urnes4

Catalunya, motor d’evolució històrica

by Catalunya. HistòriaCatalunya. Independència

Els esdeveniments que s’estan produint en el nostre país per causa de la celebració del referèndum del dia 1 d’octubre de 2017 (del qual no podem fer-ne promoció però sí n’informem) ens permeten reflexionar sobre la naturalesa dels fets en qüestió.

1. Com sabem, Catalunya va constituir-se en estat independent l’any 988 gràcies a la declaració unilateral d’independència de Borrell II, comte de Barcelona, Girona, Osona, Manresa i Urgell. Actualment, però, viu dividida en dos estats diferents, França i Espanya. L’adscripció d’una part del país a França es va formalitzar l’any 1659 per mitjà del Tractat dels Pirineus després que les tropes franceses ocupessin inicialment Salses i Opol l’any 1639 i, a partir d’aquí, la resta dels territoris que avui coneixem com a Catalunya Nord. L’altra part del país viu sota dominació castellana (avui espanyola) des de la invasió de les tropes borbòniques el 1714. Després de la invasió de 1714, Felip V de Castella va suprimir les lleis catalanes tot substituint-les per lleis castellanes per mitjà dels coneguts Decrets de Nova Planta (1716 a Catalunya). A data d’avui, les lleis castellanes continuen vigents a la Catalunya espanyola. Per aquesta raó, i tenint present que des d’aquella data s’han produït noves invasions castellanes sobre Catalunya (Franco la més recent), podem assegurar que Catalunya viu sota ocupació militar castellana.

La història de Catalunya a partir de 1714 mostra en múltiples episodis una lluita persistent del poble català per recuperar la independència de l’estat català. El llibre Introducció a la història de Catalunya: una nova perspectiva, escrit per Carles Camp, Joan Cavaller i Armand Sanmamed (FEHC, 2013) explica la història catalana en aquest sentit.

El referèndum d’1 d’octubre de 2017 constitueix una nova temptativa del poble català per recuperar la condició d’estat. Estem vivint una situació d’excepcionalitat històrica però no és el primer cop que Catalunya manifesta la seva voluntat d’emancipació política. Molt probablement serà l’últim episodi en la llarga llista de temptatives sobiranistes perquè, aquest cop sí, gràcies a la protecció de les democràcies occidentals, els catalans aconseguirem que la violència castellana no reeixi en la imposició de les seves determinacions.

2. Malgrat tot, el referèndum del dia 1 d’octubre de 2017 no és només un acte de reivindicació sobiranista del poble català. Cal tenir present que el món viu des de finals del segle XVIII l’anomenada descolonització, un procés que la majoria dels historiadors consideren ja tancat al segle XXI però que Catalunya s’encarrega de desmentir. De fet, Catalunya va ser la responsable l’any 1492 de l’inici formal de la conquesta colonial de les terres d’ultramar a partir de la descoberta de Cristòfor Colom. I serà Catalunya qui posarà fi al procés colonial en qüestió assolint la seva pròpia independència. Els historiadors entenen que el colonialisme és un afer europeu exportat a terres americanes, africanes i asiàtiques, però de colonialisme també n’hi ha i n’hi ha hagut a Europa. La desintegració des imperis otomà, austro-hungarès, alemany, soviètic i serbi constitueixen part del mateix procés de descolonització iniciat amb la independència dels estats nord-americans l’any 1776. Però el procés continua per a culminar tot afectant finalment les metròpolis colonials originals: França, Itàlia, Gran Bretanya, Bèlgica, etc. i, especialment, Espanya. L’estat espanyol, com a estat colonial que és encara avui, viurà la mateixa sort que els imperis otomà, austro-hungarès, alemany, soviètic i serbi. Després del colonialisme, Espanya serà el que era i el que, en democràcia, ha de ser: només Castella. El referèndum del dia 1 d’octubre de 2017 no és només un acte de reivindicació sobiranista del poble català. És també el tancament del procés colonial europeu iniciat pels mateixos catalans l’any 1492.

3. El referèndum del dia 1 d’octubre de 2017 no és només un acte de reivindicació sobiranista del poble català i, a més, el tancament del procés colonial europeu iniciat pels mateixos catalans l’any 1492. Actualment, Espanya és un estat essencialment corrupte, un estat dirigit per una casta de mafiosos que xucla la sang dels seus ciutadans empobrint-los i condemnant-los a la misèria, tal com anteriorment havien fet militars i monarques absolutistes. A data d’avui, a Espanya hi ha uns 1.400 imputats per casos de corrupció. D’entre el cúmul de casos, destaca la implicació del Partido Popular en la trama Gürtel. Recordem que l’any 2012, poc després que Mariano Rajoy fos investit President del Govern, els responsables de l’Oficina Antifrau que van gestionar els casos Gürtel van ser destituïts. Recordem també les morts i suïcidis sospitosos d’implicats en el cas.

En aquest context de corrupció sistèmica, el referèndum del dia 1 d’octubre de 2017 planteja una transformació profunda de la forma en què hem d’entendre les institucions públiques i l’exercici del poder. La crida a la ciutadania per a votar sí o no a la independència és també una crida a l’aprovació ciutadana de les lleis que faran possible la recuperació de l’estat català. Aquesta crida significa que els ciutadans votaran lleis i no només polítics. Hi ha molts països que, per la via de la consulta popular, ja fa temps que aproven tota mena de lleis i normatives. I fa temps també que en molts països els ciutadans voten representants i no pas, com a Espanya, llistes de polítics desconeguts. Tanmateix, si considerem que Catalunya va tenir un paper preponderant en la conformació de la democràcia parlamentària a l’Edat Mitjana (Assemblees de Pau i Treva, Usatges, Corts Catalanes, constitucionalisme, pactisme…), i considerem igualment el fet que Catalunya posarà punt final al procés de colonialisme occidental, caldrà tenir present llavors que votar en el referèndum del dia 1 d’octubre de 2017 i votar les lleis que faran possible la restitució de l’estat català significarà una empenta evolutiva radical en la història del món. El dia 1 d’octubre de 2017 els catalans no votaran només si volen o no la independència, en realitat votaran si volen que el món sencer sigui una democràcia o, com ara Espanya, una dictadura corrupta.

La previsible independència de Catalunya en el si d’una Europa occidental encara colonialista retornarà Espanya a la condició castellana que li pertoca però, a més, transportarà Europa (un club d’estats) i, per extensió, el món sencer, a una profunda transformació en què els pobles (i no els estats) i les persones (i no els seus representants anònims) esdevindran protagonistes de la historia. Després de la recuperació de la seva independència, Catalunya durà Europa i, per extensió, el món sencer, a una nova època de la història, una edat post-contemporània en què la política serà entesa en termes diferents. En la nostra herència jònica transmesa pels grecs a través dels ibers, els catalans no sabem fer les coses d’una altra manera: democràcia.

