La-Constitución-espanyola,-mort-vivent

La Constitución espanyola, mort vivent

by Filosofia política

Fa 7 anys, en un viatge per terres espanyoles de la Rioja, vaig ensopegar amb la Catedral de Santo Domingo de la Calzada. En la seva façana hi havia escrit el nom de José Antonio Primo de Rivera. Em va sobtar molt que, tants anys després, aquella gent encara retés culte a la figura d’un feixista. Com sabem, José Antonio Primo de Rivera va fundar la Falange l’any 1933 i el 1936 va ser empresonat per la República. Iniciada la Guerra Civil, Franco el va trair en negar-se a acceptar un intercanvi de presoners amb els republicans. Un tribunal popular el va afusellar aquell mateix any. D’aquesta manera, el Generalísimo es va treure de sobre un competidor. Hores d’ara no sé si la gent de Santo Domingo de la Calzada recorda el nom de José Antonio Primo de Rivera perquè enyoren la seva imatge o potser perquè volen criticar Franco.

 

Catedral-Sando-Domingo-de-la-Calzada-Joan-Cavaller

 

En tot cas, em va estranyar molt que al seu costat no hi hagués escrit el nom del rei visigòtic Wamba que l’any 673 va envair Catalunya per a sometre-la després que els seus nobles, conjuntament amb els de Narbona, haguessin declarat la independència.

La Constitució espanyola s’ha convertit avui en una realitat del passat semblant a la de José Antonio Primo de Rivera i a la del rei Wamba. Aprovada l’any 1978, la Constitució estableix en el seu article 1, punt 2, que la sobirania nacional rau en el poble espanyol, del qui emanen els poders de l’Estat. Tanmateix, qui escriu aquest article va néixer l’any 1962. Jo tinc ara 55 anys. No vaig poder votar la Constitució perquè l’any 1978 tenia 16 anys, era menor d’edat. Avui tinc 2 fills d’edats 26 i 22 anys, respectivament. Encara no sóc avi però alguns nois d’aquestes edats ja han creat llurs pròpies famílies. El meu pare va morir i la meva mare encara viu. Així doncs, de totes 4 generacions, només mitja va votar la Carta Magna. Mitja generació. I d’aquí pocs anys, cap. Cap ni una. La pregunta que sorgeix a partir d’aquestes observacions és evident: a qui representa aquella Constitució si només mitja generació, de les 4 que viuen en el present (i, en tot cas, de les 3 que tindrien dret a vot), la va ratificar? Si la sobirania nacional rau en el poble espanyol, resulta que avui, ara per ara, la majoria del poble espanyol (el poble real que viu en el present) no ha votat mai el text que li reconeix la sobirania. Hem entrat en un cercle viciós. La Constitució no pot ser legal perquè el poble no l’ha reconegut.

L’extemporaneïtat del text constitucional s’intensifica quan descobrim que les seves modificacions dels anys 1992 i 2011 no van ser aprovades pel vot pels ciutadans, ja que la majoria dels diputats i senadors no van sol·licitar-ne l’aprovació per referèndum. Per una altra banda, tenim que els diputats electes d’Euskadi es van abstenir d’aprovar-la (7 del PNB) o van votar-hi en contra (1 d’Euskadiko Ezquerra) o van ser absents del Congrés (1 del PNB) en el moment de la votació. I avui, finalment, tenim que una part significativa de la població espanyola, a saber, gran part dels catalans, reclamen la seva derogació per mitjà de la votació el dia 1 d’octubre de 2017 en favor de la independència de Catalunya.

I què hem de dir dels diputats de la dreta i la ultradreta espanyola? En el seu dia, 9 dels diputats d’Alianza Popular van votar-ne a favor, però 5 ho van fer en contra i 2 s’hi van abstenir. La divisió en les files d’aquell partit van ser evidents. És la mateixa divisió que regna avui dia quan observem que Mariano Rajoy no té inconvenients a violentar els preceptes democràtics que informa la Constitució. Si convé, es respecten. Si no, no es fa.

La Constitució espanyola de 1978 va ser votada favorablement per un 87,78% sobre el 58,97% del cens electoral. Això significa que, en realitat, la Constitució va ser aprovada només per 51,76% del cens. Té sentit preguntar-se què votaria avui el poble espanyol si considerem la desafecció catalana i la de tots aquells altres ciutadans que han vist com l’elit governant s’ha anat podrint en mil casos de corrupció i, en l’apoteosi zombi-falangista, principalment a Catalunya, però també a tot l’estat espanyol, ha violat sistemàticament drets fonamentals de les persones.

