El creixement del pensament independentista que estem vivint a Catalunya durant els últims mesos està portant a la taula la discussió sobre l’oportunitat i la necessitat de l’existència d’un exèrcit català. L’article 20 del projecte de Constitució catalana que Joan Carretero portarà al Parlament per a la seva aprovació en cas d’obtenir representació estableix que “els catalans tenen el deure i el dret de defensar Catalunya”, manament que no pot ser operatiu més que en el si d’un exèrcit català.

Aquesta circumstància atempta directament contra les consciències pacifistes d’aquells que relacionen la realitat d’un exèrcit amb el fet de la violència i, aleshores, aposten per un Estat català sense forces armades. Aquest és el cas del Sr. Jordi Armadans que el dia 22 de maig de 2010 va publicar un article a l’AVUI amb el títol “La mili, ni catalana ni espanyola” i en el qual enuncia que, en el cas d’esdevenir Estat, “és millor apostar pel Catalunya per la pau que no pas per l’exèrcit català”.

A propòsit d’aquest article, he cregut interessant plantejar unes reflexions que justifiquin la necessitat d’un exèrcit en tot Estat però, al mateix temps, el desenvolupament d’una ferma consciència humanística i d’una política d’integració dels diferents Estats que progressi en la línia de creació d’estructures organitzatives complexes per a evitar que els Estats utilitzin l’exèrcit en contra dels altres.

En primer lloc, crec que cal atendre als múltiples i inacabables exemples que podem trobar a la història d’atacs militars contra pobles i tot tipus de comunitats, tinguessin o no en tinguessin exèrcit. No caldrà que en citem ni un de sol perquè les evidències ens diuen que, llevat de casos de protecció natural molt eficient (Islàndia) o condicions polítiques especials (Andorra, San Marino, etc.), la major part dels pobles del món han sofert atacs procedents d’exèrcits foranis. El sentit comú ens adverteix que, ja només a partir d’aquesta evidència, resulta poc recomanable no tenir un sistema de defensa. A més, considero especialment ingenu parlar d’una Catalunya sense exèrcit per a així defensar la pau universal, quan, a nivell particular, tots tanquem amb clau les portes de casa i del cotxe, tots sabem el telèfon de la policia, tots guardem els diners al banc.

En segon lloc, la història ens demostra que els esclats de violència entre pobles se succeeixen habitualment per l’existència d’amenaces greus en contra dels elements cohesionadors d’un dels grups (com puguin ser les formes de relació de producció, o els senyals religiosos d’dentitat, o un polític rellevant, etc.) i no pas perquè els pobles tinguessin o no tinguessin exèrcit. De fet, comunitats no armades, com per exemple veïns d’un barri o seguidors d’un equip de futbol o un col·lectiu de treballadors es llencen a la violència desaforada quan interpreten que les condicions de supervivència del grup estan en perill. I en aquests casos no importa que hi hagi o no exèrcit, la violència esclata igualment.

En tercer lloc, considero que resulta un greu error definir el pacifisme en termes de crítica contra l’existència de forces armades. Tot just, el raonament hauria de ser el contrari. La concepció pacifista només pot demostrar-se en aquelles societats on hi ha risc de violència. No té sentit dir-se pacifista en l’interior d’un convent de monges o en un hospital o en una granja de koales, com tampoc no en té dir-se vegetarià si ets un herbívor. L’autèntic ideari pacifista no hauria de consistir a lluitar per l’extinció dels exèrcits sinó a lluitar per la integració política dels Estats per a així evitar les causes que condueixen a la violència.

I en aquest sentit, la principal de les causes que generen violència entre Estats és l’existència dels mateixos Estats quan aquests gaudeixen d’independència, entenent per independència el fet que un poder executiu té capacitat decisòria última sobre les accions d’un exèrcit. Dit d’una altra manera: hi ha Estats independents (Espanya, Itàlia) i d’altres que no ho són (com succeeix amb cadascun dels Estats que integren els Estats Units d’Amèrica, els Estats Units de l’Índia, els Estats Units de Mèxic, els Estats Units de Brasil, etc.). Tots els Estats del món, excepte casos comptats molt especials als que ja ens hem referit, mantenen una organització específica destinada a garantir la seguretat, l’ordre i el respecte a les lleis entre els ciutadans, i en això els Estats no es diferencien d’aquelles altres organitzacions polítiques d’abast territorial menor (ciutats, regions, etc.) quan també dicten lleis i estableixen drets i obligacions entre els administrats. Sense aquestes organitzacions de garantia de la seguretat (policia, exèrcit), les lleis no es respectarien i la convivència degeneraria en el caos. La diferència entre policia i exèrcit està en el fet que la primera obeeix a un sistema polític no independent (un municipi, un govern regional, un Estat en una federació, etc.), mentre que l’exèrcit obeeix a un sistema polític independent.