Vilassar, 14 de setembre de 2017

Ploma

A.Sanmamed & J.Cavaller. Internacionalització del conflicte independentista català

by Catalunya. Independència
Molt sovint, els problemes matrimonials se superen acudint a terceres persones, bé per rebre l’ajut que permeti continuar la relació (familiars, amics, assessors matrimonials…), bé informar-ne del trencament (policia, advocats matrimonialistes, jutges que certifiquen el divorci…). Quan les parts no volen solucionar el problema, llavors amaguen el conflicte. En l’àmbit de la política, succeeix una cosa semblant. Tal com fan la Xina, Síria i altres països dictatorials, Espanya nega que Catalunya sigui un problema important i assegura a l’exterior que es tracta d’una qüestió domèstica que es podrà resoldre internament.
 
Afortunadament per Catalunya, el problema de la seva convivència amb Espanya s’ha internacionalitzat ja que aquest conflicte té lloc en el si de la Unió Europea i en el si d’un món globalitzat, és a dir, en el si d’un conjunt d’estats que comparteixen vincles polítics, econòmics i culturals molt intensos. Tornant a l’analogia de la família, ara diríem que les hostilitats de la parella afecten avis, fills, tiets, cunyats i tothom. Però no només aquests. Els problemes, ara, afecten també els veïns.
 
La internacionalització del problema de la relació de Catalunya amb Espanya es pot observar fàcilment atenent els mitjans de comunicació estrangers. S’ha vist afavorida pel context de crisi econòmica extremadament greu que viu Espanya i que afecta els inversors estrangers i amenaça l’estabilitat de la Unió Europea. Com ha fet sempre, l’estat espanyol ha reaccionat davant els veïns amb una supèrbia ridícula (“Espanya no necessita rescat financer”). I pel que fa al cas català, i tal com ha demostrat durant 300 anys, ha exhibit la supèrbia característica del conqueridor que es nega a tractar la víctima d’igual a igual, incorrent així en una fatxenderia i una prepotència ridícules per part d’algú que no sap administrar ni els seus recursos econòmics ni la democràcia. La major part dels mitjans de comunicació denuncia aquest comportament impropi de l’estat espanyol. Si els ciutadans volen majoritàriament un canvi polític, se’ls ha d’escoltar. I això, en termes polítics, significa que el govern espanyol ha de negociar. Això és precisament el que, el dia 5 d’octubre de 2012, ha demanat el Parlament europeu a través del president del comitè d’Afers Exteriors de l’Eurocambra, Elmar Brok: Espanya ha de negociar.
 
En aquest procés d’internacionalització del conflicte destaca la reunió que el dia 4 d’octubre han mantingut la vicepresidenta del Govern català, Joana Ortega, i el ministre francès de defensa, Sr. Jean-Yves Le Drian, o també la visita que el dia 5 d’octubre han fet a Artur Mas un conjunt d’emissaris representants del govern alemany d’Angela Merkel. Aquests són esdeveniments importantíssim que garanteixen la transició pacífica i ordenada cap a la reinstauració de l’estat català, lluny de les respostes violentes dels representants i els mitjans espanyols.
 
Per comprendre l’abast del significat de la qüestió de la internacionalització del coflicte de Catalunya amb Espanya, imagineu, novament en l’analogia del conflicte familiar, que els veïns de dalt han sentit crits, es presenten a casa nostra i dialoguen amb el nostre fill que amenaça d’emanicpar-se. És més, imagineu també que aquests veïns ens recomanen de negociar perquè el nostre fill pugui marxar en les millors condicions possibles. Evidentment, aquesta situació no ens agradaria. I encara ens agradaria menys si deguéssim diners als veïns i estiguéssim pendents de rebre un nou préstec. Se suposa que nosaltres ja som prou madurs per resoldre un problema que considerarem intern. Doncs bé, això mateix està succeïnt amb Espanya. Els veïns de dalt (Alemanya, França, Estats Units…) han entrat a casa i demanen al govern espanyol que negociï amb Catalunya. És en aquest context que podem comprendre la ràbia de les reaccions de tota mena de polítics i mitjans de comunicació. Estan sentint la humiliació de la internacionalització del conflicte.
 
Armand Sanmamed, Joan Cavaller
5 d’octubre de 2012
UE

Catalunya, Europa i la recreació de vincles geopolítics clàssics

by Catalunya. Independència

El procés independentista català dels nostres dies està ressuscitant els vincles geopolítics característics de la història europea. La necessitat de seguretat i supervivència militar ha fet que, al llarg dels segles, els estats hagin dut a terme polítiques de defensa basades en el pacte amb l’estat situat a les esquenes de l’estat veí. Així, per exemple, Catalunya va pactar de manera habitual amb Alemanya per contrarestar el poder de l’estat francès o dels estats italians. Quan els estats eren governats per monarquies, aquests pactes de col·laboració se signaven en forma de matrimonis reials. D’aquesta manera, Pere el Gran va contraure matrimoni amb la reina Constança de Sicília, de la família alemanya dels Hohenstaufen. Així també, Ferran el Catòlic va fer casar els seus dos fills, Joan i Joana, amb els fills de l’emperador alemany, Maximilià d’Habsburg, origen de la dinastia que governaria Catalunya durant l’edat moderna. Els vincles de Catalunya amb Portugal, situada a l’esquena de Castella, també són prou coneguts i obeeixen a la necessitat de limitar el poder d’aquest estat. Fruit d’aquesta concepció geopolítica, Pere IV, Conestable de Portugal, esdevindria rei de Catalunya entre 1464 i 1466.

Els tradicionals acords de col·laboració entre els estats de Castella i França obeeixen a la necessitat de contrarestar el poder català. La dinastia francesa dels Borbons governa avui Espanya tot duent a terme una evident política de repressió de l’estat català, que encara avui continua sota ocupació.

Aquests vincles geopolítics no són immutables. En segons quines condicions, els vincles poden modificar-se, sobretot quan irrompen forces llunyanes (per exemple: àrabs a l’edat mitjana, Unió Soviètica i Estats Units d’Amèrica al segle XX, etc.). La col·laboració de catalans i castellans contra els àrabs a l’edat mitjana respon a interessos geopolítics diferents als de la pura convivència veïnal. El pacte feixista hispano-germànic escapa a la praxi clàssica per causa de la presència de l’amenaça soviètica.