La Constitució espanyola, un mort vivent.

 

Vilassar de Dalt, 29 de setembre de 2017

urnes4

Catalunya, motor d’evolució històrica

by Catalunya. HistòriaCatalunya. Independència

Els esdeveniments que s’estan produint en el nostre país per causa de la celebració del referèndum del dia 1 d’octubre de 2017 (del qual no podem fer-ne promoció però sí n’informem) ens permeten reflexionar sobre la naturalesa dels fets en qüestió.

1. Com sabem, Catalunya va constituir-se en estat independent l’any 988 gràcies a la declaració unilateral d’independència de Borrell II, comte de Barcelona, Girona, Osona, Manresa i Urgell. Actualment, però, viu dividida en dos estats diferents, França i Espanya. L’adscripció d’una part del país a França es va formalitzar l’any 1659 per mitjà del Tractat dels Pirineus després que les tropes franceses ocupessin inicialment Salses i Opol l’any 1639 i, a partir d’aquí, la resta dels territoris que avui coneixem com a Catalunya Nord. L’altra part del país viu sota dominació castellana (avui espanyola) des de la invasió de les tropes borbòniques el 1714. Després de la invasió de 1714, Felip V de Castella va suprimir les lleis catalanes tot substituint-les per lleis castellanes per mitjà dels coneguts Decrets de Nova Planta (1716 a Catalunya). A data d’avui, les lleis castellanes continuen vigents a la Catalunya espanyola. Per aquesta raó, i tenint present que des d’aquella data s’han produït noves invasions castellanes sobre Catalunya (Franco la més recent), podem assegurar que Catalunya viu sota ocupació militar castellana.

La història de Catalunya a partir de 1714 mostra en múltiples episodis una lluita persistent del poble català per recuperar la independència de l’estat català. El llibre Introducció a la història de Catalunya: una nova perspectiva, escrit per Carles Camp, Joan Cavaller i Armand Sanmamed (FEHC, 2013) explica la història catalana en aquest sentit.

El referèndum d’1 d’octubre de 2017 constitueix una nova temptativa del poble català per recuperar la condició d’estat. Estem vivint una situació d’excepcionalitat històrica però no és el primer cop que Catalunya manifesta la seva voluntat d’emancipació política. Molt probablement serà l’últim episodi en la llarga llista de temptatives sobiranistes perquè, aquest cop sí, gràcies a la protecció de les democràcies occidentals, els catalans aconseguirem que la violència castellana no reeixi en la imposició de les seves determinacions.

2. Malgrat tot, el referèndum del dia 1 d’octubre de 2017 no és només un acte de reivindicació sobiranista del poble català. Cal tenir present que el món viu des de finals del segle XVIII l’anomenada descolonització, un procés que la majoria dels historiadors consideren ja tancat al segle XXI però que Catalunya s’encarrega de desmentir. De fet, Catalunya va ser la responsable l’any 1492 de l’inici formal de la conquesta colonial de les terres d’ultramar a partir de la descoberta de Cristòfor Colom. I serà Catalunya qui posarà fi al procés colonial en qüestió assolint la seva pròpia independència. Els historiadors entenen que el colonialisme és un afer europeu exportat a terres americanes, africanes i asiàtiques, però de colonialisme també n’hi ha i n’hi ha hagut a Europa. La desintegració des imperis otomà, austro-hungarès, alemany, soviètic i serbi constitueixen part del mateix procés de descolonització iniciat amb la independència dels estats nord-americans l’any 1776. Però el procés continua per a culminar tot afectant finalment les metròpolis colonials originals: França, Itàlia, Gran Bretanya, Bèlgica, etc. i, especialment, Espanya. L’estat espanyol, com a estat colonial que és encara avui, viurà la mateixa sort que els imperis otomà, austro-hungarès, alemany, soviètic i serbi. Després del colonialisme, Espanya serà el que era i el que, en democràcia, ha de ser: només Castella. El referèndum del dia 1 d’octubre de 2017 no és només un acte de reivindicació sobiranista del poble català. És també el tancament del procés colonial europeu iniciat pels mateixos catalans l’any 1492.

