The_Song_of_Names

The Song of Names (2019)

The Song of Names és una pel·lícula dramàtica dirigida per François Girard l’any 2019 i basada en la novel·la homònima de Norman Lebrecht. Protagonitzada per Tim Roth i Clive Owen, el guió narra la història de dos amics d’infantesa que viuen al Londres de la Segona Guerra Mundial. Educats en una formació musical intensa, un d’ells, fill d’una família jueva de Polònia, ha estat adoptat per la família anglesa de l’altre amic. D’aquesta manera, tots dos creixen com a germans.

En acabar la guerra, i a punt d’oferir un important concert, el jove jueu polonès, un violinista amb molt de talent, de sobte desapareix. A partir d’aquí, la pel·lícula descriu els esforços de l’altre germà per trobar-lo.

Estem davant una gran pel·lícula que transmet el dolor intens provocat per la guerra en el si de la comunitat jueva i, particularment, en la persona del noi que ha estat adoptat per la família anglesa. Molt sovint, les pel·lícules amb rerefons bèl·lic ens impacten amb imatges descarnades de molta violència. Les grans heroïcitats i les grans explosions ens sotmeten a impactes emocionals potents però molts concentrats en el temps. The Song of Names ens fa recordar que la guerra provoca traumes que afecten les persones per tota la vida. El dolor viscut per la pèrdua de la gent estimada, siguin família o amics, condicionarà per sempre la persona afectada, fins al punt d’arrencar-li l’alegria de viure i convertir-la en un autòmat.

The Song of Names ens parla d’un valor destrossat per la guerra: l’amor, l’amor que professaven els dos amics entre si i l’amor que professaven tots dos per llurs famílies. Un valor que s’ha esmicolat en mil trossos sense possibilitat de reconstruir-se.

La pel·lícula ens informa també que la disposició d’un talent determinat, en aquest cas la interpretació musical, tampoc no té valor si no es desenvolupa sobre el fonament de l’amor sobre el que construïm la vida amb les altres persones.

Una història molt trista que ens informa de la gran importància de l’element essencial que dona sentit a totes les coses. I alhora de la seva fragilitat.

Vilassar, 23 de juny de 2020

crusoe_tv_series-797909469-large

Robinson Crusoe (2008)

Gràcies al temps lliure que ens ha proporcionat el confinament per causa del coronavirus, també he pogut veure una altra minisèrie, en aquest cas molt dolenta: Robinson Crusoe. De producció britànica (2008), està dirigida per Stephen Gallagher, Justin Bodle, Richard Mewis i Duane Clark, i protagonitzada per Philip Winchester i Tongayi Chirisa, i compta també amb la participació d’actors molt reconeguts com ara Sam Neill, Mía Maestro, Joss Ackland, Joaquim de Almeida o Sean Bean entre altres. Un equip d’actors molt potent.

La sèrie centra l’acció en els valors de la lleialtat, l’amor i l’amistat, que es posen a prova constantment en tots els capítols per mitjà de la irrupció de dones atractives, familiars traïdors, aborígens caníbals, militars britànics esclavistes, pirates, etc. L’humor irònic dels britànics és present en totes les escenes però tot comença a trontollar quan el director introdueix situacions crítiques de molta violència com ara l’atac d’animals terribles, o de pirates o de caníbals. En aquestes situacions salta a la vista la manca de recursos econòmics dels productors: les explosions es veuen massa falses, apareix un cocodril gegant de plàstic, les piranyes fan riure, del naufragi no hi ha cap imatge… Aquests defectes serien disculpables si les tensions entre els protagonistes i els antagonistes resultessin creïbles però les discussions i les lluites són pròpies d’un escenari teatral, i sovint semblen un exercici còmic.

M’atreviria a dir fins i tot que la sèrie està recorreguda de principi a fi per una noció infantil de la vida. Els pirates i els caníbals semblen pallassos fent un número de circ. I l’estat de naufragi a l’illa no comporta cap problema. No hi ha cap trauma ni seqüela per haver viscut en solitud durant uns anys i lluny de la seva família. Crusoe continua tan simpàtic, musculós i atractiu com el primer dia i a més supera en molt les capacitats de McGiver. Però també aquí la direcció trontolla perquè alguns invents del protagonista resulten ridículs. Veient l’espremedora múltiple de taronges, l’ascensor o la roda per travessar el barranc qualsevol diria que en comptes de ser en una illa deserta ens trobem en realitat a Port Aventura o El Corte Inglés. Donat el seu enginy tan agut, posats a inventar coses útils, per què no va fabricar una radio o una barca amb motor?

