En articles anteriors hem examinat el fet de l’enfrontament nacional entre castellans i catalans per la imposició en les consciències d’un passat preromà que legitimés el protagonisme històric d’uns i altres en plena competència als segles XV i posteriors per la constitució d’un imperi universal. Hem examinat també com aquest enfrontament va derivar en la creació d’una mitologia basada en el personatge bíblic de Túbal, net de Noè, qui després del diluvi marxaria cap a occident i seria l’antecessor dels pobles que habiten la Península Ibèrica.
La proliferació de teories sobre el lloc d’arribada i assentament de Túbal va enrarir moltíssim l’escenari historiogràfic fins que l’historiador castellà Juan de Mariana va sentenciar que l’important no era el lloc d’establiment de Túbal sinó el fet que aquest personatge és el pare de tots els espanyols (entenent per espanyols també els portuguesos).
La degeneració del mite per interessos nacionalistes, on també intervenien bascos-navarresos i portuguesos, va portar a la substitució de Túbal per Tarsis, un altre descendent de Noè, aprofitant la semblança de la paraula Tarsis amb Tartessos i la vigència de l’antiga mitologia de l’Atlàntida. Llavors encara, malgrat la preeminència creixent dels castellans en la construcció de l’imperi universal, els historiadors d’un i altre poble, castellans i catalans, insistien a subratllar el caràcter homogeni del poble “espanyol” (entenent per espanyols també els portuguesos) i un projecte polític comú.
Després de les guerres d’independència de Portugal i Cataluya al 1640, i la posterior invasió i ocupació militars d’Aragó, Balears, Catalunya i València per part dels castellans a començaments del segle XVIII, amb la destrucció consegüent de llurs estats i la conversió d’aquests territoris en colònies castellanes, el panorama historiogràfic va experimentar una sensible alteració en la perspectiva catalana. A partir de l’ocupació militar castellana, la noció catalana d’un poble “espanyol” homogeni en tota la Península Ibèrica va començar a esvair-se per causa dels efectes perniciosos que les monarquies dels Àustries i sobretot dels Borbons estaven generant en la pròpia condició. El cop de l’ocupació militar que culminava al 1714 va obrir els ulls a una intel·lectualitat que, de forma molt lenta i cautelosa, va començar a capgirar l’imaginari nacional.
Cal advertir que al llarg de tot el segle XVIII, és a dir, en plena imposició d’un règim militar a Catalunya per part dels espanyols, la historiografia catalana tenia ben poques oportunitats per a manifestar-se. Haurem d’esperar a la invasió francesa de 1808 per tal que, en el silenci castellà imposat pels francesos, Catalunya pogués manifestar públicament la seva visió. Una visió encara infectada d’espanyolisme però, al mateix temps, capaç d’encendre la flama que conduirà pocs anys més tard a discursos nacionals reivindicatius (Bofarull, Renaixença…).
Ens estem referint a la veu de l’historiador Joan Francesc de Masdeu (Palerm, 1744- València, 1817). Especialista en història antiga i epigrafia, Masdeu és l’autor dels 20 volums de la Història crítica d’Espanya. La substitució del mot general, que caracteritzava i caracteritzarà les històries d’Espanya dels castellans fins a ben avançat el segle XIX, per la paraula crítica informa ja d’un canvi de paràmetres interpretatius que faran d’aquesta obra un referent important en l’escena historiogràfica del moment.
Per raons professionals del seu pare (tresorer general de l’exèrcit de Carles de Borbó, rei de Nàpols i Sicília pel Tractat de Viena), la família de Joan Francesc de Masdeu es va traslladar de Barcelona a Palerm, Sicília, on va néixer el nostre historiador. En tornar ben aviat a Barcelona, el jove Joan Francesc Masdeu va ingressar a l’ordre dels jesuïtes fins que el 1767 va haver d’exiliar-se a Itàlia per causa del decret d’expulsió de la Companyia de Jesús dictada pel rei Carlos III. És en aquest exili on va redactar el seu monumental treball. Escrit originalment en italià i castellà entre 1783 i 1805, revisa la història d’Espanya fins al segle XI.
