AVUI 4 de desembre de 2009
EFECTES ECONÒMICS DE LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA A L’ESTAT ESPANYOL
Sense Catalunya
Xavier Roig / Enginyer i escriptor
FINS AVUI, MOLTES INSTITUCIONS i estudiosos han publicat treballs macroeconòmics sobre la viabilitat econòmica de Catalunya com a Estat independent. Està bé que es facin estudis d’aquest tipus, però em semblen sobrers. La viabilitat de Catalunya és evident. Si Catalunya no fos viable econòmicament com a Estat lliure, la majoria de països de la UE tampoc ho serien i haurien de plegar. El que trobo a faltar de veritat, però, és un estudi sobre la viabilitat d’Espanya. Vull dir del tipus de viabilitat que, fins ara, ha tingut. Els parlo d’un estudi que calibri els perjudicis econòmics que, a l’Espanya resultant, provocaria la independència de Catalunya. No hi ha dubte que la separació faria mal a la butxaca i a la classe política espanyola. Aquests programes “socials” que es reparteixen a l’estil Evita Perón i amb els quals l’actual govern espanyol s’aguanta, probablement no serien possibles sense els impostos dels catalans.
NOMÉS ALGUNES DADES: ELS AJUTS que la UE haurà destinat a Espanya entre el 1986 i el 2013 (122.000 milions d’euros en 27 anys), equivalen a 6 anys de dèficit fiscal de Catalunya. És evident que determinats ritmes de vida espanyols s’haurien d’acabar. Canvis de sexe gratuïts, universalitat indiscriminada de la seguretat social, asseure’s a la mateixa taula que alguns socis de la UE considerats “grans”, autovies gratuïtes, etc. En definitiva, cal pensar que el nivell general de vida a Espanya baixaria notablement. La seva consideració internacional, també.
TOT AIXÒ HO DIC PERQUÈ cal conèixer les conseqüències de les nostres accions -a les quals tenim dret. Però per actuar correctament cal saber de la forma més precisa possible els danys infligits al contrincant. Pel simple fet que la seva reacció hi estarà condicionada. Massa sovint, davant el tema de la independència de Catalunya, es ventila la reacció espanyola dient que tot ho fan amb l’estómac, visceralment, etc. I això és cert, però només en part. Si el País Basc i Navarra tenen el concert econòmic, i Catalunya no, és perquè amb ells (2,8 milions d’habitants) el tema és suportable. Però afegint Catalunya al sistema de concert (cosa que equival a sostreure a Espanya 10 milions de contribuents), Espanya no és viable -com a mínim no com s’entén ara.
ELS CATALANS, DES DE LA BATALLA de Muret, no ens hem distingit per escollir correctament entre les opcions que se’ns presentaven. Vull dir que no destaquem per la nostra capacitat estratègica. Altrament no seríem sempre on som: pur estat de supervivència. Sovint acostumem a triar camins difícils sense comptar amb una estratègia ben calibrada i, quan tot s’enfonsa, busquem a qui donar la culpa i reclamem drets. I aquest és un aspecte preocupant, ja que, retroalimentat pel progressisme que ha envaït Catalunya els darrers decennis, hem assumit com a cert un principi fals: que en un procés de lluita, un acaba obtenint allò a què té dret. Mentida. En una negociació, lluita, o diguin-li com vulguin, s’obté allò que un és capaç d’aconseguir. No s’enganyin.
CATALUNYA NOMÉS OBTINDRÀ la independència si fa les coses ben fetes. I això inclou tenir el màxim d’informació. I utilitzar-la amb intel·ligència. No serà una festa, amb gegants, tallers per als infants, xocolatada, i botiguetes medievals pels carrers. Serà una tasca dura. I, si mai s’aconsegueix, no serà exactament com ho havíem imaginat. Per demanar la independència calen ganes. Treure’s la por de sobre. És cert. Però cal, sobretot, carregar-se d’estratègia.
AVUI 6 de desembre de 2009
Amb independència
Visca Espanya lliure
Alfred Bosch
Un divorci amistós, si això fos possible, liquidaria de la nit al dia molts tòpics, malentesos i desencontres. No parlaríem de greuges i desgreuges. No hi hauria desafeccions o victimismes. Cadascú podria fer les consultes populars que volgués. El dèficit fiscal passaria als llibres d’història. Els estatuts i els entrebancs constitucionals també. La caverna es dedicaria a fer pintures rupestres. L’Estat espanyol es trauria de sobre la llauna aquesta del plurilingüisme, si és que mai l’ha tinguda al damunt, i Catalunya podria aplicar un bilingüisme de debò, com ha volgut fer sempre.
Sovint ens inclinem per destacar només els guanys que una Catalunya sobirana obtindria, però ens oblidem dels avantatges evidents que una Espanya lliure i independent també colliria. I jo, que estimo molt el pernil i el xoriço ibèric, i que sento un lligam filial a Espanya perquè des que hi vaig néixer m’ha fet de mare putativa, jo voldria que els meus veïns fossin molt feliços el dia que iniciessin en solitari la seva singladura.
Hauríem de superar la mandra geogràfica, però. Estem més o menys acostumats a veure Catalunya o els PPCC retallats a la Península, i en canvi no estem gens acostumats a veure com queda la resta del mapa. Feu l’esforç, feu-lo: queda ben estranya, aquesta pell de brau allargassada des de Covadonga fins a Granada, sense les punxes mediterrànies que tanta empenta llevantina li donen. No sé si la majoria d’espanyols encaixarien bé el trasbals cartogràfic.
Un cop superat, però, tot serien flors i violes. Penseu-hi un moment, amics de l’altra banda del Cinca: podríeu fer coses boniques com renovar el Tribunal Constitucional, sense obligar els seus soferts membres a traspassar a una edat avançada i amb la toga posada. Podríeu fer guanyar el Madrid la Lliga cada any. Els socialistes hispànics, penso, seríeu especialment feliços, perquè ja no hauríeu de veure més el pertinaç conseller Castells passant la boina pels despatxos dels ministeris. Valdria la pena pagar el cost de la factura, oi?
I, sobretot, Espanya podria ingressar sense més retard en l’univers de les nacions lliures, nobles, generoses, sense caure en la categoria de la sospita democràtica. Passades les festes, uns i altres ens abraçaríem amb afecte i continuaríem fent negocis com de costum.