Una de les tasques més difícils a l’hora d’escriure una cançó és la lletra. I ho és per vàries raons. En primer lloc perquè convé dir-hi alguna cosa interessant. Si més no, jo sóc incapaç d’escriure una lletra (el mateix que la música) sense un mínim de transcendència. No cal parlar necessàriament de grans temes però tampoc menysprear l’oportunitat d’escriure un bon text sota l’argument que l’important és la música. Sempre que em trobo davant de la tasca d’haver d’escriure la lletra d’una cançó em ve al cap Drive my car dels Beatles, una cançó que m’agrada molt però la lletra de la qual em resulta molt penosa.
Amb tot, totes les cançons tenen molt de mèrit perquè escriure una lletra, bona o dolenta, implica haver d’enfrontar-se amb una tasca particularment complexa com ara haver d’encaixar els accents de les paraules amb els accents de la música.
A continuació citaré alguns exemples de cançons catalanes molt conegudes que incorren en l’error de no fer coincidir els accents de les paraules amb els accents de la música.
Abans, però, i ara m’adreçaré als que no han estudiat música, citaré el fenomen de l’existència d’accents a les melodies de les cançons.
Totes les frases musicals s’ajusten sempre al que s’anomena temps. Els temps són pulsions o cops d’una durada determinada que es repeteixen constituïnt el que s’anomenen compassos. De vegades, els temps es repeteixen dos cops, de vegades tres, de vegades quatre… Per aquesta raó, cal saber sempre quants temps hi ha en un compàs.
L’expressió “4/4” (quatre per quatre) significa que hi ha quatre temps (numerador) d’una durada d’una nota negra (denominador). El problema és que la durada d’una nota negra, que normalment es pren com a referència per definir la durada de les notes restants, no està predefinida enlloc, i cal advertir l’intèrpret quina és aquesta durada (o tempo) en cada cançó per mitjà d’una informació específica (dient per exemple que la negra dura tants segons o que hi ha tantes negres per minut) o una informació aproximada (fent servir expressions del tipus andante, allegro, etc.)
En un compàs de 4/4, els accents es presenten sempre d’aquesta manera: fort, feble, semifort, feble. En un 3/4, fort, feble, feble. Tots podem reconèixer l’accent fort del primer temps d’un vals clàssic, escrit normalment en un compàs de 3/4, i en el que els ballarins desplacen la cama en diagonal. En els altres dos temps del mateix compàs, temps febles, els ballarins ajunten els peus.
Una cançó estarà ben escrita quan la lletra ajusti els seus accents als accents de la música i, per contra, no estarà ben escrita quan la lletra no ajusti els seus accents als accents de la música.
Així per exemple:
|
Compàs 4/4 |
fort | feble | fort | feble |
| (‘) | (‘) | |||
| correcte | ca | sa | blan | ca |
| (‘) | (‘) | |||
| incorrecte | se | nyor | pe | tit |
Baby you can drive my car, Yes I’m gonna be a star and maybe I love you
Del fet que els accents de la lletra d’una cançó no s’ajustin als accents de la música de la cançó en diré desplaçament o desajustament d’accents. Així per exemple, a la tornada de l’himne de Catalunya trobem: “Bon cop de falç, bon cop de falç, defensors de la terra…”. Tots diem defenSORS amb accent a l’última síl·laba perquè aquesta és una paraula aguda però la melodia de la cançó situa l’accent a la síl·laba central: deFENsors.
El desplaçament d’accents en qüestió fa que el text soni estrany. A manera d’experiment, substituïm les paraules “defensors de la” per l’expressió “som fills d’aquesta” i veurem llavors que la lletra, ara sí, s’ajusta correctament a la música.
Si fóssim molt puristes podríem dir que els desajustaments d’accents són errors comesos per l’autor de la lletra però, donada llur abundància tan gran, potser són, de fet, inevitables.
Resulta pràcticament impossible evitar que els accents de la melodia arrosseguin els accents dels textos. No sé si, pròpiament, podem dir-ne errors sinó, més aviat, potser… imperfeccions? curiositats? Curiositats, això sí, que, en la mesura del possible, hauríem d’evitar en benefici de la intel·ligibilitat dels textos.
Podem trobar desplaçament d’accents en moltes altres composicions. Lax’n’Busto canten una cançó preciosa, Tornarem, que a mi m’agrada molt i que la veu potent del cantant contribueix a fer molt emotiva. Tanmateix, a la frase “quan sortim d’aquesta tempesta”, l’accent de la melodia cau en la síl·laba TA però la paraula aQUESta és plana. O a la frase “…tenim futur” l’accent de la melodia cau en la síl·laba TE però la paraula teNIM és aguda.
