La-'transició'-i-la-ficció-de-la-fi-de-l'ocupació-militar-de-la-Corona-d'Aragó

La “transició” i la ficció de la fi de l’ocupació militar de la Corona d’Aragó

by with No Comment Catalunya. Independència
Per mitjà de l’expressió transició espanyola s’entén el període en què, a l’estat espanyol, la dictadura del general Franco va ser succeïda per un sistema de govern democràtic i de dret. Algunes dates importants d’aquest procés van ser, per exemple, la mateixa mort del dictador Franco, el 20 de novembre de 1975,  la proclamació del rei Juan Carlos de Borbón, el 22 de novembre de 1975, o la celebració d’eleccions democràtiques el 15 de juny de 1977, o l’entrada en vigor de la Constitució, el 29 de desembre de 1978, etc.
 
Per a una gran majoria de polítics, historiadors i ciutadans en general, la transició ja forma part del passat, en el sentit que actualment el país viu una situació de ple desenvolupament democràtic de les institucions i, particularment, del dret. La integració de l’estat espanyol en la Comunitat Europea, l’OTAN i altres entitats occidentals i la celebració de diverses eleccions successives al congrés dels diputats permet afirmar que, en efecte, la transició ja ha estat superada.
 
Els coneguts capítols del dictamen del Tribunal Constitucional espanyol en contra de l’Estatut de Catalunya, o la recent sentència del Tribunal Superior en contra del sistema educatiu català, en el context general de les contínues agressions de les institucions de l’estat espanyol contra Catalunya, ha fet que algunes veus catalanes clamin en favor de la necessitat d’una altra transició, la transició catalana. Així es va manifestar Artur Mas quan, el 20 de desembre de 2010, va reivindicar un ambigu dret català a decidir. En aquesta pretesa segona transició, Catalunya hauria de poder aconseguir els avantatges jurídics i fiscals que no va poder gaudir amb la primera.
 
Mentre a Catalunya vivim o no una segona transició, la mentalitat dels espanyols se sent ja molt tranquil·la i perfectament assentada en la seva consciència nacional sense cap mena de dubte sobre la legitimitat democràtica de la seva realitat política. El summament vergonyós capítol del dictamen del Tribunal Constitucional contra l’Estatut català és la prova més evident de la tranquil·litat de consciència nacional de la societat espanyola que es permet maltractar el poble català a l’empara de la legitimitat que li atorga el règim democràtic. També és important citar aquí la intromissió del nacionalisme espanyol en els feus característics basc i català dels governs corresponents fent que, amb pactes contra natura, hi manessin polítics clarament espanyolistes: Patxi López i José Montilla, respectivament. El cas català resulta encara més curiós amb la caiguda ordenada des de Madrid del president Maragall.
 
La concepció d’una transició democràtica espanyola ha d’entendre’s, doncs, també en clau de victòria nacional dels espanyols sobre els nacionalismes perifèrics, als quals molt sovint els espanyols desqualifiquen associant-los a postures properes al fanatisme i el terrorisme. La reducció del nacionalisme basc a la condició de terrorisme no necessita de gaire aclariments ja que tots tenim present les conseqüències de l’anomenada Llei de Partits, en què Herri Batasuna i altres associacions han estat il·legalitzades. La condició pacífica de la vida social a Catalunya fa que aquesta estratègia aquí sigui més complicada, però l’assumpte de Carod-Rovira a Perpinyà o la recent fotografia a la portada del diari El Mundo en què Artur Mas apareix al costat d’ikurrinyes i estelades o les múltiples declaracions de polítics de tots els signes, però especialment del Partido Popular i Ciutadans, en què acusen el nacionalisme català de voler desestructurar la societat, il·lustren el camí que segueixen els nacionalistes espanyols. En tot cas, la molt recent declaració de treva d’ETA converteix la democràcia espanyola en un triomf de la pau, l’harmonia i el dret sobre qualsevol altra forma de concepció política de l’estat més enllà de l’hegemonia de la nació espanyola entesa aquesta en clau castellana.
 
El fet que la transició democràtica sigui també una victòria del nacionalisme espanyol converteix el fet de la transició estricta, és a dir, un canvi de sistema de govern, en un capítol secundari sotmès a la importància primordial de la necessitat de l’hegemonia nacional castellana dins l’estat. Els xocs constants d’interessos i concepcions entre les nacions que cohabiten a l’estat espanyol proven que la transició democràtica en benefici de l’hegemonia nacional castellana és una font inacabable de conflictes.
 
Tanmateix, en tot aquest assumpte, no hi ha cap personatge públic rellevant que assenyali el fet de l’ocupació militar dels estats d’Aragó, Catalunya i València, esdevinguda a començaments del segle XVIII, com a raó de fons de la conflictivitat política actual a l’estat espanyol. Des de la perspectiva castellana, el concepte de transició democràtica serveix també per oblidar la culpa original que arrossegarà sempre l’estat espanyol des del seu naixement com a tal. A partir de 1975, i gràcies a la transició, resulta que el desmantellament dels estats de la Corona d’Aragó i el sotmetiment d’aragonesos, balears, catalans i valencians a la condició de colònies castellanes també han passat a la història perquè ara, així ho hem de creure, ja no hi ha colònies sinó només ciutadans espanyols, és a dir, castellans sublimats. Avui, en democràcia, tots els ciutadans són iguals en drets però també iguals sense distinció de més nacionalitat que la purament associada a la condició derivada de pertànyer a un estat comú. Gràcies a la transició, ja superada, l’ocupació militar dels estats d’Aragó, Catalunya i València, sembla, forma part de la història.
 
Imagineu que el president de l’escala de veïns entra a casa nostra, ens roba, viola, mata i imposa lleis, llengua i impostos. Al cap d’uns anys, i després d’haver-nos robat, violat i matat més cops, aquest home diu que hi ha democràcia i que tots som iguals, és a dir, iguals a ell, i que, a més a més, hem de continuar pagant i complint les seves normes. El cas és que continua instal·lat a casa nostra i ni tan sols se sent culpable.
 
La concepció historiogràfica d’una invasió militar que ha deixat de ser tal cosa ha estat assumida pel nacionalisme castellà per a poder perpetuar el domini sobre les colònies peninsulars però també ha estat assumida per les nacions ocupades en tant que avui parlen de la necessitat d’un estat propi en termes absolutament fundacionals sense cap referència a la destrucció precedent i l’ocupació militar vigent del propi estat i, en conseqüència, han d’argumentar el dret al propi estat  no pas perquè hi hagi un exèrcit d’ocupació sinó perquè, fent ús de subterfugis i eufemismes, diuen que tenim dret a decidir, o perquè patim maltractament fiscal des de Madrid, etc.
 
La transició, doncs, ha servit per a crear la ficció d’un estat espanyol que comença a rutllar a partir de zero on les parts, vencedors i vençuts, es reconcilien per a iniciar un camí nou de convivència. Aquests vencedors i vençuts són els de la Guerra Civil, però no ho seran mai els de 1701-1715 perquè aquell altre conflicte més antic, el que explica en realitat la conflictivitat inacabable de l’estat espanyol avui, s’ha injectat en l’oblit premeditat dels conqueridors i en la por dels catalans.
 
Vilassar, 14 de gener de 2011
Ploma

Carta al Sr. Joan B. Culla a propòsit de Wikileaks

by La vida
El dia 27 de desembre de 2010, l’historiador Joan B. Culla va publicar al diari ARA un escrit atacant la difusió a Wikileaks de documents secrets de la diplomàcia nord-americana. Per formular el seu rebuig, el Sr. Culla argumenta que el treball de Julian Assange no parteix d’una investigació periodística de rigor sinó que es redueix a un simple robatori de documents secrets que es publiquen sense contrast. Culla afegeix altres arguments menors com ara que els documents robats no aporten cap informació que no coneguéssim abans, i que el Sr. Assange és un redemptor, un desaprensiu, un egòlatra, un aprofitat, un semental i un antisistema de luxe (o pijo-progre).
 
Considero que l’escrit del Sr. Culla, autor a qui respecto profundament, pateix d’importants incoherències que cal posar aquí en relleu.
 