Tots estarem d’acord en què les forces armades dels diferents municipis (és a dir, les policies locals) difícilment protagonitzaran episodis de violència mútua, i si no ho fan no és perquè no puguin fer-ho (de fet, estan organitzats militarment i tenen armes). No ho fan simplement perquè obeeixen a administracions públiques no independents. I això és així fins i tot en casos en què dos municipis veïns puguin tenir disputes molt greus (com ara problemes amb la ciutadania provocats per desigualtats fiscals o de prestació de serveis molt accentuades, etc.).

Feta aquesta distinció bàsica, em sembla oportú definir la futura i tant de bo propera República de Catalunya en termes d’un Estat no independent. Aquesta opció tindria doble raó de ser si atenem al fet que Catalunya no ha estat independent mai en cap moment de la història. No ho va ser quan el comte Borrell II va declarar la independència dels carolingis (i llavors no va ser el cas perquè Borrell no governava tot Catalunya sinó només una part), i no ho va ser posteriorment perquè Catalunya va federar-se amb l’Estat d’Aragó i més tard amb l’Estat de València. Gràcies al fet federal de l’Estat català al llarg de la història fins al moment de les invasions francesa i espanyola, Catalunya va poder subsistir en la seva integritat com a poble. Només va perdre la condició d’Estat quan, precisament, no va poder integrar-se en una federació més gran amb aquells altres Estats independents que finalment la van atacar (Castella i França).

Des de la meva modèstia, voldria recomanar al Sr. Armadans l’assumpció d’aquestes distincions polítiques bàsiques per a evitar fer propostes pacifistes de caire ingenu.

I ara, atès que la realitat sempre és més complexa del que desitjaríem, traïré el meu ideari federalista tot proclamant-me independentista. I ho faig perquè la federació entre pobles només pot dur-se a terme en condicions mínimes d’igualtat. Avui no té sentit plantejar un Estat espanyol o un Estat francès federals perquè els espanyols i els francesos extorsionen els catalans i els catalans són extorsionats per aquells. Només a partir del fet de la independència d’un Estat català tindria sentit explorar les possibilitats d’associació amb altres Estats. El millor que podem fer avui és marxar d’Espanya i França, de la mateixa manera que, en una escala on es produeixen robatoris i amenaces entre veïns, el millor és tancar la porta.

Joan Cavaller

Vilassar de Dalt, 28 de maig de 2010

Jordi Armadans.

La mili, ni catalana ni espanyola

Diumenge 25 d’abril de 2010 es va celebrar la tercera onada de consultes sobiranistes en diferents municipis de Catalunya. En aquesta tercera convocatòria, han entrat en joc ciutats grans com ara Lleida, Reus, Girona, Manresa, Figueres, Igualada, etc. Per aquesta raó, i a manca de difusió per part de les administracions públiques, l’índex de participació s’ha ressentit tot passant del 27,46% de la primera consulta al 17,46% de la present.

Com en les anteriors convocatòries, els ciutadans que han votat s’han inclinat majoritàriament per la independència del país i, així, després de les tres consultes, els resultats informen que 454.083 persones (93,4%), de les 486.282 (entre el 21 i el 23,6% del cens, segons l’edat) que han votat, ho han fet a favor. (Font: Coordinadora Nacional per la consulta sobre la Independència).

La manca d’incidents en el desenvolupament del procés constitueix una altra bona notícia. I no ho és tant l’abstenció de la major part de les institucions públiques, tant catalanes com espanyoles. Les primeres guarden silenci davant la divisió de concepcions nacionals i polítiques en el si del govern, el parlament, els ajuntaments, etc. Les segones resten valor a les consultes per llur manca de condició oficial i les menystenen en considerar-les una pèrdua de temps.

El silenci de les institucions públiques, catalanes i espanyoles, davant la participació popular en una consulta de tan gran transcendència per a les aspiracions sobiranistes dels catalans, significa un evident menyspreu contra la voluntat del poble i resulta especialment greu en un organització com l’Estat espanyol que es defineix democràtic. Aquest silenci tradueix un problema de fons ja conegut com ara l’enfrontament entre dues nacions, l’espanyola (castellana) i la catalana, que no encerten a trobar una forma d’organització política que satisfaci totes dues. I certament, resulta impossible acontentar uns i altres en una situació com l’actual que, malgrat dir-se democràtica, perpetua el desequilibri dels privilegis derivats de l’ocupació militar de 1714 en què la monarquia dels Borbons va atorgar a l’Estat de Castella un dret de conquesta sobre els Estats conquerits d’Aragó, Catalunya i València.

