complexa del que desitjaríem, traïré el meu ideari federalista tot proclamant-me independentista. I ho faig perquè la federació entre pobles només pot dur-se a terme en condicions mínimes d’igualtat. Avui no té sentit plantejar un Estat espanyol o un Estat francès federals perquè els espanyols i els francesos extorsionen els catalans i els catalans són extorsionats per aquells. Només a partir del fet de la independència d’un Estat català tindria sentit explorar les possibilitats d’associació amb altres Estats. El millor que podem fer avui és marxar d’Espanya i França, de la mateixa manera que, en una escala on es produeixen robatoris i amenaces entre veïns, el millor és tancar la porta.

 

Joan Cavaller

Vilassar de Dalt, 28 de maig de 2010

 

 

Jordi Armadans.

La mili, ni catalana ni espanyola

 
 
 

Fa una pila d’anys, al centre de Barcelona, vaig topar-me amb un mural (em sembla recordar que era de l’Assemblea de Joves de Nacionalistes d’Esquerra) on deia: “La mili no mola, ni catalana ni espanyola. Com que en aquella època la idea d’un Estat català era ben minoritària, dubto que el mural, la veritat, s’entengués gaire. A mi, però, em va agradar la coherència de fons: no volem mili ni exèrcit espanyols però ep!, si fóssim independents tampoc en voldríem de catalans!

HE PENSAT EN AQUEST MURAL arran de la Constitució Catalana de Reagrupament, on es parla d’exèrcit català. La proposta ha reobert un debat que, avui, és més viu. En part és lògic: el sobiranisme ha crescut i la idea d’un Estat català no es veu tan estranya. Per això, i en tant que persona que ha fet bandera del Catalunya per la pau i ha reclamat polítiques públiques coherents amb la pau, hi dic la meva.

POTSER HI HA ALGÚ A CATALUNYA que veu en la imatge d’un soldat català l’exemple màxim de catalanitat i servei al país. No hi perdré el temps: a aquestes alçades em sembla prou evident que confondre el compromís amb un país amb l’adhesió a la cultura de la violència és d’un militarisme ben tronat. En tot cas, aquesta visió, crec!, és ben minoritària.

LA MAJORIA DE LA GENT que dins el catalanisme defensa un exèrcit català sol abordar-ho pragmàticament. Ens agradi o no, vénen a dir-nos, al món hi ha Estats, fronteres i exèrcits. Per tant, si volem ser un país normal com els altres, si aspirem a tenir un Estat, no podem negar-nos a tenir exèrcit. Tothom en disposa d’un, d’exèrcit, i nosaltres no podem ser menys. L’anàlisi, de fet, no està totalment mancada de raó: menys algunes excepcions, la majoria dels Estats preparen, greixen i mimen una immensa maquinària de guerra. El militarisme modern també existeix! Fixem-nos com Zapatero, un governant considerat pacifista i solidari, no ha tingut cap angúnia a congelar pensions o reduir la cooperació abans que retallar la despesa militar.

ARA BÉ, QUE LES COSES SIGUIN AIXÍ no vol dir que estiguin bé ni tampoc que no puguin canviar. Sintetitzaré en tres els motius pels quals crec que és millor apostar pel Catalunya per la pau que no pas per l’exèrcit català.

CATALUNYA HA ASSUMIT els darrers temps un fort vincle amb la pau. Ha viscut, sí, manifestacions massives contra la guerra. Però també va registrar xifres molt elevades de rebuig al servei militar. També l’educació per la pau hi té més presència que en altres països. No és només cosa de la societat civil: apostes polítiques a favor de la pau han tingut un ampli suport parlamentari (llei de foment de la pau, creació de l’ICIP o resolucions a favor del desarmament). Sense caure en exageracions és cert que, avui, la identitat catalana incorpora valors com la pau, els drets humans i la solidaritat. I no és, crec, un patrimoni per desestimar a la lleugera.

PERQUÈ AQUEST PATRIMONI, a més de lloable, és necessari. El món és el que és, i si volem aportar-hi alguna cosa (ara i aquí o des d’un hipotètic futur Estat) podem avaluar què hi fa més falta. I, la veritat, costa de pensar que amb més exèrcits, despesa militar i armes el món sigui millor. Més aviat al revés: molts analistes en relacions internacionals diuen, amb diferents intensitats, que rebaixar el grau de militarització és imprescindible per construir un món més segur.

SI ÉS AIXÍ, QUÈ ÉS MÉS RESPONSABLE, optar pel que cal o optar pel que toca? Cal remarcar també que, malgrat totes les mancances, barbaritats i contradiccions, apostes per la cultura de pau, esforços pel control dels armaments o processos de resolució pacífica dels conflictes van fent camí. Així, a més d’uns valors més positius i d’una aportació al món més sensata, la idea d’una Catalunya sense exèrcit fins i tot sembla estratègicament més encertada: és més intel·ligent apuntar-se al carro de les tendències de futur, per incipients que siguin, que no pas al de les polítiques que algun dia hem de ser capaços de caducar pel bé de tots i totes.

 

Grafic_consultes_independencia

Les consultes per a la independència de Catalunya del dia 25.04.2010

 

Diumenge 25 d’abril de 2010 es va celebrar la tercera onada de consultes sobiranistes en diferents municipis de Catalunya. En aquesta tercera convocatòria, han entrat en joc ciutats grans com ara Lleida, Reus, Girona, Manresa, Figueres, Igualada, etc. Per aquesta raó, i a manca de difusió per part de les administracions públiques, l’índex de participació s’ha ressentit tot passant del 27,46% de la primera consulta al 17,46% de la present.

Com en les anteriors convocatòries, els ciutadans que han votat s’han inclinat majoritàriament per la independència del país i, així, després de les tres consultes, els resultats informen que 454.083 persones (93,4%), de les 486.282 (entre el 21 i el 23,6% del cens, segons l’edat) que han votat, ho han fet a favor. (Font: Coordinadora Nacional per la consulta sobre la Independència).

La manca d’incidents en el desenvolupament del procés constitueix una altra bona notícia. I no ho és tant l’abstenció de la major part de les institucions públiques, tant catalanes com espanyoles. Les primeres guarden silenci davant la divisió de concepcions nacionals i polítiques en el si del govern, el parlament, els ajuntaments, etc. Les segones resten valor a les consultes per llur manca de condició oficial i les menystenen en considerar-les una pèrdua de temps.

