Recentment estem sentint notícies preocupants sobre la crisi del sistema autonòmic a l’estat espanyol i la necessitat d’enfortir el poder de l’administració central. Aquestes veus procedeixen habitualment del nacionalisme espanyol més radical i aixequen el to quan l’estat pateix algun daltabaix (com succeeix ara amb la crisi econòmica) o les anomenades nacionalitats històriques (Catalunya, Euskadi..) pressionen en excés.
La tradició centralista en forma de governs militars i monàrquics que ha caracteritzat la història d’Espanya té un pes molt fort que impedeix una evolució clara cap a formes d’organització federals que sí, en canvi, trobem en altres estats avançats: Alemanya, Estats Units, etc. No cal ser federal per ser un estat avançat però a Espanya conviuen diferents nacions i l’experiència recent mostra que cal continuar desenvolupant el camí federalista del sistema autonòmic per a satisfer les demandes de Catalunya i altres nacions dins l’estat. Si els espanyols no volen satisfer aquestes demandes, tindrem una vida política complicada perquè serà difícil establir lligams harmònics amb totes les parts.
A Espanya, la nul·la tradició federal de l’estat està afectada, a més, per la dificultat de progressar lluny del franquisme. Les veus de l’estat s’han esforçat a fer creure tothom que la transició democràtica va concloure a finals del segle XX però constantment estem veient símptomes que, en realitat, la transició continua vigent i encara ha de superar molts entrebancs. El qüestionament de les decisions del jutge Baltasar Garzón per part d’altres jutges en relació a la investigació de les fosses comunes dels morts en la guerra civil és un d’aquells capítols que fan sentir vergonya a qualsevol persona que tingui un mínim de decència però, ens agradi o no, qui portarà Garzón a judici serà el franquisme i no pas la democràcia.
Succeeix el mateix amb la permissivitat de l’estat amb Falange i altres grups d’ultradreta en tantes actuacions com han dut a terme en dies recents. Recordem per exemple l’autorització de la manifestació de Falange a Arenys de Munt a propòsit de les consultes sobiranistes per part de la Fiscalia del Tribunal Superior.
Les dificultats per a retornar els papers de Salamanca a Catalunya per part del govern espanyol constitueix un altre dels casos simptomàtics de la manca d’evolució democràtica de les instàncies públiques espanyoles.
Recentment hem assistit a una altra mostra de l’immobilisme de l’estat en favor del franquisme. L’exèrcit i la policia de l’estat es neguen a permetre la consulta de llurs arxius. En qualsevol administració plenament democràtica, aquesta negativa hauria suposat la intervenció immediata i enèrgica del ministre o el president del govern tot rellevant els responsables corresponents i manifestant-se públicament en favor de la transparència dels arxius. A Espanya això no succeeix perquè Franco va guanyar la guerra. El president del govern i els ministres de defensa i interior miren cap a un altre costat. Com una mena de crosta cancerígena, els franquistes continuen asseguts a les cadires. Empenyent l’estat cap a la involució més terrible, aprofitant qualsevol circumstància per a fer valer llur victòria militar al 1939.
Fa temps vaig veure una pel·lícula de política ficció que plantejava la història d’Alemanya en el supòsit que Hitler hagués guanyat la guerra. Nosaltres no necessitem cap pel·lícula, tenim la vida real.
Vilassar de Dalt, 10 de juny de 2010
Involució als arxius militars
Investigadors denuncien que els centres documentals militars i policials tornen a bloquejar la recerca sobre la dictadura
Ignasi Aragay
No només costa molt que arribin els papers de Salamanca. Trenta-cinc anys després de la mort del dictador, la memòria històrica al voltant de la barbàrie franquista segueix segrestada. Contra el que podria semblar, l’aprovació de la llei de la memòria el 2007, l’inici d’obertura de fosses de la Guerra Civil i la polèmica amb l’afer Garzón s’han convertit en un factor de regressió dels arxius militars i policials, que han fet passes enrere en la tímida i lenta política d’obertura iniciada a finals dels anys 90.
Documentació suposadament sensible que s’havia anat obrint amb comptagotes torna a tenir l’accés restringit. Espanya ha entrat en una crisi no només econòmica, sinó també democràtica, si més no pel que fa a la memòria. Aquest dèficit segur que planarà en el col·loqui internacional que organitza a partir d’avui el Memorial Democràtic sota el títol La repressió franquista i la revisió jurídica de les dictadures, amb presència internacional.
La involució als arxius militars afecta, per exemple, la documentació que parla dels 5.000 búnquers que el dictador Francisco Franco va manar construir als Pirineus, de Portbou a Irun, als anys quaranta, per protegir-se d’enemics exteriors. Fa poc els papers van ser traslladats de l’arxiu de la caserna del Bruc, a Barcelona, a l’Arxiu Militar d’Àvila. En el seu primer emplaçament, l’historiador Josep Calvet havia pogut consultar part dels papers, però ara se li denega l’accés per raons de seguretat. “És absurd, es tracta d’unes construccions sense cap utilitat avui dia, abandonades”, diu l’afectat.
