La manca de desenvolupament de la ciència arqueològica fins a finals del segle XIX va permetre durant els segles anteriors l’aparició de discursos mitològics sobre la història de Espanya que s’esforçaven a explicar la realitat i l’origen dels pobles ibers i celtes. En articles anteriors ja hem subratllat la necessitat que manifesta tota col·lectivitat d’escriure narracions sobre fets amb la màxima antiguitat possible per a així legitimar amb més força el propi present. En aquest esforç genealògic, els historiadors clàssics i medievals van lligar el passat del propi poble a la figura de déus, herois i personatges mitològics.
En aquest article ens referirem als discursos de la historiografia catalana i castellana per explicar l’origen dels pobles ibers i celtes que van habitar la Península Ibèrica en relació amb Noè, el personatge bíblic del diluvi universal, i la seva descendència.
Que ibers i celtes poguessin descendir de Noè avui sona certament ridícul però el fet d’aquests discursos resulta molt interessant perquè, fins i tot en aquest àmbit mitològic, catalans i espanyols van mantenir discussions interessades per a explicar la pròpia història i, alhora, justificar les realitats nacional i política contemporànies.
El mite de l’ascendència d’ibers i celtes en el personatge mitològic de Noè estableix la seva justificació inicial en el llibre del Gènesi on, en diferents passatges, apareixen dos noms clau: Tubal i Tarsis, tots ells descendents de Noè. En aquest article parlarem només de les discussions al voltant de Túbal:
Aquesta és la descendència dels fills de Noè: Sem, Cam i Jafet, als qui van néixer fills després del diluvi. Fills de Jafet van ser Gomer, Magog, Madai, Javán, Túbal, Mosoc i Tiras. Fills de Gomer: Asquenaz, Rifat i Togorma. Fills de Javán: Elisa i Tarsis, Quitim i Rodanim. A partir d’aquests es van poblar amb gent les illes en llurs terres, segons llurs llengües, famílies i nacions (Gènesi, 10, 1).
La Bíblia no diu més, però en les seves Antiguitats jueves (I, 2), Yosef bar Mattityahu (Flavius Josephus) va escriure el c.93 d.C.: “Túbal va assenyalar assentament als thobelians que actualment són ibers”. (Juan de Mariana, Historia general de España, I, 1).
Per interessos nacionalistes contemporanis de catalans i espanyols, aquests dos paràgrafs van donar lloc a una pugna dialèctica molt intensa que s’iniciaria formalment a partir de la publicació el 1498 d’un recull de pretesos textos antics per part del frare dominic Giovanni Nanni (o Annio) de la ciutat italiana de Viterbo: Commentaria super opera diversorum auctorum de antiquitatibus loquentium, coneguts més tard com a Antiquitatum Variarum o també Les antiguitats d’Annio, i que l’autor va dedicar als Reis Catòlics.
Aquest recull de textos antics va ser criticat ben aviat per contenir un gran nombre d’interpolacions i fins i tot textos falsos i inventats (Lluís Vives, Juan de Verara, Melchor Cano, Antonio Agustín, etc.) Dins d’aquests textos falsos hi havia els cinc llibres d’un sacerdot anomenat Beroso, que va viure a Caldea entre els segles IV i III a.C. En el llibre De primis temporibus & quauor ac viginti regibus Hispaniae & eius antiquitate, inclòs en les Antiguitats, Giovanni Annio de Viterbo recollia la cita bíblica de Túbal fet pel pseudo-Beroso i, a partir d’aquí, desenvolupava una història antiga de la Península Ibèrica amb origen en la descendència de Noè i la dispersió des de Babel. En arribar a la Península Ibèrica, Túbal es convertia en el primer rei d’Espanya. A Túbal va succeir el seu fill Ibero, i entre els descendents d’aquest hi hauria altres reis amb noms com ara Hispano, Luso, etc. fins a entroncar definitivament amb els pobles ibers i celtes que documenten les fonts antigues a la Península Ibèrica.