La importància del treball de Masdeu, en allò que afecta al tema ibèric que aquí tractem, rau en el fet que atempta directament contra el paradigma clàssic de les historiografies catalana i castellana precedents i que Juan de Mariana havia contribuït a fixar per mitjà de la seva noció de celtíbers i d’una Espanya imperial. Contra aquesta tradició historiogràfica recent que fa el joc als castellans en ser protagonistes de la Península Ibèrica, Masdeu formula la diferenciació entre catalans i castellans atorgant avantpassats particulars a uns i altres: Tharsis ho serà dels ibers, Túbal dels celtes.
En primer lloc, contra la idea clàssica de l’arribada d’un únic personatge mitològic a les costes peninsulars, bé Túbal, bé Tarsis, Masdeu presenta l’opinió que hi van arribar tots dos alhora:
De esta suerte fácilmente se entiende como las familias de Tubal, y Tarsis fueron á poblar la España. Con repetidas marchas, y á cortas jornadas, con detenciones freqüentes, ya en un país, ya en otro, internando ya en una provincia, por ejemplo la Polonia, ya en otra de Alemania, y Francia, llegáron finalmente á vencer la aspereza de las cumbres de los Pyrinéos, de donde descubriéron un inmenso terreno desierto, que les excitó el deseo de poseerle. Los dos pueblos desamparáron aquellas escarpadas rocas, baxáron á la llanura, probablemente separados entre sí, … (Llibre 2, p. 78) (p. 110 pdf)
A continuació, estableix la distinció nacionalista que trenca el monopoli castellà d’un únic poble antecessor dels espanyols en el seu conjunt:
Conforme á mi modo de pensar, yo derivo el orígen de los Celtas de la España mas Occidental, y el de los Ibéros del residuo del país hasta los montes Pyrenéos. Este es mi systéma. Los pueblos mas antiguos de España, de quienes tenemos noticia son los Ibéros, y Celtas. Dos famílias, como dixe en la España Primitiva, pasáron á poblar todo el país, la de Tubal, y la de Tarsis, aquel nieto, y biznieto éste de Noe. De la primera desciende la nación Cética, y de la segunda la Ibéra. Los Tubalitas, ó Celtas, introduciéndose por algun paso de los Pyrenéos, penetráron hasta la otra parte de las columnas en Portugal, y se extenidéron por aquellas Costas Occidentales. (…). Los Tarsianos, ó Ibéros vencidas las cumbres de aquellas montañas, baxáron á extenderse por las orillas del Ebro, se internáron en las Castillas, y ocupáron el centro de España con todas las riberas Meridionales, y Septentrionales. Pasado algun siglo … los Celtas los arrojáron de las Costas del Norte, les usurpáron las provincias, que se encuentran desde el Cabo de Finisterre hasta los Pyrenéos, y despues succesivamente les quitáron á Aragon, y otros diferentes países hácia Mediodía (…) Sostengo que los Ibéros ocupaban la España Septentrional hasta que la invadiéron los Celtas de la Occidental. (…) Los Ibéros Tarsianos se miran domiciliados constantemente en las orillas Meridionales de España, donde estuvo la antigua Tarsis famosa en la Escritura… (Llibre 2, p. 116-118).
Subratllem que Masdeu ha trencat el paradigma imposat per Juan de Mariana d’un únic poble en el present, un únic poble en el passat. Després de l’ocupació militar castellana materialitzada el 1714, els catalans per fi han despertat per a reclamar allò que no havien fet abans: reconeixement antropològic específic. És cert que Masdeu identifica els ibers amb els habitants del sud; ho fa per a justificar la semblança morfològica de les paraules Tarsis i Tartesos; tot i així, la diferència entre tots dos pobles, ibers i celtes, esdevé fonamental en la seva obra.
