Diumenge 25 d’abril de 2010 es va celebrar la tercera onada de consultes sobiranistes en diferents municipis de Catalunya. En aquesta tercera convocatòria, han entrat en joc ciutats grans com ara Lleida, Reus, Girona, Manresa, Figueres, Igualada, etc. Per aquesta raó, i a manca de difusió per part de les administracions públiques, l’índex de participació s’ha ressentit tot passant del 27,46% de la primera consulta al 17,46% de la present.
Com en les anteriors convocatòries, els ciutadans que han votat s’han inclinat majoritàriament per la independència del país i, així, després de les tres consultes, els resultats informen que 454.083 persones (93,4%), de les 486.282 (entre el 21 i el 23,6% del cens, segons l’edat) que han votat, ho han fet a favor. (Font: Coordinadora Nacional per la consulta sobre la Independència).
La manca d’incidents en el desenvolupament del procés constitueix una altra bona notícia. I no ho és tant l’abstenció de la major part de les institucions públiques, tant catalanes com espanyoles. Les primeres guarden silenci davant la divisió de concepcions nacionals i polítiques en el si del govern, el parlament, els ajuntaments, etc. Les segones resten valor a les consultes per llur manca de condició oficial i les menystenen en considerar-les una pèrdua de temps.
El silenci de les institucions públiques, catalanes i espanyoles, davant la participació popular en una consulta de tan gran transcendència per a les aspiracions sobiranistes dels catalans, significa un evident menyspreu contra la voluntat del poble i resulta especialment greu en un organització com l’Estat espanyol que es defineix democràtic. Aquest silenci tradueix un problema de fons ja conegut com ara l’enfrontament entre dues nacions, l’espanyola (castellana) i la catalana, que no encerten a trobar una forma d’organització política que satisfaci totes dues. I certament, resulta impossible acontentar uns i altres en una situació com l’actual que, malgrat dir-se democràtica, perpetua el desequilibri dels privilegis derivats de l’ocupació militar de 1714 en què la monarquia dels Borbons va atorgar a l’Estat de Castella un dret de conquesta sobre els Estats conquerits d’Aragó, Catalunya i València.
Aquest és el gran problema de fons que molt pocs volen esmentar obertament en el si d’unes institucions públiques que viuen feliçment de la renda del sistema fiscal imposat i que ja dura 300 anys. Fruit de la inadequació del sistema polític de la democràcia de les autonomies a la realitat nacional d’un poble ocupat, hem arribat finalment a l’esgotament del sistema polític en qüestió com ho demostren diferents capítols de la història recent: publicació d’unes balances fiscals que evidencien extorsió fiscal, atac sistemàtic contra la llengua catalana, papers de Salamanca, desinversió en infraestructures, revisió de l’Estatut d’Autonomia, paràlisi del Tribunal Constitucional en el menyspreu descarat contra la voluntat dels parlaments i del poble que van refrendar l’Estatut revisat, etc., etc., i, finalment, l’esclat civil en forma de consultes sobiranistes. La integració europea impedeix avui la solució repressiva característica d’èpoques anteriors, de manera que la corda de la convivència que lliga totes dues nacions continuarà tensant-se en la ficció que 1714 no va existir i que convivim harmònicament.
Mentre l’horitzó de la restitució dels Estats d’Aragó, Catalunya i València es continuï divisant llunyà, aquí nosaltres hem de subratllar l’objectivitat dels resultats de les consultes sobiranistes, les quals informen que un de cada quatre ciutadans que tenien dret a votar és partidari de la recuperació de la condició d’Estat per a Catalunya. No sabem què en pensen els altres ciutadans que no s’han manifestat, però les diferents enquestes que s’han publicat al llarg d’aquests mesos ens permeten afirmar que el tant per cent del sobiranisme sobrepassa en realitat el 50%.
Fent un breu estudi sobre els percentatges de votants en processos independentistes d’altres països arribem a la conclusió que la mitjana de la població que vota en referèndums per la independència se situa entre el 85 i el 90%. La xifra de partidaris de la independència és la mateixa.
| Estat | Referèndum | % Vots | % Sí | Independència |
| Armènia | 21/09/1991 | 95,05% | 99,31% | 23/09/1991 |
| Bòsnia-Herzegovina | 28/02/1992 | 63,00% | 99,70% | 24/08/1991 |
| Croàcia | 19/05/1991 | 86,15% | 94,30% | 25/06/1991 |
| Eslovènia | 23/12/1990 | 93,30% | 88,20% | 25/06/1991 |
| Estònia | 03/03/1991 | 82,96% | 77,73% | 20/08/1991 |
| Geòrgia | 31/03/1991 | 90,53% | 99,08% | 09/04/1991 |
| Letònia | 03/03/1991 | 87,56% | 85,70% | 21/08/1991 |
| Lituània | 09/02/1991 | 84,43% | 90,47% | 11/03/1990 |
| Macedònia | 08/09/1991 | 86,70% | 56,30% | 08/09/1991 |
| Montenegro | 21/05/2006 | 86,50% | 55,50% | 13/07/2006 |
| Noruega | 13/08/1905 | 85,38% | 99,95% | 07/06/1905 |
| Timor Oriental | 30/08/1999 | 98,60% | 78,50% | 20/05/2002 |
| Ucraïna | 01/12/1991 | 84,18% | 90,32% | 24/08/1991 |
| Mitjana | 86,49% | 85,77% |
En conseqüència, podem afirmar que els resultats de les consultes celebrades darrerament per la independència, on el 93,4% dels ciutadans es manifesten favorables a la recuperació de la condició d’Estat de Catalunya, encaixen perfectament amb els estàndards d’altres països. No succeeix així, evidentment, amb el nivell de participació que a Catalunya ara mateix se situa entre el 21 i el 23,6% en funció de les edats de participació, i que està molt lluny del 85-90% d’altres països. Tanmateix, cal insistir en què aquests resultats s’han obtingut al marge de tota implicació del govern i institucions públiques de Catalunya i, a més, amb el menyspreu del govern i les institucions de l’Estat espanyol.