El Sr. Culla basa gran part de la seva crítica en el menyspreu del valor de la informació aportada pels documents de Wikileaks. La contradicció aquí apareix en l’esforç innecessari que el Sr. Culla està duent a terme per convèncer el lector de la manca de valor d’uns documents publicats. Si, certament, no valen res, per què preocupar-se? Per desfer la contradicció, deduïrem que el Sr. Culla no s’adreça tant a Wikileaks com a aquells que consideren que Wikileaks té valor però, fins i tot així, l’esforç del Sr. Culla demostra no pas que els documents de Wikileaks no tenen valor (com ell argumenta en referir-se explícitament a comentaris de diplomàtics i altres polítics) sinó la incomoditat que li produeix el fet mateix de la publicació. Aquest aspecte s’observa ben clarament quan Culla pregunta si també hauríem de retransmetre en directe els consells de ministres i els consells d’administració de les empreses.
 
Suposo que el Sr. Culla, i dic això en benefici del seu esperit humanístic, no deu haver visionat les gravacions en què helicòpters nord-americans assassinen a sang freda civils que caminen despistats pel carrer i d’altres que aixequen els braços en senyal de rendició. Potser el Sr. Culla ens està dient que aquests documents no tenen valor? En benefici d’un periodisme professional hem de negar valor als documents que ens mostren els assassinats comesos per les tropes nord-americanes? En un judici, el Sr. Culla declararia nul el procés contra els assassins perquè els documents són poc interessants i les proves han estat obtingudes de manera il·legal per mitjà de robatoris?
 
Si convertíssim el món en un escenari sotmès absolutament a les exigències de la legalitat, llavors tots acabaríem convertits en carn de canó, víctimes de guerres catastròfiques provocades per estats que, en el privilegi de la llei (com passa a Afganistan, Iraq, Sahara, el Càucas, el Tíbet i altres indrets), ataquen els més febles. No oblidem que, fins i tot en estats democràtics, la legalitat pateix el defecte de deslligar-se molt sovint dels valors morals més elementals perquè, en les altes instàncies de la política, entren en joc interessos partidistes que res tenen a veure amb els drets bàsics de les persones.
 
Víctima del seu esperit legalista, el Sr. Culla ja ha convertit el Sr. Assange (al marge de tot procés judicial) en un personatge detestable que “es fica al llit de qualsevol senyora de bon veure que se li posi bé”. Però… a què estem jugant? Hem d’admetre aquest argument com a vàlid per a condemnar Assange i deixar de banda un assumpte tan important com l’assassinat d’innocents per part de les tropes nord-americanes? Perquè, no ho oblidem, aquí estem jutjant això. A ningú no li interessa que el ministre d’exteriors nord-americà faci comentaris sobre un polític espanyol. El nucli del problema és un altre.
 
Que el Sr. Assange sigui més o menys simpàtic, més o menys atractiu, a qui li importa? Cenyim-nos als documents. Si són poc interessants, no en parlem. I si ho són, comentem-los.
 
La ciència de la historiografia no es basa només en documents procedents d’arxius. Molt sovint, aquests documents estan sota terra, o en la veu de persones anònimes, o en petjades imprevistes procedents de contextos alternatius.El Sr. Culla està acostumat a investigar en arxius perfectament legals, ordenats i catalogats segons criteris inofensius als que accedeix per mitjà d’una sol·licitud protocolitzada, però nosaltres aquí estem tractant el fet que el govern nord-americà, precisament, ocultava arxius que mai a la vida no faria públics perquè aquests arxius demostren que estan actuant legalment al marge de tota moralitat i cometent crims molt greus. El Sr. Culla hauria d’entendre que el respecte extrem a la legitimitat de les lleis converteix les lleis en textos immorals. Legitimitat i legalitat són coses diferents. Perquè una llei sigui legítima abans ha de respectar els valors, les virtuts.
 
Com a bon català, el Sr. Culla hauria de recordar que si Catalunya avui està sotmesa militarment als estats francès i espanyol es deu precisament a la voluntat esdevinguda llei d’uns monarques i uns generals que van decidir immoralment que les lleis catalanes no valien res. Tot just, en aquests contextos de perversió de la llei, l’alternativa de les víctimes (si volem respectar la pau) és la “transparència”, l’enunciació de la veritat dels fets: Wikileaks.
 
En la seva ideologia hiperlegalista, el Sr. Culla confon informació pública i informació privada i, a més, duu aquesta problemàtica cap a una banalització injusta. Les seves preguntes ho diuen tot: “Suprimim de la vida pública tota reserva, tota confidencialitat? Transmetem els consells de ministres en directe per tele o internet? També els consells d’administració de les empreses?”. El Sr. Culla està confonent els àmbits públic i privat. Una cosa són els consells de ministres, on es tracta informació que afecta el conjunt de la societat i que paguem tots nosaltres amb els nostres impostos, i una altra cosa són els consells d’administració de les empreses, on els responsables de negocis privats discuteixen assumptes particulars. Molt probablement, i formularé aquest comentari des del respecte més absolut cap a la seva persona, la confusió del Sr. Culla és pròpia d’algú que ha assumit com a propi el seu càrrec públic en la condició de professor en una universitat pública. En el llenguatge de l’administració, quan un funcionari guanya oposicions a un lloc de treball es diu que “pren possessió de la plaça”. Hi ha poques perversions més greus que aquesta: en una administració pública, un lloc de treball deixa de ser públic perquè ha passat a ser privatiu amb caràcter vitalici. Déu meu. Des d’aquesta perspectiva, es fa realment difícil criticar Wikileaks sense confondre els conceptes.
 
Si volguéssim ser conseqüents, hauríem de fer que, amb les molt comptades excepcions de les informacions que posessin en perill la vida i l’honor de les persones, tota la informació de l’administració pública fos pública, és a dir, publicada a temps real i accessible per Internet: la comptabilitat (factura per factura), les nòmines, els contractes, els projectes d’obres, les subvencions, les auditories, etc. La inviolabilitat de la correspondència i el secret de les telecomunicacions que cita el Sr. Culla es refereix a l’àmbit privat i provisionalment a l’àmbit públic. Quan passa un temps, els documents públics es desclassifiquen. Però algú creu realment que, sense el robatori dels documents publicats a Wikileaks, les fotografies i els vídeos de les tortures i els assassinats de les tropes nord-americanes haurien estat mai desclassificats? No, simplement, no haurien existit. Si la historiografia depengués només de documents legals (els documents que no han estat censurats pel poder) no tindríem ciència sinó, com així ha succeït durant segles abans de la democràcia, només contes d’aventures on els reis i els generals són herois divins. L’ocultació de la informació pública en el secretisme de la llei i la legitimitat de l’autoritat (sobretot en democràcia) genera immoralitat, genera els crims que, afortunadament, Wikileaks ha contribuït a desvelar.
 
El camí de l’autèntica democràcia i el respecte als drets humans, encara que aquest aspecte pugui no agradar al Sr. Culla i als governs, és la transparència: la publicació en temps real de la comptabilitat, les nòmines, els contractes, els projectes d’obres, les subvencions, les auditories, etc. Els delinqüents cometen els crims en l’anonimat, la foscor, la nit, el secret. I les administracions públiques també.
 
7 de gener de 2011
L'enfrontament entre catalans i espanyols pel domini del passat iber. Volum 1 (2010)

L’enfrontament entre catalans i espanyols pel domini del passat iber. Vol 1

by Llibres publicats
Autor: Joan Cavaller
Títol: L’enfrontament entre catalans i espanyols pel domini del passat iber. Vol 1
ISBN: 978-84-935847-3-3
Mides, enquadernació i pàgines: 13 x 20 cm. Rústica. 210 pp.
Editorial: Fundació d’Estudis Històrics de Catalunya & Prohom Edicions S.L.
Any d’edició: 2010
 
 
Editat per la Fundació d’Estudis Històrics de Catalunya i Prohom Edicions, el llibre recull un seguit d’articles publicats al llarg dels anys 2008 i 2009 al web de la Fundació on l’autor examina la polèmica entre catalans i espanyols pel domini científic de la interpretació dels antics ibers. Per a acompanyar aquests articles, Cavaller ha escrit un article introductori inèdit: “Pervivència d’Ibèria i del terme iber en l’imaginari català a l’edat mitjana i l’edat moderna”.
 
La ciència historiogràfica actual estableix que els ibers van existir només en època preromana, de tal manera que, amb la romanització, van esvair-se tot esdevenint un altre poble. 
 
Tanmateix, els textos confirmen que els ibers han romàs a la consciència dels catalans i que aquests sempre s’han esforçat per defensar una relació de continuïtat històrica amb aquells. En la banda contrària, els historiadors espanyols han lluitat per convertir els ibers en el substrat etnològic del conjunt dels pobles de la Península Ibèrica o, en tot cas, en un substrat no exclusiu dels catalans.
 