En qualsevol cas, és curiós observar com aliats tradicionals comparteixen també concepcions polítiques semblants. Així, França, Espanya o Itàlia es comporten de manera centralista. En canvi, Alemanya, Anglaterra, Portugal i Catalunya demostren preferència per sistemes federals. Això és evident en el cas de l’estructura de l’estat alemany, organitzat en lands. Si les antigues colònies d’anglesos i portuguesos s’organitzen en estats federats (Estats Units d’Amèrica, Brasil, Índia, Austràlia, Pakistan…) segurament es deu a la concepció política de les metròpolis. I pel que fa al cas català, no cal sinó remetre’s a la forma d’organització comuna amb els estats d’Aragó, Mallorca i València fins a 1714, i a les seves colònies americanes, la majoria de les quals s’organitzen actualment a la manera federal (Argentina, Mèxic, Veneçuela).

En els nostres dies, hauria de semblar que la constitució de la Unió Europea ha fet desaparèixer els antics vincles geopolítics, però aquests hi són ben vigents, com es demostra en la lluita constant entre concepcions federalistes i centralistes per organitzar el conjunt continental, amb pèrdues progressives de sobirania dels diferents estats impulsades per Alemanya, i la resistència consegüent d’Espanya, França i Itàlia que, per exemple, s’esforcen per contrarestar la força alemanya en la imposició de polítiques econòmiques d’austeritat tan severes. La independència de Catalunya intensificarà les antigues concepcions i vinculacions geopolítiques. Un estat català seria independent respecte a Espanya però impulsaria ràpidament la seva integració a Europa en clau federal, sobretot tenint present els vincles antics de col·laboració entre Catalunya i Alemanya a què ens hem referit abans. A més, en aquesta vinculació federal, Catalunya trobaria la seguretat de la continuïtat de la independència aconseguida, ja que els estats espanyol i francès perdrien quotes creixents de sobirania i, per tant, d’intervenció en els seus assumptes interns.

Així doncs, la qüestió de la independència de Catalunya tindria implicacions polítiques de gran abast. No es tracta d’un tema estrictament intern espanyol. La independència de Catalunya suposarà la implantació d’un eix ferm entre Berlin i Barcelona on els catalans deixarien sentir un discurs federalista desacomplexat que comptaria ràpidament amb el vist-i-plau alemany. Els alemanys, avui, fonamenten llur força en el poder econòmic però políticament tenen greus dificultats per imposar un model federal a imatge de la pròpia constitució. La sintonia amb els Països Baixos i altres països atorga legitimitat al conjunt, però la contraposició francesa, italiana i espanyola fa que el conjunt europeu avanci a una velocitat molt lenta. La independència de Catalunya significarà una empenta decisiva cap a l’autèntica cohesió continental.

Vilassar, 25 de setembre de 2012

Captaire

Espanya, de mite universal a piltrafa

by Catalunya. Independència
Els darrers esdeveniments polítics i econòmics a Catalunya i l’estat espanyol estan posant a sobre de la taula la realitat d’un fet que encara avui molt poca gent s’atreveix a reconèixer: els estats aragonès, balear, català i valencià viuen sota ocupació militar. Els llibres d’història ho descriuen amb tota la claredat del món i la successió d’intervencions militars espanyoles posteriors a 1714 així ho certifica.
 
L’ocupació militar dels veïns sempre ha estat una cosa lletja. Per a aconseguir la persistència de l’ocupació, els espanyols han hagut de desenvolupar un discurs que la disfressés i convencés els altres que en realitat els estats ocupats sempre havien format part de la mateixa entitat política al costat dels invasors. Aquest discurs s’ha basat en l’exaltació de tots aquells esdeveniments històrics precedents que semblessin informar d’una unitat política peninsular. Així per exemple: govern dels borbons i els habsburgs peninsulars, unió dinàstica dels reis catòlics, l’estat dels visigots, les hispànies romanes, etc. Al mateix temps, aquest discurs ha potenciat la importància dels esdeveniments que informessin de la divisió interna dels estats ocupats. Així per exemple: l’estructura federal de la Corona d’Aragó, la condició comtal i no reial de Catalunya, convivència de llengües diferents (castellà a Aragó, valencià a València), etc.
 
L’estratègia en qüestió s’aplica igualment a la realitat contemporània, fent que, per mitjà dels emissaris corresponents (PP, Ciutadans, PSC, Unió Democràtica…), els catalans presentin respostes contradictòries al fet de la invasió i, complementàriament, fent que els espanyols parlin d’una unitat política indivisible.
 
Un dels elements més importants d’aquest discurs que vesteix l’ocupació i la disfressa de legitimitat és el mite de la realitat ultrapolítica d’Espanya. La seva eficàcia s’ha demostrat indiscutible en fer creure els castellans que Espanya no és un concepte polític sinó místic. En efecte, ja al segle XVI, les històries generals d’Espanya escrites pels cronistes dels Habsburgs (De Ocampo i De Mariana) tractaven els estats (o regnes) de l’època com a entitats menors sotmeses a la importància suprema del concepte peninsular. Tinguem present que la vocació política peninsular s’adreçava no només als estats de la Corona d’Aragó que els Habsburgs ja governaven, sinó també a Portugal, que fins al 1580 va ser regida per una dinastia diferent. Per a la historiografia castellana, Portugal era tan espanyola com la mateixa Castella, estigués governada o no pels mateixos reis.
 
La condició mística del concepte Espanya ha estat possible gràcies a dos esdeveniments històrics cabdals. En primer lloc, la identificació d’Espanya amb la religió cristiana i la lluita d’aquesta identificació contra l’enemic islàmic. La reconquesta, la batalla de Lepant o les guerres recents contra Perejil, Afganistán i Iraq són proves de la identificació en qüestió. En segon lloc, la descoberta del nou món, que els castellans van robar als catalans i van apropiar-se per a convertir Espanya en la protagonista d’un esdeveniment universal de magnitud incomparable. De fet, encara avui, el dia de la descoberta del nou món (12 d’octubre) és celebrat pels espanyols com a festa nacional.
 
Aquest discurs místic, en què Espanya apareix com un concepte que va més enllà de la realitat política, ha perviscut durant els segles posteriors a la invasió militar de 1714 executada per Castella sobre els estats de la Corona d’Aragó. Ha perviscut perquè simplement la invasió militar ha continuat amb efecte.
 
És aquesta condició mística ultrapolítica del concepte Espanya la que permet els polítics i els militars espanyols actuals continuar robant, insultant i amenaçant els catalans. Per ells, la condició democràtica de l’estat és un tret menor al costat de la immensitat universal del concepte Espanya. I, en conseqüència, les aspiracions democràtiques dels catalans a ser restituïts en l’estat que ens va ser arrabassat el 1714 constitueixen una reclamació ridícula mancada de tota legitimitat. Ridícula mentre no aixeca la veu en excés, però extremadament greu quan posa en perill la universalitat del concepte Espanya.
 
