El dia 29 de juliol de 2010, i a instància d’una iniciativa popular amb 180.000 signatures, el Parlament de Catalunya va decidir per majoria prohibir les corridas de toros a Catalunya. D’aquesta forma, Catalunya seguia el camí iniciat l’any 1991 per les Illes Canàries en el mateix sentit de prohibició de la tortura dels animals.
En tot moment, la llei catalana, com la canària, s’ha circumscrit als arguments de defensa de la vida de l’animal i, en cap cas, s’ha fet esment de cap conflicte identitari amb els espanyols. En aquest sentit, el govern català ja havia aprovat anteriorment normes de regulació de festes populars amb presència de toros (Resolució de 12 de maig de 1989, sobre espectacles i festes tradicionals amb bous (corre-bous). (DOGC 1145, de 22.5.1989)
Com sabem, la reacció del nacionalisme espanyol està essent molt airada en el que, consideren, és una afrenta del nacionalisme català. Fins i tot, no falten veus ridícules que afirmen que la prohibició catalana és una venjança contra els espanyols pel dictàmen del Tribunal Constitucional contra l’Estatut o fins i tot per la victòria de la selecció espanyola de futbol en el mundial de Sudàfrica.
Sobta moltíssim que la mobilització del nacionalisme espanyol en aquesta qüestió, amb el Partido Popular al capdavant, no es produís abans quan van ser els canaris els qui van promoure la primera llei en contra de la tortura dels animals i, en conseqüència, van prohibir les corridas. És més, l’impulsor de la prohibició en qüestió a les Canàries va ser el senyor Miguel Cabrera Pérez Camacho, membre de las Agrupaciones Independientes de Canarias (AIC) i, avui, diputat del Partido Popular. Sembla doncs que, en el si del Partido Popular, hi ha una contradicció flagrant.
La diferència de tracte dels nacionalistes espanyols amb canaris i catalans en el mateix tema ens empeny a buscar una raó que ho justifiqui. A manca d’altres paràmetres, aquesta raó ha de trobar-se, necessàriament, en la diferència de naturalesa entre canaris i catalans des de la perspectiva d’interpretació del nacionalisme espanyol. A ulls d’un espanyol, un canari és també un espanyol mentre un català no ho és. En conseqüència, la prohibició de la tortura dels toros per part d’un canari no s’interpreta com un atac nacional i sí, en canvi, quan la prohibició la fa un català. Aquesta diferència de criteri d’interpretació condiciona enormement la sensibilitat nacionalista espanyola que, davant l’ofensa catalana, ha de demostrar una reacció ferma per a evitar donar la impressió que cedeix davant un estranger.
Encara que la societat civil i els parlamentaris catalans volguessin el contrari, el tema s’ha convertit ja en una qüestió nacionalista i escapa als límits específics del tracte humà als animals. L’ambient social i polític entre catalans i espanyols està enormement enrarit per causa de la negativa del Tribunal Constitucional a reconéixer l’Estatut català i la voluntat lliure dels ciutadans de Catalunya. Aquest cas és l’enèssim capítol en la llarga llista de menyspreus que els espanyols han dedicat a Catalunya: espoli fiscal, dèficit d’inversió en infraestructures, atac contra la llengua, distorsió de la història, etc. Com sabem, Catalunya es troba sotmesa a les lleis i l’exèrcit espanyols des de 1714 quan la nova dinastia dels Borbons va desmantellar les institucions de l’estat català. Des de llavors, han canviat els règims polítics (monarquia absolutista, monarquia constitucional, república, dictadura militar) i les formes de govern corresponents però el fet de l’ocupació militar no ha canviat. L’ocupació militar persisteix i amb ella tota la simbologia que l’acompanya i que ha de demostrar al món que els espanyols (abans només castellans) són els conqueridors i els catalans són els conquerits. En aquest context d’ocupació, els catalans han de pagar més impostos que els conqueridors, s’han de beneficiar de menys infraestructures i d’infraestructures en mal estat, han d’aprendre a parlar la llengua del conqueridor, no poden tenir relacions internacionals unilaterals, han d’acceptar el discurs historiogràfic escrit pels castellans, etc.
En aquest context d’ocupació, a més a més, no pot donar-se mai que el conquerit humiliï el conqueridor. Fruit d’aquesta concepció, va produir-se una dura polèmica davant la possibilitat de la compra d’Endesa per part de la companyia catalana Gas Natural fins al punt que els espanyols van preferir vendre l’empresa a l’estranger (“antes alemana que catalana”). Ara, amb la prohibició de la tortura dels toros a Catalunya, succeeix el mateix. No pot ser que el conquerit català humiliï el conqueridor espanyol prohibint el que aquest últim considera una “festa nacional”. Aquest és el context profund que provoca tan gran excitació nacionalista entre els espanyols.
Però encara hi ha més. El poble espanyol ha convertit l’animal toro en un símbol nacional propi. Més enllà de la consideració nacional de l’espectacle de les corridas, l’animal en si mateix s’ha convertit en símbol nacional com ho és la gallina per als francesos, l’aligot per als alemanys i el lleó per als holandesos. Molts pobles del món tendeixen a identificar les pròpies virtuts en la imatge d’un animal. Els catalans abans teníem Sant Jordi matant un drac (el bé triomfant sobre el mal), però, en la persistència del sotmetiment polític en l’Espanya democràtica, avui l’hem suplantat per un burro, símbol de la ignorància i la incomprensió (i de la tenacitat, diuen alguns). Els espanyols, en aquests darrers anys de democràcia, han preferit fer servir la imatge del toro.
Es tracta de tot un fenomen sociològic al que ja ens hem referit abans en un article amb el títol “La síndrome espongiforme dels espanyols” i en el qual argumentàvem que els espanyols s’identifiquen amb l’animal que torturen perquè han sacrificat la pròpia condició nacional només castellana en benefici d’una condició nacional espanyola que incorpora els catalans sota la condició de vençuts i sempre maltractats. Fèiem servir l’expressió “síndrome espongiforme” per a cridar l’atenció sobre el caràcter psicopàtic de l’assumpció de la imatge del toro (o el fet del maltractament) com a símbol nacional. Però, en tot cas, resta clar que l’objecte maltractat són i han de ser els catalans. Ja no es tracta de maltractar els catalans per obtenir més vots sinó per a satisfer el propi desordre neuròtic. La dependència nacional dels espanyols respecte als catalans condiciona profundament la sensibilitat dels primers respecte a qualsevol cosa que es bellugui a Catalunya i més si, com fa al cas, té a veure amb el símbol nacional espanyol per excel·lència.
Vilassar, 30 de juliol de 2010