En tot cas, aquestes xifres s’obtenen en el marc d’una situació social i política marcada per la relativa estabilitat de les institucions de l’Estat espanyol. Aquest fet transmet als ciutadans la idea que els problemes d’extorsió nacional sobre els ciutadans s’han de poder resoldre per via democràtica a través del funcionament d’aquestes mateixes institucions, la qual cosa comporta que el sobiranisme avui a Catalunya no es dispari més enllà del pressuposat 50% que informen les enquestes. Tot i així, el creixement de l’independentisme en els darrers anys ha obeït, precisament, a l’evidència del comportament extorsionador de l’Estat en contra dels ciutadans catalans. Atès que aquest comportament extorsionador continuarà manifestant-se en el futur (cal tornar a insistir en la persistència del desequilibri fiscal entre regions, la desinversió en infraestructures a Catalunya, la vergonya del Tribunal Constitucional, etc.), podem estar segurs que, en el si d’aquella estabilitat de les institucions espanyoles, l’independentisme continuarà creixent. I així arribarem a un dia, sens dubte proper, en què el clam popular haurà arribat efectivament al nivell d’altres països. L’afer del Tribunal Constitucional sobre la constitucionalitat de l’Estatut s’èstà convertint en l’element culminant del conjunt de tots els problemes que ha viscut el nostre país en la història recent i, sigui quina sigui la seva decisió, la resolució que en resulti contribuïrà a refermar el creixement imparable de l’independentisme entre la consciència dels ciutadans.
En la radicalitat de la situació social i política a què ens arrossega el nacionalisme espanyol, els ciutadans catalans haurem de posicionar-nos de forma clara i oberta respecte a l’opció independentista. I llavors sí, una consulta sobiranista comptarà amb una participació comparable a la dels processos sobiranistes d’altres països.
En el fons de tot aquest assumpte, però, qui escriu aquestes paraules creu que els catalans hem de despertar també al fet històric de la inconstitucionalitat de l’ocupació militar de 1714 i de la imposició consegüent de les lleis castellanes. No n’hi ha prou a proclamar la injustícia de l’extorsió fiscal, de la desinversió en infraestructures, dels atacs contra la llengua, etc. En el supòsit que aquests problemes arribessin mai a solucionar-se, continuaríem encara immersos en la situació injusta de l’ocupació de 1714. Mentre els catalans hem estat la regió més rica d’Espanya, hem ignorat aquest fet (en una barreja d’ingenuïtat i cinisme), però avui, que la democràcia ens està empobrint d’acord a un programa preconcebut, ja no n’hi ha prou a reclamar un tracte fiscal equitatiu o més inversió en infraestructures. Avui, el problema ja és un altre i cal obrir-hi els ulls. Atès que nosaltres teníem les nostres pròpies constitucions, els catalans hem de declarar la inconstitucionalitat de l’ocupació militar de 1714 i de la imposició consegüent de les lleis castellanes per a, tot seguit, anunciar la reinstauració del nostre Estat. No hem de demanar res que no fos nostre, però ho hem de demanar. No volem l’Estat català perquè ens maltractin sinó, simplement, perquè nosaltres abans de 1714 erem Estat i els espanyols ens van envair. Els espanyols avui ens ocupen. Aquest hauria de ser el llenguatge que els nostres ciutadans i els nostres polítics haurien de proclamar als quatre vents. En qualsevol racó, en qualsevol conversa de cafè. Sense vergonya, sense por. Amb serietat, dignitat, convenciment, orgull. Avui que l’Estat de les Autonomies s’està demostrant impracticable, la realitat de la història surt a la llum. I cal que nosaltres modifiquem el llenguatge per a adequar-lo a la realitat dels fets històrics. Si no ho fem, els espanyols reaccionaran tractant-nos talment han fet sempre, com una colònia més, al costat de valencians, canaris, aragonesos, murcians, bascos, navarresos i gallecs. Si no ho fem, l’única cosa que aconseguirem en el millor dels casos serà una mica més d’infraestructures (que després ens treuran per un altre lloc), una mica més de cessió d’impostos (que després ens treuran per un altre lloc), una mica més de llengua (que després ens treuran per un altre lloc), tan sols una mica més de vida, tan sols una mica més de dignitat, tan sols una mica més d’aire en un ambient putrefacte ple de vergonya i humiliació.
29 d’abril de 2010