Els manuals d’història expliquen de forma generalitzada que a partir del segle XIX Europa va viure un procés de descolonització dels seus territoris americans, africans i asiàtics: les antigues colònies van esdevenir nous estats independents. Els Estats Units d’Amèrica van declarar la independència l’any 1776, Haití el 1804, Brasil el 1808, Gran Colòmbia i Mèxic el 1810, Paraguai el 1811, Argentina el 1816, Xile el 1818, Bolívia el 1824, Uruguai el 1828, etc.
El procés va continuar amb la independència de les colònies asiàtiques i africanes al llarg de tot el segle XX. La major part dels estats africans i asiàtics que coneixem actualment van viure sota la influència dels estats europeus. Paral·lelament a aquests esdeveniments, el continent europeu també va conèixer la independència d’estats com ara Irlanda (1916) i de diferents estats sorgits de la desintegració de l’imperi austre-hongarès a partir de 1918 (Àustria, Txèquia, Eslovàquia, Hongria…). La fi de la guerra freda com a conseqüència del col·lapse de la Unió Soviètica va afegir un nou capítol en el procés de descolonització occidental permetent la independència d’estats actuals lliures del domini rus i serbi: Estònia, Letònia, Lituània, Ucraïna, Bielorússia, Croàcia, Eslovènia, etc.
No tots els autors expliquen el procés de descomposició de la URSS i de Iugoslàvia com a part del mateix procés de descolonització occidental iniciat a finals del segle XVIII, ja que la independència de les noves repúbliques europees a finals del segle XX ha tingut lloc en territori europeu. La concepció colonialista europea que enuncia la descolonització del món comporta implícitament la noció que els europeus no es poden colonitzar a si mateixos, i així els capítols recents de la URSS i Iugoslàvia s’expliquen més aviat en relació a la fi de la guerra freda i del comunisme.
Aquesta explicació gaudeix de credibilitat perquè, com diem, el col·lapse de la URSS i Iugoslàvia es pot explicar, efectivament, com a conseqüència de la derrota soviètica en la guerra freda. Tanmateix, és una explicació interessada perquè els estats europeus occidentals (Gran Bretanya, França, Itàlia, Espanya…) no volen que el procés de descolonització els arribi a les pròpies portes, cosa que, ara, començaments del segle XXI, està succeint.
Si els catalans, els bascos, els escocesos, els flamencs, els bretons, els sicilians, els occitans… volem ser reconeguts com a nacions i que aquesta condició es reflecteixi internacionalment en forma d’estats, no podem limitar-nos als arguments coneguts com ara el maltractament fiscal o la possessió d’una llengua i una cultura específiques. L’argumentari independentista s’hauria d’enriquir assenyalant la vigència del procés descolonitzador que occident va començar a viure a finals del segle XVIII i que ara culmina en la interioritat de les fronteres dels estats colonialistes (França, Espanya, Gran Bretanya, Itàlia…).
El concepte “descolonització” és occidental i genera un problema d’interpretació en el cas d’aquelles colònies on la població invasora va esdevenir majoritària en relació a la població aborigen: Estats Units d’Amèrica, Argentina, Brasil, Austràlia, etc. En aquests casos en què la independència ha significat el domini de la població europea instal·lada en els nous territoris no parlem tant de “descolonització” com de, simplement, “independència de colònies” però la qüestió antropològica no canvia el fet que la dominació estrangera, s’entén la de la metròpoli, ha arribat a la seva fi. Si la independència dels Estats Units d’Amèrica esdevinguda el 1776 ho va ser de “colònies europees” i no pas de població índia aborígen, hauríem d’aplicar el mateix criteri en el cas de les “colònies europees” que França, Espanya, Itàlia, Gran Bretanya i altres estats mantenen dins dels propis límits europeus. Així, hauríem d’informar tothom que Catalunya i altres països assoliran aviat la independència perquè el procés de descolonització occidental encara no havia conclòs. La diferència és que el procés en qüestió ha arribat a l’interior dels límits territorials dels estats de les potències colonitzadores.
2 de novembre de 2012