3. El referèndum del dia 1 d’octubre de 2017 no és només un acte de reivindicació sobiranista del poble català i, a més, el tancament del procés colonial europeu iniciat pels mateixos catalans l’any 1492. Actualment, Espanya és un estat essencialment corrupte, un estat dirigit per una casta de mafiosos que xucla la sang dels seus ciutadans empobrint-los i condemnant-los a la misèria, tal com anteriorment havien fet militars i monarques absolutistes. A data d’avui, a Espanya hi ha uns 1.400 imputats per casos de corrupció. D’entre el cúmul de casos, destaca la implicació del Partido Popular en la trama Gürtel. Recordem que l’any 2012, poc després que Mariano Rajoy fos investit President del Govern, els responsables de l’Oficina Antifrau que van gestionar els casos Gürtel van ser destituïts. Recordem també les morts i suïcidis sospitosos d’implicats en el cas.

En aquest context de corrupció sistèmica, el referèndum del dia 1 d’octubre de 2017 planteja una transformació profunda de la forma en què hem d’entendre les institucions públiques i l’exercici del poder. La crida a la ciutadania per a votar sí o no a la independència és també una crida a l’aprovació ciutadana de les lleis que faran possible la recuperació de l’estat català. Aquesta crida significa que els ciutadans votaran lleis i no només polítics. Hi ha molts països que, per la via de la consulta popular, ja fa temps que aproven tota mena de lleis i normatives. I fa temps també que en molts països els ciutadans voten representants i no pas, com a Espanya, llistes de polítics desconeguts. Tanmateix, si considerem que Catalunya va tenir un paper preponderant en la conformació de la democràcia parlamentària a l’Edat Mitjana (Assemblees de Pau i Treva, Usatges, Corts Catalanes, constitucionalisme, pactisme…), i considerem igualment el fet que Catalunya posarà punt final al procés de colonialisme occidental, caldrà tenir present llavors que votar en el referèndum del dia 1 d’octubre de 2017 i votar les lleis que faran possible la restitució de l’estat català significarà una empenta evolutiva radical en la història del món. El dia 1 d’octubre de 2017 els catalans no votaran només si volen o no la independència, en realitat votaran si volen que el món sencer sigui una democràcia o, com ara Espanya, una dictadura corrupta.

La previsible independència de Catalunya en el si d’una Europa occidental encara colonialista retornarà Espanya a la condició castellana que li pertoca però, a més, transportarà Europa (un club d’estats) i, per extensió, el món sencer, a una profunda transformació en què els pobles (i no els estats) i les persones (i no els seus representants anònims) esdevindran protagonistes de la historia. Després de la recuperació de la seva independència, Catalunya durà Europa i, per extensió, el món sencer, a una nova època de la història, una edat post-contemporània en què la política serà entesa en termes diferents. En la nostra herència jònica transmesa pels grecs a través dels ibers, els catalans no sabem fer les coses d’una altra manera: democràcia.

Vilassar, 14 de setembre de 2017

JordiMiravet

Jordi Miravet. El cas de Catalunya. Conferència 11.01.2014

by Cites

Jordi Miravet, El cas de Catalunya, Apel·lació a les Nacions Unides. Confe­rèn­cia Internacional sobre Organització Internacional. San Francisco (CA) 1945.

Utilitzaré a tal efecte el llibre de Joan Cavaller, La Teoria de les Nacions (1), on l’autor, seguint el suggeriment d’Hannah Arendt (La condició humana-Cap. 1,3-), ens acosta al concepte filosòfic socràtic que diu que… “el regne polític no proporciona totes les activitats mes elevades dels homes.“ (…).En Joan Cavaller en el seu llibre referenciat ens destaca la importància que va tenir en el naixement de la cultura ibèrica de la que provenim la forta colonització de la mediterrània occidental per part dels grecs jònics. I afegeix la hipòtesi que el gentilici català derivi de l’expressió grega Kath’ Hel·lenas (“com grec”, “ igual que grec”).

Conferència pronunciada en múltiples auditoris. Veieu per exemple la cita del meu llibre al minut 06:57 del vídeo:

https://www.youtube.com/watch?v=CFO8vFIkxms&list=PLRqrnh8OjdG2EkDgV5gOfGanVLXo5Nl50&index=9

mexico cortes

Catalunya: culminació del procés de descolonització occidental

by Catalunya. HistòriaFilosofia. Evolució, història

Els manuals d’història expliquen de forma generalitzada que a partir del segle XIX Europa va viure un procés de descolonització dels seus territoris americans, africans i asiàtics: les antigues colònies van esdevenir nous estats independents. Els Estats Units d’Amèrica van declarar la independència l’any 1776, Haití el 1804, Brasil el 1808, Gran Colòmbia i Mèxic el 1810, Paraguai el 1811, Argentina el 1816, Xile el 1818, Bolívia el 1824, Uruguai el 1828, etc.