Afortunadament per als catalans, la crisi actual ha fet caure la validesa del mite de la condició ultrapolítica d’Espanya en fer veure tothom que, en realitat, Espanya és una construcció humana més i que, de fet, en la seva fragilitat existencial, s’acosta a la condició miserable dels anomenats PIGS: Portugal, Irlanda, Itàlia i Grècia, països sotmesos a greus crisis financeres i polítiques. Els estats europeus que van assumir la democràcia el segle XIX, i així van destruir les grans construccions idealistes de Hegel, Kant i els filòsofs anteriors, veuen Espanya com el que és, com el que ha estat sempre: una piltrafa.
 
Sense el concurs militar de les potències (francesos, anglesos, alemanys i nord-americans) que durant els segles anteriors, i per raons d’interès propi, han permès la persistència de l’ocupació dels estats de la Corona d’Aragó, avui Espanya es desdibuixa en la seva miserable materialitat. Sense mite que la cobreixi. Despullada en la seva vergonyant feblesa. Les recents amenaces dels militars espanyols i la persistència del robatori i els insults contra Catalunya obeeixen a una simple lògica de conquesta. El mite d’una Espanya ultrapolítica s’ha esvaït totalment. I, tot just, per aquesta raó, ara és el moment idoni perquè Catalunya recuperi la seva condició política d’estat. L’univers no ens caurà a sobre.
 
Vilassar de Dalt, 4 de setembre de 2012
tv3tornarem

Tornarem a ensopegar

by Catalunya. HistòriaCatalunya. Independència

Aquest dilluns passat, 23 d’abril de 2011, diada de Sant Jordi, TV3 va emetre el segon i últim capítol de Tornarem, producció que mostra les aventures d’un petit grup de catalans obligats a fugir i lluitar en les guerres civil espanyola i segona mundial. He de dir que, personalment, la sèrie m’ha agradat força, està molt ben ambientada i fins i tot se m’ha fet curta. A més, la trama sentimental dels protagonistes està ben construïda.

En aquest article vull referir-me al desenllaç polític de la lluita dels protagonistes. De forma reiterativa, el guió subratllava aquesta expressió: “París, Berlín, Barcelona, Madrid”, lema dels combatents que aspiraven a continuar la lluita armada contra Franco després d’haver vençut Hitler. Com és sabut, els republicans catalans i espanyols no van poder dur a terme la continuació de la guerra en terres ibèriques perquè els aliats van preferir mantenir Franco al poder com a garantia en la lluita contra el comunisme en el nou context de la Guerra Freda. La impossibilitat de la continuació de la guerra, aquest cop contra Franco, va suposar una gran frustració ideològica i emocional per als republicans que, a més, van haver de viure desenganyats en l’exili.

Resulta curiós observar aquest caràcter il·lús i ingenu en el cas particular dels combatents catalans que, malgrat el sacrifici en la guerra contra el nazisme, van acabar lluitant en benefici d’un estat francès que des del segle XVII ocupa militarment allò que avui anomenem Catalunya Nord, així com d’un estat espanyol que, des de començaments del segle XVIII, ocupa els estats ibers (aragonès, balear, català i valencià). La forma de govern d’un estat i el fet que un estat sigui invasor d’un altre estat són coses diferents. Com hem vist en els casos recents d’Iraq i Afganistan, entre d’altres, un estat pot tenir la forma de govern democràtica i alhora atacar un altre poble. Des de la nostra perspectiva històrica recent, en què molts catalans hem despertat a la necessitat de la independència de Catalunya, el neguit republicà dels nostres avis es descobreix no només improductiu sinó, tot just, contraproduent.

Ara que el rei d’Espanya està patint l’assetjament de determinats grups de poder a Madrid, ser republicà espanyol des de Catalunya significa continuar treballant per la continuïtat de l’ocupació dels estats ibers. Catalunya només aconseguirà la recuperació de la seva condició política d’estat, i amb ella la seva dignitat i llibertat com a poble, fora de França i d’Espanya. La trampa d’oferir als catalans idees republicanes o autonomistes o federalistes només condueix a la perpetuació de l’ocupació.

Vilassar, 24 d’abril de 2012

Fraga

Españoles, Fraga ha muerto

by Catalunya. Independència
El polític gallec Manuel Fraga va morir el dia 15 de gener als 89 anys. Els diferents mitjans de comunicació han resaltat la doble cara d’un personatge que si bé va contribuir al desenvolupament de la democràcia a Espanya, per una altra banda va ser ministre amb Franco amb qui va ser còmplice de la mort de diferents persones per via de l’execució directa o de la repressió policial. El fet que mai no hagi estat jutjat per assassinat, demostra la molt baixa qualitat de la democràcia i les institucions de l’estat espanyol.
 
En tot cas, el que cap mitjà de comunicació ni cap personatge públic no esmenten és el fet que amb Fraga es mantenia i es manté ben viva la consciència de l’ocupació militar dels estats aragonès, català, mallorquí i valencià per part de les tropes espanyoles. Com a prova d’aquesta consciència, transcrivim les següents declaracions:
 

“¡Hay que decir español y no castellano! El español es la lengua de todos. Se ha transformado ya en la lengua de España (…) Haré todo lo posible para evitar que se destruya la unidad nacional (…) Porque Cataluña fue ocupada por Felipe IV, fue ocupada por Felipe V, que la venció, fue bombardeada por el general Espartero, que era un general revolucionario, y la ocupamos en 1939 y estamos dispuestos a ocuparla tantas veces como sea necesario y para ello estoy dispuesto a coger el fusil de nuevo. Por consiguiente, ya saben ustedes a qué atenerse, y aquí tengo el mosquetón para volverlo a utilizar.”

Manuel Fraga, “Entrevista”, 1967
Citat al “Llibre Negre de Catalunya” (3a edició, 1996)

 

Podem continuar perdent el temps parlant de pactes fiscals, d’estatus d’autonomia i de tot el que vulguem. Però els estats aragonès, català, mallorquí i valencià continuen sota ocupació. Aquí, la historiografia demostra una autèntica manca de perspectiva científica mínimament raonable, hipnotizada com està pel mite de la preexistència d’una Espanya que s’anuncia ja en temps dels Reis Catòlics o, encara més lluny, en temps de visigots o fins i tot celtíbers. Sigui com sigui, l’autèntica transició, l’autèntica democràcia començarà el dia en què Catalunya recuperi la seva condició d’estat que va perdre amb la invasió dels exèrcits dels borbons, tant a França com a Espanya.