El silenci de les institucions públiques, catalanes i espanyoles, davant la participació popular en una consulta de tan gran transcendència per a les aspiracions sobiranistes dels catalans, significa un evident menyspreu contra la voluntat del poble i resulta especialment greu en un organització com l’Estat espanyol que es defineix democràtic. Aquest silenci tradueix un problema de fons ja conegut com ara l’enfrontament entre dues nacions, l’espanyola (castellana) i la catalana, que no encerten a trobar una forma d’organització política que satisfaci totes dues. I certament, resulta impossible acontentar uns i altres en una situació com l’actual que, malgrat dir-se democràtica, perpetua el desequilibri dels privilegis derivats de l’ocupació militar de 1714 en què la monarquia dels Borbons va atorgar a l’Estat de Castella un dret de conquesta sobre els Estats conquerits d’Aragó, Catalunya i València.

Aquest és el gran problema de fons que molt pocs volen esmentar obertament en el si d’unes institucions públiques que viuen feliçment de la renda del sistema fiscal imposat i que ja dura 300 anys. Fruit de la inadequació del sistema polític de la democràcia de les autonomies a la realitat nacional d’un poble ocupat, hem arribat finalment a l’esgotament del sistema polític en qüestió com ho demostren diferents capítols de la història recent: publicació d’unes balances fiscals que evidencien extorsió fiscal, atac sistemàtic contra la llengua catalana, papers de Salamanca, desinversió en infraestructures, revisió de l’Estatut d’Autonomia, paràlisi del Tribunal Constitucional en el menyspreu descarat contra la voluntat dels parlaments i del poble que van refrendar l’Estatut revisat, etc., etc., i, finalment, l’esclat civil en forma de consultes sobiranistes. La integració europea impedeix avui la solució repressiva característica d’èpoques anteriors, de manera que la corda de la convivència que lliga totes dues nacions continuarà tensant-se en la ficció que 1714 no va existir i que convivim harmònicament.

Mentre l’horitzó de la restitució dels Estats d’Aragó, Catalunya i València es continuï divisant llunyà, aquí nosaltres hem de subratllar l’objectivitat dels resultats de les consultes sobiranistes, les quals informen que un de cada quatre ciutadans que tenien dret a votar és partidari de la recuperació de la condició d’Estat per a Catalunya. No sabem què en pensen els altres ciutadans que no s’han manifestat, però les diferents enquestes que s’han publicat al llarg d’aquests mesos ens permeten afirmar que el tant per cent del sobiranisme sobrepassa en realitat el 50%.

Fent un breu estudi sobre els percentatges de votants en processos independentistes d’altres països arribem a la conclusió que la mitjana de la població que vota en referèndums per la independència se situa entre el 85 i el 90%. La xifra de partidaris de la independència és la mateixa.

 

Estat    Referèndum            % Vots               % Sí    Independència
         
Armènia 21/09/1991 95,05% 99,31% 23/09/1991
Bòsnia-Herzegovina 28/02/1992 63,00% 99,70% 24/08/1991
Croàcia 19/05/1991 86,15% 94,30% 25/06/1991
Eslovènia 23/12/1990 93,30% 88,20% 25/06/1991
Estònia 03/03/1991 82,96% 77,73% 20/08/1991
Geòrgia 31/03/1991 90,53% 99,08% 09/04/1991
Letònia 03/03/1991 87,56% 85,70% 21/08/1991
Lituània 09/02/1991 84,43% 90,47% 11/03/1990
Macedònia 08/09/1991 86,70% 56,30% 08/09/1991
Montenegro 21/05/2006 86,50% 55,50% 13/07/2006
Noruega 13/08/1905 85,38% 99,95% 07/06/1905
Timor Oriental 30/08/1999 98,60% 78,50% 20/05/2002
Ucraïna 01/12/1991 84,18% 90,32% 24/08/1991
         
Mitjana   86,49% 85,77%  

 

En conseqüència, podem afirmar que els resultats de les consultes celebrades darrerament per la independència, on el 93,4% dels ciutadans es manifesten favorables a la recuperació de la condició d’Estat de Catalunya, encaixen perfectament amb els estàndards d’altres països. No succeeix així, evidentment, amb el nivell de participació que a Catalunya ara mateix se situa entre el 21 i el 23,6% en funció de les edats de participació, i que està molt lluny del 85-90% d’altres països. Tanmateix, cal insistir en què aquests resultats s’han obtingut al marge de tota implicació del govern i institucions públiques de Catalunya i, a més, amb el menyspreu del govern i les institucions de l’Estat espanyol.

En tot cas, aquestes xifres s’obtenen en el marc d’una situació social i política marcada per la relativa estabilitat de les institucions de l’Estat espanyol. Aquest fet transmet als ciutadans la idea que els problemes d’extorsió nacional sobre els ciutadans s’han de poder resoldre per via democràtica a través del funcionament d’aquestes mateixes institucions, la qual cosa comporta que el sobiranisme avui a Catalunya no es dispari més enllà del pressuposat 50% que informen les enquestes. Tot i així, el creixement de l’independentisme en els darrers anys ha obeït, precisament, a l’evidència del comportament extorsionador de l’Estat en contra dels ciutadans catalans. Atès que aquest comportament extorsionador continuarà manifestant-se en el futur (cal tornar a insistir en la persistència del desequilibri fiscal entre regions, la desinversió en infraestructures a Catalunya, la vergonya del Tribunal Constitucional, etc.), podem estar segurs que, en el si d’aquella estabilitat de les institucions espanyoles, l’independentisme continuarà creixent. I així arribarem a un dia, sens dubte proper, en què el clam popular haurà arribat efectivament al nivell d’altres països. L’afer del Tribunal Constitucional sobre la constitucionalitat de l’Estatut s’èstà convertint en l’element culminant del conjunt de tots els problemes que ha viscut el nostre país en la història recent i, sigui quina sigui la seva decisió, la resolució que en resulti contribuïrà a refermar el creixement imparable de l’independentisme entre la consciència dels ciutadans.

En la radicalitat de la situació social i política a què ens arrossega el nacionalisme espanyol, els ciutadans catalans haurem de posicionar-nos de forma clara i oberta respecte a l’opció independentista. I llavors sí, una consulta sobiranista comptarà amb una participació comparable a la dels processos sobiranistes d’altres països.