Els guions també cauen a nivells dolents. En un dels capítols, l’acció comença amb la presència d’un cocodril gegant (de fet només n’hi ha un en tota l’illa) que es menja un crani humà caigut a l’aigua. Més tard resulta que Divendres arrossega un trauma infantil perquè en una cerimònia aborigen havia de nedar en un riu infestat de cocodrils i no va tenir valor de ficar-se a l’aigua, circumstància que va provocar el rebuig públic del seu pare. Finalment, per salvar el seu amic Crusoe, que ha sortit volant per culpa d’una explosió i ha caigut en un arbre però finalment cau a l’aigua (i tot i així no té ferides), lluita amb el cocodril en qüestió matant-lo amb una forta abraçada. Les lluites de Tarzán resultaven més creïbles.
Malauradament, els guionistes fan servir sovint aquest recurs narratiu consistent en la introducció d’un element anecdòtic que més tard, casualment, serà important o decisiu en la resolució de la trama.

Aquesta versió cinematogràfica de la novel·la de Daniel Defoe (1719) està bé per passar l’estona, fer la migdiada i oblidar-la. I si he decidit perdre un temps escrivint aquest comentari ha estat només per la presència de Georgina Rylance, una actriu molt atractiva que apareix en els dos primers capítols i m’ha captivat. Potser m’estic fent gran. Com és que no ha treballat en papers més importants?

Vilassar, 12 de maig de 2020

Unorthodox

Unorthodox (2020)

Recentment he vist a la televisió una sèrie molt interessant sobre la vida d’una noia jueva que fuig de Nova York cap a Berlín: Unorthodox.

L’any passat vaig ser de vacances a la ciutat nord-americana on vaig tenir l’oportunitat de conèixer el barri jueu. Fins a aquell moment, per mi l’ortodòxia jueva no significava res en absolut més enllà de la identificació de l’aspecte extern dels seus membres. La visita a Nova York em va causar una forta impressió perquè vaig veure de prop comerços, cases, autobusos i altres elements de la vida d’aquestes persones que viuen en un ambient molt tancat. Gràcies a aquesta visita, vaig poder admetre la veracitat de la informació que Unorthodox estava facilitant. I dic tal cosa perquè sembla mentida que encara avui dia, i sobretot en una societat democràtica com la nord-americana, pugui existir una comunitat hermètica, vivint dels preceptes repressors d’una tradició antiga i sota els capricis del rabí.

La noia protagonista d’Unorthodox fuig de Nova York cap a Berlín a l’encontre de la seva mare de qui havia estat separada pel rabí per causa de la seva heterodòxia. La crueltat del rabí arriba a l’extrem de prohibir la presència de la mare en el casament de la filla.

La sèrie juga amb la simbologia dels fets històrics recents, plantejant una antítesi inversa entre el significat de Berlín, capital política del nazisme, i Nova York, capital cultural de la potència que va derrotar Alemanya a la segona Guerra Mundial. Antítesi inversa perquè, en aquesta pel·lícula, Berlín es convertirà en el lloc de l’alliberament desitjat i on es farà justícia. És allà on la protagonista es retrobarà amb la seva mare i on finalment podrà realitzar-se com a persona estudiant música, activitat prohibida a Nova York en el si de la comunitat jueva. Antítesi inversa també perquè, en aquesta pel·lícula, Nova York deixa de ser la capital cultural de la llibertat apareixent com a presó on viu l’ortodòxia jueva.

Ens trobem doncs amb una sèrie intel·ligent, valenta, emocionant, sorprenent, amb personatges intensos que arrosseguen les contradiccions i el dolor inherent a l’herència d’una tradició cultural summament repressiva. Una sèrie, doncs, del tot recomanable.

Vilassar, 11 de maig de 2020

el-75-aniversario-de-la-rendicion-de-alemania-el-fin-de-la-ii-guerra-mundial-655x368

75è aniversari de la fi de la Segona Guerra Mundial

Aquest 8 de maig es commemora el 75è aniversari de la fi de la segona Guerra Mundial a Europa gràcies a la rendició de l’exèrcit alemany davant les tropes aliades. La guerra continuaria al Pacífic fins que el Japó va rendir-se a les tropes nord-americanes i aliades el dia 2 de setembre de 1945. Mai un conflicte armat havia no provocat tantes víctimes. La Unió Soviètica i la Xina, amb diferència, van patir el nombre més elevat de morts: 20 i 13 milions de persones, respectivament.

Els països victoriosos van imposar un fort control sobre Alemanya i Japó per a assegurar el domini. En aquest article vull comentar dos aspectes que sempre m’han cridat l’atenció sobre els fets a partir de la desfeta alemanya. En primer lloc, em pregunto per què França va tenir un paper tan destacat en el control de l’Alemanya derrotada, aconseguint fer-se càrrec del govern de diferents regions: Renània-Palatinat, Baden, Württemberg-Hohenzollern, Sarre i un sector de Berlín. Aquest fet em crida l’atenció perquè França només va contribuir a la victòria aliada amb una participació molt limitada, amb efectius nacionals escassos que van necessitar la col·laboració de tropes colonials i fugits de la guerra d’Espanya. Així per exemple, les Forces Franceses de l’Interior haurien tingut al voltant de 100.000 efectius al començament de1944, 200.000 en el moment del Desembarcament , 400.000 al setembre. Al 1943, les Forces Franceses Libres comptaven amb uns 60.000 combatents. En realitat, la resistència francesa no va gaudir d’un suport superior al 2 o el 3% de la població del país, sobretot tenint present que la meitat del país havia estat fidel als nazis sota el Govern de Vichy. Aquestes xifres contrasten amb la participació d’altres països com ara Canadà, amb 1.250.000 soldats, Polònia 400.000, Grècia 350.000, Turquia 300.000, Aràbia 100.000, Noruega 85.000, etc. Canadà, malgrat el seu contingent militar tan nombrós, no va tenir cap responsabilitat en el control de l’Alemanya derrotada. I el mateix va succeir amb països com ara Holanda, Dinamarca, Grècia o Noruega, ocupades pels nazis. La raó del protagonisme francès en els fets posteriors a l’armistici no es deu tant a la contribució militar dels francesos a la victòria sinó a la insistència de De Gaulle per a assegurar-se un paper destacat en les negociacions polítiques.