 
17 de gener de 2012

 

 
ANÒNIM

Fraga mor als 89 anys

L’exministre de Franco va ser una figura cabdal de la Transició

 

El polític gallec Manuel Fraga ha mort avui als 89 anys. Ministre d’Informació i Turisme de l’època franquista (1962-69), sota la seva gestió fou promulgada una nova llei de premsa i impremta (1966) i el turisme conegué un fort impuls. Havent iniciat a partir del 1970 una certa evolució reformista dins de les fronteres del règim, evolució que accentuà amb el seu pas per l’ambaixada espanyola a Londres (1973-75), després de la mort del general Franco intentà dirigir la transició política.

Fou vicepresident del gabinet Arias i ministre de la Governació (1975-76), i es destacà per la seva gestió autoritària (fets de Vitòria i Montejurra). Apartat del poder per l’ascens d’Adolfo Suárez, fundà Alianza Popular i maldà per assumir una posició de dreta liberal conservadora i parlamentària. Gran beneficiari de la descomposició d’UCD, l’èxit electoral aconseguit per Coalición Popular el 1982 el convertí en líder de l’oposició i cap de fila de la dreta espanyola, si bé el seu passat franquista li ha valgut el rebuig d’amplis sectors d’opinió.

Discutit posteriorment com a líder del bloc de dretes, pels discrets resultats electorals de les eleccions legislatives del 1986 fou obligat a dimitir (1987) de la direcció del partit, si bé l’hagué de reprendre, breument, el 1989, i des d’on impulsà la reestructuració i la conversió d’Alianza Popular en Partido Popular. Diputat per Madrid des del 1977, l’any 1990 esdevingué president de la Xunta de Galícia, carrec que revalidà (per majoria absoluta) en les eleccions del 1993, el 1997 i el 2000. Al juny del 2005 s’hi tornà a presentar com a candidat del PP.

Tanmateix, en no assolir la majoria absoluta, la formació d’una coalició de govern entre BNG i el PSOE l’impedí ser reelegit president de la Xunta. Ha publicat, entre altres obres, El desarrollo político (1971), La República (1973), Sociedad, región, Europa (1974) i Razón de estado y pasión de estado (1985). Font: Enciclopèdia catalana.

Deute_CCAA

Els ibers paguem avui la colonització castellana

by Catalunya. Independència
Per si algú ho havia oblidat, és important que recordem aquí el fet que els estats d’Aragó, Catalunya, Mallorca i València pateixen avui ocupació militar per part dels estats francès i castellà des dels segles XVII i XVIII. Aquesta ocupació militar s’observa fàcilment atenent a la divisió territorial de Catalunya en benefici dels estats francès i espanyol. La irrupció del pensament característic de l’edat post-moderna després de la Revolució Francesa i que en política va desembocar en l’anomenat estat nacional, fa que molt poca gent sigui capaç de copsar el fet de la persistència de la invasió dels estats ibers, o el que molta gent coneix com a estats de la Corona d’Aragó: Aragó, Catalunya, Mallorca i València. Víctimes d’aquesta ideologia, sembla que les actuals aspiracions iberes en favor de la restitució dels estats propis siguin més aviat reclamacions inèdites de minories fanàtiques i enemigues de la democràcia i l’estat de dret. En favor de la invisibilitat de la invasió castellana, treballa també la publicitat secular de les aspiracions de domi peninsular que els castellans van començar a brandir des de l’Edat Mitjana i que van comptar amb el beneplàcit de la monarquia dels Àustries.
 
Si observem el nostre passat amb un mínim de perspectiva històrica i esperit crític, descobrirem que l’ocupació militar persistent per part de castellans i francesos es tradueix en múltiples indicadors característics de qualsevol forma de domini colonitzador. Un d’aquests indicadors bàsics n’és l’espoli. Tot poble colonitzador roba el poble colonitzat. Que els catalans patim extorsió econòmica (a més de cultural i política) no sorprén gairebé ningú perquè s’ha demostrat sobradament, però el que resulta sorprenent és que ningú a casa nostra posi el crit en el cel assenyalant la il·legitimitat del fet de l’ocupació militar. Se’n parla de dèficit fiscal, d’atemptats contra la llengua, de manca d’inversions, etc., però ningú no reclama que la invasió deixi d’existir i, en conseqüència, que els estats aragonès, balear (mallorquí), català i valencià siguin restituïts. Mentre el nostre poble continuï adormit en la ignorància de la seva història, ens haurem de conformar amb l’exposició dels indicadors de la colonització soferta.
 
El 17 de juny de 2011, el Banc d’Espanya va publicar les dades del deute de les regions espanyoles. Com era d’esperar, els estats ibers (aragonès, balear, català i valencià) pateixen més dèficit que ningú. Si tenim present que aquest dèficit ve acompanyat d’un excés d’inversions en regions castellanes (i en diem excés pel fet de llur ineficiència com així s’ha demostrat per exemple en els cas dels trens d’alta velocitat, l’aeroport de Ciudad Real, etc.), deduïrem que, efectivament, els estats ibers pateixen robatori.
 
En el quadre següent tenim el resum del deute de les regions espanyoles respecte al PIB corresponent, agrupades per llur condició política castellana, navarra-basca i ibera. El detall per cada regió autonòmica es pot llegir en el quadre de l’article publicat al diari EL PUNT-AVUI que adjuntem.
 
 
Castella 9,46%
Navarra i Euzkadi 8,80%
Estats ibers 15,25%
 
 
Vilassar, 25 de juliol de 2011
 
 

El dèficit fiscal fa estralls en el deute públic de Catalunya

L’endeutament del Principat ha crescut un 33% l’últim any, però l’administració central i local concentren les tres quartes parts del total

Mas-Colell troba que la xifra és “dins del previst” i en coresponsabilitza el govern espanyol

Marga Moreno
 

El dèficit fiscal continua afectant els comptes públics catalans. Segons les dades proporcionades ahir pel Banc d’Espanya corresponents al primer trimestre, Catalunya acumula, entre tots els territoris de l’Estat, el volum de deute més important, 34.323 milions d’euros. Tot i que no és la comunitat que més ha vist créixer el seu deute –un 33% en comparació amb el 81% de Cantàbria, per exemple–, en termes absoluts representa un 28,2% del total de territoris de l’Estat, percentatge que sumat als del País Valencià i Madrid és més de la meitat del deute dels governs autonòmics. No obstant això, convé aclarir que, del deute total de les administracions espanyoles, tres quartes parts provenen de l’administració central i local.