Índex:

  • Presentació de l’autor
  • 1. Pervivència d’Ibèria i del terme iber en l’imaginari català a l’edat mitjana i l’edat moderna
  • 2. El problema dels ibers com a fonament de la nació catalana
  • 3. El problema de la delimitació territorial del poble iber
  • 4. La invenció castellana dels celtibers com a substrat espanyol al segle XVI
  • 5. De Ocampo i De Mariana, Espanya segle XVI: cinco reinos y una lengua común
  • 6. Ibers, celtes i la descendència de Noè
  • 7. La historiografia castellana contra Masdeu
  • 8. Modesto Lafuente, la historiografia nacionalista d’un nou estat
  • 9. Modesto Lafuente, ibers i celtes, un sol poble: celtibers
  • 10. Modesto Lafuente: els portuguesos haurien d’haver estat fets castellans
  • 11. La síndrome espongiforme dels espanyols
  • 12. De Juan de Mariana a Modesto Lafuente
  • 13. L’iberisme espanyolista
  • Bibliografia
  • Índex analític
Antena-3--Hispania,-un-Curro-Jiménez-portuguès

Antena 3: Hispania, un Curro Jiménez portuguès (pero español)

by with No Comment Catalunya. IndependènciaLa vida
El dia 25 d’octubre, Antena 3 va estrenar una nova sèrie amb el títol Hispania. La leyenda, basada en la història de Viriat. 
 
Cal reconèixer que la producció en qüestió és molt entretinguda. Està ben ambientada, els actors són molt bons (on cal destacar la participació de Lluís Homar, Roberto Enríquez, Jesús Olmedo o Ana de Armas) i la infografia llueix (o no) com en moltes superproduccions nord-americanes (sobretot en la vista del campament romà). L’escenificació de les escenes de lluita resulta mediocre en molts punts i alguns autors no arriben al nivell, però la presència d’Homar i Enríquez contribueix a tapar les deficiències.
 
L’obra reprodueix l’esquema clàssic dels bandolers on habitualment trobem un grup de 4 persones que viuen situacions d’injustícia i esdevenen herois populars en la lluita per la venjança o la restitució. És el cas de novel·les i còmics com ara D’Artagnan i els 3 Mosqueters, les Tortugues Ninja, els Quatre Fantàstics, Silverado, etc. Atès que Hispània cau en terres properes, podem trobar un antecedent molt clar en la coneguda sèrie Curro Jiménez dels anys 70 on l’assaltador de camins esdevingut heroi (Sancho Gracia) en la lluita contra els invasors francesos anava acompanyat de l’Algarrobo, l’Estudiante i el Fraile. A Hispania, en efecte, els resistents lluiten en grup de 4: Viriat, Sandro, Paulo i Darío, i reprodueixen els papers arquetípics d’un cap indiscutible, un musculós bo, un jovenet i un moralitzador.
 
Fins aquí, tot es mou dins la normalitat de les obres de ficció, però Hispania juga a alguna cosa més que aquí és important esmentar. Les intencions del treball apareixen subratllades de bon començament. El primer capítol s’obre amb aquesta al·locució d’algú que, hem d’entendre, fa el paper d’un resistent local contra l’assetjament romà:
  
“En el año 156 a.C., Roma llegó hasta nuestras tierras prometiendo la paz, pero mentían. Miles de hispanos murieron a manos del ejército romano en una masacre de la que sólo sobrevivieron algunos hombres, entre ellos Viriato, un pastor que terminaría convirtiéndose en nuestro rey. Ésta es su historia, ésta es la historia de los que luchamos a su lado, ésta es la historia de nuestro pueblo”.
 
Evidentment, aquestes paraules han de ser contextualitzades en el món de la invasió romana de la Península Ibèrica però si les pronunciéssim des del nostre present tot adreçant-nos al nostre present, també tindrien sentit. En aquest supòsit, el “nostre poble” dels “hispans” es converteix en “el poble dels espanyols”, i “el nostre rei” es converteix “el rei dels espanyols”. I aquest sens dubte és el sentit que travessa de banda a banda la sèrie d’Antena 3. En favor d’aquesta interpretació hem de considerar dues qüestions:
 
1) El poble dels hispans no va existir mai fins, en el millor dels casos, al naixement d’Espanya el 1714. Abans del romans, el que hi havia eren ibers, tartessis, celtes i bascons. Quan la sèrie d’Antena 3 posa en boca dels protagonistes l’expressió “hispans”, està incorrent en un greu anacronisme afectat d’una greu càrrega nacionalista contemporània ja que els naturals d’aquella època es referirien a si mateixos amb altres paraules, mai com a “hispans”. Pretendre que eren “hispans” significa traslladar al passat els interessos nacionalistes del present.
 
Els romans sí podien fer servir l’expressió “hispans” però mai en sentit nacional ja que “Hispània” va ser sempre un terme polític (i així cal remarcar que no hi havia “Hispània” sinó “Hispànies”:  la propera -o Citerior- i la llunyana -o Ulterior-) i geogràfic (la Península Ibèrica). Mai, en cap cas, nacional.
 
Per una altra banda, pretendre que els naturals de la regió adoptessin per a si mateixos el nom imposat pel poble conqueridor (“Hispània”) implicaria caure en l’anomenada Síndrome d’Estocolm, això és, sentir simpatia per la persona que et fa mal per por a rebre més mal. I no dubtem que els espanyols, amb els anys, patissin aquest greu transtorn psicològic al que ja ens hem referit en un altre lloc, però dubtem molt que els lusitans caiguessin en aquella afectació, sobretot si tenim present que, en la culminació de les victòries contra els romans, Viriat va ser reconegut pels mateixos romans com a dux lusitanorum. 
 
2) En efecte, Viriat no va ser “rei dels hispans” sinó dels lusitans. I per lusitans entenem un poble celta que vivia en el que avui és gran part de Portugal i Extremadura. Les constants referències dels protagonistes a “Hispània”, fins i tot per part dels naturals de la regió, resulten del tot fora de lloc.
 

 

D’aquesta manera, si volem concedir coherència ideològica al que Antena 3 ens està oferint, aquesta no vindrà dels anacronismes constants que podem distingir-hi sinó del fet que la cadena de televisió ens està volent adoctrinar en una forma de consciència nacionalista espanyola. Als espanyols, aquest adoctrinament els pot resultar agradable i fins i tot desitjable però als catalans que, en sentit nacional, no tenim els nostres referents en els hispans sinó en els ibers, l’adoctrinament d’Antena 3 es converteix en un exercici groller, fins i tot infantil. Ni Viriat era un heroi espanyol (perquè en tot cas seria portuguès o portuguès-espanyol i llavors no seria ni una cosa ni l’altra) ni pertanyia a cap “Hispània” sinó a Lusitània.

Cal remarcar l’interès nacionalista d’Antena 3 fins i tot per sobre d’interessos econòmics. El primer capítol va ser emès d’una sola tirada, sense interrupcions de publicitat, fet que va reportar a l’empresa importants pèrdues econòmiques. En conseqüència, hem de deduir un fort interès d’un altre tipus (nacionalista) per sobre de l’econòmic i artístic.

Per una altra banda, les incoherències històriques fent de Viriat un “hispà” entronquen amb la tradició nacionalista castellana que ja al segle XVI pregonava el concepte d’Espanya tot incorporant Portugal. Només així podem entendre que per a un espanyol avui no hi hagi problema a identificar-se amb un heroi lusità.

 
Sobre aquesta qüestió, podeu consultar els articles que hem publicat aquí anteriorment:
 
 
Si sou capaços d’abstraure-us de totes aquestes qüestions, la sèrie resulta entretinguda, especialment al costat de tota la porqueria que, en general, ens ofereix la televisió.
 
Vilassar, 28 d’octubre de 2010
 
 
 

 

Ploma

Celestino Corbacho té por de la llibertat dels catalans

by Catalunya. Independència
El passat dia 5 d’octubre, el ministre de Treball, Celestino Corbacho, en una conferència sobre qüestions econòmiques al Fòrum Europa, va advertir l’auditori que un hipotètic procés independentista a Catalunya seria traumàtic i, a més, violent. Aquestes paraules resulten d’extrema gravetat donada l’amenaça implícita que representen però, a més, atorguen legitimitat a aquelles persones que decideixin fer servir la violència contra els catalans en el supòsit que aquests avancin cap a la recuperació de l’Estat català. En efecte, si mai es produeixin actes violents, els agressors podran justificar-los portant a la memòria aquella premonició: “Ja ho va dir Corbacho”.
 
