Gràcies al temps lliure que ens ha proporcionat el confinament per causa del coronavirus, també he pogut veure una altra minisèrie, en aquest cas molt dolenta: Robinson Crusoe. De producció britànica (2008), està dirigida per Stephen Gallagher, Justin Bodle, Richard Mewis i Duane Clark, i protagonitzada per Philip Winchester i Tongayi Chirisa, i compta també amb la participació d’actors molt reconeguts com ara Sam Neill, Mía Maestro, Joss Ackland, Joaquim de Almeida o Sean Bean entre altres. Un equip d’actors molt potent.
La sèrie centra l’acció en els valors de la lleialtat, l’amor i l’amistat, que es posen a prova constantment en tots els capítols per mitjà de la irrupció de dones atractives, familiars traïdors, aborígens caníbals, militars britànics esclavistes, pirates, etc. L’humor irònic dels britànics és present en totes les escenes però tot comença a trontollar quan el director introdueix situacions crítiques de molta violència com ara l’atac d’animals terribles, o de pirates o de caníbals. En aquestes situacions salta a la vista la manca de recursos econòmics dels productors: les explosions es veuen massa falses, apareix un cocodril gegant de plàstic, les piranyes fan riure, del naufragi no hi ha cap imatge… Aquests defectes serien disculpables si les tensions entre els protagonistes i els antagonistes resultessin creïbles però les discussions i les lluites són pròpies d’un escenari teatral, i sovint semblen un exercici còmic.
M’atreviria a dir fins i tot que la sèrie està recorreguda de principi a fi per una noció infantil de la vida. Els pirates i els caníbals semblen pallassos fent un número de circ. I l’estat de naufragi a l’illa no comporta cap problema. No hi ha cap trauma ni seqüela per haver viscut en solitud durant uns anys i lluny de la seva família. Crusoe continua tan simpàtic, musculós i atractiu com el primer dia i a més supera en molt les capacitats de McGiver. Però també aquí la direcció trontolla perquè alguns invents del protagonista resulten ridículs. Veient l’espremedora múltiple de taronges, l’ascensor o la roda per travessar el barranc qualsevol diria que en comptes de ser en una illa deserta ens trobem en realitat a Port Aventura o El Corte Inglés. Donat el seu enginy tan agut, posats a inventar coses útils, per què no va fabricar una radio o una barca amb motor?
Els guions també cauen a nivells dolents. En un dels capítols, l’acció comença amb la presència d’un cocodril gegant (de fet només n’hi ha un en tota l’illa) que es menja un crani humà caigut a l’aigua. Més tard resulta que Divendres arrossega un trauma infantil perquè en una cerimònia aborigen havia de nedar en un riu infestat de cocodrils i no va tenir valor de ficar-se a l’aigua, circumstància que va provocar el rebuig públic del seu pare. Finalment, per salvar el seu amic Crusoe, que ha sortit volant per culpa d’una explosió i ha caigut en un arbre però finalment cau a l’aigua (i tot i així no té ferides), lluita amb el cocodril en qüestió matant-lo amb una forta abraçada. Les lluites de Tarzán resultaven més creïbles.
Malauradament, els guionistes fan servir sovint aquest recurs narratiu consistent en la introducció d’un element anecdòtic que més tard, casualment, serà important o decisiu en la resolució de la trama.
Aquesta versió cinematogràfica de la novel·la de Daniel Defoe (1719) està bé per passar l’estona, fer la migdiada i oblidar-la. I si he decidit perdre un temps escrivint aquest comentari ha estat només per la presència de Georgina Rylance, una actriu molt atractiva que apareix en els dos primers capítols i m’ha captivat. Potser m’estic fent gran. Com és que no ha treballat en papers més importants?
Vilassar, 12 de maig de 2020