En el fons de tot aquest assumpte, però, qui escriu aquestes paraules creu que els catalans hem de despertar també al fet històric de la inconstitucionalitat de l’ocupació militar de 1714 i de la imposició consegüent de les lleis castellanes. No n’hi ha prou a proclamar la injustícia de l’extorsió fiscal, de la desinversió en infraestructures, dels atacs contra la llengua, etc. En el supòsit que aquests problemes arribessin mai a solucionar-se, continuaríem encara immersos en la situació injusta de l’ocupació de 1714. Mentre els catalans hem estat la regió més rica d’Espanya, hem ignorat aquest fet (en una barreja d’ingenuïtat i cinisme), però avui, que la democràcia ens està empobrint d’acord a un programa preconcebut, ja no n’hi ha prou a reclamar un tracte fiscal equitatiu o més inversió en infraestructures. Avui, el problema ja és un altre i cal obrir-hi els ulls. Atès que nosaltres teníem les nostres pròpies constitucions, els catalans hem de declarar la inconstitucionalitat de l’ocupació militar de 1714 i de la imposició consegüent de les lleis castellanes per a, tot seguit, anunciar la reinstauració del nostre Estat. No hem de demanar res que no fos nostre, però ho hem de demanar. No volem l’Estat català perquè ens maltractin sinó, simplement, perquè nosaltres abans de 1714 erem Estat i els espanyols ens van envair. Els espanyols avui ens ocupen. Aquest hauria de ser el llenguatge que els nostres ciutadans i els nostres polítics haurien de proclamar als quatre vents. En qualsevol racó, en qualsevol conversa de cafè. Sense vergonya, sense por. Amb serietat, dignitat, convenciment, orgull. Avui que l’Estat de les Autonomies s’està demostrant impracticable, la realitat de la història surt a la llum. I cal que nosaltres modifiquem el llenguatge per a adequar-lo a la realitat dels fets històrics. Si no ho fem, els espanyols reaccionaran tractant-nos talment han fet sempre, com una colònia més, al costat de valencians, canaris, aragonesos, murcians, bascos, navarresos i gallecs. Si no ho fem, l’única cosa que aconseguirem en el millor dels casos serà una mica més d’infraestructures (que després ens treuran per un altre lloc), una mica més de cessió d’impostos (que després ens treuran per un altre lloc), una mica més de llengua (que després ens treuran per un altre lloc), tan sols una mica més de vida, tan sols una mica més de dignitat, tan sols una mica més d’aire en un ambient putrefacte ple de vergonya i humiliació.

 

29 d’abril de 2010

Constitucions_de_Cathalunya

La Constitució de Catalunya, primera llei que Reagrupament portarà al Parlament

El dia de Sant Jordi, els diaris El Punt i AVUI van publicar un projecte de Constitució de Catalunya que Joan Carretero, president del partit Reagrupament, en cas d’obtenir representació després de les properes eleccions, presentarà al Parlament de Catalunya per a la seva aprovació.
 
Aquesta és una gran notícia per a tots aquells que demanem la restitució dels Estats de Catalunya, Aragó i València després que fossin ocupats militarment i desmantellats per les tropes espanyoles i franceses el 1714, i llurs ciutadans fossin massacrats i humiliats en múltiples capítols posteriors. El sotmetiment de Catalunya a la força de les lleis castellanes no permetrà mai l’alliberament del nostre país per la via de cap estatut d’autonomia, perquè, per definició, els estatuts reconeixen la legitimitat i la legalitat d’un Estat espanyol construït sobre la base de l’ocupació dels antics Estats català, aragonès i valencià.
 
Durant aquests anys, la democràcia espanyola s’ha demostrat incapaç de reconèixer la realitat nacional dels catalans i, ben al contrari, ha treballat programàticament per a empobrir-nos i assimiliar-nos a la condició nacional castellana.
 
L’única via per a la recuperació de la dignitat personal i nacional de les persones que vivim a Catalunya consisteix a recuperar la condició política perduda en tant que Estat. Per la vida pacífica i democràtica de la declaració unilateral de la independència. Per la via de l’aprovació en referèndum d’una constitució.
 
26 d’abril de 2010
 
 
 
 
 
 
A continuació us oferim una entrevista amb Roger Granados, membre de Reagrupament i un dels autors de la Constitució de Catalunya distribuïda aquest Sant Jordi per l’AVUI i el Punt.
  

“Si volem una Catalunya lliure el que ens cal és una Constitució”

Com va sorgir la idea?
Un bon dia Joan Carretero va agafar un grup de persones, mentre parlàvem del tema sobre l’Estatut i el Tribunal Constitucional, i va dir: “Aquest país el que necessita és una Constitució, com totes les grans nacions del món”.

Quan va començar?
Fa uns dos anys d’aquella conversa. Abans no ens havíem plantejat mai, ni sabíem de ningú, que volgués fer la nostra constitució. I va ser quan, discretament, un grup de juristes ens hi vam posar.

En català i anglès.
En català, perquè és l’idioma en què ha d’estar redactada, i en anglès, per fer-ne una difusió a nivell internacional.

De què ens serveix una Constitució si no tenim un Estat propi?
És que la Constitució és l’instrument jurídic i polític a partir del qual constitueixes l’Estat. Ara hem de posar punt i final al període estatutari que els partits polítics, fins ara, han seguit en aquest país. I el que s’ha de fer és construir l’element bàsic a partir del qual configuraràs la Catalunya del futur.

Amb un objectiu clar: la independència.
Sí. Nosaltres volem un Estat lliure i independent per al futur de Catalunya. I el primer que ens cal és una Constitució.

I el nou Estatut?
Un estatut és el que té una comunitat de propietaris o una societat mercantil. Les grans nacions d’aquest món el que tenen són Constitucions.

Per què han pres de model de referència el text constitucional dels Estats Units?
Al principi, quan es va analitzar, es va produir la discussió de si s’havia de seguir un model més nord-americà o austríac, que seria el sistema constitucional espanyol. Quina és la gran diferència? Doncs hem fet una Constitució amb la premissa que la gent la pugui entendre.

Així, és l’antítesi de la Constitució espanyola?
És que si la llegeixes, la meitat de les coses no les entens. Llavors, has de tenir uns senyors, que es diuen Tribunal Constitucional, perquè diguin el que diu la Constitució. I, en canvi, si llegeixes la Constitució de Catalunya o dels Estats Units, queda molt clar el que diu. No hi ha dubtes sobre els continguts.

Clar i català.
És que volíem defugir l’ambigüitat, que ha donat molts mals resultats històricament i, sobretot, quan es redacten normes fonamentals a partir de les quals es creen els països. I l’exemple és el que li ha passat a l’Estatut.

Com han de ser les normes polítiques?
Ben clares i contundents.

Com han estat les reaccions?
Molt positives. Hem quedat sorpresos. El mateix que passa amb aquest gran moviment social, espontani, amateur i gratuït que són les consultes populars. Ningú s’havia plantejat mai que es poguessin fer. Haver-les fet invalida moltes creences i deixa en evidència molts immobilismes.