Aquest és el gran problema de fons que molt pocs volen esmentar obertament en el si d’unes institucions públiques que viuen feliçment de la renda del sistema fiscal imposat i que ja dura 300 anys. Fruit de la inadequació del sistema polític de la democràcia de les autonomies a la realitat nacional d’un poble ocupat, hem arribat finalment a l’esgotament del sistema polític en qüestió com ho demostren diferents capítols de la història recent: publicació d’unes balances fiscals que evidencien extorsió fiscal, atac sistemàtic contra la llengua catalana, papers de Salamanca, desinversió en infraestructures, revisió de l’Estatut d’Autonomia, paràlisi del Tribunal Constitucional en el menyspreu descarat contra la voluntat dels parlaments i del poble que van refrendar l’Estatut revisat, etc., etc., i, finalment, l’esclat civil en forma de consultes sobiranistes. La integració europea impedeix avui la solució repressiva característica d’èpoques anteriors, de manera que la corda de la convivència que lliga totes dues nacions continuarà tensant-se en la ficció que 1714 no va existir i que convivim harmònicament.

Mentre l’horitzó de la restitució dels Estats d’Aragó, Catalunya i València es continuï divisant llunyà, aquí nosaltres hem de subratllar l’objectivitat dels resultats de les consultes sobiranistes, les quals informen que un de cada quatre ciutadans que tenien dret a votar és partidari de la recuperació de la condició d’Estat per a Catalunya. No sabem què en pensen els altres ciutadans que no s’han manifestat, però les diferents enquestes que s’han publicat al llarg d’aquests mesos ens permeten afirmar que el tant per cent del sobiranisme sobrepassa en realitat el 50%.

Fent un breu estudi sobre els percentatges de votants en processos independentistes d’altres països arribem a la conclusió que la mitjana de la població que vota en referèndums per la independència se situa entre el 85 i el 90%. La xifra de partidaris de la independència és la mateixa.

En conseqüència, podem afirmar que els resultats de les consultes celebrades darrerament per la independència, on el 93,4% dels ciutadans es manifesten favorables a la recuperació de la condició d’Estat de Catalunya, encaixen perfectament amb els estàndards d’altres països. No succeeix així, evidentment, amb el nivell de participació que a Catalunya ara mateix se situa entre el 21 i el 23,6% en funció de les edats de participació, i que està molt lluny del 85-90% d’altres països. Tanmateix, cal insistir en què aquests resultats s’han obtingut al marge de tota implicació del govern i institucions públiques de Catalunya i, a més, amb el menyspreu del govern i les institucions de l’Estat espanyol.

En tot cas, aquestes xifres s’obtenen en el marc d’una situació social i política marcada per la relativa estabilitat de les institucions de l’Estat espanyol. Aquest fet transmet als ciutadans la idea que els problemes d’extorsió nacional sobre els ciutadans s’han de poder resoldre per via democràtica a través del funcionament d’aquestes mateixes institucions, la qual cosa comporta que el sobiranisme avui a Catalunya no es dispari més enllà del pressuposat 50% que informen les enquestes. Tot i així, el creixement de l’independentisme en els darrers anys ha obeït, precisament, a l’evidència del comportament extorsionador de l’Estat en contra dels ciutadans catalans. Atès que aquest comportament extorsionador continuarà manifestant-se en el futur (cal tornar a insistir en la persistència del desequilibri fiscal entre regions, la desinversió en infraestructures a Catalunya, la vergonya del Tribunal Constitucional, etc.), podem estar segurs que, en el si d’aquella estabilitat de les institucions espanyoles, l’independentisme continuarà creixent. I així arribarem a un dia, sens dubte proper, en què el clam popular haurà arribat efectivament al nivell d’altres països. L’afer del Tribunal Constitucional sobre la constitucionalitat de l’Estatut s’èstà convertint en l’element culminant del conjunt de tots els problemes que ha viscut el nostre país en la història recent i, sigui quina sigui la seva decisió, la resolució que en resulti contribuïrà a refermar el creixement imparable de l’independentisme entre la consciència dels ciutadans.

En la radicalitat de la situació social i política a què ens arrossega el nacionalisme espanyol, els ciutadans catalans haurem de posicionar-nos de forma clara i oberta respecte a l’opció independentista. I llavors sí, una consulta sobiranista comptarà amb una participació comparable a la dels processos sobiranistes d’altres països.