També és important la ràtio que sobre el PIB català té aquest deute públic. Concretament, el percentatge a Catalunya és del 17,2%, que la situa en segon lloc en el rànquing estatal, per darrere del País Valencià (17,4%), i una mica per davant del 16,3% de Balears, tots dos territoris, per cert, també penalitzats pel dèficit fiscal. En els primers llocs de la llista també hi consta Castella-la Manxa, amb un 16,9% de percentatge de deute sobre el seu PIB autonòmic.

Gens sorprès davant les xifres es va mostrar ahir el conseller d’Economia i Coneixement de la Generalitat, Andreu Mas-Colell, que les va situar “dins del previst” per la Generalitat.

El conseller es va mostrar segur i va ponderar que “seria preocupant si no s’hi estigués fent res”. “L’encarrilament del deute —va dir Mas-Colell— comença amb els pressupostos, i estem avançant cap a quantitats més manejables”. Amb tot, el responsable català d’Economia va insistir en la coresponsabilitat del govern espanyol, per les seves dimensions i per la capacitat decisòria que té sobre la resta d’administracions.

 

Barcelona es dispara

En les noves xifres d’ahir destaca l’increment del 56,7% del deute de l’Ajuntament de Barcelona, que es va situar en 1.102 milions d’euros i queda en segona posició en l’endeutament de les grans urbs de l’Estat. La xifra, però, queda a molta distància, gairebé set vegades menys, dels 7.008 milions que suma el deute de Madrid. El consistori de la capital de l’Estat, però, ha aconseguit reduir el seu deute en un 4,1% en els últims dotze mesos.

Hiena

L’estat espanyol preveu la independència de Catalunya i s’emporta els mobles

by Catalunya. Independència
D’ençà la ocupació dels estats de la Corona d’Aragó a començaments del segle XVIII, i fins al dia d’avui, l’estat castellà (esdevingut Espanya) ha imposat la seva llei i ha xuclat els impostos dels territoris conquerits, tal com havia fet amb altres territoris a Amèrica, Àfrica i Àsia. La recent publicació de les balances fiscals per part del govern de Madrid així ho certifica. A partir de la instauració de la democràcia, la possibilitat de la fi d’aquella ocupació militar va començar a dibuixar-se lentament a l’horitzó conforme les colònies ocupades, sobretot els catalans, s’atrevien a aixecar la veu tot reclamant la restitució de l’estat i els drets corresponents. A hores d’ara, no hi ha ningú que reclami formalment la retirada de les tropes castellanes, però el cert és que la recuperació de la condició d’estat per part de Catalunya s’està convertint en un més que probable esdeveniment dins el futur immediat. La solidesa de les institucions europees (que impedeixen el recurs clàssic de la violència), l’exemple de la independència d’altres estats a Europa (Croàcia, Bòsnia, Ucraïna, Eslovènia, Kosovo, Groenlàndia, etc.) i la gravetat de la crisi econòmica (que accentuen el fet de l’extorsió) estan accelerant el procés.
 
La celebració de consultes sobiranistes per part d’entitats privades arreu del territori català enuncia obertament els esdeveniments dels propers anys. I el dia que les independències d’estats a Europa tinguin lloc dins els límits de la Comunitat Europea, amb el cas imminent de Flandes i Valònia, tots els estats de la Unió hauran de posar-se d’acord a legislar sobre el dret a la independència de territoris interns, circumstància que legalitzarà la declaració de sobirania per part de Catalunya.
 
Davant d’aquesta perspectiva, Espanya s’està emportant cap a casa tot el que pot.
 
D’entrada, el govern espanyol es manté ferm en l’estratègia d’evitar que els catalans adquireixin el més mínim patrimoni espanyol. En el seu dia, Madrid va impedir que Gas Natural comprés Endesa. Més recentment, l’acord d’explotació del servei de RENFE per part de la Generalitat es va fer deixant al marge la gestió de trens i estacions, que continuarien essent propietat del govern central. Succeeix el mateix amb l’aeroport del Prat. 
 
L’estratègia d’evacuació cap a Espanya de tot patrimoni possible amb seu a Catalunya s’està veient en múltiples exemples. Aznar, en el seu dia, va iniciar el procés de trasllat de seus socials de grans empreses a Madrid. Durant la seva legislatura, el govern socialista ha continuat fent la feina tot emportant-se, per exemple, les fotografies d’Agustí Centelles i pressionant l’Església Catòlica fins a l’extenuació perquè les obres d’art de la Franja abandonin Lleida. Davant de la imminència de la independència de Catalunya, l’estat ha decidit accelerar el procés d’evacuació adreçant-se directament contra les finances del país. En un atac frontal sense precedents, Madrid ha decidit ofegar el govern de la Generalitat negant-li el que li correspon i acusant-lo de ser responsable d’un gran dèficit (que en realitat l’ha provocat el govern central en establir impostos abusius), però, al mateix temps, s’ha adreçat contra les finances privades tot nacionalitzant les caixes catalanes per via d’una recapitalització imposada. El dia que es faci efectiva la independència, i al pas que anem, Catalunya despertarà amb un poder econòmic certament minvat. Per poder ser propietaris del nostre propi sistema financer, haurem de pagar un preu molt alt, haurem de comprar a Madrid el que ells ara s’estan enduent amb els nostres impostos. Haurem de comprar els nostres aeroports, els nostres trens, les nostres estacions, les nostres obres d’art, etc. I ens ho vendran a preu d’or.
 
Si no ens independitzem aviat, el procés d’evacuació espanyol s’adreçarà indefectiblement contra tota mena de patrimoni català: indústries, monuments, carreteres, edificis, etc. Després de la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut, ja no se senten culpables de la dominació. I un cop ja han tastat la sang, en volen més.
 
 
Notícies recents sobre independentisme:
 
 
Vilassar, 8 de febrer de 2011
La-'transició'-i-la-ficció-de-la-fi-de-l'ocupació-militar-de-la-Corona-d'Aragó

La “transició” i la ficció de la fi de l’ocupació militar de la Corona d’Aragó

by with No Comment Catalunya. Independència
Per mitjà de l’expressió transició espanyola s’entén el període en què, a l’estat espanyol, la dictadura del general Franco va ser succeïda per un sistema de govern democràtic i de dret. Algunes dates importants d’aquest procés van ser, per exemple, la mateixa mort del dictador Franco, el 20 de novembre de 1975,  la proclamació del rei Juan Carlos de Borbón, el 22 de novembre de 1975, o la celebració d’eleccions democràtiques el 15 de juny de 1977, o l’entrada en vigor de la Constitució, el 29 de desembre de 1978, etc.
 