El procés va continuar amb la independència de les colònies asiàtiques i africanes al llarg de tot el segle XX. La major part dels estats africans i asiàtics que coneixem actualment van viure sota la influència dels estats europeus. Paral·lelament a aquests esdeveniments, el continent europeu també va conèixer la independència d’estats com ara Irlanda (1916) i de diferents estats sorgits de la desintegració de l’imperi austre-hongarès a partir de 1918 (Àustria, Txèquia, Eslovàquia, Hongria…). La fi de la guerra freda com a conseqüència del col·lapse de la Unió Soviètica va afegir un nou capítol en el procés de descolonització occidental permetent la independència d’estats actuals lliures del domini rus i serbi: Estònia, Letònia, Lituània, Ucraïna, Bielorússia, Croàcia, Eslovènia, etc.

No tots els autors expliquen el procés de descomposició de la URSS i de Iugoslàvia com a part del mateix procés de descolonització occidental iniciat a finals del segle XVIII, ja que la independència de les noves repúbliques europees a finals del segle XX ha tingut lloc en territori europeu. La concepció colonialista europea que enuncia la descolonització del món comporta implícitament la noció que els europeus no es poden colonitzar a si mateixos, i així els capítols recents de la URSS i Iugoslàvia s’expliquen més aviat en relació a la fi de la guerra freda i del comunisme.

Aquesta explicació gaudeix de credibilitat perquè, com diem, el col·lapse de la URSS i Iugoslàvia es pot explicar, efectivament, com a conseqüència de la derrota soviètica en la guerra freda. Tanmateix, és una explicació interessada perquè els estats europeus occidentals (Gran Bretanya, França, Itàlia, Espanya…) no volen que el procés de descolonització els arribi a les pròpies portes, cosa que, ara, començaments del segle XXI, està succeint.

Si els catalans, els bascos, els escocesos, els flamencs, els bretons, els sicilians, els occitans… volem ser reconeguts com a nacions i que aquesta condició es reflecteixi internacionalment en forma d’estats, no podem limitar-nos als arguments coneguts com ara el maltractament fiscal o la possessió d’una llengua i una cultura específiques. L’argumentari independentista s’hauria d’enriquir assenyalant la vigència del procés descolonitzador que occident va començar a viure a finals del segle XVIII i que ara culmina en la interioritat de les fronteres dels estats colonialistes (França, Espanya, Gran Bretanya, Itàlia…).

El concepte “descolonització” és occidental i genera un problema d’interpretació en el cas d’aquelles colònies on la població invasora va esdevenir majoritària en relació a la població aborigen: Estats Units d’Amèrica, Argentina, Brasil, Austràlia, etc. En aquests casos en què la independència ha significat el domini de la població europea instal·lada en els nous territoris no parlem tant de “descolonització” com de, simplement, “independència de colònies” però la qüestió antropològica no canvia el fet que la dominació estrangera, s’entén la de la metròpoli, ha arribat a la seva fi. Si la independència dels Estats Units d’Amèrica esdevinguda el 1776 ho va ser de “colònies europees” i no pas de població índia aborígen, hauríem d’aplicar el mateix criteri en el cas de les “colònies europees” que França, Espanya, Itàlia, Gran Bretanya i altres estats mantenen dins dels propis límits europeus. Així, hauríem d’informar tothom que Catalunya i altres països assoliran aviat la independència perquè el procés de descolonització occidental encara no havia conclòs. La diferència és que el procés en qüestió ha arribat a l’interior dels límits territorials dels estats de les potències colonitzadores.

2 de novembre de 2012

Ploma

A.Sanmamed & J.Cavaller. Internacionalització del conflicte independentista català

by Catalunya. Independència
Molt sovint, els problemes matrimonials se superen acudint a terceres persones, bé per rebre l’ajut que permeti continuar la relació (familiars, amics, assessors matrimonials…), bé informar-ne del trencament (policia, advocats matrimonialistes, jutges que certifiquen el divorci…). Quan les parts no volen solucionar el problema, llavors amaguen el conflicte. En l’àmbit de la política, succeeix una cosa semblant. Tal com fan la Xina, Síria i altres països dictatorials, Espanya nega que Catalunya sigui un problema important i assegura a l’exterior que es tracta d’una qüestió domèstica que es podrà resoldre internament.
 