El segon aspecte que em crida l’atenció en els fets posteriors a la desfeta alemanya és que els aliats permetessin la supervivència a Espanya del règim feixista de Franco, el qual no només va triomfar en la Guerra Civil espanyola gràcies a l’ajut militar de Hitler i Mussolini sinó que també va col·laborar activament al costat dels nazis en la guerra amb l’aportació d’uns 50.000 soldats integrats en l’anomenada la División Azul. Sempre se’ns ha dit que els aliats van permetre la continuïtat del règim de Franco per la seva neutralitat en el conflicte, la lluita decidida contra el comunisme i a canvi del suport logístic en la lluita contra la Unió Soviètica durant la Guerra Freda, però a mi no m’ha convençut mai aquesta explicació. De fet, Franco no va ser neutral, va participar en la guerra mundial al costat dels nazis, com a mínim per mitjà de l’aportació de la División Azul. Però, a més, Espanya, fins i tot en democràcia, va col·laborar amb el nazisme després de la Guerra Mundial acollint refugiats nazis i negant-se a extradir-los. L’argument de la lluita contra el comunisme podria tenir algun valor però a mi no em resulta convincent perquè en totes les democràcies europees de la post-guerra els partits comunistes eren legals. Tampoc no té gaire sentit l’argument del suport logístic perquè els nord-americans només tenen 5 bases militars a Espanya, i en canvi en tenen moltes més a Alemanya (179), Itàlia (58), Gran Bretanya (27), Portugal (21), Turquia (17), etc.

El comportament polític de nord-americans i britànics en els fets de la post-guerra sempre m’ha resultat incomprensible, com també em resulta del tot incoherent que en els nostres dies nord-americans i britànics hagin abandonat l’escenari europeu. La política aïllacionista de Trump i el Brexit són plantejaments irresponsables que tornen Europa a una situació semblant a la que hi havia abans de la segona Guerra Mundial. Fruit d’aquesta irresponsabilitat ja tornem a tenir la ultradreta campant en els mateixos països que havien integrat l’eix feixista durant la segona Guerra Mundial: Alemanya, Hongria, Espanya, Àustria, Itàlia. I en comptes del Japó tenim la Xina. L’única garantia que no esclati una tercera Guerra Mundial ens la donen les armes atòmiques.

En el 75è aniversari de la fi de la segona Guerra Mundial a Europa valdria la pena preguntar-se què estem celebrant en realitat.

 

Vilassar, 10 de maig de 2020.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

1585072132845

La gestió de la crisi del coronavirus

En la gestió de la crisi provocada pel coronavirus, el govern espanyol dirigit per Pedro Sánchez ha demostrat ajustar-se al comportament característic de l’estat. Deixant de banda la tradicional inutilitat dels seus gestors, veiem que, per a començar, ha fet un cop d’estat. Un altre més, i ja en són molts. No importa que la gestió de la sanitat estigués descentralitzada en mans en les comunitats autònomes. Aquest govern i les institucions polítiques que el recolzen han aprofitat l’ocasió per a carregar-se l’ordre constitucional recentralitzant la gestió de la crisi a cop de decret. El govern espanyol no tenia experiència en la gestió sanitària, sí la tenien les comunitats autònomes, però aquí no es tracta de gestionar correctament sinó de demostrar qui mana en realitat. L’ordre constitucional només és una façana per a quedar bé davant Europa i el món (recordem que la democràcia va ser imposada pels aliats després de la mort de Franco) però quan sorgeix una crisi llavors apareixen els nervis i el poder mostra la seva cara autèntica. Què pinten els militars a la sala de premsa en les diferents compareixences? Per què beneficiar a ultrança les empreses de l’Ibex?

Quan els militars i l’Ibex imposen llur criteri, llavors menteixen sobre la xifra autèntica de morts, especulen per a enriquir-se amb la compra de material sanitari, abandonen els ciutadans a la infecció lliure, obliden els avis a les llars, menyspreen treballadors, autònoms i empresaris obligant-los al confinament sense protecció econòmica.