Per a una gran majoria de polítics, historiadors i ciutadans en general, la transició ja forma part del passat, en el sentit que actualment el país viu una situació de ple desenvolupament democràtic de les institucions i, particularment, del dret. La integració de l’estat espanyol en la Comunitat Europea, l’OTAN i altres entitats occidentals i la celebració de diverses eleccions successives al congrés dels diputats permet afirmar que, en efecte, la transició ja ha estat superada.
 
Els coneguts capítols del dictamen del Tribunal Constitucional espanyol en contra de l’Estatut de Catalunya, o la recent sentència del Tribunal Superior en contra del sistema educatiu català, en el context general de les contínues agressions de les institucions de l’estat espanyol contra Catalunya, ha fet que algunes veus catalanes clamin en favor de la necessitat d’una altra transició, la transició catalana. Així es va manifestar Artur Mas quan, el 20 de desembre de 2010, va reivindicar un ambigu dret català a decidir. En aquesta pretesa segona transició, Catalunya hauria de poder aconseguir els avantatges jurídics i fiscals que no va poder gaudir amb la primera.
 
Mentre a Catalunya vivim o no una segona transició, la mentalitat dels espanyols se sent ja molt tranquil·la i perfectament assentada en la seva consciència nacional sense cap mena de dubte sobre la legitimitat democràtica de la seva realitat política. El summament vergonyós capítol del dictamen del Tribunal Constitucional contra l’Estatut català és la prova més evident de la tranquil·litat de consciència nacional de la societat espanyola que es permet maltractar el poble català a l’empara de la legitimitat que li atorga el règim democràtic. També és important citar aquí la intromissió del nacionalisme espanyol en els feus característics basc i català dels governs corresponents fent que, amb pactes contra natura, hi manessin polítics clarament espanyolistes: Patxi López i José Montilla, respectivament. El cas català resulta encara més curiós amb la caiguda ordenada des de Madrid del president Maragall.
 
La concepció d’una transició democràtica espanyola ha d’entendre’s, doncs, també en clau de victòria nacional dels espanyols sobre els nacionalismes perifèrics, als quals molt sovint els espanyols desqualifiquen associant-los a postures properes al fanatisme i el terrorisme. La reducció del nacionalisme basc a la condició de terrorisme no necessita de gaire aclariments ja que tots tenim present les conseqüències de l’anomenada Llei de Partits, en què Herri Batasuna i altres associacions han estat il·legalitzades. La condició pacífica de la vida social a Catalunya fa que aquesta estratègia aquí sigui més complicada, però l’assumpte de Carod-Rovira a Perpinyà o la recent fotografia a la portada del diari El Mundo en què Artur Mas apareix al costat d’ikurrinyes i estelades o les múltiples declaracions de polítics de tots els signes, però especialment del Partido Popular i Ciutadans, en què acusen el nacionalisme català de voler desestructurar la societat, il·lustren el camí que segueixen els nacionalistes espanyols. En tot cas, la molt recent declaració de treva d’ETA converteix la democràcia espanyola en un triomf de la pau, l’harmonia i el dret sobre qualsevol altra forma de concepció política de l’estat més enllà de l’hegemonia de la nació espanyola entesa aquesta en clau castellana.
 
El fet que la transició democràtica sigui també una victòria del nacionalisme espanyol converteix el fet de la transició estricta, és a dir, un canvi de sistema de govern, en un capítol secundari sotmès a la importància primordial de la necessitat de l’hegemonia nacional castellana dins l’estat. Els xocs constants d’interessos i concepcions entre les nacions que cohabiten a l’estat espanyol proven que la transició democràtica en benefici de l’hegemonia nacional castellana és una font inacabable de conflictes.
 
Tanmateix, en tot aquest assumpte, no hi ha cap personatge públic rellevant que assenyali el fet de l’ocupació militar dels estats d’Aragó, Catalunya i València, esdevinguda a començaments del segle XVIII, com a raó de fons de la conflictivitat política actual a l’estat espanyol. Des de la perspectiva castellana, el concepte de transició democràtica serveix també per oblidar la culpa original que arrossegarà sempre l’estat espanyol des del seu naixement com a tal. A partir de 1975, i gràcies a la transició, resulta que el desmantellament dels estats de la Corona d’Aragó i el sotmetiment d’aragonesos, balears, catalans i valencians a la condició de colònies castellanes també han passat a la història perquè ara, així ho hem de creure, ja no hi ha colònies sinó només ciutadans espanyols, és a dir, castellans sublimats. Avui, en democràcia, tots els ciutadans són iguals en drets però també iguals sense distinció de més nacionalitat que la purament associada a la condició derivada de pertànyer a un estat comú. Gràcies a la transició, ja superada, l’ocupació militar dels estats d’Aragó, Catalunya i València, sembla, forma part de la història.
 
Imagineu que el president de l’escala de veïns entra a casa nostra, ens roba, viola, mata i imposa lleis, llengua i impostos. Al cap d’uns anys, i després d’haver-nos robat, violat i matat més cops, aquest home diu que hi ha democràcia i que tots som iguals, és a dir, iguals a ell, i que, a més a més, hem de continuar pagant i complint les seves normes. El cas és que continua instal·lat a casa nostra i ni tan sols se sent culpable.
 
La concepció historiogràfica d’una invasió militar que ha deixat de ser tal cosa ha estat assumida pel nacionalisme castellà per a poder perpetuar el domini sobre les colònies peninsulars però també ha estat assumida per les nacions ocupades en tant que avui parlen de la necessitat d’un estat propi en termes absolutament fundacionals sense cap referència a la destrucció precedent i l’ocupació militar vigent del propi estat i, en conseqüència, han d’argumentar el dret al propi estat  no pas perquè hi hagi un exèrcit d’ocupació sinó perquè, fent ús de subterfugis i eufemismes, diuen que tenim dret a decidir, o perquè patim maltractament fiscal des de Madrid, etc.
 
La transició, doncs, ha servit per a crear la ficció d’un estat espanyol que comença a rutllar a partir de zero on les parts, vencedors i vençuts, es reconcilien per a iniciar un camí nou de convivència. Aquests vencedors i vençuts són els de la Guerra Civil, però no ho seran mai els de 1701-1715 perquè aquell altre conflicte més antic, el que explica en realitat la conflictivitat inacabable de l’estat espanyol avui, s’ha injectat en l’oblit premeditat dels conqueridors i en la por dels catalans.
 