I qui l’ha d’aprovar perquè tingui vigència?
Els diputats del Parlament de Catalunya.

Preveuen les forces armades? I la figura d’un cap d’Estat?
Això no hi queda regulat. Quedaria en mans del consens polític de la Catalunya independent.

El text deroga en territori català la Constitució del regne d’Espanya. Un gran conflicte?
El gran tema que hi ha a la base de la independència és el concepte de sobirania. Per als espanyols, la sobirania nacional catalana resideix en el poble espanyol, mentre que, per a nosaltres, la sobirania nacional catalana resideix en el poble de Catalunya.

Com defineix aquest escenari de futur?
Com un compromís valent, honest i que no té marxa enrere.

 

 

La Constitució de Catalunya, primera llei que Reagrupament portarà al Parlament

Emma Ansola

El Punt, 21.03.2010

Reagrupament presenta avui als militants el text en què es basarà el seu programa electoral i la raó de ser del partit amb vista a les eleccions de la tardor. La Constitució de Catalunya és un document que la direcció del partit es compromet a portar a aprovació al Parlament, si la formació obté representació en la pròxima legislatura. El text, basat en el model anglosaxó, consta de 26 articles i quatre disposicions derogatòries, i s’inspira en els principis de la Declaració dels Drets de l’Home (1789), la Declaració Universal de les Nacions Unides (1948) i la Convenció Europea dels Drets Humans (1950). Segons els juristes que han intervingut en la redacció del text, ha de ser concebut com a punt de partida i element normalitzador de la discussió política.

El gener del 2008 es va presentar una iniciativa legislativa popular, que va ser rebutjada per la mesa del Parlament, en què es portava a aprovació un text molt semblant al que avui presenta Reagrupament. La importància ara radica en el fet que sigui una formació política la que vulgui introduir aquest text jurídic en el debat polític.

La Constitució de Catalunya, a la qual ha tingut accés El Punt, és la base del programa electoral amb què el partit es presentarà a les eleccions de la tardor, amb l’objectiu final que si obté diputats a la cambra el text sigui la primera norma que es porti a aprovació, com a pas previ cap a la independència de Catalunya. Els juristes que han intervingut en la redacció del projecte assenyalen que no és un text definitiu, ja que la redacció final hauria de ser discutida per la resta de formacions polítiques. Amb tot, consideren que el repte d’aquesta proposta és introduir un element nou en el discurs polític i que el seu debat sigui un element normalitzador en el si del Parlament, ja que la cambra ha votat a favor del dret d’autodeterminació del poble català en diverses ocasions. En la redacció d’aquesta Constitució de Catalunya, els juristes que hi han intervingut s’han basat en el model anglosaxó, en contraposició al model europeu, que regula i legisla més el text constitucional i en el qual es basa la Constitució espanyola. «El model americà s’adapta més a la realitat», explica Antoni Abad, un dels juristes que han participat en la redacció de la Constitució de Catalunya.

El text es divideix en un preàmbul, cinc títols, vint-i-sis articles i quatre disposicions transitòries. Amb el mateix estil que la Constitució dels Estats Units, el text que presenta Reagrupament s’encapçala amb les paraules «Nosaltres, el poble de Catalunya», i continua: «volent restablir els nostres drets sobirans, conscients de la nostra responsabilitat envers les generacions futures i volent bastir una comunitat unida, pròspera, solidària, oberta i respectuosa amb la dignitat humana i els drets fonamentals, ens donem la present Constitució».

Després del preàmbul, en què es recorden els textos que han inspirat la redacció de la Constitució de Catalunya, segueixen els cinc capítols, el primer dels quals se centra en els principis generals. Pel que fa a l’estat, es diu que Catalunya és un estat de dret, independent, democràtic i social; la sobirania pertany al poble de Catalunya, que l’exerceix directament o mitjançant els seus representants; el territori es correspon amb els límits geogràfics de Catalunya i la capital és Barcelona, i el català és la llengua pròpia, nacional i oficial del país, amb l’occità o aranès també llengua oficial a la Val d’Aran. Els drets fonamentals, els deures dels ciutadans, l’organització de l’estat i la modificació de la Constitució encapçalen la resta de capítols.

Quant a les disposicions transitòries, totes quatre estan encaminades a derogar la Constitució espanyola del 1978, atorguen al Parlament les atribucions dels poders judicial, legislatiu i executiu fins al dictat de noves lleis, i assenyalen que la Constitució ha de ser ratificada en referèndum després de l’aprovació en el ple.

 

Una nova constitució catalana. Acte reivindicatiu el dia 6 de desembre de 2008

Jordi Surinyach

05.12.2008

Com a resposta a l’evident esgotament de la via estatutària i autonomista i com a part necessària per la creació d’un Estat propi, diverses entitats del país han organitzat avui,  vigilia de l’aniversari de la Constitució espanyola, a les set de la tarda a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona, un acte per reivindicar UNA NOVA CONSTITUCIÓ CATALANA. Les entitats convocants són: Sobirania i progrés, Catalonia Acord, Catalunya Acció, CIEMEN, Club FNEC, Comissió de la Dignitat, FOCDA (Fòrum català per l’autodeterminació), Fed. Nacional d’Estudiants de Catalunya, Fundació Manuel de Pedrolo, Fundació Randa i Germanies, La Xarxa d’entitats, Sobirania i República, Som 10 Milions, Xarxa de blocs Sobiranistes-Bloc Gran del Sobiranisme, 3r. Congrés Catalanista, entre d’altres.

 