En el fons de tot aquest assumpte, però, qui escriu aquestes paraules creu que els catalans hem de despertar també al fet històric de la inconstitucionalitat de l’ocupació militar de 1714 i de la imposició consegüent de les lleis castellanes. No n’hi ha prou a proclamar la injustícia de l’extorsió fiscal, de la desinversió en infraestructures, dels atacs contra la llengua, etc. En el supòsit que aquests problemes arribessin mai a solucionar-se, continuaríem encara immersos en la situació injusta de l’ocupació de 1714. Mentre els catalans hem estat la regió més rica d’Espanya, hem ignorat aquest fet (en una barreja d’ingenuïtat i cinisme), però avui, que la democràcia ens està empobrint d’acord a un programa preconcebut, ja no n’hi ha prou a reclamar un tracte fiscal equitatiu o més inversió en infraestructures. Avui, el problema ja és un altre i cal obrir-hi els ulls. Atès que nosaltres teníem les nostres pròpies constitucions, els catalans hem de declarar la inconstitucionalitat de l’ocupació militar de 1714 i de la imposició consegüent de les lleis castellanes per a, tot seguit, anunciar la reinstauració del nostre Estat. No hem de demanar res que no fos nostre, però ho hem de demanar. No volem l’Estat català perquè ens maltractin sinó, simplement, perquè nosaltres abans de 1714 erem Estat i els espanyols ens van envair. Els espanyols avui ens ocupen. Aquest hauria de ser el llenguatge que els nostres ciutadans i els nostres polítics haurien de proclamar als quatre vents. En qualsevol racó, en qualsevol conversa de cafè. Sense vergonya, sense por. Amb serietat, dignitat, convenciment, orgull. Avui que l’Estat de les Autonomies s’està demostrant impracticable, la realitat de la història surt a la llum. I cal que nosaltres modifiquem el llenguatge per a adequar-lo a la realitat dels fets històrics. Si no ho fem, els espanyols reaccionaran tractant-nos talment han fet sempre, com una colònia més, al costat de valencians, canaris, aragonesos, murcians, bascos, navarresos i gallecs. Si no ho fem, l’única cosa que aconseguirem en el millor dels casos serà una mica més d’infraestructures (que després ens treuran per un altre lloc), una mica més de cessió d’impostos (que després ens treuran per un altre lloc), una mica més de llengua (que després ens treuran per un altre lloc), tan sols una mica més de vida, tan sols una mica més de dignitat, tan sols una mica més d’aire en un ambient putrefacte ple de vergonya i humiliació.

29 d’abril de 2010

“Si volem una Catalunya lliure el que ens cal és una Constitució”

Com va sorgir la idea?
Un bon dia Joan Carretero va agafar un grup de persones, mentre parlàvem del tema sobre l’Estatut i el Tribunal Constitucional, i va dir: “Aquest país el que necessita és una Constitució, com totes les grans nacions del món”.

Quan va començar?
Fa uns dos anys d’aquella conversa. Abans no ens havíem plantejat mai, ni sabíem de ningú, que volgués fer la nostra constitució. I va ser quan, discretament, un grup de juristes ens hi vam posar.

En català i anglès.
En català, perquè és l’idioma en què ha d’estar redactada, i en anglès, per fer-ne una difusió a nivell internacional.

De què ens serveix una Constitució si no tenim un Estat propi?
És que la Constitució és l’instrument jurídic i polític a partir del qual constitueixes l’Estat. Ara hem de posar punt i final al període estatutari que els partits polítics, fins ara, han seguit en aquest país. I el que s’ha de fer és construir l’element bàsic a partir del qual configuraràs la Catalunya del futur.

Amb un objectiu clar: la independència.
Sí. Nosaltres volem un Estat lliure i independent per al futur de Catalunya. I el primer que ens cal és una Constitució.

I el nou Estatut?
Un estatut és el que té una comunitat de propietaris o una societat mercantil. Les grans nacions d’aquest món el que tenen són Constitucions.

Per què han pres de model de referència el text constitucional dels Estats Units?
Al principi, quan es va analitzar, es va produir la discussió de si s’havia de seguir un model més nord-americà o austríac, que seria el sistema constitucional espanyol. Quina és la gran diferència? Doncs hem fet una Constitució amb la premissa que la gent la pugui entendre.

Així, és l’antítesi de la Constitució espanyola?
És que si la llegeixes, la meitat de les coses no les entens. Llavors, has de tenir uns senyors, que es diuen Tribunal Constitucional, perquè diguin el que diu la Constitució. I, en canvi, si llegeixes la Constitució de Catalunya o dels Estats Units, queda molt clar el que diu. No hi ha dubtes sobre els continguts.

Clar i català.
És que volíem defugir l’ambigüitat, que ha donat molts mals resultats històricament i, sobretot, quan es redacten normes fonamentals a partir de les quals es creen els països. I l’exemple és el que li ha passat a l’Estatut.

Com han de ser les normes polítiques?
Ben clares i contundents.

Com han estat les reaccions?
Molt positives. Hem quedat sorpresos. El mateix que passa amb aquest gran moviment social, espontani, amateur i gratuït que són les consultes populars. Ningú s’havia plantejat mai que es poguessin fer. Haver-les fet invalida moltes creences i deixa en evidència molts immobilismes.

I qui l’ha d’aprovar perquè tingui vigència?
Els diputats del Parlament de Catalunya.

Preveuen les forces armades? I la figura d’un cap d’Estat?
Això no hi queda regulat. Quedaria en mans del consens polític de la Catalunya independent.

El text deroga en territori català la Constitució del regne d’Espanya. Un gran conflicte?
El gran tema que hi ha a la base de la independència és el concepte de sobirania. Per als espanyols, la sobirania nacional catalana resideix en el poble espanyol, mentre que, per a nosaltres, la sobirania nacional catalana resideix en el poble de Catalunya.

Com defineix aquest escenari de futur?
Com un compromís valent, honest i que no té marxa enrere.

