El polític gallec Manuel Fraga va morir el dia 15 de gener als 89 anys. Els diferents mitjans de comunicació han resaltat la doble cara d’un personatge que si bé va contribuir al desenvolupament de la democràcia a Espanya, per una altra banda va ser ministre amb Franco amb qui va ser còmplice de la mort de diferents persones per via de l’execució directa o de la repressió policial. El fet que mai no hagi estat jutjat per assassinat, demostra la molt baixa qualitat de la democràcia i les institucions de l’estat espanyol.
En tot cas, el que cap mitjà de comunicació ni cap personatge públic no esmenten és el fet que amb Fraga es mantenia i es manté ben viva la consciència de l’ocupació militar dels estats aragonès, català, mallorquí i valencià per part de les tropes espanyoles. Com a prova d’aquesta consciència, transcrivim les següents declaracions:
“¡Hay que decir español y no castellano! El español es la lengua de todos. Se ha transformado ya en la lengua de España (…) Haré todo lo posible para evitar que se destruya la unidad nacional (…) Porque Cataluña fue ocupada por Felipe IV, fue ocupada por Felipe V, que la venció, fue bombardeada por el general Espartero, que era un general revolucionario, y la ocupamos en 1939 y estamos dispuestos a ocuparla tantas veces como sea necesario y para ello estoy dispuesto a coger el fusil de nuevo. Por consiguiente, ya saben ustedes a qué atenerse, y aquí tengo el mosquetón para volverlo a utilizar.”
Manuel Fraga, “Entrevista”, 1967
Citat al “Llibre Negre de Catalunya” (3a edició, 1996)
Podem continuar perdent el temps parlant de pactes fiscals, d’estatus d’autonomia i de tot el que vulguem. Però els estats aragonès, català, mallorquí i valencià continuen sota ocupació. Aquí, la historiografia demostra una autèntica manca de perspectiva científica mínimament raonable, hipnotizada com està pel mite de la preexistència d’una Espanya que s’anuncia ja en temps dels Reis Catòlics o, encara més lluny, en temps de visigots o fins i tot celtíbers. Sigui com sigui, l’autèntica transició, l’autèntica democràcia començarà el dia en què Catalunya recuperi la seva condició d’estat que va perdre amb la invasió dels exèrcits dels borbons, tant a França com a Espanya.
L’exministre de Franco va ser una figura cabdal de la Transició
El polític gallec Manuel Fraga ha mort avui als 89 anys. Ministre d’Informació i Turisme de l’època franquista (1962-69), sota la seva gestió fou promulgada una nova llei de premsa i impremta (1966) i el turisme conegué un fort impuls. Havent iniciat a partir del 1970 una certa evolució reformista dins de les fronteres del règim, evolució que accentuà amb el seu pas per l’ambaixada espanyola a Londres (1973-75), després de la mort del general Franco intentà dirigir la transició política.
Fou vicepresident del gabinet Arias i ministre de la Governació (1975-76), i es destacà per la seva gestió autoritària (fets de Vitòria i Montejurra). Apartat del poder per l’ascens d’Adolfo Suárez, fundà Alianza Popular i maldà per assumir una posició de dreta liberal conservadora i parlamentària. Gran beneficiari de la descomposició d’UCD, l’èxit electoral aconseguit per Coalición Popular el 1982 el convertí en líder de l’oposició i cap de fila de la dreta espanyola, si bé el seu passat franquista li ha valgut el rebuig d’amplis sectors d’opinió.
Discutit posteriorment com a líder del bloc de dretes, pels discrets resultats electorals de les eleccions legislatives del 1986 fou obligat a dimitir (1987) de la direcció del partit, si bé l’hagué de reprendre, breument, el 1989, i des d’on impulsà la reestructuració i la conversió d’Alianza Popular en Partido Popular. Diputat per Madrid des del 1977, l’any 1990 esdevingué president de la Xunta de Galícia, carrec que revalidà (per majoria absoluta) en les eleccions del 1993, el 1997 i el 2000. Al juny del 2005 s’hi tornà a presentar com a candidat del PP.