La centralització de les competències sanitàries en un ministeri que no ha gestionat mai la sanitat converteix la crisi en un altre exemple del concepte militar de la política que a Espanya encara no ha superat el feixisme després de la mort de Franco. Si les comunitats autònomes haguessin gestionat particularment la crisi sanitària, tothom hauria entès que en realitat l’estat espanyol no és necessari, de la mateixa manera que, per exemple, tothom va veure que la policia catalana era capaç de combatre el terrorisme amb els seus propis mitjans.

Després d’aquesta experiència, però, els ciutadans veuen encara amb més claredat la necessitat de repensar aquest estat inoperant.

Inutilitat del Gobierno de España comprant mascaretes no homologades

Inutilitat del Gobierno de España arribant tard al mercat

Inutilitat del Gobierno de España comprant tests defectuosos

Frau del Gobierno de España comprant mascaretes 28 cops més cares que les normals

El Gobierno de España compra mascaretes a la Xina a través d’una empresària condemnada per estafa

El Gobierno de España utilitza la Guàrdia Civil per a identificar notícies falses que generin desafecció

Estratègia del govern espanyol de confondre la ciutadania amb informació errònia i notícies falses

Descontrol al carrer el primer dia de des-confinament per la decisió precipitada del Gobierno de España

 

Déu meu, no es pot fer pitjor.

 

Vilassar, 2 de maig de 2020

IMG_20190604_071814

Cara i creu a la Barcelona profunda

Vull explicar-vos una anècdota que vaig viure a Barcelona el mes de maig de 2019.

Els dies laborables acostumo a esmorzar al bar 365 del carrer Comtal. I de tant en tant dino al bar 52 del carrer Ausiàs Marc. En tots dos llocs t’atenen noies immigrants de països centre i sud-americans. Són molt agradables, sempre riuen i tenen un parlar molt dolç. Encara que no et coneguin, et diuen  “carinyo”, “cielo”… i paraules per l’estil. Jo al començament em sorprenia molt però, després d’un temps, ja ho trobo normal. Vaig aprendre que no pots dir “amor”, no els agrada.

Un dia del mes de maig de 2019 vaig visitar la merceria Santa Ana, al carrer de les Moles de Barcelona, perquè se m’havia fet un forat a la butxaca del pantaló. A més, intentant cosir un botó d’una jaqueta de pell, l’havia fet malbé. Pensava de portar totes dues peces de roba per demanar que me les arreglessin. Quan vaig entrar a la botiga es va fer un silenci estrany, podia sentir la respiració de les dones que em miraven. Les dues dones grans que em van atendre van començar a parlar-me amb un to antipàtic i a renyar-me, tractant-me d’inútil. Dues velles amargades que es deuen passar tot el dia criticant tothom. A més, pretenien que pagués per la reparació de la butxaca el mateix preu que m’havia costat el pantaló nou. A poc a poc, caminant marxa enrere, vaig abandonar el local.

Si mai entreu a la merceria Santa Ana, extremeu les precaucions. En qualsevol moment us poden mossegar. Sort que a l’endemà, al 365, la Yaned em va tornar a dir “carinyo”.

smile

Un acudit dolent

Quina és la primera persona del singular del present indicatiu del verb castellà ofrecer?

– Yo ofrezco

I quina és la primera persona del singular del present indicatiu del verb castellà conocer?

– Yo conozco

I quina és la primera persona del singular del present indicatiu del verb castellà obedecer?

– Yo obedezco

I quina és la primera persona del singular del present indicatiu del verb castellà crecer?

– Yo crezco

I quina és la primera persona del singular del present indicatiu del verb castellà cocer?

Ploma

Carta al Sr. Joan B. Culla a propòsit de Wikileaks

El dia 27 de desembre de 2010, l’historiador Joan B. Culla va publicar al diari ARA un escrit atacant la difusió a Wikileaks de documents secrets de la diplomàcia nord-americana. Per formular el seu rebuig, el Sr. Culla argumenta que el treball de Julian Assange no parteix d’una investigació periodística de rigor sinó que es redueix a un simple robatori de documents secrets que es publiquen sense contrast. Culla afegeix altres arguments menors com ara que els documents robats no aporten cap informació que no coneguéssim abans, i que el Sr. Assange és un redemptor, un desaprensiu, un egòlatra, un aprofitat, un semental i un antisistema de luxe (o pijo-progre).
 
Considero que l’escrit del Sr. Culla, autor a qui respecto profundament, pateix d’importants incoherències que cal posar aquí en relleu.
 
El Sr. Culla basa gran part de la seva crítica en el menyspreu del valor de la informació aportada pels documents de Wikileaks. La contradicció aquí apareix en l’esforç innecessari que el Sr. Culla està duent a terme per convèncer el lector de la manca de valor d’uns documents publicats. Si, certament, no valen res, per què preocupar-se? Per desfer la contradicció, deduïrem que el Sr. Culla no s’adreça tant a Wikileaks com a aquells que consideren que Wikileaks té valor però, fins i tot així, l’esforç del Sr. Culla demostra no pas que els documents de Wikileaks no tenen valor (com ell argumenta en referir-se explícitament a comentaris de diplomàtics i altres polítics) sinó la incomoditat que li produeix el fet mateix de la publicació. Aquest aspecte s’observa ben clarament quan Culla pregunta si també hauríem de retransmetre en directe els consells de ministres i els consells d’administració de les empreses.
 
