Divisió de les ciències teòriques a Aristòtil

Ens eterns / immòbils	Matemàtiques	Teologia (Metafísica) (Filosofia primera)
Ens peribles / mòbil	Física	[no citat]
	Ens no separables, amb magnitud, sensibles (Immanents)	Ens separables, sense magnitud, no sensibles (Transcendents)

  

Aquests conceptes són problemàtics. Aristòtil mateix reconeix que hi ha branques de les matemàtiques que tracten d’ens separables (Met. 1026a9) o d’ens mòbils (l’astronomia, l’òptica i l’harmònica) (Fís. 194a10), o també branques de la física (la geometria) que estudien la línia en tant que no física, és a dir, en tant que immòbil (Fís. 194a10).

Hem situat la teologia en el quadrant dret superior perquè Aristòtil defineix aquesta ciència com a superior al costat de les restants ciències teòriques en estudiar ens immòbils i separats, particularment el motor primer. És tot just en aquest sentit que aquesta ciència, la teologia, rep el qualificatiu de ciència primera (Met. 1026a 10).

Cal advertir aquí aquesta caracterització de la importància superior d’una ciència en base al criteri de transcendència (o separabilitat o no sensibilitat o no tangibilitat) perquè veurem a continuació que, en la dimensió del conjunt de les ciències, el criteri de classificació serà invertit en benefici dels coneixements immanents i, en conseqüència, implicarà una contradicció irresoluble dins el sistema.

Per una altra banda, tinguem present també una segona gran contradicció del sistema aristotèlic de classificació de les ciències. Si els coneixements teòrics s’ocupen d’allò etern, els principis primers i les causes, i les coses més universals, tal com hem vist fa un moment, descobrim no obstant que la ciència de la física s’ocupa d’ens peribles, destructibles, no eterns, dotats de moviment. Aquesta definició de la física com a ciència d’ens eterns (en tant que teorètica) però d’ens no eterns (en tant que física) implica una contradicció flagrant.

Aquestes contradiccions són simptomàtiques de la inestabilitat general del sistema en la seva fonamentació a partir dels conceptes esmentats: ens mòbils i peribles (immòbils i eterns), i ens separables i no sensibles (no separables i sensibles). Conceptes que, donades les contradiccions, es denuncien inoperants per si mateixos i generadors de distorsions.

Aristòtil distingeix un segon gran grup de ciències que anomena pràctiques. Els coneixements pràctics són aquells que, en comptes de fer servir l’especulació o contemplació, es basen en l’experiència (Met. 981a, Et. Nic. 1180b 34) i s’adrecen a l’acció, a la realització d’una obra (Met. 993b 20), a allò present (Met. 993b 20), a allò particular (Et. Nic. 1107a 28, 1141b 14, 1142a 23). Les ciències que s’ajusten a aquests paràmetres són la política, l’ètica, l’economia.

Aristòtil preveu també un tercer tipus de ciència anomenada poietikhé, que tradicionalment s’ha traduït com a producció o creació. En ella s’engloba el coneixement general de les anomenades arts, és a dir, de manera molt heterogènia, tota mena d’activitats encaminades a la fabricació d’objectes i la satisfacció de necessitats: els oficis, la ramaderia, l’agricultura, l’explotació de boscos, la mineria, la medecina, etc. També el comerç i la guerra. També les activitats pròpies en el govern dels esclaus, els fills i les dones. (Pol. I) I, finalment, també el treball dels artistes (músics, tràgics, comediants, escultors, poetes lírics, poetes èpics, etc.).

Aristòtil defineix poiesis com a aquella activitat o forma de vida que té com a fi un resultat, obra (ergon), diferent de l’activitat que el produeix i, a més, roman un cop acabada l’activitat. Aquest seria el cas d’una escultura respecte a l’escultor.

La distinció de tots tres tipus generals de ciència es basa, talment que la divisió interna de les ciències teòriques, en els conceptes eternitat i immobilitat (peribilitat i mobilitat) i transcendència (immanència), però ara, adaptats al camp genèric de tot coneixement possible, no només les ciències teòriques.