Afortunadament per Catalunya, el problema de la seva convivència amb Espanya s’ha internacionalitzat ja que aquest conflicte té lloc en el si de la Unió Europea i en el si d’un món globalitzat, és a dir, en el si d’un conjunt d’estats que comparteixen vincles polítics, econòmics i culturals molt intensos. Tornant a l’analogia de la família, ara diríem que les hostilitats de la parella afecten avis, fills, tiets, cunyats i tothom. Però no només aquests. Els problemes, ara, afecten també els veïns.
 
La internacionalització del problema de la relació de Catalunya amb Espanya es pot observar fàcilment atenent els mitjans de comunicació estrangers. S’ha vist afavorida pel context de crisi econòmica extremadament greu que viu Espanya i que afecta els inversors estrangers i amenaça l’estabilitat de la Unió Europea. Com ha fet sempre, l’estat espanyol ha reaccionat davant els veïns amb una supèrbia ridícula (“Espanya no necessita rescat financer”). I pel que fa al cas català, i tal com ha demostrat durant 300 anys, ha exhibit la supèrbia característica del conqueridor que es nega a tractar la víctima d’igual a igual, incorrent així en una fatxenderia i una prepotència ridícules per part d’algú que no sap administrar ni els seus recursos econòmics ni la democràcia. La major part dels mitjans de comunicació denuncia aquest comportament impropi de l’estat espanyol. Si els ciutadans volen majoritàriament un canvi polític, se’ls ha d’escoltar. I això, en termes polítics, significa que el govern espanyol ha de negociar. Això és precisament el que, el dia 5 d’octubre de 2012, ha demanat el Parlament europeu a través del president del comitè d’Afers Exteriors de l’Eurocambra, Elmar Brok: Espanya ha de negociar.
 
En aquest procés d’internacionalització del conflicte destaca la reunió que el dia 4 d’octubre han mantingut la vicepresidenta del Govern català, Joana Ortega, i el ministre francès de defensa, Sr. Jean-Yves Le Drian, o també la visita que el dia 5 d’octubre han fet a Artur Mas un conjunt d’emissaris representants del govern alemany d’Angela Merkel. Aquests són esdeveniments importantíssim que garanteixen la transició pacífica i ordenada cap a la reinstauració de l’estat català, lluny de les respostes violentes dels representants i els mitjans espanyols.
 
Per comprendre l’abast del significat de la qüestió de la internacionalització del coflicte de Catalunya amb Espanya, imagineu, novament en l’analogia del conflicte familiar, que els veïns de dalt han sentit crits, es presenten a casa nostra i dialoguen amb el nostre fill que amenaça d’emanicpar-se. És més, imagineu també que aquests veïns ens recomanen de negociar perquè el nostre fill pugui marxar en les millors condicions possibles. Evidentment, aquesta situació no ens agradaria. I encara ens agradaria menys si deguéssim diners als veïns i estiguéssim pendents de rebre un nou préstec. Se suposa que nosaltres ja som prou madurs per resoldre un problema que considerarem intern. Doncs bé, això mateix està succeïnt amb Espanya. Els veïns de dalt (Alemanya, França, Estats Units…) han entrat a casa i demanen al govern espanyol que negociï amb Catalunya. És en aquest context que podem comprendre la ràbia de les reaccions de tota mena de polítics i mitjans de comunicació. Estan sentint la humiliació de la internacionalització del conflicte.
 
Armand Sanmamed, Joan Cavaller
5 d’octubre de 2012
Introducció_a_la_història_de_Catalunya

Introducció a la història de Catalunya: una nova perspectiva

by Llibres publicats

Autor: Carles Camp, Joan Cavaller i Armand Sanmamed
Títol: Introducció a la història de Catalunya: una nova perspectiva
ISBN: 978-84936683-4-1
Mides, enquadernació i pàgines: 13 x 20 cm. Rústica. 163 pp.
Editorial: Fundació d’Estudis Històrics de Catalunya
Any d’edició: 2012

 