Suposo que el Sr. Culla, i dic això en benefici del seu esperit humanístic, no deu haver visionat les gravacions en què helicòpters nord-americans assassinen a sang freda civils que caminen despistats pel carrer i d’altres que aixequen els braços en senyal de rendició. Potser el Sr. Culla ens està dient que aquests documents no tenen valor? En benefici d’un periodisme professional hem de negar valor als documents que ens mostren els assassinats comesos per les tropes nord-americanes? En un judici, el Sr. Culla declararia nul el procés contra els assassins perquè els documents són poc interessants i les proves han estat obtingudes de manera il·legal per mitjà de robatoris?
 
Si convertíssim el món en un escenari sotmès absolutament a les exigències de la legalitat, llavors tots acabaríem convertits en carn de canó, víctimes de guerres catastròfiques provocades per estats que, en el privilegi de la llei (com passa a Afganistan, Iraq, Sahara, el Càucas, el Tíbet i altres indrets), ataquen els més febles. No oblidem que, fins i tot en estats democràtics, la legalitat pateix el defecte de deslligar-se molt sovint dels valors morals més elementals perquè, en les altes instàncies de la política, entren en joc interessos partidistes que res tenen a veure amb els drets bàsics de les persones.
 
Víctima del seu esperit legalista, el Sr. Culla ja ha convertit el Sr. Assange (al marge de tot procés judicial) en un personatge detestable que “es fica al llit de qualsevol senyora de bon veure que se li posi bé”. Però… a què estem jugant? Hem d’admetre aquest argument com a vàlid per a condemnar Assange i deixar de banda un assumpte tan important com l’assassinat d’innocents per part de les tropes nord-americanes? Perquè, no ho oblidem, aquí estem jutjant això. A ningú no li interessa que el ministre d’exteriors nord-americà faci comentaris sobre un polític espanyol. El nucli del problema és un altre.
 
Que el Sr. Assange sigui més o menys simpàtic, més o menys atractiu, a qui li importa? Cenyim-nos als documents. Si són poc interessants, no en parlem. I si ho són, comentem-los.
 
La ciència de la historiografia no es basa només en documents procedents d’arxius. Molt sovint, aquests documents estan sota terra, o en la veu de persones anònimes, o en petjades imprevistes procedents de contextos alternatius.El Sr. Culla està acostumat a investigar en arxius perfectament legals, ordenats i catalogats segons criteris inofensius als que accedeix per mitjà d’una sol·licitud protocolitzada, però nosaltres aquí estem tractant el fet que el govern nord-americà, precisament, ocultava arxius que mai a la vida no faria públics perquè aquests arxius demostren que estan actuant legalment al marge de tota moralitat i cometent crims molt greus. El Sr. Culla hauria d’entendre que el respecte extrem a la legitimitat de les lleis converteix les lleis en textos immorals. Legitimitat i legalitat són coses diferents. Perquè una llei sigui legítima abans ha de respectar els valors, les virtuts.
 
Com a bon català, el Sr. Culla hauria de recordar que si Catalunya avui està sotmesa militarment als estats francès i espanyol es deu precisament a la voluntat esdevinguda llei d’uns monarques i uns generals que van decidir immoralment que les lleis catalanes no valien res. Tot just, en aquests contextos de perversió de la llei, l’alternativa de les víctimes (si volem respectar la pau) és la “transparència”, l’enunciació de la veritat dels fets: Wikileaks.
 
En la seva ideologia hiperlegalista, el Sr. Culla confon informació pública i informació privada i, a més, duu aquesta problemàtica cap a una banalització injusta. Les seves preguntes ho diuen tot: “Suprimim de la vida pública tota reserva, tota confidencialitat? Transmetem els consells de ministres en directe per tele o internet? També els consells d’administració de les empreses?”. El Sr. Culla està confonent els àmbits públic i privat. Una cosa són els consells de ministres, on es tracta informació que afecta el conjunt de la societat i que paguem tots nosaltres amb els nostres impostos, i una altra cosa són els consells d’administració de les empreses, on els responsables de negocis privats discuteixen assumptes particulars. Molt probablement, i formularé aquest comentari des del respecte més absolut cap a la seva persona, la confusió del Sr. Culla és pròpia d’algú que ha assumit com a propi el seu càrrec públic en la condició de professor en una universitat pública. En el llenguatge de l’administració, quan un funcionari guanya oposicions a un lloc de treball es diu que “pren possessió de la plaça”. Hi ha poques perversions més greus que aquesta: en una administració pública, un lloc de treball deixa de ser públic perquè ha passat a ser privatiu amb caràcter vitalici. Déu meu. Des d’aquesta perspectiva, es fa realment difícil criticar Wikileaks sense confondre els conceptes.
 