En aquesta adaptació a tot coneixement possible, les coses eternes i immòbils que estudia la teoria esdevenen universals o generals (καθόλου) (Met. 981a6, 981a17, 982a22, 993b27), entenent que allò universal continua essent etern i immòbil. Del coneixement general de coses universals (i eternes i immòbils), Aristòtil en diu tekhné (τέχνη) (que sovint es tradueix per raonament o també art) (Met. 981a).

Quan les coses que estudia la ciència no són universals, llavors són particulars o singulars o individuals (ἕκαστα) (Met. 981a9, 981a16) o casos semblants (ὁμοίων ὑπόληψις) (Met. 981a6) i altres expressions per l’estil, i del coneixement general de coses particulars (llavors finites en el temps i l’espai, no eternes) Aristòtil en diu empeiria (ἐμπειρία)(que sovint es tradueix com a experiència) (Met. 981a).

En preguntar per la forma de vida més desitjable, l’autor contraposa la vida contemplativa o reflexiva (característica del teòric: filòsof, el físic i el matemàtic) a la vida pràctica (pròpia del ciutadà en els assumptes polítics (Política VII 1324a5-6) i acaba per definir-ne com a preferible la vida contemplativa (Èt.Nic. X.8 1178a10-32). Aquesta resposta guarda coherència amb la superioritat dels coneixements teòrics per damunt dels pràctics, ja que el primers s’adrecen al perquè i la causa mentre els últims al què, i també perquè els teòrics poden transmetre coneixements mentre els pràctics només aprendre’ls per experiència (Met. 981a 25, 982a25).

Aquesta és la raó per la qual representem els coneixements de la teoria en el quadrat dret superior, però al mateix temps teoria i praxis en els quadrants a la dreta dels coneixements inferiors dels productors (artesans, poetes, etc.).

La poiesis (producció) es diferencia de la praxis i la teoria en què aquestes no produeixen un resultat diferent de llur pròpia activitat, essent aquesta mateixa activitat llur propi fi. Així per exemple, diu Aristòtil, un filòsof estudia per desig de saber i no pas per recerca d’un propòsit aliè a l’estudi. D’igual manera, investiguem les virtuts no per a saber què són sinó per a ser bons, és a dir, esdevenim virtuosos tot investigant què són. Finalment, volem la felicitat per si mateixa, no per desig d’una altra cosa.”

 

Divisió de les ciències a Aristòtil
Causes intrínseques: material-formal (Contingut i forma del coneixement) ↓	Causes extrínseques: eficient-final (Motor i finalitat del coneixement)
Raonament (tekhné) (Coneixements de coses generals o universals)	[no citat]	Teoria
Experiència (empeiria) (Coneixements de coses singulars o particulars)	Producció	Praxis
	Coneixements   transcendents	Coneixements    immanents

 

La pregunta de l’encaix de la pròpia ciència en l’estructura conceptual aristotèlica és importantíssima i in­el·­lu­­dible per a qualsevol científic que vulgui estudiar qualsevol aspecte de la realitat social humana. Com sa­bem, al llarg del segle XIX van néixer ciències noves (an­tropologia, sociologia, lògica…) i d’altres es van reformu­lar radicalment (economia, psicologia, història…). Cal com­prendre la naturalesa de la ciència corresponent i, a tal efecte, quin lloc ocupa dins el conjunt de les ciències. La ubicació d’una ciència en el conjunt de les ciències és una qüestió bàsica per a la tasca de l’investigador si vol que les seves aportacions siguin reconegudes per la comunitat científica. De l’altra manera, correrà el risc de perdre el temps i el prestigi en treballar sobre ciències paranormals o simples entreteniments com avui succeeix amb l’astrologia, els jocs de cartes, determinades formes de medicina, etc.

Com a científics que volem estudiar la nació, hem de saber quina mena de ciència tenim entre mans i, llavors, demanarem a Aristòtil que ens ajudi.