Altres desajustaments d’accents significatius els trobem per exemple a Corren, una cançó preciosa dels Gossos, quan canten “Corren, corren pels carrers corren”. La melodia accentua la paraula carrers en la primera síl·laba (CAR-) però en el llenguatge parlat la pronunciem amb accent a la segona (-RERS). De la frase que canta Macaco, “diribi bam bam bidiribi bam bam bam be”, no sabria dir què és el que hi ha desajustat.
En Llach és un especialista a desplaçar accents. A Venim del nord venim del sud escoltem: “I caminem per POder ser…” on la paraula poder és aguda però Llach la pronuncia plana.
Trobem el mateix a L’estaca. La melodia de la frase “Siset, que no veus l’estaca” accentua la paraula Siset en la primera síl·laba (SI) però la paraula Siset és plana (SET). No diem Síset amb accent a la lletra i sinó Siset amb accent a la lletra e. A la frase “Si estirem tots, ella caurà” l’accent de la melodia cau en la segona síl·laba (esTIrem) però la paraula es pronuncia amb accent a la tercera síl·laba (estiREM). A la mateixa frase, la paraula ella és plana però Llach trasllada l’accent a l‘última síl·laba i canta eLLA. En el cas de Siset i Estirem, els desajustaments són difícilment perceptibles perquè Llach allarga les paraules Siset i estirem, però hi són.
Més desplaçaments (que reflectiré escrivint en majúscula) però ara de cançons en castellà: “I el llanto amargo de la SOledad completa”, “Si es que no encuentras la alegría aquí en la tierra busCAla hermano…” (Miguel Ríos, Himno de la alegría), “Cuando quiero decir rebelión, en nomBRE de mi generación” (Barón Rojo, Larga vida al Rock and Roll), “ROquero indomable”, “de la CAbeza a los pies” (Barón Rojo, Roquero indomable), “Porque enTRE los dedos” (Víctor Manuel, Sólo pienso en ti), “DEtrás de su manto de fría dama…” (Café Quijano, La Lola), “Una paloma blanca a los oJOS me miró” (Georgie Dann, Una paloma blanca), “Acalorado estoy, cuando tú EStás a mi lado” (Los Diablos, Acalorado), etc.
I també en anglès. A Lucifer Sam, Syd Barrett canta “Always by your side” pronunciant Always amb accent a la y grega. En el llenguatge corrent, un anglès sempre pronunciarà Always amb accent a la primera síl·laba. A Night Fever, els Bee Gees canten “Then I get night fever, night feVER”. En aquesta última paraula, l’accent de la paraula fever, que en el llenguatge corrent cau en la primera síl·laba (FE-), s’ha desplaçat a la síl·laba -VER.
A Hotel California, Don Henley pronuncia Welcome amb accent a la segona síl·laba, welCOME, però un anglòfon dirà sempre WELcome accentuada a la primera. El problema del desplaçament d’accent en aquesta frase no resulta gaire perceptible perquè welcome és una paraula composta i, en la cançó, l’accent recau sobre -come, un verb monosíl·lab que, com tots els monosíl·labs, s’accentua. Tanmateix, en el compost, wel + come, els anglòfons volen que l’accent recaigui sobre wel-. Hotel California no s’ajusta a aquest costum de la parla popular.
A The Show must go on, Freedy Mercury canta “Outside the dawn is breaking, but inside in the dark I’m aching to be free” però pronuncia “INside” amb accent a la primera síl·laba. Més tard, a la frase “Inside my heart is breaking” pronuncia “inSIde” amb accent a la segona, tal com ho fa normalment un anglès.
A The Eye in the Sky, Eric Wolfson canta “I am the eye in the sky” amb accent al verb AM però un anglès pronunciarà sempre amb accent al subjecte I.
Si esTIrem tots, ella caurà,
i molt de temps no pot durar…
De vegades, la frase d’una cançó pot donar la sensació d’haver desplaçat els accents tot i ser correcta. Durant molt de temps vaig creure que la cançó Camins dels Sopa de Cabra accentuava la paraula camins del primer vers a la primera síl·laba però quan vaig posar-me a escriure aquest article i vaig analitzar més detingudament el compàs, vaig comprovar que el desplaçament d’accents en realitat no existia. En efecte, la cançó està escrita en un compàs de 4/4 i la paraula camins no ataca el primer temps del compàs sinó el segon de manera que l’accent de la paraula (-MINS) coincideix adequadament amb l’accent semifort del tercer temps del compàs.