La Constitució de Catalunya, primera llei que Reagrupament portarà al Parlament

Emma Ansola

El Punt, 21.03.2010

Reagrupament presenta avui als militants el text en què es basarà el seu programa electoral i la raó de ser del partit amb vista a les eleccions de la tardor. La Constitució de Catalunya és un document que la direcció del partit es compromet a portar a aprovació al Parlament, si la formació obté representació en la pròxima legislatura. El text, basat en el model anglosaxó, consta de 26 articles i quatre disposicions derogatòries, i s’inspira en els principis de la Declaració dels Drets de l’Home (1789), la Declaració Universal de les Nacions Unides (1948) i la Convenció Europea dels Drets Humans (1950). Segons els juristes que han intervingut en la redacció del text, ha de ser concebut com a punt de partida i element normalitzador de la discussió política.

El gener del 2008 es va presentar una iniciativa legislativa popular, que va ser rebutjada per la mesa del Parlament, en què es portava a aprovació un text molt semblant al que avui presenta Reagrupament. La importància ara radica en el fet que sigui una formació política la que vulgui introduir aquest text jurídic en el debat polític.

La Constitució de Catalunya, a la qual ha tingut accés El Punt, és la base del programa electoral amb què el partit es presentarà a les eleccions de la tardor, amb l’objectiu final que si obté diputats a la cambra el text sigui la primera norma que es porti a aprovació, com a pas previ cap a la independència de Catalunya. Els juristes que han intervingut en la redacció del projecte assenyalen que no és un text definitiu, ja que la redacció final hauria de ser discutida per la resta de formacions polítiques. Amb tot, consideren que el repte d’aquesta proposta és introduir un element nou en el discurs polític i que el seu debat sigui un element normalitzador en el si del Parlament, ja que la cambra ha votat a favor del dret d’autodeterminació del poble català en diverses ocasions. En la redacció d’aquesta Constitució de Catalunya, els juristes que hi han intervingut s’han basat en el model anglosaxó, en contraposició al model europeu, que regula i legisla més el text constitucional i en el qual es basa la Constitució espanyola. «El model americà s’adapta més a la realitat», explica Antoni Abad, un dels juristes que han participat en la redacció de la Constitució de Catalunya.

El text es divideix en un preàmbul, cinc títols, vint-i-sis articles i quatre disposicions transitòries. Amb el mateix estil que la Constitució dels Estats Units, el text que presenta Reagrupament s’encapçala amb les paraules «Nosaltres, el poble de Catalunya», i continua: «volent restablir els nostres drets sobirans, conscients de la nostra responsabilitat envers les generacions futures i volent bastir una comunitat unida, pròspera, solidària, oberta i respectuosa amb la dignitat humana i els drets fonamentals, ens donem la present Constitució».

Després del preàmbul, en què es recorden els textos que han inspirat la redacció de la Constitució de Catalunya, segueixen els cinc capítols, el primer dels quals se centra en els principis generals. Pel que fa a l’estat, es diu que Catalunya és un estat de dret, independent, democràtic i social; la sobirania pertany al poble de Catalunya, que l’exerceix directament o mitjançant els seus representants; el territori es correspon amb els límits geogràfics de Catalunya i la capital és Barcelona, i el català és la llengua pròpia, nacional i oficial del país, amb l’occità o aranès també llengua oficial a la Val d’Aran. Els drets fonamentals, els deures dels ciutadans, l’organització de l’estat i la modificació de la Constitució encapçalen la resta de capítols.

Quant a les disposicions transitòries, totes quatre estan encaminades a derogar la Constitució espanyola del 1978, atorguen al Parlament les atribucions dels poders judicial, legislatiu i executiu fins al dictat de noves lleis, i assenyalen que la Constitució ha de ser ratificada en referèndum després de l’aprovació en el ple.

Una nova constitució catalana. Acte reivindicatiu el dia 6 de desembre de 2008

Jordi Surinyach

05.12.2008

Com a resposta a l’evident esgotament de la via estatutària i autonomista i com a part necessària per la creació d’un Estat propi, diverses entitats del país han organitzat avui,  vigilia de l’aniversari de la Constitució espanyola, a les set de la tarda a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona, un acte per reivindicar UNA NOVA CONSTITUCIÓ CATALANA. Les entitats convocants són: Sobirania i progrés, Catalonia Acord, Catalunya Acció, CIEMEN, Club FNEC, Comissió de la Dignitat, FOCDA (Fòrum català per l’autodeterminació), Fed. Nacional d’Estudiants de Catalunya, Fundació Manuel de Pedrolo, Fundació Randa i Germanies, La Xarxa d’entitats, Sobirania i República, Som 10 Milions, Xarxa de blocs Sobiranistes-Bloc Gran del Sobiranisme, 3r. Congrés Catalanista, entre d’altres.