Com a demòcrata que suposem és, demanem al Sr. Corbacho que reflexioni sobre la irresponsabilitat de les seves paraules. En un estat de dret, els ciutadans són lliures d’organitzar-se políticament com vulguin i el Sr. Corbacho no és ningú per amenaçar la gent sobre els actes violents que pugui dur a terme gent no demòcrata. En tot cas, a tal efecte ja tenim la policia. Si haguéssim de regir-nos pel criteri de la por a la violència, com vol Corbacho, hauríem de cedir a les pretensions d’ETA, el GAL, els franquistes, els nazis i tots aquells que ignoren la voluntat lliure de les persones.
 
Si el Sr. Corbacho té por a la voluntat lliure dels ciutadans de Catalunya, si el Sr. Corbacho té por de la violència dels que pensin diferent, el millor que pot fer és tancar-se a casa o marxar.
 
 
Vilassar, 7 d’octubre de 2010
Nació-i-praxis-(part-2)

Nació i praxis (part 2)

by with No Comment Filosofia de la nació
 
Els nostres treballs anteriors (Cavaller, 2005 i 2008) ens han permès conèixer la perspectiva ideològica en què, després dels sofistes, Plató i Aristòtil, a Occident es trobaria qualsevol persona que, amb un mínim de sentit comú, i decidida a estudiar la realitat humana de les nacions, reclamés a la filosofia uns fonaments mínims des d’on poder progressar. Aquesta perspectiva estableix que la pluralitat de les formes de relació social no és en realitat tal cosa i que, en comptes de moltes formes de relació social, hi ha una de sola o bé una de preeminent: la política. Dependrà del grau de radicalitat del científic, en el seu sotmetiment a la influència de la filosofia sofista-platònico-aristotèlica, que les formes de relació social diferents a la política juguin un paper secundari o bé fins i tot inexistent, però, en tot cas, sota la llosa d’aquella influència, resta clar que la filosofia serà apartada de la condició de sociabilitat i, en conseqüència, del seu paper directriu en el conjunt de les ciències i la societat. En aquesta marginació sota la preeminència de la societat política, els filòsofs discutiran llavors la noció de veritat en termes de mètode, o d’un objecte exterior a la realitat humana que cal descobrir, o d’il·luminació, o de conjunt d’enunciats perfectes, etc. Finalment, en aquest context, la realitat social de les nacions haurà estat menyspreada, com les altres formes de relació social, en la seva reducció a la condició de societat política o de societat imaginària o, en l’extrem de l’aberració científica, de creació sentimental dels individus, entre altres etiquetes insultants.

Imaginem per un moment que algú informa que les relacions socials de tipus productiu (contractes mercantils, contractes laborals, processos de fabricació, estratègies de màrqueting, etc.) o de tipus pedagògic (formació d’alumnat, plans d’estudi, mètodes d’ensenyament, taxes d’escolarització, etc.) són pura imaginació o concrecions sentimentals de les persones i que, en realitat, han de subsumir-se a la condició política. Avui riuríem però, fa dos segles, el desenvolupament corresponent a aquestes ciències resultava molt pobre. Doncs bé, el panorama de misèria intel·lectual que podem suposar a aquestes ciències en el passat és l’horitzó de la investigació sobre les relacions socials de tipus nacional en el nostre present. Un corrent creixent de científics afirma que les nacions són alguna cosa en el si de la realitat humana però ningú encerta a crear les bases que permetin un desenvolupament seriós.

A continuació estudiarem com, en efecte, l’emergència i proliferació d’un gran nombre de teories inconsistents sobre el fet nacional descansa en la influència omnipresent del pensament aristotèlic.

Una de les proves més evidents de la inconsistència de les investigacions sobre el fet nacional la trobem en el fet que gairebé tothom pregunta, i torna a preguntar, què és nació. Quan els científics escriuen un tractat sobre el tema, normalment comencen per formular la pregunta: què és nació? Però no ho fan a la manera d’introducció en un manual sinó perquè, així ho confessen, desconeixen què és tal cosa.

 
Fins ara, la ciència ha abandonat el concepte de nació gairebé exclusivament als lírics, als fulletonistes, als oradors de l’assemblea popular, del parlament, de la barra de cerveseria. En una època de grans lluites nacionals, gairebé no tenim els primers apunts d’una teoria satisfactòria de l’essència de la nació. I, no obstant, necessitem aquesta teoria. La ideologia nacional, el romanticisme nacional, actua en nosaltres, però són pocs els qui entre nosaltres són capaços de pronunciar la paraula alemany sense que, en fer-ho, ressoni un curiós accent sentimental. Qui vulgui entendre la ideologia nacional, qui vulgui criticar-la, no pot esquivar la pregunta per l’essència de la nació.
 
 
Bagehot diu que la nació és una d’aquestes moltes manifestacions de les que no sabem què és fins que no ens ho pregunten, però que no podem explicar sense rodeigs. [Otto Bauer, Die Nationalitätenfrage und die Sozialdemokratie (La qüestió de les nacionalitats i la socialdemocràcia), I, 1]
 

 

La segona evidència de la inconsistència científica dels estudis sobre la nació la trobem en el fet que, a Occident, no hi ha facultats universitàries on la gent pugui cursar-ne estudis específics i obtenir l’acreditació legal d’haver-los superat. Avui, qui vulgui estudiar a la universitat la realitat de les nacions, podrà passejar-se per les facultats de filosofia, sociologia, història, antropologia, política, etc. En totes elles trobarà cursos, assignatures i, en algun cas, programes de grau mig on adquirir-ne coneixements però serà sempre, donada la diversitat de facultats, de manera incompleta. Succeiria el mateix amb els estudis sobre economia o dret si no existissin facultats específiques.

La pregunta per la definició de l’objecte denota una manca de solidesa dels estudis al respecte, mostra que la ciència en qüestió encara haurà de recórrer molt camí. Avui, ningú no es planteja per la raó de ser de la ciència econòmica o la ciència jurídica o la ciència pedagògica o la ciència historiogràfica, etc. En canvi, gairebé tothom fa la pregunta sobre l’objecte d’estudi de la nació. I si bé un corrent creixent de pensadors està d’acord a admetre que les nacions són alguna cosa, i particularment alguna cosa diferent de la política, les investigacions no progressen gaire en enredar-se amb conceptes que no saben destriar: ètnies, pobles, comunitats, nacionalitats, tradicions, etc.

El fet de la inconsistència científica dels estudis sobre el fet nacional podria quedar aquí com una nota sense més importància a l’espera que algú, en el futur, encerti a elaborar-ne les bases científiques pertinents, però nosaltres creiem, i així ho tractarem a continuació, que el fet en qüestió té una explicació: la influència determinant del pensament sofista-platònico-aristotèlic.

La influència de les filosofies esmentades en el món occidental no ofereix dubte. La història intel·lectual a l’Edat Mitjana és un constant deambular entre les tesis de Plató i les d’Aristòtil. I només cal atendre a l’astronomia aristotèlica per a descobrir la seva perfecta vigència durant tota l’època medieval fins a l’adveniment de la revolució copernicana (Kuhn, 1957). Doncs bé, hem superat l’astronomia aristotèlica però malauradament el pensament general de sofistes, Plató i Aristòtil arriba als nostres dies en la vigència de les tesis ja esmentades: artificialitat de la sociabilitat humana, negativa a admetre i sistematitzar la pluralitat de les formes de relació social, preeminència social de la política, menyspreu de la sociabilitat de la filosofia, menspreu de la realitat de les relacions socials de tipus nacional, etc. (Cavaller, 2005).

Per saber el lloc de partida del científic que vulgui estudiar la nació com a realitat social dels éssers humans ens situarem, doncs, en l’estructura genèrica de les ciències que hem heretat d’Aristòtil. Un cop detallarem l’estructura en qüestió, intentarem escatir quina mena de ciència pot ser la investigació sobre el fet nacional.

En l’estructura de les ciències desenvolupada per Aristòtil destaca la distinció entre coneixements de tres tipus: teoria (θεωρία), praxis (πρᾶξις) i producció (ποίησις) (Met. 1025b26) i llur correspondència amb formes de vida específiques: contemplativa, política i voluptuosa, respectivament. (Èt.Nic. 1095b 17-18, Èt.Eu. 1215a 36, 1216a 29, Pol. 1324a 5).