Si volguéssim ser conseqüents, hauríem de fer que, amb les molt comptades excepcions de les informacions que posessin en perill la vida i l’honor de les persones, tota la informació de l’administració pública fos pública, és a dir, publicada a temps real i accessible per Internet: la comptabilitat (factura per factura), les nòmines, els contractes, els projectes d’obres, les subvencions, les auditories, etc. La inviolabilitat de la correspondència i el secret de les telecomunicacions que cita el Sr. Culla es refereix a l’àmbit privat i provisionalment a l’àmbit públic. Quan passa un temps, els documents públics es desclassifiquen. Però algú creu realment que, sense el robatori dels documents publicats a Wikileaks, les fotografies i els vídeos de les tortures i els assassinats de les tropes nord-americanes haurien estat mai desclassificats? No, simplement, no haurien existit. Si la historiografia depengués només de documents legals (els documents que no han estat censurats pel poder) no tindríem ciència sinó, com així ha succeït durant segles abans de la democràcia, només contes d’aventures on els reis i els generals són herois divins. L’ocultació de la informació pública en el secretisme de la llei i la legitimitat de l’autoritat (sobretot en democràcia) genera immoralitat, genera els crims que, afortunadament, Wikileaks ha contribuït a desvelar.
 
El camí de l’autèntica democràcia i el respecte als drets humans, encara que aquest aspecte pugui no agradar al Sr. Culla i als governs, és la transparència: la publicació en temps real de la comptabilitat, les nòmines, els contractes, els projectes d’obres, les subvencions, les auditories, etc. Els delinqüents cometen els crims en l’anonimat, la foscor, la nit, el secret. I les administracions públiques també.
 
7 de gener de 2011
Antena-3--Hispania,-un-Curro-Jiménez-portuguès

Antena 3: Hispania, un Curro Jiménez portuguès (pero español)

El dia 25 d’octubre, Antena 3 va estrenar una nova sèrie amb el títol Hispania. La leyenda, basada en la història de Viriat. 
 
Cal reconèixer que la producció en qüestió és molt entretinguda. Està ben ambientada, els actors són molt bons (on cal destacar la participació de Lluís Homar, Roberto Enríquez, Jesús Olmedo o Ana de Armas) i la infografia llueix (o no) com en moltes superproduccions nord-americanes (sobretot en la vista del campament romà). L’escenificació de les escenes de lluita resulta mediocre en molts punts i alguns autors no arriben al nivell, però la presència d’Homar i Enríquez contribueix a tapar les deficiències.
 
L’obra reprodueix l’esquema clàssic dels bandolers on habitualment trobem un grup de 4 persones que viuen situacions d’injustícia i esdevenen herois populars en la lluita per la venjança o la restitució. És el cas de novel·les i còmics com ara D’Artagnan i els 3 Mosqueters, les Tortugues Ninja, els Quatre Fantàstics, Silverado, etc. Atès que Hispània cau en terres properes, podem trobar un antecedent molt clar en la coneguda sèrie Curro Jiménez dels anys 70 on l’assaltador de camins esdevingut heroi (Sancho Gracia) en la lluita contra els invasors francesos anava acompanyat de l’Algarrobo, l’Estudiante i el Fraile. A Hispania, en efecte, els resistents lluiten en grup de 4: Viriat, Sandro, Paulo i Darío, i reprodueixen els papers arquetípics d’un cap indiscutible, un musculós bo, un jovenet i un moralitzador.
 
Fins aquí, tot es mou dins la normalitat de les obres de ficció, però Hispania juga a alguna cosa més que aquí és important esmentar. Les intencions del treball apareixen subratllades de bon començament. El primer capítol s’obre amb aquesta al·locució d’algú que, hem d’entendre, fa el paper d’un resistent local contra l’assetjament romà:
  
“En el año 156 a.C., Roma llegó hasta nuestras tierras prometiendo la paz, pero mentían. Miles de hispanos murieron a manos del ejército romano en una masacre de la que sólo sobrevivieron algunos hombres, entre ellos Viriato, un pastor que terminaría convirtiéndose en nuestro rey. Ésta es su historia, ésta es la historia de los que luchamos a su lado, ésta es la historia de nuestro pueblo”.
 
Evidentment, aquestes paraules han de ser contextualitzades en el món de la invasió romana de la Península Ibèrica però si les pronunciéssim des del nostre present tot adreçant-nos al nostre present, també tindrien sentit. En aquest supòsit, el “nostre poble” dels “hispans” es converteix en “el poble dels espanyols”, i “el nostre rei” es converteix “el rei dels espanyols”. I aquest sens dubte és el sentit que travessa de banda a banda la sèrie d’Antena 3. En favor d’aquesta interpretació hem de considerar dues qüestions:
 
1) El poble dels hispans no va existir mai fins, en el millor dels casos, al naixement d’Espanya el 1714. Abans del romans, el que hi havia eren ibers, tartessis, celtes i bascons. Quan la sèrie d’Antena 3 posa en boca dels protagonistes l’expressió “hispans”, està incorrent en un greu anacronisme afectat d’una greu càrrega nacionalista contemporània ja que els naturals d’aquella època es referirien a si mateixos amb altres paraules, mai com a “hispans”. Pretendre que eren “hispans” significa traslladar al passat els interessos nacionalistes del present.
 
