En la nostra recerca de les possibles arrels iberes dels habitants pre-romans de les Illes Balears, en aquest tercer article atendrem a la toponímia de les Illes Balears. En aquest punt, Joan Coromines (Tòpica hespèrica, 1972) i Josep Mascaró Pasarius (Corpus de toponimia de Mallorca (sis volums, 1962-1967), entre altres autors, han proposat un origen iber per a algunes de les poblacions balears, per bé que, adverteixen, sempre cal procedir amb cautela donada la incertesa del terreny d’estudi en qüestió. Nosaltres, no obstant, aquí ens remetrem a un article més recent de l’any 2004 que recull les aportacions dels autors citats i altres de noves. Es tracta de l’article d’Álvaro Galmés de Fuentes publicat al número 21 (any 2004) de la Revista de Filología Románica amb el títol «La toponimia mozárabe balear».

Sentadas estas bases, y antes de entrar en el análisis particular de los topónimos prerrománicos, conviene aún precisar a qué lengua o lenguas primitivas pueden pertenecer tales topónimos. en relación con la lengua ibérica. Se trata, en estos casos, de topónimos, muchas veces, relacionados con el vasco. Tratándose de las Baleares, es obvio que no puede hablarse de vasquismo, sino de elementos comunes a las dos lenguas. (…) Es evidente, repito, que, al referirnos a la toponimia balear son innecesarias las prudentes precauciones de J. Corominas. En nuestro caso, no cabe alternativa: se trata, siempre, pues, de voces de origen ibérico.

A la pàgina 24 d’aquest treball, l’autor esmenta un seguit de topònims de les Illes Balears als quals assigna origen iber: Alaró, Alaior, Laragoasi, Ariany, Llucalari, Artà, etc.

Resulta interessant també la referència de l’autor a l’origen etimològic del nom de les illes Mallorca i Menorca que fa procedir del llatí però la terminació dels quals respondria a una forma indígena:

Si traigo aquí a colación estos topónimos es para poner de relieve, como ha señalado U. Schmoll, que Maiorica y Minorica presentan un sufijo ibérico o mejor celtibérico indígena, ikko, injertado a una raíz latina (cfr. Segestica > Segesta, Salmant-ica > *Salmantia). Antonio Tovar había ya señalado, con anterioridad, la existencia de este sufijo en sacuntico y areicoraticos.
Si portem aquestes localitats a un mapa descobrirem, sobretot en el cas de Mallorca, una distribució prou homogènia en el territori. Aquest fet ens hauria de permetre deduir, en efecte, la naturalesa ibera de la població indígena.

Per tal d’explorar la possibilitat que els habitants prerromans de les Illes Balears fossin ibers, en aquest segon article atendrem a l’epigrafia de les Illes Balears en la recerca de nomenclatura ibera. A tal efecte ens adreçarem en primer lloc a una base de dades que amb el nom d’Hispània Epigràfica ens ofereix un recull exhaustiu de totes les inscripcions trobades fins al present. Aquesta base de dades, en allò que afecta a l’epigrafia balear, recull bàsicament el treball de l’insigne arqueòleg Cristòfol Veny qui el 1965 va publicar el Corpus de las inscripciones baleáricas hasta la dominación árabe. Les referències al treball de Cristòfol Veny es poden trobar entre les pàgines 287 i 291. En aquestes pàgines apareixen molts fragments de difícil o impossible interpretació però 3 restes mostren textos ibers: Inscripció número 8.011 («BALOSAI / IAGUREN») , 8018 («Lacesen»), 8026 («Iber»).

L’any 2004, en Pere Mas i Negre va elaborar el seu treball de final de carrera amb el títol «Estudi interdisciplinari de l’epigrafia mallorquina». En aquest treball descobrim la següent informació:

P. 14: HILERA, Es troba en una placa fragmentada de Sa Carrotja de Ses Salines, que s’ha perdut. Aquest antropònim, amb H inicial, es registra només a Mallorca. Tallades, en la seva Historia de la villa de Campos, llegí ILERA, la qual cosa donaria peu a establir relacions amb el topònim ILERDES i, millor encara, amb l’ibèric ILTIRDA.
P. 15: SICENIA o SICINIA. Nom de lectura força borrosa que apareix en una tapadora d’urna cinerària originària de la Necròpoli de Sa Carrotja de Ses Salines. S’han buscat relacions amb l’ibèric SI·CE·DU·NI·N i S·I·CO·U·I·N i també amb SICA i SIGA.
P. 25: «…tradició fa remuntar a una pràctica indígena anterior a la colonització romana (com s’acredita gràcies a les peces documentals de pactes d’hospitalitat escrits en alfabet ibèric), descobrim…
p. 31: Molts descobriments numismàtics s’han realitzat en diferents parts de l’illa: Sa Torre, Son Fe, Llenaire, Bóquer, Lluc, Sa Pobla, Sóller, Lloseta, Petra, Manacor, Porreres, Llucmajor, etc., entre els exemplars dels quals es compten peces ibèriques d’Empúries, Untika, Kese, cabiros d’Eivissa, monedes de Nemausus, de Tingis, de Thamusida, etc.

Aquest panorama ens mostra una presència reduïda de l’epigrafia ibera a les Illes Balears. De l’estudi dels antropònims conservats en materials epigràfics, Pere Mas dedueix que

«es pot pensar amb fonament que bona part de la població prerromana balear devia ser d’origen indoeuropeu celta. Per la seva part, l’arqueologia, dins de les atribucions que són competència del seu àmbit d’estudi, arriba a conclusions que substancialment coincideixen amb les de la filologia. La presència d’un cert tipus d’espases de bronze i els nombrosos punyals i espases d’antenes, juntament amb una fíbula anul·lar i altres utensilis que formaven l’aixovar funerari del període talaiòtic de les illes, indueixen a assenyalar unes intenses relacions cèltiques que podrien originarse en la llunyana època de tot el període de la Tène fins arribar a la conquesta romana». (Mas, 2004 p.16)

Tanmateix, les fonts literàries antigues ens mostren alguns exemples de cites que contradiuen les proves epigràfiques. Podem referir-nos per exemple al geògraf grec Isidor de Càrax (S. I aC-I dC).

Dice Charax, citado por Boudard (…) que los primeros habitantes de las Baleares fueron iberos de las costas de España, y que queriendo sean, según los antiguos, baleares honderos, en la lengua vasca se halla Aballaerri, que significa país de la honda, y aballarri, honda. (Basilio Sebastián Castellanos de Losada, Album de Azara (Madrid, 1856).

La bibliografia que esmentem a continuació ens dona pistes sobre la possibilitat de l’abast de les relacions entre les poblacions iberes i balears i com, d’aquestes relacions, es podria inferir un panorama alternatiu al que es dedueix de les proves estrictament epigràfiques:

Albertos, M. Lourdes (1958), «Indoeuropeos o íberos en Baleares?». Emérita.
Beltrán Vilagrasa, Pío (1950), «Estela ibérica de Ibiza». Crónica del V Congreso Nacional de Arqueología y V Congreso Arqueológico del Sudeste. Almería, 1949. Cartagena, 209-211
— (1952), «Estela ibérica de Ibiza». II Congreso Nacional de Arqueología. Madrid, 1951. Zaragoza, 309-313
Fernández Gómez, Jordi H. (1976), «La circulación monetaria ibérica en Ibiza». Numisma. II Congreso Nacional de Numismática. Salamanca, 1974. Madrid. 138-151. 49-57.
García Bellido, Antonio (1948a), «Inscripción ibérica de Ibiza». Archivo Español de Arqueología. Madrid. XXI, 70-73, 284-285.
— (1948b), Nota adicional sobre la lápida con inscripción ibérica de Ibiza, publicada en AEArq. 72, 1948, 284 ss.
Gornes Hachero, J. S. & Plantalamor Massanet, L. (1990-1991),»Cerámica ibérica en Menorca». Cuadernos de Prehistoria y Arqueología Castellonenses, 15. pp. 221-246.
Guerrero, V. M. & Quintana, C. (2000), «Comercio y difusión de ánforas ibéricas en Baleares». Quaderns de Prehistòria i Arqueologia de Castelló, 21.
Mañá de Angulo, José (1948), «Epigrafía ibérica en Ibiza. Interesante hallazgo arqueológico». Ibiza. Sociedad Cultural y Artística. Ebusus. Eivissa. Any V. 28. 477
Mas i Negre, Pere (2004), Estudi interdisciplinari de l’epigrafia mallorquina. http://openaccess.uoc.edu/webapps/o2/bitstream/10609/1180/1/27410tfc.pdf
Moncunill Martí, Noemí (2007), Lèxic d’inscripcions ibèriques (1991-2006). Tesi doctoral
Tovar, Antonio (1950), «Una inscripción ibérica con nombres indoeuropeos en Ibiza». Cuadernos de Historia Primitiva. 1. 68-70.
Vallejo, José (1952), «A propósito de una inscripción ibérica en Ibiza». Emerita XX. 170-172.
Veny, Cristòfor (1965), Corpus de las inscripciones baleáricas hasta la dominación árabe, Madrid