Els coneixements teòrics són aquells que es basen en l’especulació o contemplació i s’adrecen a la veritat (Met. 993b 20), a allò etern (Met. 993b20), a principis primers i causes (981b25, 982a 25, 982b5) i a les coses més generals o universals (Met. 981a6, 981a17, 982a22, 993b27). Les ciències que s’ajusten a aquests paràmetres són la teologia (filosofia primera o ontologia o metafísica), la matemàtica i la física (Met. 1026a19).

Divisió de les ciències teòriques a Aristòtil

Ens eterns /

immòbils

Matemàtiques

Teologia

(Metafísica)

(Filosofia primera)

Ens peribles /

mòbil

Física

[no citat]
 

Ens no separables, amb magnitud, sensibles (Immanents)

Ens separables, sense
magnitud, no sensibles (Transcendents)

  

Aquests conceptes són problemàtics. Aristòtil mateix reconeix que hi ha branques de les matemàtiques que tracten d’ens separables (Met. 1026a9) o d’ens mòbils (l’astronomia, l’òptica i l’harmònica) (Fís. 194a10), o també branques de la física (la geometria) que estudien la línia en tant que no física, és a dir, en tant que immòbil (Fís. 194a10).

Hem situat la teologia en el quadrant dret superior perquè Aristòtil defineix aquesta ciència com a superior al costat de les restants ciències teòriques en estudiar ens immòbils i separats, particularment el motor primer. És tot just en aquest sentit que aquesta ciència, la teologia, rep el qualificatiu de ciència primera (Met. 1026a 10).

Cal advertir aquí aquesta caracterització de la importància superior d’una ciència en base al criteri de transcendència (o separabilitat o no sensibilitat o no tangibilitat) perquè veurem a continuació que, en la dimensió del conjunt de les ciències, el criteri de classificació serà invertit en benefici dels coneixements immanents i, en conseqüència, implicarà una contradicció irresoluble dins el sistema.

Per una altra banda, tinguem present també una segona gran contradicció del sistema aristotèlic de classificació de les ciències. Si els coneixements teòrics s’ocupen d’allò etern, els principis primers i les causes, i les coses més universals, tal com hem vist fa un moment, descobrim no obstant que la ciència de la física s’ocupa d’ens peribles, destructibles, no eterns, dotats de moviment. Aquesta definició de la física com a ciència d’ens eterns (en tant que teorètica) però d’ens no eterns (en tant que física) implica una contradicció flagrant.

Aquestes contradiccions són simptomàtiques de la inestabilitat general del sistema en la seva fonamentació a partir dels conceptes esmentats: ens mòbils i peribles (immòbils i eterns), i ens separables i no sensibles (no separables i sensibles). Conceptes que, donades les contradiccions, es denuncien inoperants per si mateixos i generadors de distorsions.

Aristòtil distingeix un segon gran grup de ciències que anomena pràctiques. Els coneixements pràctics són aquells que, en comptes de fer servir l’especulació o contemplació, es basen en l’experiència (Met. 981a, Et. Nic. 1180b 34) i s’adrecen a l’acció, a la realització d’una obra (Met. 993b 20), a allò present (Met. 993b 20), a allò particular (Et. Nic. 1107a 28, 1141b 14, 1142a 23). Les ciències que s’ajusten a aquests paràmetres són la política, l’ètica, l’economia.

Aristòtil preveu també un tercer tipus de ciència anomenada poietikhé, que tradicionalment s’ha traduït com a producció o creació. En ella s’engloba el coneixement general de les anomenades arts, és a dir, de manera molt heterogènia, tota mena d’activitats encaminades a la fabricació d’objectes i la satisfacció de necessitats: els oficis, la ramaderia, l’agricultura, l’explotació de boscos, la mineria, la medecina, etc. També el comerç i la guerra. També les activitats pròpies en el govern dels esclaus, els fills i les dones. (Pol. I) I, finalment, també el treball dels artistes (músics, tràgics, comediants, escultors, poetes lírics, poetes èpics, etc.).

Aristòtil defineix poiesis com a aquella activitat o forma de vida que té com a fi un resultat, obra (ergon), diferent de l’activitat que el produeix i, a més, roman un cop acabada l’activitat. Aquest seria el cas d’una escultura respecte a l’escultor.

La distinció de tots tres tipus generals de ciència es basa, talment que la divisió interna de les ciències teòriques, en els conceptes eternitat i immobilitat (peribilitat i mobilitat) i transcendència (immanència), però ara, adaptats al camp genèric de tot coneixement possible, no només les ciències teòriques.

En aquesta adaptació a tot coneixement possible, les coses eternes i immòbils que estudia la teoria esdevenen universals o generals (καθόλου) (Met. 981a6, 981a17, 982a22, 993b27), entenent que allò universal continua essent etern i immòbil. Del coneixement general de coses universals (i eternes i immòbils), Aristòtil en diu tekhné (τέχνη) (que sovint es tradueix per raonament o també art) (Met. 981a).

Quan les coses que estudia la ciència no són universals, llavors són particulars o singulars o individuals (ἕκαστα) (Met. 981a9, 981a16) o casos semblants (ὁμοίων ὑπόληψις) (Met. 981a6) i altres expressions per l’estil, i del coneixement general de coses particulars (llavors finites en el temps i l’espai, no eternes) Aristòtil en diu empeiria (ἐμπειρία)(que sovint es tradueix com a experiència) (Met. 981a).

En preguntar per la forma de vida més desitjable, l’autor contraposa la vida contemplativa o reflexiva (característica del teòric: filòsof, el físic i el matemàtic) a la vida pràctica (pròpia del ciutadà en els assumptes polítics (Política VII 1324a5-6) i acaba per definir-ne com a preferible la vida contemplativa (Èt.Nic. X.8 1178a10-32). Aquesta resposta guarda coherència amb la superioritat dels coneixements teòrics per damunt dels pràctics, ja que el primers s’adrecen al perquè i la causa mentre els últims al què, i també perquè els teòrics poden transmetre coneixements mentre els pràctics només aprendre’ls per experiència (Met. 981a 25, 982a25).

Aquesta és la raó per la qual representem els coneixements de la teoria en el quadrat dret superior, però al mateix temps teoria i praxis en els quadrants a la dreta dels coneixements inferiors dels productors (artesans, poetes, etc.).

La poiesis (producció) es diferencia de la praxis i la teoria en què aquestes no produeixen un resultat diferent de llur pròpia activitat, essent aquesta mateixa activitat llur propi fi. Així per exemple, diu Aristòtil, un filòsof estudia per desig de saber i no pas per recerca d’un propòsit aliè a l’estudi. D’igual manera, investiguem les virtuts no per a saber què són sinó per a ser bons, és a dir, esdevenim virtuosos tot investigant què són. Finalment, volem la felicitat per si mateixa, no per desig d’una altra cosa.”

 

Divisió de les ciències a Aristòtil

Causes intrínseques:

material-formal

(Contingut i forma del coneixement) ↓

Causes extrínseques:

eficient-final

(Motor i finalitat del coneixement)

Raonament (tekhné)

(Coneixements de coses generals o universals)

[no citat]

Teoria

Experiència

(empeiria)

(Coneixements de coses singulars o particulars)

Producció

Praxis
 
Coneixements
  transcendents  

   Coneixements    immanents
 

La pregunta de l’encaix de la pròpia ciència en l’estructura conceptual aristotèlica és importantíssima i in­el·­lu­­dible per a qualsevol científic que vulgui estudiar qualsevol aspecte de la realitat social humana. Com sa­bem, al llarg del segle XIX van néixer ciències noves (an­tropologia, sociologia, lògica…) i d’altres es van reformu­lar radicalment (economia, psicologia, història…). Cal com­prendre la naturalesa de la ciència corresponent i, a tal efecte, quin lloc ocupa dins el conjunt de les ciències. La ubicació d’una ciència en el conjunt de les ciències és una qüestió bàsica per a la tasca de l’investigador si vol que les seves aportacions siguin reconegudes per la comunitat científica. De l’altra manera, correrà el risc de perdre el temps i el prestigi en treballar sobre ciències paranormals o simples entreteniments com avui succeeix amb l’astrologia, els jocs de cartes, determinades formes de medicina, etc.

Com a científics que volem estudiar la nació, hem de saber quina mena de ciència tenim entre mans i, llavors, demanarem a Aristòtil que ens ajudi.

D’acord amb el que hem establert, hem de jugar amb els conceptes coneixement de coses universals, coneixement de coses singulars, coneixement transcendent a l’activitat humana i coneixement immanent a l’activitat humana.