Els romans sí podien fer servir l’expressió “hispans” però mai en sentit nacional ja que “Hispània” va ser sempre un terme polític (i així cal remarcar que no hi havia “Hispània” sinó “Hispànies”:  la propera -o Citerior- i la llunyana -o Ulterior-) i geogràfic (la Península Ibèrica). Mai, en cap cas, nacional.
 
Per una altra banda, pretendre que els naturals de la regió adoptessin per a si mateixos el nom imposat pel poble conqueridor (“Hispània”) implicaria caure en l’anomenada Síndrome d’Estocolm, això és, sentir simpatia per la persona que et fa mal per por a rebre més mal. I no dubtem que els espanyols, amb els anys, patissin aquest greu transtorn psicològic al que ja ens hem referit en un altre lloc, però dubtem molt que els lusitans caiguessin en aquella afectació, sobretot si tenim present que, en la culminació de les victòries contra els romans, Viriat va ser reconegut pels mateixos romans com a dux lusitanorum
 
2) En efecte, Viriat no va ser “rei dels hispans” sinó dels lusitans. I per lusitans entenem un poble celta que vivia en el que avui és gran part de Portugal i Extremadura. Les constants referències dels protagonistes a “Hispània”, fins i tot per part dels naturals de la regió, resulten del tot fora de lloc.
 

 

D’aquesta manera, si volem concedir coherència ideològica al que Antena 3 ens està oferint, aquesta no vindrà dels anacronismes constants que podem distingir-hi sinó del fet que la cadena de televisió ens està volent adoctrinar en una forma de consciència nacionalista espanyola. Als espanyols, aquest adoctrinament els pot resultar agradable i fins i tot desitjable però als catalans que, en sentit nacional, no tenim els nostres referents en els hispans sinó en els ibers, l’adoctrinament d’Antena 3 es converteix en un exercici groller, fins i tot infantil. Ni Viriat era un heroi espanyol (perquè en tot cas seria portuguès o portuguès-espanyol i llavors no seria ni una cosa ni l’altra) ni pertanyia a cap “Hispània” sinó a Lusitània.

Cal remarcar l’interès nacionalista d’Antena 3 fins i tot per sobre d’interessos econòmics. El primer capítol va ser emès d’una sola tirada, sense interrupcions de publicitat, fet que va reportar a l’empresa importants pèrdues econòmiques. En conseqüència, hem de deduir un fort interès d’un altre tipus (nacionalista) per sobre de l’econòmic i artístic.

Per una altra banda, les incoherències històriques fent de Viriat un “hispà” entronquen amb la tradició nacionalista castellana que ja al segle XVI pregonava el concepte d’Espanya tot incorporant Portugal. Només així podem entendre que per a un espanyol avui no hi hagi problema a identificar-se amb un heroi lusità.

 
Sobre aquesta qüestió, podeu consultar els articles que hem publicat aquí anteriorment:
 
 
Si sou capaços d’abstraure-us de totes aquestes qüestions, la sèrie resulta entretinguda, especialment al costat de tota la porqueria que, en general, ens ofereix la televisió.
 
Vilassar, 28 d’octubre de 2010
 
 
 

 

Tortura_toros

Prohibició de la tortura dels toros. Canàries sí, Catalunya no

El dia 29 de juliol de 2010, i a instància d’una iniciativa popular amb 180.000 signatures, el Parlament de Catalunya va decidir per majoria prohibir les corridas de toros a Catalunya. D’aquesta forma, Catalunya seguia el camí iniciat l’any 1991 per les Illes Canàries en el mateix sentit de prohibició de la tortura dels animals.
 
En tot moment, la llei catalana, com la canària, s’ha circumscrit als arguments de defensa de la vida de l’animal i, en cap cas, s’ha fet esment de cap conflicte identitari amb els espanyols. En aquest sentit, el govern català ja havia aprovat anteriorment normes de regulació de festes populars amb presència de toros (Resolució de 12 de maig de 1989, sobre espectacles i festes tradicionals amb bous (corre-bous). (DOGC 1145, de 22.5.1989
 
Com sabem, la reacció del nacionalisme espanyol està essent molt airada en el que, consideren, és una afrenta del nacionalisme català. Fins i tot, no falten veus ridícules que afirmen que la prohibició catalana és una venjança contra els espanyols pel dictàmen del Tribunal Constitucional contra l’Estatut o fins i tot per la victòria de la selecció espanyola de futbol en el mundial de Sudàfrica.
 
Sobta moltíssim que la mobilització del nacionalisme espanyol en aquesta qüestió, amb el Partido Popular al capdavant, no es produís abans quan van ser els canaris els qui van promoure la primera llei en contra de la tortura dels animals i, en conseqüència, van prohibir les corridas. És més, l’impulsor de la prohibició en qüestió a les Canàries va ser el senyor Miguel Cabrera Pérez Camacho, membre de las Agrupaciones Independientes de Canarias (AIC) i, avui, diputat del Partido Popular. Sembla doncs que, en el si del Partido Popular, hi ha una contradicció flagrant.
 