(http://www.cervantesvirtual.com/servlet/SirveObras/mcp/12604736447045976310624/026283_0001.pdf)
Un dels exemples dels efectes causats pel text de Giovanni Annio de Viterbo el trobem en l’historiador valencià Pere Anton Beuter on ja al 1538, en la seva Primera part de la Història de València, escriu:
Regnà en Spanya Tubal o Jubal, segon lo nomena Berosos, CLXVII anys o CLXX anys, poch més o menys; y trau-se aquest compte per la monarchia dels caldeus que scriu lo Beroso, en la qual regnà Nimrod, lo primer rey que fon nomenat Saturno, que és nom de fundador de senyoria. En lo XII any de aquest Saturno vengué Tubal a Espanya, y havia començat a regnar Nimrod en l’any CXXX aprés del diluvi. Succehí a Nimrod son fill Belo, y a Belo son fill Nino, en lo temps del qual, al XI anys del seu principat Noé visità a Tubal en Spanya (…). Succehí a Tubal son fill Ibero, y regnà XXVIII anys perquè morí jove y axí regnà poch. Aquest posà lo nom al rio Ebro, perquè adobà molts llochs en la mare del riu per hon passàs, portant-lo per millors camins a entrar en la mar prop de la Ràpita en Tortosa, perquè en les crexents fos menys danyós a la terra y en son discurs aprofitàs millor per allà hon passa. A la entrada de aquest riu en la mar, o prop d’ella per millor parlar, fon edificada la ciutat Lercosa, com la nomena lo Ptholomeu, y ara·s diu Derthusa o Tortosa. Aquest Ibero donà a la Spanya nom de Ibèria, que fon nomenada per respecte d’ell de alguns. Altres la nomenaren Celtibèria per los celtes que vingueren en son temps, com ja és dit. La habitació de aquest rey y la sua residència fon en les partides per hon passa Ebro, perquè los antichs allí tingueren la sua habitació, hon trobam més memòries dels seus noms. Per ací·s prova també que la primera habitació de Tubal son pare fon en los Pyrineus, perquè aquella partida fon primer poblada. (Primera part de la Història de València, 5. Pp. 75-76 de l’edició de la Universitat de València, 1998).
 |
 |
| Pere Anton Beuter Primera part de la Història de València, 1538 |
Pedro de Medina Las grandezas y cosas notables de España, 1548 |
Vet aquí que en la interpretació del mite recollit per Viterbo, el valencià Beuter enuncia el poblament de la Península Ibèrica tot començant per territori català: Pirineus, riu Ebre, Tortosa, etc. Aquesta interpretació no agradaria gens als autors espanyols i, alternativament a Beuter i altres autors catalans i valencians, sorgiria una visió castellanista o espanyolista on el viatge de Túbal a l’occident europeu tindria lloc per mar i tocaria terra a Andalusia. Una mostra de la rèplica espanyolista en la interpretació del mite la trobem en Las grandezas y cosas notables de España de l’historiador Pedro de Medina publicada a Sevilla el 1548 i dedicada a Felip II de Castella:
Concuerdan juntamente los autores en ello que Tubal, quinto hijo de Iapheth vino a poblar a nuestra España. A este Tubal llamó Iosepho en el libro primero de las antiguedades, en el capítulo undécimo Ibudel, o Iubal como otros dicen: y del escrive que se llamaron Iubeles sus descendientes, que despues se nombraron Iberos. Esta venida de Tubal a España fue por la mar en navios: en los quales asi el como los que con el venian, truxeron cavallos, ganados, aves, y otros, animales, aparejos y cosas necesarias para que la tierra bolviesse a produzir y recobrar su primero lustre. Dicen que se embarco en Iapha, o en otro puerto de Levante cercano a este para de alli venir a España. El lugar donde primero aporto Tubal congeturan algunos por ciertos indicios, y rastros haver sido la provincia que agora llamamos Andalucia. Aqui se detuvo de proposito el fundador y primero Rey de España Tubal, y señalo algunas estancias, en que muchos de aquellos Armenios, que con el venian, se alojaron. (Primera y segunda parte de las grandezas y cosas notables de España, Cap. XIX)
En la seva Crónica general de España, publicada al 1553, Florián do Campo recull la mateixa història: