Recentment he vist a la televisió una sèrie molt interessant sobre la vida d’una noia jueva que fuig de Nova York cap a Berlín: Unorthodox.
L’any passat vaig ser de vacances a la ciutat nord-americana on vaig tenir l’oportunitat de conèixer el barri jueu. Fins a aquell moment, per mi l’ortodòxia jueva no significava res en absolut més enllà de la identificació de l’aspecte extern dels seus membres. La visita a Nova York em va causar una forta impressió perquè vaig veure de prop comerços, cases, autobusos i altres elements de la vida d’aquestes persones que viuen en un ambient molt tancat. Gràcies a aquesta visita, vaig poder admetre la veracitat de la informació que Unorthodox estava facilitant. I dic tal cosa perquè sembla mentida que encara avui dia, i sobretot en una societat democràtica com la nord-americana, pugui existir una comunitat hermètica, vivint dels preceptes repressors d’una tradició antiga i sota els capricis del rabí.
La noia protagonista d’Unorthodox fuig de Nova York cap a Berlín a l’encontre de la seva mare de qui havia estat separada pel rabí per causa de la seva heterodòxia. La crueltat del rabí arriba a l’extrem de prohibir la presència de la mare en el casament de la filla.
La sèrie juga amb la simbologia dels fets històrics recents, plantejant una antítesi inversa entre el significat de Berlín, capital política del nazisme, i Nova York, capital cultural de la potència que va derrotar Alemanya a la segona Guerra Mundial. Antítesi inversa perquè, en aquesta pel·lícula, Berlín es convertirà en el lloc de l’alliberament desitjat i on es farà justícia. És allà on la protagonista es retrobarà amb la seva mare i on finalment podrà realitzar-se com a persona estudiant música, activitat prohibida a Nova York en el si de la comunitat jueva. Antítesi inversa també perquè, en aquesta pel·lícula, Nova York deixa de ser la capital cultural de la llibertat apareixent com a presó on viu l’ortodòxia jueva.
Ens trobem doncs amb una sèrie intel·ligent, valenta, emocionant, sorprenent, amb personatges intensos que arrosseguen les contradiccions i el dolor inherent a l’herència d’una tradició cultural summament repressiva. Una sèrie, doncs, del tot recomanable.
Vilassar, 11 de maig de 2020