Vilassar, 14 de gener de 2011
Antena-3--Hispania,-un-Curro-Jiménez-portuguès

Antena 3: Hispania, un Curro Jiménez portuguès (pero español)

by with No Comment Catalunya. IndependènciaLa vida
El dia 25 d’octubre, Antena 3 va estrenar una nova sèrie amb el títol Hispania. La leyenda, basada en la història de Viriat. 
 
Cal reconèixer que la producció en qüestió és molt entretinguda. Està ben ambientada, els actors són molt bons (on cal destacar la participació de Lluís Homar, Roberto Enríquez, Jesús Olmedo o Ana de Armas) i la infografia llueix (o no) com en moltes superproduccions nord-americanes (sobretot en la vista del campament romà). L’escenificació de les escenes de lluita resulta mediocre en molts punts i alguns autors no arriben al nivell, però la presència d’Homar i Enríquez contribueix a tapar les deficiències.
 
L’obra reprodueix l’esquema clàssic dels bandolers on habitualment trobem un grup de 4 persones que viuen situacions d’injustícia i esdevenen herois populars en la lluita per la venjança o la restitució. És el cas de novel·les i còmics com ara D’Artagnan i els 3 Mosqueters, les Tortugues Ninja, els Quatre Fantàstics, Silverado, etc. Atès que Hispània cau en terres properes, podem trobar un antecedent molt clar en la coneguda sèrie Curro Jiménez dels anys 70 on l’assaltador de camins esdevingut heroi (Sancho Gracia) en la lluita contra els invasors francesos anava acompanyat de l’Algarrobo, l’Estudiante i el Fraile. A Hispania, en efecte, els resistents lluiten en grup de 4: Viriat, Sandro, Paulo i Darío, i reprodueixen els papers arquetípics d’un cap indiscutible, un musculós bo, un jovenet i un moralitzador.
 
Fins aquí, tot es mou dins la normalitat de les obres de ficció, però Hispania juga a alguna cosa més que aquí és important esmentar. Les intencions del treball apareixen subratllades de bon començament. El primer capítol s’obre amb aquesta al·locució d’algú que, hem d’entendre, fa el paper d’un resistent local contra l’assetjament romà:
  
“En el año 156 a.C., Roma llegó hasta nuestras tierras prometiendo la paz, pero mentían. Miles de hispanos murieron a manos del ejército romano en una masacre de la que sólo sobrevivieron algunos hombres, entre ellos Viriato, un pastor que terminaría convirtiéndose en nuestro rey. Ésta es su historia, ésta es la historia de los que luchamos a su lado, ésta es la historia de nuestro pueblo”.
 
Evidentment, aquestes paraules han de ser contextualitzades en el món de la invasió romana de la Península Ibèrica però si les pronunciéssim des del nostre present tot adreçant-nos al nostre present, també tindrien sentit. En aquest supòsit, el “nostre poble” dels “hispans” es converteix en “el poble dels espanyols”, i “el nostre rei” es converteix “el rei dels espanyols”. I aquest sens dubte és el sentit que travessa de banda a banda la sèrie d’Antena 3. En favor d’aquesta interpretació hem de considerar dues qüestions:
 
1) El poble dels hispans no va existir mai fins, en el millor dels casos, al naixement d’Espanya el 1714. Abans del romans, el que hi havia eren ibers, tartessis, celtes i bascons. Quan la sèrie d’Antena 3 posa en boca dels protagonistes l’expressió “hispans”, està incorrent en un greu anacronisme afectat d’una greu càrrega nacionalista contemporània ja que els naturals d’aquella època es referirien a si mateixos amb altres paraules, mai com a “hispans”. Pretendre que eren “hispans” significa traslladar al passat els interessos nacionalistes del present.
 
Els romans sí podien fer servir l’expressió “hispans” però mai en sentit nacional ja que “Hispània” va ser sempre un terme polític (i així cal remarcar que no hi havia “Hispània” sinó “Hispànies”:  la propera -o Citerior- i la llunyana -o Ulterior-) i geogràfic (la Península Ibèrica). Mai, en cap cas, nacional.
 
Per una altra banda, pretendre que els naturals de la regió adoptessin per a si mateixos el nom imposat pel poble conqueridor (“Hispània”) implicaria caure en l’anomenada Síndrome d’Estocolm, això és, sentir simpatia per la persona que et fa mal per por a rebre més mal. I no dubtem que els espanyols, amb els anys, patissin aquest greu transtorn psicològic al que ja ens hem referit en un altre lloc, però dubtem molt que els lusitans caiguessin en aquella afectació, sobretot si tenim present que, en la culminació de les victòries contra els romans, Viriat va ser reconegut pels mateixos romans com a dux lusitanorum. 
 
2) En efecte, Viriat no va ser “rei dels hispans” sinó dels lusitans. I per lusitans entenem un poble celta que vivia en el que avui és gran part de Portugal i Extremadura. Les constants referències dels protagonistes a “Hispània”, fins i tot per part dels naturals de la regió, resulten del tot fora de lloc.
 

 

D’aquesta manera, si volem concedir coherència ideològica al que Antena 3 ens està oferint, aquesta no vindrà dels anacronismes constants que podem distingir-hi sinó del fet que la cadena de televisió ens està volent adoctrinar en una forma de consciència nacionalista espanyola. Als espanyols, aquest adoctrinament els pot resultar agradable i fins i tot desitjable però als catalans que, en sentit nacional, no tenim els nostres referents en els hispans sinó en els ibers, l’adoctrinament d’Antena 3 es converteix en un exercici groller, fins i tot infantil. Ni Viriat era un heroi espanyol (perquè en tot cas seria portuguès o portuguès-espanyol i llavors no seria ni una cosa ni l’altra) ni pertanyia a cap “Hispània” sinó a Lusitània.

Cal remarcar l’interès nacionalista d’Antena 3 fins i tot per sobre d’interessos econòmics. El primer capítol va ser emès d’una sola tirada, sense interrupcions de publicitat, fet que va reportar a l’empresa importants pèrdues econòmiques. En conseqüència, hem de deduir un fort interès d’un altre tipus (nacionalista) per sobre de l’econòmic i artístic.

Per una altra banda, les incoherències històriques fent de Viriat un “hispà” entronquen amb la tradició nacionalista castellana que ja al segle XVI pregonava el concepte d’Espanya tot incorporant Portugal. Només així podem entendre que per a un espanyol avui no hi hagi problema a identificar-se amb un heroi lusità.

 
Sobre aquesta qüestió, podeu consultar els articles que hem publicat aquí anteriorment:
 
 
Si sou capaços d’abstraure-us de totes aquestes qüestions, la sèrie resulta entretinguda, especialment al costat de tota la porqueria que, en general, ens ofereix la televisió.
 
Vilassar, 28 d’octubre de 2010