L’obligació imposada de pertànyer als estats espanyol i francès ha provocat que els catalans haguem assumit uns criteris interpretatius de la pròpia història procedents dels interessos d’aquells estats. Avui els catalans escrivim la pròpia història des de les perspectives espanyola i francesa fins al punt de no ser conscients de la significació de moltes de les creences i afirmacions que defensem. El present llibre vol contribuir a donar les pautes d’una interpretació de la història de Catalunya que sàpiga prescindir dels elements estranys imposats pels estats que ens ocupen i a desvelar els elements més importants d’aquest conjunt de creences i afirmacions que els catalans hem assumit de manera acrítica per tal d’advertir de la necessitat d’una reflexió profunda sobre la nostra realitat nacional. La dependència ideològica respecte a espanyols i francesos que hem heretat del discurs dels nostres pares fa que l’esforç d’emancipació historiogràfica ensopegui amb contradiccions internes que nosaltres mateixos, els autors d’aquest llibre, no sabem encara com superar. Per aquesta raó, i en la voluntat de respecte a la veritat i l’honradesa, en aquest capítol introductori confessarem quines són les línies directrius generals del nostre pensament però també aquells conceptes conflictius que no sabem resoldre. D’aquesta manera, a més, volem que, conformi avancin les pàgines, el nostre lector sigui conscient dels problemes de fons subjacents.

UE

Catalunya, Europa i la recreació de vincles geopolítics clàssics

by Catalunya. Independència

El procés independentista català dels nostres dies està ressuscitant els vincles geopolítics característics de la història europea. La necessitat de seguretat i supervivència militar ha fet que, al llarg dels segles, els estats hagin dut a terme polítiques de defensa basades en el pacte amb l’estat situat a les esquenes de l’estat veí. Així, per exemple, Catalunya va pactar de manera habitual amb Alemanya per contrarestar el poder de l’estat francès o dels estats italians. Quan els estats eren governats per monarquies, aquests pactes de col·laboració se signaven en forma de matrimonis reials. D’aquesta manera, Pere el Gran va contraure matrimoni amb la reina Constança de Sicília, de la família alemanya dels Hohenstaufen. Així també, Ferran el Catòlic va fer casar els seus dos fills, Joan i Joana, amb els fills de l’emperador alemany, Maximilià d’Habsburg, origen de la dinastia que governaria Catalunya durant l’edat moderna. Els vincles de Catalunya amb Portugal, situada a l’esquena de Castella, també són prou coneguts i obeeixen a la necessitat de limitar el poder d’aquest estat. Fruit d’aquesta concepció geopolítica, Pere IV, Conestable de Portugal, esdevindria rei de Catalunya entre 1464 i 1466.

Els tradicionals acords de col·laboració entre els estats de Castella i França obeeixen a la necessitat de contrarestar el poder català. La dinastia francesa dels Borbons governa avui Espanya tot duent a terme una evident política de repressió de l’estat català, que encara avui continua sota ocupació.

Aquests vincles geopolítics no són immutables. En segons quines condicions, els vincles poden modificar-se, sobretot quan irrompen forces llunyanes (per exemple: àrabs a l’edat mitjana, Unió Soviètica i Estats Units d’Amèrica al segle XX, etc.). La col·laboració de catalans i castellans contra els àrabs a l’edat mitjana respon a interessos geopolítics diferents als de la pura convivència veïnal. El pacte feixista hispano-germànic escapa a la praxi clàssica per causa de la presència de l’amenaça soviètica.

En qualsevol cas, és curiós observar com aliats tradicionals comparteixen també concepcions polítiques semblants. Així, França, Espanya o Itàlia es comporten de manera centralista. En canvi, Alemanya, Anglaterra, Portugal i Catalunya demostren preferència per sistemes federals. Això és evident en el cas de l’estructura de l’estat alemany, organitzat en lands. Si les antigues colònies d’anglesos i portuguesos s’organitzen en estats federats (Estats Units d’Amèrica, Brasil, Índia, Austràlia, Pakistan…) segurament es deu a la concepció política de les metròpolis. I pel que fa al cas català, no cal sinó remetre’s a la forma d’organització comuna amb els estats d’Aragó, Mallorca i València fins a 1714, i a les seves colònies americanes, la majoria de les quals s’organitzen actualment a la manera federal (Argentina, Mèxic, Veneçuela).

En els nostres dies, hauria de semblar que la constitució de la Unió Europea ha fet desaparèixer els antics vincles geopolítics, però aquests hi són ben vigents, com es demostra en la lluita constant entre concepcions federalistes i centralistes per organitzar el conjunt continental, amb pèrdues progressives de sobirania dels diferents estats impulsades per Alemanya, i la resistència consegüent d’Espanya, França i Itàlia que, per exemple, s’esforcen per contrarestar la força alemanya en la imposició de polítiques econòmiques d’austeritat tan severes. La independència de Catalunya intensificarà les antigues concepcions i vinculacions geopolítiques. Un estat català seria independent respecte a Espanya però impulsaria ràpidament la seva integració a Europa en clau federal, sobretot tenint present els vincles antics de col·laboració entre Catalunya i Alemanya a què ens hem referit abans. A més, en aquesta vinculació federal, Catalunya trobaria la seguretat de la continuïtat de la independència aconseguida, ja que els estats espanyol i francès perdrien quotes creixents de sobirania i, per tant, d’intervenció en els seus assumptes interns.