En tant que estudia poblacions molt específiques amb personalitats particulars, moltes d’elles molt pronunciades i en indrets ben diversos, contestarem que la ciència de les nacions és ciència empírica, ciència de l’experiència, és a dir, ciència de coses particulars. Cadascuna d’aquelles poblacions (danesos, turcs, coreans…) s’erigeix en unitat d’investigació molt determinada i requereix per la nostra part un estudi individualitzat. Per tant, la nostra ciència de les nacions podrà ser ciència de la producció o bé ciència de la praxis.

Per concretar si es tracta d’una ciència de la producció o bé una ciència de la praxis, podrem afegir per exemple que la nostra investigació tindrà aplicació directa en els problemes de la nació específica que hem convertit en objecte d’estudi, essent impossible destriar la nostra investigació de l’objecte investigat, de la mateixa manera que tampoc no podem aïllar la ciència d’un polític (que es manifesta en forma de lleis, projectes, contractes, etc.) de la societat a què aplica la seva ciència. Si optem per aquesta alternativa i, a més, subratllem especialment la naturalesa social de les nacions, la ciència de les nacions serà ciència de la praxis.

Per contra, podríem decidir que el nostre estudi sobre una nació determinada produirà modificacions irreversibles en la seva naturalesa, de la mateixa manera que un escultor treballa el marbre i crea un objecte nou. La irrupció del científic en un país diferent pot generar efectes importants en la societat estudiada. Si les diferències tecnològiques i culturals entre un país i l’altre són molt intenses, la relació entre tots dos, fins i tot en casos de contactes pacífics, provocarà necessàriament alteracions en llur naturalesa, sobretot en la del feble (que modificarà substancialment hàbits de comportament, sistemes econòmics, creences religioses, etc.). En aquest supòsit científic, tenim llavors que la ciència de les nacions serà poiesis, ciència de la producció.

Un tercer i quart tipus de respostes a la pregunta formulada situarà la ciència de les nacions dintre del grup de les ciències teòriques o lògiques si el científic entén que les societats humanes són generals o universals (invariables, immòbils) per tractar-se, per exemple, d’objectes amb predominància absoluta de trets naturals (racials, biològics, geogràfics…) o d’un altre tipus.

Vet aquí que totes aquestes opcions epistemològiques són perfectament vàlides sota el prisma de la filosofia aristotèlica. La inadequació dels conceptes de teoria, praxis, producció i lògica a la realitat de l’ésser humà i del món permet que la ciència de les nacions pugui encaixar-se en qualssevol d’ells. No hi ha cap impediment a tractar la ciència de les nacions en termes de teoria, o en termes de praxis, o en termes de producció, o en termes de lògica. Al meu entendre, la generositat d’Aristòtil demostra la necessitat de prescindir d’aquestes categories i substituir-les per altres.

Si la manca de precisió epistemològica es dona en el cas de la ciència de les nacions, amb molta més raó es donarà també en l’àmbit específic de les nacions mateixes. Què significa ser grec, ser egipci, ser japonès? En el sistema cien­tífic d’Aristòtil no hi ha possibilitat de contestar perquè la tesi sofista-platònico-aristotèlica central estableix, recordem, que la sociabilitat humana s’adscriu essencialment a la política. Si convertim nació en política, prescindirem de la nació (en benefici de la política) i, si no ho fem, també, perquè llavors no serà societat (en benefici de la política).

La radicalitat del plantejament aristotèlic empeny la realitat de les nacions al seu menyspreu sistemàtic, tant en forma d’ignorància científica, com de sotmetiment a esclavatge i l’extermini militar de l’altre, per bé que, d’aquest horror, Aristòtil en digués ciència justa per natura:

 

La ciència d’adquirir esclaus, la qual és justa, és una mena de ciència de la guerra o de la cacera [1].

L’art de la guerra serà en certa manera un art adquisitiu per natura (l’art de la cacera n’és part) i ha d’utilitzar-se contra els animals salvatges i contra aquells homes qui, havent nascut per a obeir, s’hi neguen, en la idea que aquesta classe de guerra és justa per natura [2].

La pràctica dels exercicis militars no ha de fer-se per sotmetre a esclavatge pobles que no ho mereixin sinó, en primer lloc, per evitar esdevenir esclaus d’altri, després per buscar l’hegemonia en interès dels governats i no pas per dominar tothom, i en tercer lloc per governar despòticament els qui mereixen ser esclaus [3].

 

En la perspectiva aristotèlica, la major part de les na­cions del món, excepte molt comptades excepcions, són bàrbares: inferiors, incultes, mancades de virtut i, en conseqüència, esclavitzables i exterminables. En la concepció aristotèlica de la praxis, des de la qual la política exerceix la ciència justa adreçada a la guerra i la cacera contra els pobles estrangers, les nacions no tenen cabuda. Tan sols els resta ser sotmeses a esclavatge o exterminades.

Tot i així, els pensadors que han volgut construir una ciència de les nacions, en molts casos, han cregut que l’esquema conceptual aristotèlic permetria tal cosa. En propers articles examinarem els desenvolupaments corresponents.

 

Joan Cavaller

Vilassar de Dalt, 4 d’octubre de 2010

 

 

 

 

BIBLIOGRAFIA CITADA

 

Aristòtil, Política. ed. W. D. Ross, Aristotle’s Politica. Oxford, Clarendon Press. 1957.

Otto Bauer (1907), Die Nationalitätenfrage und die Sozialdemokratie. Verlag der Wiener Volksbuchhandlung Ignaz Brand, Wien 1907.

Cavaller, Joan (2005), Teoria de les nacions. Llibre 1. Prohom Edi­cions, Cabrils.

Cavaller, Joan (2008), “Nació i praxis (part 1)” a Seleccions Histocat, 1, setembre 2008, pp. 104-131. FEHC, Granollers & Revista Diàlegs núm. 47.

Cavaller, Joan (TN2), Teoria de les nacions. Llibre 2. En premsa.

Kuhn, Thomas (1957), The Copernican Revolution: planetary astronomy in the development of Western thought. Harvard University Press, Cambridge.

[1] Política 1255b39

“ἡ δὲ κτητικὴ ἑτέρα ἀμφοτέρων τούτων οἷον ἡ δικαία πολεμική τις οὖσα ἢ θηρευτική”

[2] Política 1256b12

“εἰ οὖν ἡ φύσις μηθὲν μήτε ἀτελὲς ποιεῖ μήτε μάτην ἀναγκαῖον τῶν ἀνθρώπων ἕνεκεν αὐτὰ πάντα πεποιηκέναι τὴν φύσιν διὸ καὶ ἡ πολεμικὴ φύσει κτητική πως ἔσται (ἡ γὰρ θηρευτικὴ μέρος αὐτῆς) ᾗ δεῖ χρῆσθαι πρός τε τὰ θηρία καὶ τῶν ἀνθρώπων ὅσοι πεφυκότες ἄρχεσθαι μὴ θέλουσιν ὡς φύσει δίκαιον τοῦτον ὄντα τὸν πόλεμον”

[3] Política 1333b21

“τήν τε τῶν πολεμικῶν ἄσκησιν οὐ τούτου χάριν δεῖ μελετᾶν ἵνα καταδουλώσωνται τοὺς ἀναξίους ἀλλ᾽ ἵνα πρῶτον μὲν αὐτοὶ μὴ δουλεύσωσιν ἑτέροις ἔπειτα ὅπως ζητῶσι τὴν ἡγεμονίαν τῆς ὠφελείας ἕνεκα τῶν ἀρχομένων ἀλλὰ μὴ πάντων δεσποτείας τρίτον δὲ τὸ δεσπόζειν τῶν ἀξίων δουλεύειν”

 

 
Llop_iber

Núria Sureda (1987). “Sugerencias para una metodología etnográfica en el campo de la Península Ibérica”

by Ibers

L’any 1987, la historiadora Núria Sureda va presentar una ponència en el II Congreso Mundial Vasco celebrat a Vitoria amb el títol “Sugerencias para una metodología etnográfica en el campo de la Península Ibérica”. En aquest treball, Sureda repassa els textos dels autors clàssics per a investigar el significat original de la paraula Ibèria. Les seves conclusions es troben recollides en aquest paràgraf:

Resumiendo los textos citados desde Hecateo (siglo VI a.C.) hasta Polibio (siglo II a.C.) resulta evidente que con el nombre de Iberia se designó primitivamente una pequeña región oriental de nuestra Península: sus dimensiones geográficas varían durante el curso de la historia, pero hasta el siglo II responde exclusivamente a un territorio mediterráneo. Sólo en tiempos de Estrabón (siglo I a.C.) el término Iberia comprende a toda la Península (Zainak. Cuadernos de Antropología-Etnografía, ISSN 1137-439X, Nº. 6, 1988 (Ejemplar dedicado a: Antropología cultural), 105-116).