DECLARACIÓ PER UNA NOVA CONSTITUCIÓ CATALANA

El 6 de desembre del 2008 és festa a l’Estat Espanyol. Celebren com cada any l’aprovació de la seva Constitució, una Constitució que nega l’existència de la nació catalana, nega els nostres drets històrics, legalitza l’espoliació econòmica que patim i consagra la divisió del nostre territori. Davant d’aquest esdeveniment assimilador, que ens hauria de recordar el règim colonial a què som sotmesos, no podem oblidar la tradició constitucional que ens caracteritza als catalans enaquesta matèria. Vam ser pioners a Europa i al món en establir un contracte entre el rei i el poble que va definir als catalans durant molt de temps com un poble gelós de les seves llibertats i reconegut arreu per la seva moderna estructura constitucional. Vàrem ser els primers d’Europa a organitzar la Pau i Treva per a mantenir la seguretat; els primers europeus a tenir Parlament(abans que el de Westminster). Els catalans, segons tots els autors, som els primers a aportar la llibertat a la civilització europea; som els primers d’Europa a organitzar un sindicat de pagesos; els catalans mai no vàrem tenir un rei absolut, era un príncep paccionat. Tots aquests principis s’incorporaren a les Constitucions de Catalunya que Castella abolí mitjançant el dret de conquesta després de la derrota militar del 1714. Enguany, els catalans sí que hem de recordar una Constitució. Celebrem el 80è aniversari de la Constitució Catalana de l’Havana, inspirada i redactada pels anomenats separatistes catalans de Cuba. Avui i aquí, esperonem tots els catalans a fer seva la mateixa moral de victòria i gran visió política que van demostrar. Perquè ningú pot negar que una gent que volia donar carta de naturalesa a la futura independència a través de la redacció d’aquella Constitució havien de se runs homes amb una fe insubornable en les possibilitats de Catalunya, i a més van demostrar un gran sentit polític de cara a la comunitat internacional al tenir a punt les grans línies legislatives que havien de regir el futur Estat Cátala .Els que avui som aquí no podem defugir el nostre compromís amb la nostra història i amb la nostra pàtria i hem d’esdevenir els artífexs d’un procés que molts s’entesten en amagar i obstaculitzar, però que avança decididament cap a la nostra independència. Ara tenim les màximes possibilitats d’assolir l’èxit, i hem d’estar preparats davant els futurs esdeveniments que de ben segur s’acceleraran en el panorama polític català, i de quina millor manera, que renovan tl’esperit, la visió i la moral de victòria d’aquells separatistes catalans de l’Havana, tot començant a redactar la nostra pròpia Constitució d’acord amb els nostres valors, principis i interessos. Prou constitucions espanyoles que lliguen i esborren la nació catalana! Ara més que mai, exigim una nova Constitució Catalana!

Catalunya, 5 de desembre del 2008

El dia 7 d’abril de 2010, Luciano Varela, jutge del Tribunal Suprem de l’Estat espanyol, ha decidit acusar el jutge Baltasar Garzón per un delicte de prevariació en relació a la investigació dels desapareguts durant la Guerra Civil i la dictadura del general Francisco Franco. En la seva acusació, Luciano Varela argumenta que Baltasar Garzón no té competències per a investigar els crims del franquisme i que, a més, no ha respectat els preceptes establerts a la Ley de Amnistía de 1977 i  la Ley de la Memoria Histórica de 2007. El jutge Luciano Varela ha procedit en la seva acusació a partir de l’acceptació de les querelles de tres grups d’extrema dreta: el sindicat de funcionaris Manos Limpias (que lluita “por la defensa del orden constitucional de nuestro país, frente a los movimientos separatistas que pretenden disgregarlo”), l’associació Libertad e Identidad i el partit polític Falange española de las JONS. L’origen de les querelles s’estén al mes de setembre de 2009.

Luciano Varela ha dictat la seva resolució tot just després que el passat 25 de març Adolfo Prego, jutge de la Sala del Penal del Tribunal Suprem, i membre de la Fundació DENAES para la Defensa de la Nación Española, decidís que no apreciava il·legalitat en la decisió de Varela presa el mes de febrer de no arxivar el cas davant del recurs interposat per Garzón. En aquesta primera decisió del mes de febrer, Varela va acusar Garzón d’ignorar conscientment la Llei d’Amnistia en declarar-se competent per a investigar les desaparicions de persones durant la Guerra Civil i el franquisme.

Per a entendre la finalitat de les actuacions del jutge Baltasar Garzón, fem una ullada a la Llei d’Amnistia de 1977. Entre el seu articulat apareix el següent:

“Quedan amnistiados todos los actos de intencionalitat política, cualquiera que fuese su resultado, tipificados como delitos y faltas realizados con anterioridad al día quince de diciembre de 1976”.

