D’ençà la ocupació dels estats de la Corona d’Aragó a començaments del segle XVIII, i fins al dia d’avui, l’estat castellà (esdevingut Espanya) ha imposat la seva llei i ha xuclat els impostos dels territoris conquerits, tal com havia fet amb altres territoris a Amèrica, Àfrica i Àsia. La recent publicació de les balances fiscals per part del govern de Madrid així ho certifica. A partir de la instauració de la democràcia, la possibilitat de la fi d’aquella ocupació militar va començar a dibuixar-se lentament a l’horitzó conforme les colònies ocupades, sobretot els catalans, s’atrevien a aixecar la veu tot reclamant la restitució de l’estat i els drets corresponents. A hores d’ara, no hi ha ningú que reclami formalment la retirada de les tropes castellanes, però el cert és que la recuperació de la condició d’estat per part de Catalunya s’està convertint en un més que probable esdeveniment dins el futur immediat. La solidesa de les institucions europees (que impedeixen el recurs clàssic de la violència), l’exemple de la independència d’altres estats a Europa (Croàcia, Bòsnia, Ucraïna, Eslovènia, Kosovo, Groenlàndia, etc.) i la gravetat de la crisi econòmica (que accentuen el fet de l’extorsió) estan accelerant el procés.
La celebració de consultes sobiranistes per part d’entitats privades arreu del territori català enuncia obertament els esdeveniments dels propers anys. I el dia que les independències d’estats a Europa tinguin lloc dins els límits de la Comunitat Europea, amb el cas imminent de Flandes i Valònia, tots els estats de la Unió hauran de posar-se d’acord a legislar sobre el dret a la independència de territoris interns, circumstància que legalitzarà la declaració de sobirania per part de Catalunya.
Davant d’aquesta perspectiva, Espanya s’està emportant cap a casa tot el que pot.
D’entrada, el govern espanyol es manté ferm en l’estratègia d’evitar que els catalans adquireixin el més mínim patrimoni espanyol. En el seu dia, Madrid va impedir que Gas Natural comprés Endesa. Més recentment, l’acord d’explotació del servei de RENFE per part de la Generalitat es va fer deixant al marge la gestió de trens i estacions, que continuarien essent propietat del govern central. Succeeix el mateix amb l’aeroport del Prat.
L’estratègia d’evacuació cap a Espanya de tot patrimoni possible amb seu a Catalunya s’està veient en múltiples exemples. Aznar, en el seu dia, va iniciar el procés de trasllat de seus socials de grans empreses a Madrid. Durant la seva legislatura, el govern socialista ha continuat fent la feina tot emportant-se, per exemple, les fotografies d’Agustí Centelles i pressionant l’Església Catòlica fins a l’extenuació perquè les obres d’art de la Franja abandonin Lleida. Davant de la imminència de la independència de Catalunya, l’estat ha decidit accelerar el procés d’evacuació adreçant-se directament contra les finances del país. En un atac frontal sense precedents, Madrid ha decidit ofegar el govern de la Generalitat negant-li el que li correspon i acusant-lo de ser responsable d’un gran dèficit (que en realitat l’ha provocat el govern central en establir impostos abusius), però, al mateix temps, s’ha adreçat contra les finances privades tot nacionalitzant les caixes catalanes per via d’una recapitalització imposada. El dia que es faci efectiva la independència, i al pas que anem, Catalunya despertarà amb un poder econòmic certament minvat. Per poder ser propietaris del nostre propi sistema financer, haurem de pagar un preu molt alt, haurem de comprar a Madrid el que ells ara s’estan enduent amb els nostres impostos. Haurem de comprar els nostres aeroports, els nostres trens, les nostres estacions, les nostres obres d’art, etc. I ens ho vendran a preu d’or.
Si no ens independitzem aviat, el procés d’evacuació espanyol s’adreçarà indefectiblement contra tota mena de patrimoni català: indústries, monuments, carreteres, edificis, etc. Després de la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut, ja no se senten culpables de la dominació. I un cop ja han tastat la sang, en volen més.
Notícies recents sobre independentisme:
Vilassar, 8 de febrer de 2011