Vilassar, 2 de juny de 2011

A l’article que hem publicat recentment «Àmfores iberes a les Illes Balears» ens plantejàvem la possibilitat de l’existència de comerç entre ibers i els habitants pre-romans de les Illes Balears, els anomenats balears. En base al nombre d’àmfores iberes trobades hem de deduir que les relacions entre uns i altres eren més aviat pobres. A més, la major part de les fonts literàries estableix que ibers i balears eren pobles diferents.

Aquest és un tema molt interessant ja que, en el rerefons de la qüestió, i entrant en dimensions científiques de caire antropològic i filosòfic, ens plantegem la possibilitat que fossin el mateix poble com, de fet, catalans i balears ho hem estat al llarg dels segles i ho continuem essent avui. Si la tendència històrica de segles i segles ha empès uns i altres, catalans i balears, a conviure i compartir trets culturals, creiem en la possibilitat que en època preromana això també fos així. En base a l’excitació intel·lectual que provoca aquesta qüestió, volem desenvolupar un seguit d’articles per aprofundir-hi. Per no forçar la base científica, i com no podria ser d’una altra manera, admetrem totes les proves materials que puguin aportar informació al respecte.

La complexitat del tema ens adverteix d’entrada de la provisionalitat de les conclusions a què puguem arribar ja que, donat el desenvolupament més aviat pobre de l’arqueologia a les Illes Balears, la informació disponible és limitada. També volem confessar obertament que el nostre interès historiogràfic supera en intensitat el nostre interès antropològic o nacional, de manera que no forçarem la interpretació dels fets per convertir els balears en ibers. Ens conformarem amb el benefici que, creiem, suposa d’entrada el plantejament de la pregunta: els balears eren ibers? I farem tal cosa perquè observem que, en l’estat actual de la investigació, la historiografia ignora la pregunta en qüestió i sobredimensiona la importància de la colonització cartaginesa de les Illes.

Per començar, volem presentar el text del geògraf grec Hecateu (c.550 – c.475 a.C.) on, en la seva descripció dels habitants de la Mediterrània occidental en el context d’un periple per Europa i Àsia, cita els balears. De l’obra original d’Hecateu conservem fragments que ens ha transmès Esteve de Bizanci. Aquests fragments van ser editats per Rudolf Heinrich Klausen i publicats a Berlin l’any 1831.

Els fragments 17 i 18 d’Hecateu diuen:

Fragment 17: «Kromyoussa, nesos Iberias» (Kromyoussa, illa ibèrica)

Fragment 18: «Meloyssa, nesos katá Iberas» (Meloyssa, illa sota els ibers)

Totes dues frases ens informen del caràcter ibèric d’aquestes dues illes. Cal no confondre ibèric amb iber. En el primer fragment, Hecateu ha fet servir el genitiu «Iberias» a partir del substantiu «Ibería» (Ibèria). En el segon cas, en canvi, Hecateu parla del poble dels ibers i diu que l’illa de Meloyssa es troba «sota els ibers». En sentit estricte, per tant, els dos fragments en qüestió no diuen que les illes Balears fossin ocupades per ibers.