DECLARACIÓ PER UNA NOVA CONSTITUCIÓ CATALANA

El 6 de desembre del 2008 és festa a l’Estat Espanyol. Celebren com cada any l’aprovació de la seva Constitució, una Constitució que nega l’existència de la nació catalana, nega els nostres drets històrics, legalitza l’espoliació econòmica que patim i consagra la divisió del nostre territori. Davant d’aquest esdeveniment assimilador, que ens hauria de recordar el règim colonial a què som sotmesos, no podem oblidar la tradició constitucional que ens caracteritza als catalans enaquesta matèria. Vam ser pioners a Europa i al món en establir un contracte entre el rei i el poble que va definir als catalans durant molt de temps com un poble gelós de les seves llibertats i reconegut arreu per la seva moderna estructura constitucional. Vàrem ser els primers d’Europa a organitzar la Pau i Treva per a mantenir la seguretat; els primers europeus a tenir Parlament(abans que el de Westminster). Els catalans, segons tots els autors, som els primers a aportar la llibertat a la civilització europea; som els primers d’Europa a organitzar un sindicat de pagesos; els catalans mai no vàrem tenir un rei absolut, era un príncep paccionat. Tots aquests principis s’incorporaren a les Constitucions de Catalunya que Castella abolí mitjançant el dret de conquesta després de la derrota militar del 1714. Enguany, els catalans sí que hem de recordar una Constitució. Celebrem el 80è aniversari de la Constitució Catalana de l’Havana, inspirada i redactada pels anomenats separatistes catalans de Cuba. Avui i aquí, esperonem tots els catalans a fer seva la mateixa moral de victòria i gran visió política que van demostrar. Perquè ningú pot negar que una gent que volia donar carta de naturalesa a la futura independència a través de la redacció d’aquella Constitució havien de se runs homes amb una fe insubornable en les possibilitats de Catalunya, i a més van demostrar un gran sentit polític de cara a la comunitat internacional al tenir a punt les grans línies legislatives que havien de regir el futur Estat Cátala .Els que avui som aquí no podem defugir el nostre compromís amb la nostra història i amb la nostra pàtria i hem d’esdevenir els artífexs d’un procés que molts s’entesten en amagar i obstaculitzar, però que avança decididament cap a la nostra independència. Ara tenim les màximes possibilitats d’assolir l’èxit, i hem d’estar preparats davant els futurs esdeveniments que de ben segur s’acceleraran en el panorama polític català, i de quina millor manera, que renovan tl’esperit, la visió i la moral de victòria d’aquells separatistes catalans de l’Havana, tot començant a redactar la nostra pròpia Constitució d’acord amb els nostres valors, principis i interessos. Prou constitucions espanyoles que lliguen i esborren la nació catalana! Ara més que mai, exigim una nova Constitució Catalana!

Catalunya, 5 de desembre del 2008

 

 

 

SEV24 SEVILLA. 01/09/07.- El presidente de la Junta de Andalucía, Manuel Chaves (d), y el pivot de la Selección Española de Baloncesto, Pau Gasol, durante la recepción ofrecida a este equipo, que se encuentra en Sevilla para participar en el Eurobasket'07 que comenzará el próximo lunes 3 de septiembre.- EFE/EDUARDO ABAD

Pressions de la Casa reial i el govern contra els esportistes catalans

Tots som conscients de les dificultats de la societat catalana per manifestar-se internacionalment en la seva condició específica sense la disfressa política imposada per espanyols i francesos. El fet que els catalans no puguem expressar-nos políticament de manera lliure provoca que la realitat nacional catalana busqui vàlvules d’escapament a través d’altres vies, i aquesta és una de les raons que explicarien la genialitat de les produccions culturals del nostre país al llarg dels últims segles.
 
L’esport no n’és una excepció. La potència de l’esport català esclata amb múltiples noms i en un gran nombre de manifestacions. Tothom reconeix l’altíssim nivell que està demostrant el Fútbol Club Barcelona i l’èxit rotund de la seva política de desenvolupament de jugadors del propi planter. Però, a més del futbol, podem citar molts altres esports on brillen amb llum pròpia noms com ara Pau Gasol, Marc Gasol, Juan Carlos Navarro, Ricky Rubio, Joan Roma, Gervasi Deferr, Daniel Solà, Oriol Servià, Araceli Segarra, Jordi Arcarons, Emili Alzamora, Carles Checa, Toni Elias, Marc Coma, Dani Pedrosa, Tommy Robredo, i així un inacabable etcètera, on hauríem d’afegir tots els noms relacionats amb l’hoquei, el waterpolo, la natació, l’atletisme, el rugby i altres esports.
 
La imponent presència dels esportistes catalans a nivell internacional provoca un problema polític amb els francesos i sobretot amb els espanyols perquè aquests països temen que l’excés de catalanitat atempti contra la noció de superioritat que pressuposen a les nacions pròpies, francesa i castellana.
 
La demografia fa que aquest problema sigui més important a la Catalunya espanyola i darrerament estem vivint nous capítols al respecte. Així, l’expresident de la Generalitat, Jordi Pujol, ha fet declaracions on denuncia les pressions de la Casa del Rei i del govern espanyols adreçades als esportistes catalans per tal que aquests dissimulin llur catalanitat. A continuació us oferim la notícia d’aquestes declaracions.
 
Us oferim també la notícia de la publicació del llibre de Lluís Simon, Catalunya contra Espanya, el partit interminable, i també un article publicat per aquest autor a propòsit de les declaracions de Jordi Pujol.
 
 
16 d’abril de 2010
 
 
 

Pujol veu pressions de la Casa reial i el govern perquè les personalitats dissimulin la catalanitat

 
 
 
L’expresident de la Generalitat Jordi Pujol (CiU) ha afirmat avui que esportistes d’elit catalans i altres personalitats han rebut “pressions” de la Casa del Rei i de governs espanyols perquè no facin grans manifestacions de catalanitat, fins i tot sota amenaces.

“No sempre és fàcil fer aquesta presentació de catalanitat”, ha dit, perquè en alguns casos la pressió que reben és difícil de resistir. “En més d’un cas –i no diré noms–, sobretot del món de l’esport, se’ls ha dit ben clarament: «Escolti, si vostè fa moltes manifestacions de catalanitat, aquella beca que té o aquell estudi se li retirarà», o un patrocini”, ha afegit.

Pujol ho ha dit durant un debat del Centre d’Estudis que porta el seu nom, i que ha mantingut amb el cuiner Ferran Adrià. L’expresident ha aprofitat per demanar a Adrià que exportés la seva catalanitat, tot i que ha respectat que vulguin presentar-se també com a espanyols.

“Una mica d’esforç heu de fer”, però Pujol ha reiterat que se’ls dificulta introduir la catalanitat a la seva pròpia imatge. Jordi Pujol ha demanat que ofereixin una imatge “positiva i no conflictiva” de Catalunya, perquè aquesta és la manera com convé ser vistos al món, i ha conclòs que la imatge catalana a l’estranger s’ha degradat últimament.
 

El paper de la premsa
 
Pujol ha destacat la influència de la premsa en la imatge internacional. Així, ha explicat que una manera de sortir a la portada d’un gran diari pot ser haver sofert un atemptat, però una altra és ser portada del The New York Times per la qualitat del treball, com és el cas d’Adrià. “En algun moment –ha destacat– hem sortit a les portades quan Catalunya ha tingut un pes molt determinant a tot Espanya”, i ha posat un exemple de titular: “El govern espanyol està pendent del que decideixin els catalans”.

Adrià creu que Catalunya necessita una estratègia per aprofitar oportunitats. Ha proposat treure més partit de la “marca” que aporten els triomfadors, com el jugador de bàsquet Pau Gasol. A més, ha recordat que el País Basc s’ha avançat a Catalunya en crear una escola d’alta cuina, que s’està construint a prop de Sant Sebastià. Ha elogiat el projecte basc, i ha defensat que ell mateix hagi acceptat presidir-ne el Consell Assessor.

Per això, espera que Catalunya sí que acabi liderant l’alta educació i investigació en turisme, per a la qual cosa ha confiat a tancar finalment un acord amb Esade, “una de les escoles de negocis més importants del món” i que es troba a Barcelona, ha subratllat. I ha demanat que la nutrició i l’alimentació centri una assignatura a l’escola, perquè seria una idea única que a més aprofitaria l’impuls que Catalunya ja ha donat a l’alimentació i la gastronomia.

 
 
 
 

Lluís Simon, “El Virrei” ha parlat

El Punt 16.04.2010

 

Ja no només intuïm, sinó que, probablement, sabem què s’amaga rere la famosa sentència «ser espanyol ja no és una excusa, és una responsabilitat» que Pau Gasol va expressar amb tota aquella alegria fa dos anys en un anunci comercial de Nike. Podria tractar-se d’una estratègia comercial de la filial hispànica d’aquesta multinacional per aprofitar que, de cop i volta, la roja de la cistella havia esdevingut un equip campió. Tot i que molts grans esportistes se senten espanyols i ho expressen amb naturalitat, en alguns casos específics aquesta és una expressió artificial que s’exigeix de certs poders fàctics. I a partir d’ara aquesta sensació, mai plenament demostrada, ja és oficial.

L’expresident de la Generalitat, Jordi Pujol, ha denunciat –massa tard– que la mateixa casa reial, a banda del govern espanyol i les marques comercials, pressionen els nostres grans esportistes perquè no facin gala de la seva catalanitat, ni que sigui de manera ambigua. Això no ho diu un qualsevol. Pujol, que el mateix José Antich va batejar com el Virrei en la seva biografia, ha tingut sempre fil directe amb els Borbons.

L’hemeroteca ens diu que en els grans èxits de l’esport català la senyera sempre brilla per la seva absència. Parlem, és clar, de campionats en els quals aquests esportistes competeixen com a representants de l’Estat espanyol. Això canvia quan el campió és un club del país, ja sigui el FC Barcelona, el Joventut de Badalona o el Reus Deportiu. Per això les celebracions de les victòries d’aquests equips provoquen una gran indignació a Madrid, que encara no entenen allò de «visca el Barça i visca Catalunya».

La casa reial, ara al mig de la polèmica, fa temps que pateix en la seva pròpia carn el conflicte autonòmic que sovint, com en aquesta ocasió, es trasllada a l’àmbit esportiu. Ningú no oblida la formidable xiulada al Rei en la final de la copa de València, un fet que ja havia succeït en altres ocasions. I no podem ser tan ingenus de pensar que una institució com aquesta es quedarà de braços plegats quan és humiliada d’aquesta manera. El Rei riu per sota el nas mentre l’esbronquen, perquè sap que abans ja ha fet la seva feina i ha mogut els fils necessaris per convertir els nostres esportistes en els representants més ferotges de l’espanyolitat. És igual que ningú es cregui aquest sentiment. La qüestió és fer-ne bandera i que a tot el món es pensin que a Espanya el sentiment nacional és únic i indivisible.

Els esportistes, ja ho sabem, són fàcils de convèncer en aquest aspecte. Això no evita, tanmateix, que aquestes pressions siguin miserables. Ells el que volen és competir i guanyar. Ningú vol ser el màrtir de cap causa. Un que ho va fer, Oleguer Preses, encara en paga les conseqüències, ja que la seva imatge a tot Espanya és similar o pitjor a la que tenen els abertzales.

Els diversos representants del motor català són alguns dels principals al·ludits en les paraules de Jordi Pujol. En aquests últims anys hem vist un nombre gairebé incomptable de pilots aconseguint victòries en tots els àmbits i tots han dissimulat, amb més o menys èxit, la seva catalanitat. Per una simple qüestió estadística sembla impossible pensar que tots aquests pilots responguin a una ideologia determinada. Per tant, les consignes espanyolistes que denuncia l’expresident de la Generalitat són creïbles.

Un cas ja conegut és el de Gervasio Deferr en els Jocs Olímpics de Sydney. No és un noi que s’hagi reconegut mai pel seu catalanisme. En aquella ocasió, però, va intentar celebrar el títol olímpic amb una senyera. Els mateixos responsables de la Federació Espanyola de Gimnàstica, al pavelló mateix, li van treure del cap la idea. Un altre cas paradigmàtic va ocórrer en el polèmic Gran Premi de Catalunya de motociclisme del 1995. Àlex Crivillé va guanyar la cursa dels 500 cc i els responsables del circuit van posar l’himne català i l’espanyol i van hissar la bandera catalana i l’espanyola. Tot i que aquesta era una innocent expressió de la personalitat jurídica i històrica –reconeguda en la Constitució– de Catalunya els responsables dels patrocinadors i de les institucions espanyoles es van sentir insultats. No es tornaria a repetir. Els directius de la Federació Espanyola de Motociclisme van pressionar la federació internacional perquè en aquests casos sonés l’himne «de la nacionalitat que consti en el passaport del pilot guanyador».

S’han fet altres operacions més estrafolàries. La més patètica va ser la de pressionar l’entrenadora Anna Tarrés per evitar que tot l’equip de natació sincronitzada estigués format per nedadores catalanes. Per acabar-ho d’adobar, tots els esportistes espanyols estan sota sospita quan defensen amb més o menys èxit Espanya. A Xavi, per exemple, se’l va arribar a acusar d’abaixar-se els mitjons per tapar l’enseña nacional.

Pujol denuncia allò que intuíem, les pressions que reben els esportistes catalans

 

Lluís Simon presenta el llibre “Catalunya contra Espanya, el partit interminable”

Garzón-acusat-pel-Tribunal-Suprem

Garzón acusat pel Tribunal Suprem. Per què no es pot atacar el franquisme?