O també:

“En todo caso, están comprendidos en la amnistía:

a) los delitos de rebelión y sedición, así como los delitos y faltas cometidos con ocasión o motivo de ello, tipificados en el Código de Justicia Militar (…)

f) los delitos cometidos por los funcionarios y agentes del orden público contra el ejercicio de los derechos de las personas”

Com tothom pot entendre, la Llei d’Amnistia va ser imposada pels militars afectes al règim franquista per a així garantir que no serien sotmesos a judici pels assassinats i altres crims comesos amb posterioritat a la sedició de 1936. Podem entendre també que els polítics democràtics del moment van aprovar la llei sotmesos al xantatge d’amenaces i la por corresponent. El que costa més d’entendre és la notable extensió del període de vigència de la paràlisi de la democràcia durant els 30 anys posteriors fins que, finalment, ha estat aprovada la Llei de la Memòria Històrica de 2007, la qual condemna obertament el règim franquista i els seus crims, i es proposa honrar la memòria de totes les seves víctimes.

L’article 1.1 diu:

“La presente Ley tiene por objeto reconocer y ampliar derechos a favor de quienes padecieron persecución o violencia, por razones políticas, ideológicas, o de creencia religiosa, durante la Guerra Civil y la Dictadura, promover su reparación moral y la recuperación de su memoria personal y familiar, y adoptar medidas complementarias destinadas a suprimir elementos de división entre los ciudadanos, todo ello con el fin de fomentar la cohesión y solidaridad entre las diversas generaciones de españoles en torno a los principios, valores y libertades constitucionales”.

La disposició derogatòria de la mateixa llei condemna explícitament l’alçament militar del general Franco; ho fa per mitjà de l’eufemisme legal “se declaran expresamente derogados” que aplica als

“Bando de Guerra de 28 de julio de 1936, de la Junta de Defensa Nacional aprobado por Decreto número 79, el Bando de 31 de agosto de 1936 y, especialmente, el Decreto del general Franco, número 55, de 1 de noviembre de 1936”, etc.

Van caldre doncs 30 anys per tal que els polítics de la democràcia s’atrevissin a condemnar explícitament les actuacions criminals del règim franquista. Justament, perquè els polítics en democràcia van promulgar la Llei de la Memòria Històrica, sobta i molt que els jutges de la mateixa democràcia facin seure a la banqueta dels acusats un altre jutge que,en consonància amb el que diu la llei, decideix investigar els crims del franquisme. Tot just, la Llei de la Memòria Històrica, en el seu article número 12, promulga mesures per a la identificació i la localització de les víctimes.

Baltasar Garzón no ha fet més que investigar precisament per a identificar i localitzar-ne les víctimes. Llegim per exemple una notícia publicada pel diari
El País el dia 2 de setembre de 2008:

“El juez de la Audiencia Nacional Baltasar Garzón ha recabado información del Gobierno, la Conferencia Episcopal, varios ayuntamientos y hasta de una universidad, la de Granada, para elaborar un censo de fusilados, desaparecidos y enterrados en fosas comunes a partir del 17 de julio de 1936, día del golpe de Estado que dio lugar a la Guerra Civil y, tres años después, a la dictadura de Franco. Garzón quiere conocer el nombre de las personas enterradas en fosas comunes como consecuencia de la represión franquista, las circunstancias y fecha en que se dieron esos enterramientos y si constan en algún registro.”

Llegim més en detall:

“El objetivo de estas diligencias es recabar información suficiente para decidir si es competente para investigar las denuncias que le presentaron 13 asociaciones para la recuperación de la memoria histórica de diferentes comunidades autónomas (entre ellas Cataluña, Valencia, Aragón y la localidad pontevedresa de Ponteareas), el sindicato CNT y varios particulares a lo largo de los dos últimos años, con el fin de esclarecer el paradero de cientos de fusilados y desaparecidos del bando republicano a partir del golpe de Estado franquista, durante la Guerra Civil y la dictadura de Franco.”

Altres notícies sobre les actuacions del jutge Baltasar Garzón per a obtenir informació de la localització i la identitat de les vícitmes del franquisme:

a
b
c
d
e
f

La persecució del jutge Baltasar Garzón per part de les altes instàncies del sistema judicial de l’estat espanyol, en aquest tema, escapen a una simple motivació legalista basada en la qüestió de les competències del jutge. I, per descomptat, va molt més enllà de qualsevol problema de venjances personals entre jutges. Com hem vist abans, el jutge acusador, Luciano Varela, s’ha mogut a instàncies de les denúncies de grups d’extrema dreta (Manos Limpias, Libertad e Identidad i Falange Española). Cal citar també aquí les crítiques contra Garzón formulades per la dreta presumptament democràtica: “Rajoy va criticar veladament Garzón assegurant que “obrir ferides del passat no condueix a res”. I l’eurodiputat popular Jaime Mayor Oreja va apujar el to i va qualificar de “disbarat” la decisió de Garzón” (AVUI.cat 03.09.2008).(El País.com, 02.09.2008). També resulten especialment rellevants els atacs del diari El Mundo al jutge: “En el editorial, titulado Truculenta garzonada, se afirma que la iniciativa del juez “recuerda mucho a la Causa General ordenada por Franco en 1940 con el propósito de catalogar y denunciar todos los delitos cometidos por los partidarios de la República desde abril de 1931”, y se califica la decisión de “puro disparate” y “despropósito”.