Així doncs, la qüestió de la independència de Catalunya tindria implicacions polítiques de gran abast. No es tracta d’un tema estrictament intern espanyol. La independència de Catalunya suposarà la implantació d’un eix ferm entre Berlin i Barcelona on els catalans deixarien sentir un discurs federalista desacomplexat que comptaria ràpidament amb el vist-i-plau alemany. Els alemanys, avui, fonamenten llur força en el poder econòmic però políticament tenen greus dificultats per imposar un model federal a imatge de la pròpia constitució. La sintonia amb els Països Baixos i altres països atorga legitimitat al conjunt, però la contraposició francesa, italiana i espanyola fa que el conjunt europeu avanci a una velocitat molt lenta. La independència de Catalunya significarà una empenta decisiva cap a l’autèntica cohesió continental.

Vilassar, 25 de setembre de 2012

Captaire

Espanya, de mite universal a piltrafa

by Catalunya. Independència
Els darrers esdeveniments polítics i econòmics a Catalunya i l’estat espanyol estan posant a sobre de la taula la realitat d’un fet que encara avui molt poca gent s’atreveix a reconèixer: els estats aragonès, balear, català i valencià viuen sota ocupació militar. Els llibres d’història ho descriuen amb tota la claredat del món i la successió d’intervencions militars espanyoles posteriors a 1714 així ho certifica.
 
L’ocupació militar dels veïns sempre ha estat una cosa lletja. Per a aconseguir la persistència de l’ocupació, els espanyols han hagut de desenvolupar un discurs que la disfressés i convencés els altres que en realitat els estats ocupats sempre havien format part de la mateixa entitat política al costat dels invasors. Aquest discurs s’ha basat en l’exaltació de tots aquells esdeveniments històrics precedents que semblessin informar d’una unitat política peninsular. Així per exemple: govern dels borbons i els habsburgs peninsulars, unió dinàstica dels reis catòlics, l’estat dels visigots, les hispànies romanes, etc. Al mateix temps, aquest discurs ha potenciat la importància dels esdeveniments que informessin de la divisió interna dels estats ocupats. Així per exemple: l’estructura federal de la Corona d’Aragó, la condició comtal i no reial de Catalunya, convivència de llengües diferents (castellà a Aragó, valencià a València), etc.
 
L’estratègia en qüestió s’aplica igualment a la realitat contemporània, fent que, per mitjà dels emissaris corresponents (PP, Ciutadans, PSC, Unió Democràtica…), els catalans presentin respostes contradictòries al fet de la invasió i, complementàriament, fent que els espanyols parlin d’una unitat política indivisible.
 
Un dels elements més importants d’aquest discurs que vesteix l’ocupació i la disfressa de legitimitat és el mite de la realitat ultrapolítica d’Espanya. La seva eficàcia s’ha demostrat indiscutible en fer creure els castellans que Espanya no és un concepte polític sinó místic. En efecte, ja al segle XVI, les històries generals d’Espanya escrites pels cronistes dels Habsburgs (De Ocampo i De Mariana) tractaven els estats (o regnes) de l’època com a entitats menors sotmeses a la importància suprema del concepte peninsular. Tinguem present que la vocació política peninsular s’adreçava no només als estats de la Corona d’Aragó que els Habsburgs ja governaven, sinó també a Portugal, que fins al 1580 va ser regida per una dinastia diferent. Per a la historiografia castellana, Portugal era tan espanyola com la mateixa Castella, estigués governada o no pels mateixos reis.
 
La condició mística del concepte Espanya ha estat possible gràcies a dos esdeveniments històrics cabdals. En primer lloc, la identificació d’Espanya amb la religió cristiana i la lluita d’aquesta identificació contra l’enemic islàmic. La reconquesta, la batalla de Lepant o les guerres recents contra Perejil, Afganistán i Iraq són proves de la identificació en qüestió. En segon lloc, la descoberta del nou món, que els castellans van robar als catalans i van apropiar-se per a convertir Espanya en la protagonista d’un esdeveniment universal de magnitud incomparable. De fet, encara avui, el dia de la descoberta del nou món (12 d’octubre) és celebrat pels espanyols com a festa nacional.
 