Tanmateix, en no assolir la majoria absoluta, la formació d’una coalició de govern entre BNG i el PSOE l’impedí ser reelegit president de la Xunta. Ha publicat, entre altres obres, El desarrollo político (1971), La República (1973), Sociedad, región, Europa (1974) i Razón de estado y pasión de estado (1985). Font: Enciclopèdia catalana.
“¡Hay que decir español y no castellano! El español es la lengua de todos. Se ha transformado ya en la lengua de España (…) Haré todo lo posible para evitar que se destruya la unidad nacional (…) Porque Cataluña fue ocupada por Felipe IV, fue ocupada por Felipe V, que la venció, fue bombardeada por el general Espartero, que era un general revolucionario, y la ocupamos en 1939 y estamos dispuestos a ocuparla tantas veces como sea necesario y para ello estoy dispuesto a coger el fusil de nuevo. Por consiguiente, ya saben ustedes a qué atenerse, y aquí tengo el mosquetón para volverlo a utilizar.”
Manuel Fraga, “Entrevista”, 1967
Citat al “Llibre Negre de Catalunya” (3a edició, 1996)
Podem continuar perdent el temps parlant de pactes fiscals, d’estatus d’autonomia i de tot el que vulguem. Però els estats aragonès, català, mallorquí i valencià continuen sota ocupació. Aquí, la historiografia demostra una autèntica manca de perspectiva científica mínimament raonable, hipnotizada com està pel mite de la preexistència d’una Espanya que s’anuncia ja en temps dels Reis Catòlics o, encara més lluny, en temps de visigots o fins i tot celtíbers. Sigui com sigui, l’autèntica transició, l’autèntica democràcia començarà el dia en què Catalunya recuperi la seva condició d’estat que va perdre amb la invasió dels exèrcits dels borbons, tant a França com a Espanya.
Fraga mor als 89 anys
L’exministre de Franco va ser una figura cabdal de la Transició
El polític gallec Manuel Fraga ha mort avui als 89 anys. Ministre d’Informació i Turisme de l’època franquista (1962-69), sota la seva gestió fou promulgada una nova llei de premsa i impremta (1966) i el turisme conegué un fort impuls. Havent iniciat a partir del 1970 una certa evolució reformista dins de les fronteres del règim, evolució que accentuà amb el seu pas per l’ambaixada espanyola a Londres (1973-75), després de la mort del general Franco intentà dirigir la transició política.
Fou vicepresident del gabinet Arias i ministre de la Governació (1975-76), i es destacà per la seva gestió autoritària (fets de Vitòria i Montejurra). Apartat del poder per l’ascens d’Adolfo Suárez, fundà Alianza Popular i maldà per assumir una posició de dreta liberal conservadora i parlamentària. Gran beneficiari de la descomposició d’UCD, l’èxit electoral aconseguit per Coalición Popular el 1982 el convertí en líder de l’oposició i cap de fila de la dreta espanyola, si bé el seu passat franquista li ha valgut el rebuig d’amplis sectors d’opinió.
Discutit posteriorment com a líder del bloc de dretes, pels discrets resultats electorals de les eleccions legislatives del 1986 fou obligat a dimitir (1987) de la direcció del partit, si bé l’hagué de reprendre, breument, el 1989, i des d’on impulsà la reestructuració i la conversió d’Alianza Popular en Partido Popular. Diputat per Madrid des del 1977, l’any 1990 esdevingué president de la Xunta de Galícia, carrec que revalidà (per majoria absoluta) en les eleccions del 1993, el 1997 i el 2000. Al juny del 2005 s’hi tornà a presentar com a candidat del PP.
Tanmateix, en no assolir la majoria absoluta, la formació d’una coalició de govern entre BNG i el PSOE l’impedí ser reelegit president de la Xunta. Ha publicat, entre altres obres, El desarrollo político (1971), La República (1973), Sociedad, región, Europa (1974) i Razón de estado y pasión de estado (1985). Font: Enciclopèdia catalana.