El rebuig de la dreta espanyola, democràtica i no democràtica, adreçat a les actuacions del jutge Baltasar Garzón que vol localitzar i identificar les víctimes del franquisme, en consonància amb els preceptes de la Llei de la Memòria Històrica, no pot entendre’s més que des de la voluntat de perdó (en uns casos) i d’oblit (en altres) en favor dels assassins i criminals adeptes al règim de Franco. Els polítics, els jutges, les associacions i els mitjans públics que critiquen Garzón i promouen la seva condemna per prevaricació estan condemnant també les víctimes de Franco a un menyspreu del tot injustificable. Però, al mateix temps, estan demostrant aprovació indirecta en favor d’aquells mateixos crims. En una qüestió com aquesta, no val abstenir-se del debat o crear confusió. O estem a favor, o estem en contra. I, si estem en contra de Franco, estem en contra dels seus crims. En conseqüència, aquí hem d’estar a favor de Garzón, siguin quines siguin les simpaties que ens generi el jutge.

Com és possible que en un país democràtic puguin prosperar iniciatives procedents de jutges “conservadors” i de grups d’ultradreta en un tema tan sensible com els crims comesos pel règim franquista? Després dels processos contra Pinochet, Videla i altres dictadors, ens hem de preguntar perquè aquí encara no hem sabut portar a judici els criminals de Franco. La impunitat dels seus assassins només pot entendre’s si ens atrevim a assenyalar aquells altres que, malgrat ser innocents, es beneficien de les conseqüències dels crims. I aquí m’estic referint als interessos colonialistes de la nació espanyola que després de 1714 continua ocupant els Estats d’Aragó, Catalunya i València i abusant dels seus habitants. Només des de la perspectiva dels beneficis imperialistes que avui gaudeixen els colonitzadors espanyols (imposició de lleis castellanes, espoli fiscal, monopoli de grans empreses, manllevament de símbols identitaris, etc.) podem entendre que, en democràcia, els crims de Franco no puguin ser jutjats. A diferència de Pinochet, Videla, Noriega i altres, Franco no va ser simplement un militar sublevat i un terrible criminal. Més enllà d’aquestes circumstàncies, Franco va ser en realitat qui va garantir la continuïtat de l’ocupació militar esdevinguda el 1714. I aquest és el punt sensible que ningú a Espanya vol arriscar-se a posar en qüestió. Si abolíssim la Llei d’Amnistia de 1975, i comencéssim a jutjar els criminals del règim franquista, jutjaríem també la mitologia nacionalista que va inspirar clarament l’alçament militar. Jutjaríem en últim terme la legitimitat de les funcions dels càrrecs (al marge de llur condició criminal o no) que avui encara garanteixen la continuïtat de l’ocupació militar de 1714 sobre els Estats d’Aragó, Catalunya i València.

No resulta gens estranya l’estratègia d’atacar una institució a través del refús dels seus càrrecs per mitjà d’acusacions adreçades contra les persones que els ocupen. Ara mateix estem vivint l’aplicació d’aquesta estratègia en el cas de l’Església Catòlica o l’Estat d’Israel o de la república islàmica d’Iran o dels règims comunistes de Corea del Nord o Cuba, etc. L’acusació de pedofília adreçada a membres de l’Església significa també un atac contra l’Església mateixa; i el Papa, que ho sap, ha preferit callar i ocultar els escàndols per a evitar que la institució es veiés afectada. Molts crítics de l’Església aprofiten avui els casos de pedofília per a atacar l’Església i demanar l’abolició del celibat o la fi de la marginació de la dona en aquella institució, etc. Acusant les persones acusem també els càrrecs que ocupen i la institució que representen. Podríem trobar molts altres exemples però crec que resultarà especialment il·lustratiu el cas de la il·legalització a Espanya de determinats partits polítics, associacions i empreses sota l’acusació de delictes duts a terme per persones que en formen part.

En base a la lògica d’aquest procediment, que a Espanya s’ha dut a terme en tantes ocasions, el nacionalisme espanyol sap que si acusem els criminals del franquisme, acusarem també, indirectament, Espanya. La reacció furibunda de la dreta (des d’associacions d’ultradreta fins a jutges, polítics i mitjans de comunicació demòcrates de signe conservador) en l’atac contra Garzón només té sentit en aquest altre context, que molt poc té a veure amb la realitat de les víctimes dels crims i molt menys encara amb qüestions de venjances personals entre jutges. Des de la perspectiva de la democràcia dels espanyols, la Llei de la Memòria Històrica només vol compensar les víctimes innocents dels crims de Franco, però l’acusació contra Garzón per part de la dreta reaccionària ens informa d’un rerefons molt més profund, ens informa que les víctimes del franquisme, d’esquerres i de dretes, pròpies i alienes, van caure en benefici d’un Estat colonialista que cal perpetuar.

Vilassar de Dalt
11 d’abril de 2010