D’acord amb el que hem establert, hem de jugar amb els conceptes coneixement de coses universals, coneixement de coses singulars, coneixement transcendent a l’activitat humana i coneixement immanent a l’activitat humana.

En tant que estudia poblacions molt específiques amb personalitats particulars, moltes d’elles molt pronunciades i en indrets ben diversos, contestarem que la ciència de les nacions és ciència empírica, ciència de l’experiència, és a dir, ciència de coses particulars. Cadascuna d’aquelles poblacions (danesos, turcs, coreans…) s’erigeix en unitat d’investigació molt determinada i requereix per la nostra part un estudi individualitzat. Per tant, la nostra ciència de les nacions podrà ser ciència de la producció o bé ciència de la praxis.

Per concretar si es tracta d’una ciència de la producció o bé una ciència de la praxis, podrem afegir per exemple que la nostra investigació tindrà aplicació directa en els problemes de la nació específica que hem convertit en objecte d’estudi, essent impossible destriar la nostra investigació de l’objecte investigat, de la mateixa manera que tampoc no podem aïllar la ciència d’un polític (que es manifesta en forma de lleis, projectes, contractes, etc.) de la societat a què aplica la seva ciència. Si optem per aquesta alternativa i, a més, subratllem especialment la naturalesa social de les nacions, la ciència de les nacions serà ciència de la praxis.

Per contra, podríem decidir que el nostre estudi sobre una nació determinada produirà modificacions irreversibles en la seva naturalesa, de la mateixa manera que un escultor treballa el marbre i crea un objecte nou. La irrupció del científic en un país diferent pot generar efectes importants en la societat estudiada. Si les diferències tecnològiques i culturals entre un país i l’altre són molt intenses, la relació entre tots dos, fins i tot en casos de contactes pacífics, provocarà necessàriament alteracions en llur naturalesa, sobretot en la del feble (que modificarà substancialment hàbits de comportament, sistemes econòmics, creences religioses, etc.). En aquest supòsit científic, tenim llavors que la ciència de les nacions serà poiesis, ciència de la producció.

Un tercer i quart tipus de respostes a la pregunta formulada situarà la ciència de les nacions dintre del grup de les ciències teòriques o lògiques si el científic entén que les societats humanes són generals o universals (invariables, immòbils) per tractar-se, per exemple, d’objectes amb predominància absoluta de trets naturals (racials, biològics, geogràfics…) o d’un altre tipus.

Vet aquí que totes aquestes opcions epistemològiques són perfectament vàlides sota el prisma de la filosofia aristotèlica. La inadequació dels conceptes de teoria, praxis, producció i lògica a la realitat de l’ésser humà i del món permet que la ciència de les nacions pugui encaixar-se en qualssevol d’ells. No hi ha cap impediment a tractar la ciència de les nacions en termes de teoria, o en termes de praxis, o en termes de producció, o en termes de lògica. Al meu entendre, la generositat d’Aristòtil demostra la necessitat de prescindir d’aquestes categories i substituir-les per altres.

Si la manca de precisió epistemològica es dona en el cas de la ciència de les nacions, amb molta més raó es donarà també en l’àmbit específic de les nacions mateixes. Què significa ser grec, ser egipci, ser japonès? En el sistema cien­tífic d’Aristòtil no hi ha possibilitat de contestar perquè la tesi sofista-platònico-aristotèlica central estableix, recordem, que la sociabilitat humana s’adscriu essencialment a la política. Si convertim nació en política, prescindirem de la nació (en benefici de la política) i, si no ho fem, també, perquè llavors no serà societat (en benefici de la política).

La radicalitat del plantejament aristotèlic empeny la realitat de les nacions al seu menyspreu sistemàtic, tant en forma d’ignorància científica, com de sotmetiment a esclavatge i l’extermini militar de l’altre, per bé que, d’aquest horror, Aristòtil en digués ciència justa per natura:

 

La ciència d’adquirir esclaus, la qual és justa, és una mena de ciència de la guerra o de la cacera [1].

