El problema de la delimitació territorial del poble iber

L’origen dels pobladors de la Península Ibèrica ha estat un tema de discussió cabdal en la historiografia catalana i espanyola de tots els temps, tant per l’interèrs científic del tema en si mateix com, sobretot, per la força de legitimació que confereix a l’organització política contemporània. Hem vist en articles anteriors que la historiografia al servei dels interessos nacionals castellans (així per exemple Juan de Mariana) s’ha esforçat per mostrar la realitat dels celtibers com a passat etnològic comú a tots els habitants de la Península Ibèrica per a, així, disposar d’un argument sòlid en favor de la legitimitat de la monarquia dels Àustries i els Borbons amb capital a Madrid i domini sobre els pobles i Estats peninsulars no castellans.

La majoria dels textos clàssics, especialment els grecs més antics, diferenciaven clarament la realitat de dues poblacions a la Península Ibèrica: ibers i celtes. Resulta evident que aquest fet impedia als historiadors castellans promoure un substrat ètnic comú a tota la Península però, com ja ha estat dit, el problema va ser resolt violentant aquelles fonts literàries i fent que el poble dels celtibers ocupés la totalitat del territori peninsular.

Tanmateix, els problemes d’aquesta violentació literària no es podien resoldre així de forma tan simple. Un dels esculls a superar per la historiografia castellana era el fet que els documents antics atorgaven als ibers una existència anterior als celtes sobre el sòl peninsular, circumstància que els confereix un grau de legitimitat superior, en el mateix sentit que els pobles cristians eren els legítims posseïdors de la terra davant els invasors àrabs.

A més, aquesta antiguitat dels ibers es complementa amb una localització geogràfica molt determinada que s’ajusta en grans termes, casualment o no, als pobles dels Estats contemporanis de la Corona d’Aragó. En aquest sentit, les paraules que identifiquen el nom del riu Ebre (Iber en els textos antics) i el nom del poble iber són la mateixa, fet que enuncia una localització molt concreta en territori no castellà. Deixarem de banda les múltiples proves arqueològiques que apunten en aquesta mateixa direcció per a centrar-nos només en argumentacions anteriors al segle XX. Proves complementàries mostren l’especificitat mediterrània de la cultura dels ibers com ara, per exemple, l’existència del poble celtiber el nom del qual procedia de la unió amb el nom d’uns veïns celtes occidentals que, tot just, llavors, per ser celtes, no eren ibers. Per si aquests arguments no fossin suficients, molts autors han relacionat el significat de la paraula iber amb el nom del riu Ebre en la seva pretesa arrel basca, la qual, casualment, ens parla de riu (ibai) o vall fluvial (ibar) o aigua calenta (ur-bero o i-bero). I és clar, si els ibers eren veïns dels bascos i compartien una arrel lingüística, llavors deixaven de ser celtes/castellans per partida doble. El 1784, en la seva Historia critica de España, l’historiador català Joan Francesc Masdéu relacionava la paraula iber amb el basc:

Por esta razón, que me parece fundada en buena crítica, si yo he de notar, por exemplo, el orígen mas verisimil [sic] de la palabra Ibéro, nombre el mas antiguo de uno de los Rios mas principales de España, la deduciré con el P. Joseph Moret [Investigaciones históricas de las antigüedades del Reyno de Navarro, llibre 1, cap. 5], de la lengua Vascona, derivandola del Vascuence Ur-bero ó I-bero, que significa Agua-caliente. (Vol. 2. p. 35).

Per bé que encara estigui lluny de resoldre’s la qüestió, són moltes les proves que relacionen la llengua dels ibers amb la dels bascos, fet que converteix uns i altres en veïns i, en tot cas, com hem dit, en no castellans.

Deixant de banda la proposta etimològica de Moret, a la que se suma Masdéu, resulta indiscutible que el fenomen iber, en base a tots els arguments esmentats, se circumscriu en un àrea georàfica molt concreta definida bàsicament pel riu Ebre i el litoral mediterrani de la desembocadura del riu en les costes catalana, llenguadociana, valenciana i murciana.

Per a argumentar la realitat d’un substrat ètnic comú a tota la Península Ibèrica, i així desfer la indesitjada catalanitat de la cosa ibera, els castellans han fet ús de tots aquells textos grecs i romans que, per raó de qualsevol indefinició o generalitat, ofereixen la possibilitat d’interpretar en contra de la localització catalana del poble iber. El llibre III de la Geografia d’Estrabó (c.63 aC-c-24 dC) és un d’aquests textos clàssics que presenten indefinicions i contradiccions suficients aprofitables per a vestir un discurs nacionalista en qualsevol dels sentits que volguem. El següent paràgraf podria ser utilitzat per a parlar dels ibers a l’Atlàntic:

Des d’aquesta costa en la que desemboquen el Betis [Guadalquivir] i l’Anas [Guadiana] i des dels confins de Maurusia fins a l’interior, el Mar Atlàntic penetra i configura l’Estret de les Columnes [Estret de Gibraltar], pel qual el Mar Interior s’uneix al Mar Exterior. Allà hi ha un munt que pertany als ibers anomenats bastetans, als que també diuen bàstuls, el Calp [avui Gibraltar]. Per als qui naveguen des del Mar Nostre fins al Mar Exterior aquest resta per tant a la dreta, i al seu costat, a quaranta estadis, trobem la ciutat de Calp [les ruïnes de la qual són a San Roque, Cadis], antiga i digna d’esment, que va ser en altre temps port marítim dels ibers. (Estrabó, Geografia, III, 1, 7).

En general, la lectura de tot el llibre tercer de la Geografia d’Estrabó enuncia la realitat d’un únic poble més o menys uniforme, anomenat iber, que ocupa tota la Península Ibèrica. Però al mateix temps, el text d’Estrabó ofereix curioses incongruències que remeten a informacions anteriors, lluny de la dominació romana, en què es diferenciaven clarament pobles ibers i pobles celtes:

Així doncs, a l’interior de la vora est de l’Anas [Guadiana] s’estén la Turdetània [Andalusia], que està recorreguda pel riu Betis (…) Dels celtes, la ciutat més coneguda és Conistorgis (III, 2, 1-2)

Les ciutats que es funden en l’actualitat, com ara Pax Augusta [avui Beja, Portugal] entre els celtes, Emèrita Augusta [Mèrida] entre els túrduls, Cesaraugusta [Saragossa] en territori celtiber i alguns altres assentaments, mostren l’evolució d’aquestes constitucions; tos els ibers que han adaptat aquesta forma de ser són dits togats, i entre aquests es comptes fins i tot els celtibers, que en un temps van ser tinguts pels més ferotges. (III, 2, 15)

Els que viuen més allunyats són els àrtrabres, en les proximitats del cap que anomenan Neri, que separa els flancs occidental i nord. En llurs rodalies viuen celtes, emparentats amb els de les riberes de l’Anas. (Estrabó, Geografia, III, 3, 5).

L’epigrafia ibera s’estén a Aragó, Catalunya, Llenguadoc, Múrcia i València