En altres ocasions, el desplaçament d’accents es dissimula per mitjà de l’enllaçament de dues paraules que unirem amb les vocals final i inicial corresponents. Jo podria fer per exemple que la paraula sembla, una paraula plana accentuada en la primera síl·laba (SEM-), rebés l’accent musical en la segona síl·laba (-BLA) i, posteriorment, corregir el desplaçament d’accents afegint a continuació un monosíl·lab que comenci amb vocal: “sembla un…”. A Las flores del mal, una cançó extraordinària de Barón Rojo, Carlos de Castro canta: “… el mundo cae sin remisión en un pozo infernal”. En aquesta frase, la paraula pozo, que en el llenguatge parlat es pronuncia amb accent a la primera síl·laba (PO-), rep l’accent musical a la segona síl·laba (-ZO) perquè aquesta segona síl·laba està situada en el temps semifort del compàs. Per tant, hi observem un desplaçament d’accents. Tanmateix, enllaçant la paraula pozo amb la paraula infernal, el desplaçament d’accents queda dissimulat. Però hi és.
Jo no sóc perfecte i, de ben segur, també incorreré en desajustaments d’accents en les meves pròpies cançons. No importa les precaucions que hi vulguem dedicar, sempre hi caurem perquè, tard o d’hora, la força dels accents dels compassos de la melodia desplaçarà els accents del llenguatge parlat cap a pronúncies alterades i, a més, a continuació, sota la façana de la musicalitat, ocultarà el desplaçament d’accents en qüestió.
En la meva cançó Fot-li de l’àlbum Ultramort, inicialment la lletra deia “Ens han fet creure som púrria, no valem més que els nostres diners”. Només al cap de molts mesos vaig caure en el compte que, a la paraula nostres, l’accent queia en la síl·laba -TRES. Per aquesta raó, vaig modificar la lletra portant-la a la versió final: “Ens han fet creure som púrria, no valem més que per fer diners” on, ara, l’accent cau en el monosíl·lab FER.
A la cançó La noia de la botiga de fruites, una primera versió deia “La vida sencera ha culminat, ja no cal buscar”. L’error estava en el fet que l’accent de la melodia queia en la síl·laba DA de la paraula vida. Una persona que va escoltar la meva cançó va dir que, en aquest punt, no havia entès la lletra. Aquell comentari em va estranyar però és així com vaig descobrir que els accents s’havien desplaçat i, després de molt provar, el dia 29 de setembre de 2015 vaig escriure: “Tota l’existència ha culminat, ja no cal buscar”. Aquesta solució no em convencia. El dia 16 d’octubre de 2015, i després de fer-hi mil voltes, vaig optar per: “He arribat al clímax, no cal més, ja no cal buscar”. Finalment, vaig trobar la frase que m’agradava: “He trobat la noia dels meus somnis, no cal ja buscar”.
Observeu que en aquesta última frase he escrit “no cal ja buscar”. Normalment, la gent diria “ja no cal buscar” però en aquesta disposició l’accent cauria en la conjunció NO. Jo crec que en casos així resulta més entenedor fer caure l’accent en el verb. Aquesta és la raó per la qual vaig optar per escriure la frase tal com es llegeix actualment: “no cal ja buscar” amb l’accent al verb CAL.
I com que no sóc perfecte i he escrit aquest article amb ànim educatiu i no pas destructiu, em posaré del costat de tothom. Així, he decidit mantenir conscientment un error en una de les meves lletres. A la frase “Llavors vaig veure aquella noia rere el taulell” de la cançó La noia de la botiga de fruites hi ha un desplaçament d’accents a la paraula rere, plana, que jo pronunciaré aguda en fer caure la segona síl·laba (-RE) en el temps semifort del compàs. Aquest error quedarà disfressat perquè enllaço rere amb una altra paraula començada amb vocal. Amb tota seguretat hi haurà desplaçaments d’accents en els llocs més inesperats. Assumeixo que resulta impossible detectar-los tots i que, al capdavall, no es tracta d’errors sinó d’imperfeccions, o curiositats. Imperfeccions que dificultaran la comprensió del text i que, per tant, caldria evitar.
Com deia, una de les tasques més difícils a l’hora d’escriure una cançó és la lletra.
Vilassar, 18 de febrer de 2018
Interessant!!