Aquest discurs místic, en què Espanya apareix com un concepte que va més enllà de la realitat política, ha perviscut durant els segles posteriors a la invasió militar de 1714 executada per Castella sobre els estats de la Corona d’Aragó. Ha perviscut perquè simplement la invasió militar ha continuat amb efecte.
 
És aquesta condició mística ultrapolítica del concepte Espanya la que permet els polítics i els militars espanyols actuals continuar robant, insultant i amenaçant els catalans. Per ells, la condició democràtica de l’estat és un tret menor al costat de la immensitat universal del concepte Espanya. I, en conseqüència, les aspiracions democràtiques dels catalans a ser restituïts en l’estat que ens va ser arrabassat el 1714 constitueixen una reclamació ridícula mancada de tota legitimitat. Ridícula mentre no aixeca la veu en excés, però extremadament greu quan posa en perill la universalitat del concepte Espanya.
 
Afortunadament per als catalans, la crisi actual ha fet caure la validesa del mite de la condició ultrapolítica d’Espanya en fer veure tothom que, en realitat, Espanya és una construcció humana més i que, de fet, en la seva fragilitat existencial, s’acosta a la condició miserable dels anomenats PIGS: Portugal, Irlanda, Itàlia i Grècia, països sotmesos a greus crisis financeres i polítiques. Els estats europeus que van assumir la democràcia el segle XIX, i així van destruir les grans construccions idealistes de Hegel, Kant i els filòsofs anteriors, veuen Espanya com el que és, com el que ha estat sempre: una piltrafa.
 
Sense el concurs militar de les potències (francesos, anglesos, alemanys i nord-americans) que durant els segles anteriors, i per raons d’interès propi, han permès la persistència de l’ocupació dels estats de la Corona d’Aragó, avui Espanya es desdibuixa en la seva miserable materialitat. Sense mite que la cobreixi. Despullada en la seva vergonyant feblesa. Les recents amenaces dels militars espanyols i la persistència del robatori i els insults contra Catalunya obeeixen a una simple lògica de conquesta. El mite d’una Espanya ultrapolítica s’ha esvaït totalment. I, tot just, per aquesta raó, ara és el moment idoni perquè Catalunya recuperi la seva condició política d’estat. L’univers no ens caurà a sobre.
 
Vilassar de Dalt, 4 de setembre de 2012
Distribucion-de-las-inscripciones-ibericas

Javier de Hoz (2009), El problema de los límites de la lengua ibérica como lengua vernácula

by FeaturedIbers
L’any 1993, Javier de Hoz va publicar un article amb el títol “La lengua y la escritura ibéricas y las lenguas de los iberos” (J. Untermann & F. Villar (Ed.), Lengua y cultura en la Hispania prerromana, Salamanca, pp. 635-666.) que ha exercit d’una important influència sobre els investigadors de la llengua i l’escriptura iberes.
 
En aquest article, de Hoz argumenta que la diversitat cultural constatable entre les poblacions iberes hauria de significar també diversitat lingüística i que l’aparent homogeneïtat de l’escriptura ibera en el territori no significa que parlessin el mateix idioma sinó que la llengua ibera era en realitat una llengua vehicular, és a dir, una llengua de comunicació entre pobles ibers de llengües diferents.
 
En un article posterior, “El problema de los límites de la lengua ibérica como lengua vernácula” (2009), de Hoz replanteja la seva proposta. És important notar la insistència de l’autor a negar unitat lingüística entre els pobles ibers i, al mateix temps, la seva negativa a acceptar la condició de Catalunya com a territori de la llengua vernacle ibera (des d’on esdevindria llengua vehicular). Nega finalment, en conseqüència, la possibilitat que l’iber nasqués a Catalunya. Aquesta fixació de l’autor recorda molt la literatura castellana dels segles XVI i posteriors que, en benefici d’una Espanya ordenada políticament des de Castella, s’adreçava en contra de Catalunya com a bressol del poblament peninsular i de la civilització ibera corresponent. Ja podem imaginar que l’atomització cultural del poble iber i l’extirpació del seu origen a Catalunya nega als ibers contemporanis (aragonesos, balears, catalans, llenguadocians, murcians i valencians), i particularment als catalans (que són els qui sempre han lluitat en aquest sentit), un argument important per a la reivindicació d’unitat política al marge de França i Espanya.
 
Crítica en contra de la tesi de Javier de Hoz dels ibers com pobles de llengües diferents que fan servir una llengua franca o vehicular comuna:
 
 
Joan Cavaller
10 de juliol de 2012