 

El dia 7 d’abril de 2010, Luciano Varela, jutge del Tribunal Suprem de l’Estat espanyol, ha decidit acusar el jutge Baltasar Garzón per un delicte de prevariació en relació a la investigació dels desapareguts durant la Guerra Civil i la dictadura del general Francisco Franco. En la seva acusació, Luciano Varela argumenta que Baltasar Garzón no té competències per a investigar els crims del franquisme i que, a més, no ha respectat els preceptes establerts a la Ley de Amnistía de 1977 i  la Ley de la Memoria Histórica de 2007. El jutge Luciano Varela ha procedit en la seva acusació a partir de l’acceptació de les querelles de tres grups d’extrema dreta: el sindicat de funcionaris Manos Limpias (que lluita “por la defensa del orden constitucional de nuestro país, frente a los movimientos separatistas que pretenden disgregarlo”), l’associació Libertad e Identidad i el partit polític Falange española de las JONS. L’origen de les querelles s’estén al mes de setembre de 2009.

Luciano Varela ha dictat la seva resolució tot just després que el passat 25 de març Adolfo Prego, jutge de la Sala del Penal del Tribunal Suprem, i membre de la Fundació DENAES para la Defensa de la Nación Española, decidís que no apreciava il·legalitat en la decisió de Varela presa el mes de febrer de no arxivar el cas davant del recurs interposat per Garzón. En aquesta primera decisió del mes de febrer, Varela va acusar Garzón d’ignorar conscientment la Llei d’Amnistia en declarar-se competent per a investigar les desaparicions de persones durant la Guerra Civil i el franquisme.

L’explicació de la raó de l’encausament de Baltasar Garzón s’obre a diferents interpretacions. Alguns mitjans argumenten que el jutge s’ha guanyat enemics personals al llarg dels anys per les seves decisions en casos com ara Gürtel, GAL, Filesa, Banco Santander, etc. Si ens remetem al que estableix literalment l’acta de l’acusació, podem llegir les següents paraules de Luciano Varela:
 
“… como hecho probable, que el magistrado querellado actuó con la finalidad de eludir la decisión del legislador sobre el régimen de localización y exhumación de víctimas de los horrendos crímenes del franquismo sabiendo que éstos habían sido objeto de amnistía por las Cortes democráticas de España, cuya voluntad decidió conscientemente ignorar u orillar”.
 
Recordem que la Ley de Amnistía de 1977 va significar el reconeixement polític de la inexistència de responsabilitats que poguessin afectar els dirigents del règim franquista. Al seu torn, la Ley de la Memoria Histórica de 2007 regula les reparacions de les víctimes del franquisme així com el règim de procediments a efectes de la inhumació de les víctimes. Baltasar Garzón va entendre que totes dues lleis no resolien de forma satisfactòria la responsabilitat dels criminals del règim franquista i que calia actuar per a elucidar-ne els crims comesos contra la humanitat.

Per a entendre la finalitat de les actuacions del jutge Baltasar Garzón, fem una ullada a la Llei d’Amnistia de 1977. Entre el seu articulat apareix el següent:

“Quedan amnistiados todos los actos de intencionalitat política, cualquiera que fuese su resultado, tipificados como delitos y faltas realizados con anterioridad al día quince de diciembre de 1976”.

O també:

“En todo caso, están comprendidos en la amnistía:

a) los delitos de rebelión y sedición, así como los delitos y faltas cometidos con ocasión o motivo de ello, tipificados en el Código de Justicia Militar (…)

f) los delitos cometidos por los funcionarios y agentes del orden público contra el ejercicio de los derechos de las personas”

Com tothom pot entendre, la Llei d’Amnistia va ser imposada pels militars afectes al règim franquista per a així garantir que no serien sotmesos a judici pels assassinats i altres crims comesos amb posterioritat a la sedició de 1936. Podem entendre també que els polítics democràtics del moment van aprovar la llei sotmesos al xantatge d’amenaces i la por corresponent. El que costa més d’entendre és la notable extensió del període de vigència de la paràlisi de la democràcia durant els 30 anys posteriors fins que, finalment, ha estat aprovada la Llei de la Memòria Històrica de 2007, la qual condemna obertament el règim franquista i els seus crims, i es proposa honrar la memòria de totes les seves víctimes.

L’article 1.1 diu:

“La presente Ley tiene por objeto reconocer y ampliar derechos a favor de quienes padecieron persecución o violencia, por razones políticas, ideológicas, o de creencia religiosa, durante la Guerra Civil y la Dictadura, promover su reparación moral y la recuperación de su memoria personal y familiar, y adoptar medidas complementarias destinadas a suprimir elementos de división entre los ciudadanos, todo ello con el fin de fomentar la cohesión y solidaridad entre las diversas generaciones de españoles en torno a los principios, valores y libertades constitucionales”.

La disposició derogatòria de la mateixa llei condemna explícitament l’alçament militar del general Franco; ho fa per mitjà de l’eufemisme legal “se declaran expresamente derogados” que aplica als

“Bando de Guerra de 28 de julio de 1936, de la Junta de Defensa Nacional aprobado por Decreto número 79, el Bando de 31 de agosto de 1936 y, especialmente, el Decreto del general Franco, número 55, de 1 de noviembre de 1936”, etc.

Van caldre doncs 30 anys per tal que els polítics de la democràcia s’atrevissin a condemnar explícitament les actuacions criminals del règim franquista. Justament, perquè els polítics en democràcia van promulgar la Llei de la Memòria Històrica, sobta i molt que els jutges de la mateixa democràcia facin seure a la banqueta dels acusats un altre jutge que,en consonància amb el que diu la llei, decideix investigar els crims del franquisme. Tot just, la Llei de la Memòria Històrica, en el seu article número 12, promulga mesures per a la identificació i la localització de les víctimes.

Baltasar Garzón no ha fet més que investigar precisament per a identificar i localitzar-ne les víctimes. Llegim per exemple una notícia publicada pel diari
El País el dia 2 de setembre de 2008:

“El juez de la Audiencia Nacional Baltasar Garzón ha recabado información del Gobierno, la Conferencia Episcopal, varios ayuntamientos y hasta de una universidad, la de Granada, para elaborar un censo de fusilados, desaparecidos y enterrados en fosas comunes a partir del 17 de julio de 1936, día del golpe de Estado que dio lugar a la Guerra Civil y, tres años después, a la dictadura de Franco. Garzón quiere conocer el nombre de las personas enterradas en fosas comunes como consecuencia de la represión franquista, las circunstancias y fecha en que se dieron esos enterramientos y si constan en algún registro.”

Llegim més en detall:

“El objetivo de estas diligencias es recabar información suficiente para decidir si es competente para investigar las denuncias que le presentaron 13 asociaciones para la recuperación de la memoria histórica de diferentes comunidades autónomas (entre ellas Cataluña, Valencia, Aragón y la localidad pontevedresa de Ponteareas), el sindicato CNT y varios particulares a lo largo de los dos últimos años, con el fin de esclarecer el paradero de cientos de fusilados y desaparecidos del bando republicano a partir del golpe de Estado franquista, durante la Guerra Civil y la dictadura de Franco.”