Tanmateix, precisament perquè el text que ens ha arribat es troba en un estat tan fragmentari, els historiadors han hagut d’interpretar-lo. En primer lloc, la historiografia ha hagut de determinar la localització de les illes «Kromyoussa» i «Meloyssa». La interpretació majoritària en els nostres dies procedeix de l’obra d’Adolf Schulten (1870-1960) qui, en la seva obra Fontes Hispaniae Antiquae (1922), (I p.188), identifica Kromyoussa amb Mallorca i Meloyssa amb Menorca. Aquesta interpretació es basa en l’estructura expositiva del text d’Esteve de Bizanci ja que la seva referència a les illes de Kromyoussa i Meloyssa té lloc tot just en l’apartat dels pobles ibers (fragments 11 a 16), després d’haver parlat dels tartessis i els mastiens (fragments 4 a 10) i abans dels «celtes de Narbona» (fragment 19).

La significació de les paraules Kromyoussa i Meloyssa no aporta pistes sobre llur localització. En grec, krómuon tradueix ceba, de manera que el nom de l’illa Kromyoussa podria significar illa de cebes (cf. Tovar II, p. 254). La traducció de Meloyssa ofereix més dificultats. En el seu article «Notas sobre la toponimia griega de las islas del archipiélago balear», Joan S. Nadal Cañellas la tradueix com a illa cuidada. [Treballs de Geografia 1978, Vol. 35, p. 125-132], però també hi podríem veure una relació amb mélos (melodia, cant, música, poema líric, etc.), de manera que Meloyssa significaria illa de la melodia, el cant, etc.

No podem saber què pensava Hecateu exactament sobre la condició dels balears pel que fa als ibers. El fragment 17 ens empeny a considerar Kromyoussa (Mallorca) com a part del context iber en base a la seva qualificació ibèrica. En canvi, el fragment 18 allunya Meloyssa (Menorca) d’aquesta interpretació. No creiem que sigui possible resoldre amb seguretat el dilema plantejat però podem apuntar algunes idees en favor del caràcter iber dels balears en base al text d’Hecateu, subratllant, però, la naturalesa especulativa de les nostres paraules:

En primer lloc, hauríem d’entendre que si una i l’altra illa (Mallorca i Menorca) havien d’allotjar el mateix poble, és a dir, els anomenats balears, cosa que així repeteixen els textos clàssics, haurem d’entendre que els fragments 17 i 18 han d’aportar informacions no contradictòries. En conseqüència, llavors, el fragment 17 relativitzarà el missatge del fragment 18.

En favor d’aquesta interpretació direm també que els grecs, en època d’Hecateu, no sabien que Ibèria era una península. De fet, fins a ben entrada la colonització romana, itàlics i grecs no sabran tal cosa. En conseqüència, quan Hecateu escriu «Kromyoussa, illa ibèrica», no pot dir-nos que Mallorca pertany a la Península Ibèrica si no al país dels ibers. El gràfic que adjuntem ens ofereix la imatge que Hecateu tenia dels pobles que habitaven l’occident de la Mediterrània però només en el territori conegut pels grecs, és a dir, el litoral mediterrani. El gràfic en qüestió, per tant, condueix a error perquè dona a entendre implícitament que Hecateu tenia la imatge d’una península. Aquest punt resulta d’extrema importància ja que si Hecateu no està fent servir referències geogràfiques si no referències antropològiques, l’expressió «Kromyoussa, illa ibèrica» ens trasllada aleshores a un àmbit igualment antropològic. En efecte, quan als fragments 11 a 16 Hecateu descriu els ibers, ho fa referint-se al poble dels ibers. Ibèria, en Hecateu, significa país del poble dels ibers. I així, de forma coherent, també parla d’altres països o pobles veïns: tartessis, mastiens i celtes. En conseqüència, també, quan parla de les illes balears, parlarà de pobles i no pas d’una delimitació geogràfica. Atès que Hecateu no cita cap poble «balear», entendrem que, presumiblement, i procedint amb molta cautela, Hecateu afirma que els habitants de les illes balears són, potser, ibers.

Tanquem aquí la nostra valoració del text d’Hecateu per a continuar, en altres articles, amb informacions complementàries procedents d’altres autors.

9 de maig de 2011