Aquest article resulta molt interessant per argumentar en contra de les temptatives espanyolistes (García y Bellido, Domínguez Monedero, etc.) que, basant-se en l’Ora Maritima de Ruf Fest Aviè, pretenen que Ibèria va ser, inicialment, la regió al voltant d’un suposat riu Hiberus (potser avui el Tinto o l’Odiel) situat a la província de Huelva.

La discussió en qüestió té conseqüències fonamentals per a la història i la política de Catalunya i d’Espanya perquè si arribéssim a la conclusió final que Ibèria no era la regió propera al riu Ebre, sinó la regió propera a l’esmentat riu Hiberus, llavors els catalans ja no podrien reclamar (com han fet al llarg dels segles: Viladamor, Beuter, Masdeu, Prat de la Riba, Bosch i Gimpera, etc.) filiació amb els ibers i, per tant, tampoc no tindrien aquí un argument per a distingir-se dels espanyols.

 

Vilassar, 27 d’agost de 2010

 

Accés a l’article de Núria Sureda

Tribunal Constitucional, invasió militar i lleis castellanes

by Catalunya. Independència
El 28 de juny de 2010, el Tribunal Constitucional espanyol va dictar sentència tot establint la inconstitucionalitat d’alguns preceptes de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya aprovat pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre de 2005, el Congrés dels Diputats espanyols el 30 de març de 2006 i els ciutadans de Catalunya en referèndum el 18 de juny de 2006 (Calendari dels fets).
 
Com podem observar, la decisió presa pels membres del Tribunal Constitucional atempta descaradament contra el caràcter democràtic dels parlaments català i espanyol i el referèndum. Fos quin fos el contingut de l’estatut sotmès a valoració pels membres del Tribunal Constitucional, tothom hauria d’entendre que la condició democràtica de l’aprovació prèvia de l’Estatut pels parlaments i els ciutadans ha de significar en si mateixa la validesa legal del text, com així va succeir amb la Constitució mateixa. Un cop el poble ha parlat, la pretesa existència de contradiccions entre l’Estatut i la Constitució s’hauria de resoldre per altres vies més enllà del dictamen d’uns pocs individus.
 
Ateses les múltiples reunions infructuoses dels membres del Tribunal abans del dictàmen definitiu, i l’extremadament perllongat període de reflexió que els va ocupar durant més de tres anys, cal entendre també que les preteses inconstitucionalitats de l’Estatut són summament subjectives.
 
I si, a més, valorem el fet que, malgrat llur caràcter públic, els membres del Tribunal Constitucional han estat triats per polítics i no pas per ciutadans, hauríem d’acabar per convéncer-nos que aquells jutges, més enllà de la vigència o no vigència del càrrec, no estan legitimitats per dictaminar res.
 
Davant d’aquestes observacions prou conegudes, el que sí podem afirmar és la naturalesa no subjectiva del paper que els membres del Tribunal Constitucional desenvolupen en el si de l’estat espanyol en favor de la perpetuïtat de l’estat que els alimenta. La pretesa independència del poder judicial en tota democràcia és una ficció filosòfica inventada els darrers segles per atacar el poder absolut dels monarques absolutistes i els dictadors. Però fins i tot en democràcia, el poder judicial, com el poder legislatiu, no són independents. Depenen íntimament del poder executiu, és a dir, dels polítics que governen. En depenen a efectes del nomenament del càrrec (com s’ha vist clarament en el cas espanyol) però, en darrera instància, també en depenen perquè els tres poders estan sempre al servei de la perpetuïtat de l’estat, respecte al qual el poder executiu (el govern) en té preeminència en gaudir del privilegi de la força (la policia i l’exèrcit).
 
A Espanya, amb més zel que en cap altra democràcia europea, el Tribunal Constitucional té encomanada la funció de garantir la vigència del precepte polític i jurídic que estableix la integritat de l’estat. La recent sentència del Tribunal en contra de l’Estatut català exemplifica l’exercici d’aquesta funció en haver impedit una descentralització de l’estat per por a la seva desmembració.
 
La societat espanyola ha admès fins al dia d’avui que la transició democràtica espanyola ha obert la porta a un nou període de la història d’Espanya. En l’extrem d’aquest pensament, molta gent creu fins i tot que l’Espanya democràtica és un estat nou. D’altres pensen que Espanya ha existit sempre, fins i tot amb els Reis Catòlics i més enllà. El que molt poca gent admet públicament és que Espanya va néixer el 1714 com a conseqüència de la invasió militar per part de les tropes borbòniques dels estats d’Aragó, Catalunya i València, la desintegració dels mateixos i la integració de llurs territoris i persones sota l’estat de Castella, llavors esdevingut Espanya. Els Decrets de Nova Planta van significar l’aplicació als estats d’Aragó, de Catalunya i de València de lleis castellanes, i aquesta realitat s’ha perpetuat fins al dia d’avui.
 
La implantació de la democràcia a Espanya no ha canviat en absolut el fet de la invasió militar de 1714 i la destrucció consegüent dels estats aragonès, català i valencià. Aquesta invasió avui persisteix. La democràcia no és més que una forma de govern com n’hi ha d’altres i, mai, en cap cas, pot legitimar una ocupació per la força de les armes. Si els nazis haguessin fet una votació democràtica preguntant als francesos per una nova constitució, o els nord-americans als iraquians, o els russos als georgians, haurien guanyat perquè, simplement, tenien més població que el país envaït. Amb democràcia o sense, el fet de l’estat castellà esdevingut espanyol per via militar no ha canviat. I el Tribunal Constitucional, com el govern i el parlament espanyol, estan al servei (en democràcia o en dictadura) de la continuïtat de l’estat castellà que el 1714 va aplicar les seves estructures polítiques als estats conquerits.
 
El que ha passat amb el Tribunal Constitucional en els nostres dies respecte a l’Estatut català no és més que una prova addicional que confirma el fet de l’ocupació militar de l’estat de Castella (esdevingut Espanya) sobre els estats d’Aragó, Catalunya i València. Els estats d’Aragó, Catalunya i València continuen existint, però sota ocupació. Si pensem en altres termes, dient per exemple que tenim dret a la independència perquè som una nació, o perquè ens maltracten, no arribarem mai a convéncer el món de la legitimitat de les nostres aspiracions. Som estat, estem ocupats, el Tribunal Constitucional ho confirma i volem que l’estat de Castella (esdevingut Espanya) se’n vagi.
 
 
Vilassar, 5 d’agost de 2010
Tortura_toros

Prohibició de la tortura dels toros. Canàries sí, Catalunya no

by La vida
El dia 29 de juliol de 2010, i a instància d’una iniciativa popular amb 180.000 signatures, el Parlament de Catalunya va decidir per majoria prohibir les corridas de toros a Catalunya. D’aquesta forma, Catalunya seguia el camí iniciat l’any 1991 per les Illes Canàries en el mateix sentit de prohibició de la tortura dels animals.
 
En tot moment, la llei catalana, com la canària, s’ha circumscrit als arguments de defensa de la vida de l’animal i, en cap cas, s’ha fet esment de cap conflicte identitari amb els espanyols. En aquest sentit, el govern català ja havia aprovat anteriorment normes de regulació de festes populars amb presència de toros (Resolució de 12 de maig de 1989, sobre espectacles i festes tradicionals amb bous (corre-bous). (DOGC 1145, de 22.5.1989) 
 
Com sabem, la reacció del nacionalisme espanyol està essent molt airada en el que, consideren, és una afrenta del nacionalisme català. Fins i tot, no falten veus ridícules que afirmen que la prohibició catalana és una venjança contra els espanyols pel dictàmen del Tribunal Constitucional contra l’Estatut o fins i tot per la victòria de la selecció espanyola de futbol en el mundial de Sudàfrica.
 
Sobta moltíssim que la mobilització del nacionalisme espanyol en aquesta qüestió, amb el Partido Popular al capdavant, no es produís abans quan van ser els canaris els qui van promoure la primera llei en contra de la tortura dels animals i, en conseqüència, van prohibir les corridas. És més, l’impulsor de la prohibició en qüestió a les Canàries va ser el senyor Miguel Cabrera Pérez Camacho, membre de las Agrupaciones Independientes de Canarias (AIC) i, avui, diputat del Partido Popular. Sembla doncs que, en el si del Partido Popular, hi ha una contradicció flagrant.
 