Altres notícies sobre les actuacions del jutge Baltasar Garzón per a obtenir informació de la localització i la identitat de les vícitmes del franquisme:

a
b
c
d
e
f

La persecució del jutge Baltasar Garzón per part de les altes instàncies del sistema judicial de l’estat espanyol, en aquest tema, escapen a una simple motivació legalista basada en la qüestió de les competències del jutge. I, per descomptat, va molt més enllà de qualsevol problema de venjances personals entre jutges. Com hem vist abans, el jutge acusador, Luciano Varela, s’ha mogut a instàncies de les denúncies de grups d’extrema dreta (Manos Limpias, Libertad e Identidad i Falange Española). Cal citar també aquí les crítiques contra Garzón formulades per la dreta presumptament democràtica: “Rajoy va criticar veladament Garzón assegurant que “obrir ferides del passat no condueix a res”. I l’eurodiputat popular Jaime Mayor Oreja va apujar el to i va qualificar de “disbarat” la decisió de Garzón” (AVUI.cat 03.09.2008).(El País.com, 02.09.2008). També resulten especialment rellevants els atacs del diari El Mundo al jutge: “En el editorial, titulado Truculenta garzonada, se afirma que la iniciativa del juez “recuerda mucho a la Causa General ordenada por Franco en 1940 con el propósito de catalogar y denunciar todos los delitos cometidos por los partidarios de la República desde abril de 1931”, y se califica la decisión de “puro disparate” y “despropósito”.

El rebuig de la dreta espanyola, democràtica i no democràtica, adreçat a les actuacions del jutge Baltasar Garzón que vol localitzar i identificar les víctimes del franquisme, en consonància amb els preceptes de la Llei de la Memòria Històrica, no pot entendre’s més que des de la voluntat de perdó (en uns casos) i d’oblit (en altres) en favor dels assassins i criminals adeptes al règim de Franco. Els polítics, els jutges, les associacions i els mitjans públics que critiquen Garzón i promouen la seva condemna per prevaricació estan condemnant també les víctimes de Franco a un menyspreu del tot injustificable. Però, al mateix temps, estan demostrant aprovació indirecta en favor d’aquells mateixos crims. En una qüestió com aquesta, no val abstenir-se del debat o crear confusió. O estem a favor, o estem en contra. I, si estem en contra de Franco, estem en contra dels seus crims. En conseqüència, aquí hem d’estar a favor de Garzón, siguin quines siguin les simpaties que ens generi el jutge.

Com és possible que en un país democràtic puguin prosperar iniciatives procedents de jutges “conservadors” i de grups d’ultradreta en un tema tan sensible com els crims comesos pel règim franquista? Després dels processos contra Pinochet, Videla i altres dictadors, ens hem de preguntar perquè aquí encara no hem sabut portar a judici els criminals de Franco. La impunitat dels seus assassins només pot entendre’s si ens atrevim a assenyalar aquells altres que, malgrat ser innocents, es beneficien de les conseqüències dels crims. I aquí m’estic referint als interessos colonialistes de la nació espanyola que després de 1714 continua ocupant els Estats d’Aragó, Catalunya i València i abusant dels seus habitants. Només des de la perspectiva dels beneficis imperialistes que avui gaudeixen els colonitzadors espanyols (imposició de lleis castellanes, espoli fiscal, monopoli de grans empreses, manllevament de símbols identitaris, etc.) podem entendre que, en democràcia, els crims de Franco no puguin ser jutjats. A diferència de Pinochet, Videla, Noriega i altres, Franco no va ser simplement un militar sublevat i un terrible criminal. Més enllà d’aquestes circumstàncies, Franco va ser en realitat qui va garantir la continuïtat de l’ocupació militar esdevinguda el 1714. I aquest és el punt sensible que ningú a Espanya vol arriscar-se a posar en qüestió. Si abolíssim la Llei d’Amnistia de 1975, i comencéssim a jutjar els criminals del règim franquista, jutjaríem també la mitologia nacionalista que va inspirar clarament l’alçament militar. Jutjaríem en últim terme la legitimitat de les funcions dels càrrecs (al marge de llur condició criminal o no) que avui encara garanteixen la continuïtat de l’ocupació militar de 1714 sobre els Estats d’Aragó, Catalunya i València.

No resulta gens estranya l’estratègia d’atacar una institució a través del refús dels seus càrrecs per mitjà d’acusacions adreçades contra les persones que els ocupen. Ara mateix estem vivint l’aplicació d’aquesta estratègia en el cas de l’Església Catòlica o l’Estat d’Israel o de la república islàmica d’Iran o dels règims comunistes de Corea del Nord o Cuba, etc. L’acusació de pedofília adreçada a membres de l’Església significa també un atac contra l’Església mateixa; i el Papa, que ho sap, ha preferit callar i ocultar els escàndols per a evitar que la institució es veiés afectada. Molts crítics de l’Església aprofiten avui els casos de pedofília per a atacar l’Església i demanar l’abolició del celibat o la fi de la marginació de la dona en aquella institució, etc. Acusant les persones acusem també els càrrecs que ocupen i la institució que representen. Podríem trobar molts altres exemples però crec que resultarà especialment il·lustratiu el cas de la il·legalització a Espanya de determinats partits polítics, associacions i empreses sota l’acusació de delictes duts a terme per persones que en formen part.

En base a la lògica d’aquest procediment, que a Espanya s’ha dut a terme en tantes ocasions, el nacionalisme espanyol sap que si acusem els criminals del franquisme, acusarem també, indirectament, Espanya. La reacció furibunda de la dreta (des d’associacions d’ultradreta fins a jutges, polítics i mitjans de comunicació demòcrates de signe conservador) en l’atac contra Garzón només té sentit en aquest altre context, que molt poc té a veure amb la realitat de les víctimes dels crims i molt menys encara amb qüestions de venjances personals entre jutges. Des de la perspectiva de la democràcia dels espanyols, la Llei de la Memòria Històrica només vol compensar les víctimes innocents dels crims de Franco, però l’acusació contra Garzón per part de la dreta reaccionària ens informa d’un rerefons molt més profund, ens informa que les víctimes del franquisme, d’esquerres i de dretes, pròpies i alienes, van caure en benefici d’un Estat colonialista que cal perpetuar.

 

Vilassar de Dalt
11 d’abril de 2010