Fins i tot la tesi de Juan de Mariana d’una Celtiberia equivalent a la Península Ibèrica i el conjunt dels seus habitants resta invalidada en l’obra de Masdeu, el qual es manté fidel als textos grecs que limiten Celtibèria en la confluència d’Aragó i Castella:
Los Celtas formaban un pueblo numeroso, y guerrero, mezclándose con los Ibéros del Septentrion, de costumbres semejantes á las suyas, pudiéron extenderse poco á poco por todo aquel vasto país, y de allí baxar á la Vasconia á Aragon, y entrar en la posesion del terreno, que se denominó después Celtibéria. (Llibre 2, p. 120).
La radicalitat del pensament de Masdeu pot apreciar-se igualment en el moment en què planteja la diferencia terminològica apreciable en els textos antics entre España i Ibèria, als quals concedeix versemblança. No cal dir que en plena ocupació militar dels estats aragonès, català i valencià per part dels castellans, el text de Masdeu cobra un sentit especial més enllà del simple comentari filològic:
La descendencia de los Españoles derivada de Tarsis tiene por defensor á Julio Africano, que floreció al principio del siglo tercero de la Iglesia, de cuya obra nos ha conservado algunos fragmentos Eusebio en su Cronicon. Del mismo parecer han sido el Autor Anónimo de La división de las Gentes, que escribía en el mismo tiempo, Eusebio de Cesarea á principio del siglo quarto, el Crónicon llamado Bárbaro á fines del siglo sexto, el Crónicon Alexandrino, que acaba el año treinta y uno del siglo septimo, y Jorge Sincélo en los años ultimos del mismo siglo. Autores todos ellos citados en el Aparato á ala antigua Monarchía Espanyola de Don Joseph de Pellicer. Uno de estos Escritores hace distincion entre Espanyoles é Ibéros, á los quales atribuye un mismo orígen con los Tirrenos, derivándolos á todos de Tarsis, y de esta generacion comun forman tres provincias, la España-magna, Ibéria, é Hispano-Galicia. Asi se halla en el Cronicon Alexandrino. (Llibre 2, p. 69)
D’acord amb els textos antics, Masdeu ens informa que España i Ibèria són en realitat coses diferents, i que, a més a més, Ibèria correspon als catalans:
… en la antigüedad se dividió también en muchos países, siendo una de estas reparticiones de provincias, la que corresponde á los dos nombres dichos [España i Iberia], entendiéndose propriamente por Ibéria todo el espacio de tierra, que baña el rio Ibéro vulgarmente Ebro, comprehendido despues por los Romanos baxo el nombre de España Tarraconense; y por España las provincias mas Occidentales, que posteriormente hicieron la división de la Bética, y Lusitánia. (Llibre 2, p. 69)
Vet aquí doncs que per primer cop un historiador català estableix un vincle molt clar entre catalans i ibers, vincle aquest que al mateix temps significa una diferència substancial amb el vincle que pugui lligar castellans i celtes. La historiografia catalana anterior a Masdeu (Beuter, Tomic, Viladamor, Calça…) cridava en favor del protagonisme català fent que Túbal s’instal·lés primigèniament a Catalunya (l’Ebre, Amposta, Tortosa, els Pirineus…), però hem hagut d’esperar a la invasió castellana de 1714 per tal que els catalans reaccionessin i proposessin una interpretació històrica alternativa. Després de 1714, aquell projecte d’una Espanya compartida amb els castellans ja s’ha començat a trencar. A partir de Masdeu, la historiografia catalana començarà a reclamar una identitat pròpia. El camí que condueix a Bosch i Gimpera hi resta clarament il·luminat.
Enllaç al Llibre Segon de la Historia Crítica de España de Masdeu
Vilassar, 16 de juny de 2009