La diferència de tracte dels nacionalistes espanyols amb canaris i catalans en el mateix tema ens empeny a buscar una raó que ho justifiqui. A manca d’altres paràmetres, aquesta raó ha de trobar-se, necessàriament, en la diferència de naturalesa entre canaris i catalans des de la perspectiva d’interpretació del nacionalisme espanyol. A ulls d’un espanyol, un canari és també un espanyol mentre un català no ho és. En conseqüència, la prohibició de la tortura dels toros per part d’un canari no s’interpreta com un atac nacional i sí, en canvi, quan la prohibició la fa un català. Aquesta diferència de criteri d’interpretació condiciona enormement la sensibilitat nacionalista espanyola que, davant l’ofensa catalana, ha de demostrar una reacció ferma per a evitar donar la impressió que cedeix davant un estranger.
 
Encara que la societat civil i els parlamentaris catalans volguessin el contrari, el tema s’ha convertit ja en una qüestió nacionalista i escapa als límits específics del tracte humà als animals. L’ambient social i polític entre catalans i espanyols està enormement enrarit per causa de la negativa del Tribunal Constitucional a reconéixer l’Estatut català i la voluntat lliure dels ciutadans de Catalunya. Aquest cas és l’enèssim capítol en la llarga llista de menyspreus que els espanyols han dedicat a Catalunya: espoli fiscal, dèficit d’inversió en infraestructures, atac contra la llengua, distorsió de la història, etc. Com sabem, Catalunya es troba sotmesa a les lleis i l’exèrcit espanyols des de 1714 quan la nova dinastia dels Borbons va desmantellar les institucions de l’estat català. Des de llavors, han canviat els règims polítics (monarquia absolutista, monarquia constitucional, república, dictadura militar) i les formes de govern corresponents però el fet de l’ocupació militar no ha canviat. L’ocupació militar persisteix i amb ella tota la simbologia que l’acompanya i que ha de demostrar al món que els espanyols (abans només castellans) són els conqueridors i els catalans són els conquerits. En aquest context d’ocupació, els catalans han de pagar més impostos que els conqueridors, s’han de beneficiar de menys infraestructures i d’infraestructures en mal estat, han d’aprendre a parlar la llengua del conqueridor, no poden tenir relacions internacionals unilaterals, han d’acceptar el discurs historiogràfic escrit pels castellans, etc.
 
En aquest context d’ocupació, a més a més, no pot donar-se mai que el conquerit humiliï el conqueridor. Fruit d’aquesta concepció, va produir-se una dura polèmica davant la possibilitat de la compra d’Endesa per part de la companyia catalana Gas Natural fins al punt que els espanyols van preferir vendre l’empresa a l’estranger (“antes alemana que catalana”). Ara, amb la prohibició de la tortura dels toros a Catalunya, succeeix el mateix. No pot ser que el conquerit català humiliï el conqueridor espanyol prohibint el que aquest últim considera una “festa nacional”. Aquest és el context profund que provoca tan gran excitació nacionalista entre els espanyols.
 
Però encara hi ha més. El poble espanyol ha convertit l’animal toro en un símbol nacional propi. Més enllà de la consideració nacional de l’espectacle de les corridas, l’animal en si mateix s’ha convertit en símbol nacional com ho és la gallina per als francesos, l’aligot per als alemanys i el lleó per als holandesos. Molts pobles del món tendeixen a identificar les pròpies virtuts en la imatge d’un animal. Els catalans abans teníem Sant Jordi matant un drac (el bé triomfant sobre el mal), però, en la persistència del sotmetiment polític en l’Espanya democràtica, avui l’hem suplantat per un burro, símbol de la ignorància i la incomprensió (i de la tenacitat, diuen alguns). Els espanyols, en aquests darrers anys de democràcia, han preferit fer servir la imatge del toro.
 
Es tracta de tot un fenomen sociològic al que ja ens hem referit abans en un article amb el títol “La síndrome espongiforme dels espanyols” i en el qual argumentàvem que els espanyols s’identifiquen amb l’animal que torturen perquè han sacrificat la pròpia condició nacional només castellana en benefici d’una condició nacional espanyola que incorpora els catalans sota la condició de vençuts i sempre maltractats. Fèiem servir l’expressió “síndrome espongiforme” per a cridar l’atenció sobre el caràcter psicopàtic de l’assumpció de la imatge del toro (o el fet del maltractament) com a símbol nacional. Però, en tot cas, resta clar que l’objecte maltractat són i han de ser els catalans. Ja no es tracta de maltractar els catalans per obtenir més vots sinó per a satisfer el propi desordre neuròtic. La dependència nacional dels espanyols respecte als catalans condiciona profundament la sensibilitat dels primers respecte a qualsevol cosa que es bellugui a Catalunya i més si, com fa al cas, té a veure amb el símbol nacional espanyol per excel·lència.
 
 
Vilassar, 30 de juliol de 2010
BanderaWesterlo

Catalunya i Flandes: una relació històrica (4). Els Mérode

by Catalunya. Història
A la província belga d’Antwerpen podem trobar un altre conjunt de ciutats que porten el senyal del comte de Barcelona en llurs banderes i escuts: Westerlo, Herselt, Tongerlo, Hulshout… La raó de la presència de la bandera catalana en aquestes ciutats es deu, segons la tradició, al fet del casament de l’hereva de la família Mérode, propietaris d’aquells territoris, i Pere Berenguer, tercer fill [sic] de Ramon Berenguer IV.
 
Les fonts descriuen la tradició en aquests termes:
  
“Segons la tradició, [els Mérode] descendeixen d’un fill del rei Ramon Berenguer d’Aragó qui, en tornar de la creuada de 1147, es va casar amb l’hereva dels Mérode” (Amadeo Martín-Rey y Cabieses, Anales de la Real Academia Matritense de Heraldica y Genealogia, Vol. 6, Madrid, 2000-2001, p. 196)
 
Une autre, plus couramment répandue, fait remonter la famille à Raymond Béranger, Roi d’Aragon et Comte de Barcelone et à son épouse Pétronille dont le 3ème fils, Pierre Béranger, à son retour de Terre-Sainte, se retira en Allemagne et épousa, dans la seconde moitié du XIIè siècle, Adélaïde de Rode fille de Hugues, baron de Rode et de Constance de La Mark. Ils eurent un fils Werner de Rode (voir ci-dessus Werner III) (Le lief de Mérode: plus de 830 ans d’histoire)
 
 
 
   

 

 
Bandera de la ciutat de Westerlo Bandera de la ciutat de Herselt

Bandera de la ciutat de Hulshout
 
 
The weapon shield of the family Merode comes from the Counts of Barcelona, Kings of Aragon. Under King Charles the Bold, first king of France after the split of Charlemagne’s empire, the south of France was divided in different countees. One of them was the countee of Barcelona who’s count, Wilfred the Hairy, felt on the battlefield against the Mourish (Islamic people from north Africa invading spain in the middle ages) . While the Count of Barcelona was dying on this battlfield, Charles the Bold came to talk to him. Just before his death Carl the Bold drew, with his fingers bathed with the count’s blood, four bars on the golden shield of the Count.
 
This weapon shield later became the weapon shield of the Counts of Barcelona, later known as kings of Aragon. As the Aragon were the ancestors of the Merode family, the actual weapon shiled of the Merodes still represent the same 4 red (blood) bars on a golden shield background. (Kasteel van Weterlo).
 
Les descendants de Chevaliers Croisés : Monseigneur Xavier de Mérode descendait de Pierre Bérenger, troisième fils de Raymond Bérenger, Roi d’Aragon et Comte de Barcelone et de Provence. En 1179, Pierre Bérenger, revenu des Croisades, épousa l’héritière de Mérode et leurs descendants gardèrent ce nom. (Croisade des Zouaves Pontificaux: origines et motivations).
 
Fora de la veracitat de l’explicació tradicional, el cert és que l’assumpció del senyal dels comtes de Barcelona per part de la família dels Mérode (així com dels Berthout, tal com hem vist en l’article anterior), demostra la importància dels reis catalans en el context polític europeu en una època tan primerenca com el segle XII.
 
Les arrels de la presència catalana en els Països Baixos permetran la penetració catalana al centre del continent europeu per mitjà d’una política de casaments que culminarà el segle XV amb el matrimoni de Joana d’Aragó, filla de Ferran II el catòlic, rei de Catalunya, i l’hereu dels dominis de Flandes, Felip el Bell.
 
 
Vilassar, 5 de juliol de 2010