La diferència de tracte dels nacionalistes espanyols amb canaris i catalans en el mateix tema ens empeny a buscar una raó que ho justifiqui. A manca d’altres paràmetres, aquesta raó ha de trobar-se, necessàriament, en la diferència de naturalesa entre canaris i catalans des de la perspectiva d’interpretació del nacionalisme espanyol. A ulls d’un espanyol, un canari és també un espanyol mentre un català no ho és. En conseqüència, la prohibició de la tortura dels toros per part d’un canari no s’interpreta com un atac nacional i sí, en canvi, quan la prohibició la fa un català. Aquesta diferència de criteri d’interpretació condiciona enormement la sensibilitat nacionalista espanyola que, davant l’ofensa catalana, ha de demostrar una reacció ferma per a evitar donar la impressió que cedeix davant un estranger.
 
Encara que la societat civil i els parlamentaris catalans volguessin el contrari, el tema s’ha convertit ja en una qüestió nacionalista i escapa als límits específics del tracte humà als animals. L’ambient social i polític entre catalans i espanyols està enormement enrarit per causa de la negativa del Tribunal Constitucional a reconéixer l’Estatut català i la voluntat lliure dels ciutadans de Catalunya. Aquest cas és l’enèssim capítol en la llarga llista de menyspreus que els espanyols han dedicat a Catalunya: espoli fiscal, dèficit d’inversió en infraestructures, atac contra la llengua, distorsió de la història, etc. Com sabem, Catalunya es troba sotmesa a les lleis i l’exèrcit espanyols des de 1714 quan la nova dinastia dels Borbons va desmantellar les institucions de l’estat català. Des de llavors, han canviat els règims polítics (monarquia absolutista, monarquia constitucional, república, dictadura militar) i les formes de govern corresponents però el fet de l’ocupació militar no ha canviat. L’ocupació militar persisteix i amb ella tota la simbologia que l’acompanya i que ha de demostrar al món que els espanyols (abans només castellans) són els conqueridors i els catalans són els conquerits. En aquest context d’ocupació, els catalans han de pagar més impostos que els conqueridors, s’han de beneficiar de menys infraestructures i d’infraestructures en mal estat, han d’aprendre a parlar la llengua del conqueridor, no poden tenir relacions internacionals unilaterals, han d’acceptar el discurs historiogràfic escrit pels castellans, etc.
 
En aquest context d’ocupació, a més a més, no pot donar-se mai que el conquerit humiliï el conqueridor. Fruit d’aquesta concepció, va produir-se una dura polèmica davant la possibilitat de la compra d’Endesa per part de la companyia catalana Gas Natural fins al punt que els espanyols van preferir vendre l’empresa a l’estranger (“antes alemana que catalana”). Ara, amb la prohibició de la tortura dels toros a Catalunya, succeeix el mateix. No pot ser que el conquerit català humiliï el conqueridor espanyol prohibint el que aquest últim considera una “festa nacional”. Aquest és el context profund que provoca tan gran excitació nacionalista entre els espanyols.
 
Però encara hi ha més. El poble espanyol ha convertit l’animal toro en un símbol nacional propi. Més enllà de la consideració nacional de l’espectacle de les corridas, l’animal en si mateix s’ha convertit en símbol nacional com ho és la gallina per als francesos, l’aligot per als alemanys i el lleó per als holandesos. Molts pobles del món tendeixen a identificar les pròpies virtuts en la imatge d’un animal. Els catalans abans teníem Sant Jordi matant un drac (el bé triomfant sobre el mal), però, en la persistència del sotmetiment polític en l’Espanya democràtica, avui l’hem suplantat per un burro, símbol de la ignorància i la incomprensió (i de la tenacitat, diuen alguns). Els espanyols, en aquests darrers anys de democràcia, han preferit fer servir la imatge del toro.
 
Es tracta de tot un fenomen sociològic al que ja ens hem referit abans en un article amb el títol “La síndrome espongiforme dels espanyols” i en el qual argumentàvem que els espanyols s’identifiquen amb l’animal que torturen perquè han sacrificat la pròpia condició nacional només castellana en benefici d’una condició nacional espanyola que incorpora els catalans sota la condició de vençuts i sempre maltractats. Fèiem servir l’expressió “síndrome espongiforme” per a cridar l’atenció sobre el caràcter psicopàtic de l’assumpció de la imatge del toro (o el fet del maltractament) com a símbol nacional. Però, en tot cas, resta clar que l’objecte maltractat són i han de ser els catalans. Ja no es tracta de maltractar els catalans per obtenir més vots sinó per a satisfer el propi desordre neuròtic. La dependència nacional dels espanyols respecte als catalans condiciona profundament la sensibilitat dels primers respecte a qualsevol cosa que es bellugui a Catalunya i més si, com fa al cas, té a veure amb el símbol nacional espanyol per excel·lència.
 
 
Vilassar, 30 de juliol de 2010