L’art de la guerra serà en certa manera un art adquisitiu per natura (l’art de la cacera n’és part) i ha d’utilitzar-se contra els animals salvatges i contra aquells homes qui, havent nascut per a obeir, s’hi neguen, en la idea que aquesta classe de guerra és justa per natura [2].

La pràctica dels exercicis militars no ha de fer-se per sotmetre a esclavatge pobles que no ho mereixin sinó, en primer lloc, per evitar esdevenir esclaus d’altri, després per buscar l’hegemonia en interès dels governats i no pas per dominar tothom, i en tercer lloc per governar despòticament els qui mereixen ser esclaus [3].

 

En la perspectiva aristotèlica, la major part de les na­cions del món, excepte molt comptades excepcions, són bàrbares: inferiors, incultes, mancades de virtut i, en conseqüència, esclavitzables i exterminables. En la concepció aristotèlica de la praxis, des de la qual la política exerceix la ciència justa adreçada a la guerra i la cacera contra els pobles estrangers, les nacions no tenen cabuda. Tan sols els resta ser sotmeses a esclavatge o exterminades.

Tot i així, els pensadors que han volgut construir una ciència de les nacions, en molts casos, han cregut que l’esquema conceptual aristotèlic permetria tal cosa. En propers articles examinarem els desenvolupaments corresponents.

 

Joan Cavaller

Vilassar de Dalt, 4 d’octubre de 2010

 

 

 

 

BIBLIOGRAFIA CITADA

 

Aristòtil, Política. ed. W. D. Ross, Aristotle’s Politica. Oxford, Clarendon Press. 1957.

Otto Bauer (1907), Die Nationalitätenfrage und die Sozialdemokratie. Verlag der Wiener Volksbuchhandlung Ignaz Brand, Wien 1907.

Cavaller, Joan (2005), Teoria de les nacions. Llibre 1. Prohom Edi­cions, Cabrils.

Cavaller, Joan (2008), “Nació i praxis (part 1)” a Seleccions Histocat, 1, setembre 2008, pp. 104-131. FEHC, Granollers & Revista Diàlegs núm. 47.

Cavaller, Joan (TN2), Teoria de les nacions. Llibre 2. En premsa.

Kuhn, Thomas (1957), The Copernican Revolution: planetary astronomy in the development of Western thought. Harvard University Press, Cambridge.

^[1] Política 1255b39

“ἡ δὲ κτητικὴ ἑτέρα ἀμφοτέρων τούτων οἷον ἡ δικαία πολεμική τις οὖσα ἢ θηρευτική”

^[2] Política 1256b12

“εἰ οὖν ἡ φύσις μηθὲν μήτε ἀτελὲς ποιεῖ μήτε μάτην ἀναγκαῖον τῶν ἀνθρώπων ἕνεκεν αὐτὰ πάντα πεποιηκέναι τὴν φύσιν διὸ καὶ ἡ πολεμικὴ φύσει κτητική πως ἔσται (ἡ γὰρ θηρευτικὴ μέρος αὐτῆς) ᾗ δεῖ χρῆσθαι πρός τε τὰ θηρία καὶ τῶν ἀνθρώπων ὅσοι πεφυκότες ἄρχεσθαι μὴ θέλουσιν ὡς φύσει δίκαιον τοῦτον ὄντα τὸν πόλεμον”

^[3] Política 1333b21

“τήν τε τῶν πολεμικῶν ἄσκησιν οὐ τούτου χάριν δεῖ μελετᾶν ἵνα καταδουλώσωνται τοὺς ἀναξίους ἀλλ᾽ ἵνα πρῶτον μὲν αὐτοὶ μὴ δουλεύσωσιν ἑτέροις ἔπειτα ὅπως ζητῶσι τὴν ἡγεμονίαν τῆς ὠφελείας ἕνεκα τῶν ἀρχομένων ἀλλὰ μὴ πάντων δεσποτείας τρίτον δὲ τὸ δεσπόζειν τῶν ἀξίων δουλεύειν”