El búnquer d’Àvila
De fet, si avui hi ha un búnquer en funcionament, aquest és l’Arxiu Militar d’Àvila, en especial la secció segona de l’estat major de l’exèrcit, que segons el mateix Calvet o el també investigador Jordi Guixé “està tancat amb pany i forrellat”. L’accés a aquest fons va ser una batalla plantejada fa molts anys per Josep Benet, una batalla democràtica que encara avui no s’ha guanyat. En aquest centre, al mateix Calvet li han denegat fa poc l’accés a documents que havia vist els anys 2001 i 2002, fins i tot a papers que té fotocopiats. “Va ser un error”, s’excusen lacònicament els funcionaris en referència al dia que li van deixar veure’ls.
La historiadora del franquisme Carme Molinero, que en aquests moments no fa recerca en aquest tipus d’arxius i que, per tant, personalment no s’ha trobat amb traves, diu que en tot cas “hauria d’estar passant just al contrari”. Molinero constata, però, que com a membre de la comissió del ministeri de Cultura de seguiment de l’aplicació de la llei de la memòria els treballs avancen amb lentitud per l’escàs interès de l’exèrcit i el ministeri d’Interior a l’hora de fornir informació.
El ministeri de l’Interior, que fins no fa tant havia transferit documentació a arxius com l’Històric Nacional de Madrid o l’Arxiu General de l’Administració d’Alcalá de Henares, ara ha decidit crear el seu propi arxiu, fet que ha provocat una paràlisi a l’hora d’atendre peticions. El pretext és un lloc comú: reordenació, inventari… El resultat és que costa molt accedir-hi. Amb tot, investigar amb documentació policial mai ha sigut fàcil. El 2003 Jordi Guixé va sol·licitar la consulta dels papers sobre el policia Pedro Urraca Rendueles, que va col·laborar amb la Gestapo i el règim de Vichy, però fins el 2009 no va poder consultar-ne l’expedient i només després d’haver obtingut permís de fonts familiars directes del mateix Urraca. “Tractant-se de fets de fa més de 50 anys, no hi ha cap justificació per no permetre la recerca històrica”, es queixa Guixé, que també ha patit problemes greus amb la documentació consular dependent del ministeri d’Exteriors. El 2001, quan per atzar hi va detectar una llista de tots els nazis refugiats a Espanya als quals el franquisme havia proporcionat passaport, en ser advertida la troballa pel personal de l’arxiu, li va ser retirat l’accés amb l’excusa que allò era “secret d’Estat”. Ho era i ho segueix sent, un secret. I pel que sembla, per molts anys.
La legislació espanyola no facilita les coses. La llei franquista de secrets oficials del 1968, reformada el 1978 abans que s’aprovés la Constitució, segueix vigent, i curiosament s’aplica de manera retroactiva a papers dels anys 40 i a més no preveu cap termini de caducitat per als documents classificats com a secrets, confidencials o reservats. El diputat al Congrés d’ICV-EUiA Joan Herrera prepara una proposició no de llei precisament per desclassificar documents -considera que no es poden donar acríticament per bons els criteris secretistes de la dictadura- i derogar l’esmentada llei. El text d’Herrera podria fer esment concret al cas de Joan Comorera, represaliat pel franquisme, mort a la presó i dels papers del qual encara hi ha problemes de consulta.
Ni ordre ni legalitat
Els historiadors afectats també creuen que caldria aprovar una inexistent llei d’arxius estatal que fes èmfasi en la posada al dia dels equipaments policials i militars, i en la seva accessibilitat. “A més dels bastons a les rodes per a la consulta, tant als arxius militars com als policials hi regna el desordre, la manca de catàlegs i de personal professional. En molts casos no es pot parlar d’arxius, sinó de magatzems. No s’hi esforcen gaire i davant demandes incòmodes, tiren pilotes fora”, opina l’historiador Borja de Riquer, que acaba de publicar, a editorial Crítica, una nova síntesi sobre el període franquista. Riquer creu que, tret de casos concrets, potser no hi ha cap directriu per al tancament, però tampoc cap per a l’obertura. El que preval és l’arbitrarietat. El cas és que en molts arxius la documentació no està inventariada i els arxivers professionals treballen sota el control de coronels i generals d’edat avançada: “És una incongruència que arxivers professioanls depenguin de l’arbitrarietat militar”, afegeix Guixé.
Un altre cas rellevant és el que va afectar l’exfiscal anticorrupció Carlos Jiménez Villarejo quan, recentment, va voler consultar atestats judicials dels anys seixanta, referits a la repressió franquista, a l’arxiu de la delegació del govern espanyol a Barcelona. Inicialment li va ser denegat l’accés. Però a l’exfiscal li resultava “impossible d’admetre que tota la documentació policial sobre la repressió política a Barcelona des de 1964 fins a 1977 estigués, sense cap excepció, exclosa de qualsevol consulta pública”. No ho va deixar córrer, ni de bon tros. Només després de “tota una batalla legal”, el delegat del govern central, Joan Rangel, va autoritzar-lo a accedir-hi. “Però al capdavall no vaig poder consultar la documentació que m’interessava per les greus deficiències organitzatives de l’arxiu”, explica Jiménez Villarejo, per qui “l’experiència no hauria pogut ser més negativa”.
I no només els investigadors catalans es troben amb problemes. Tant a Andalusia com a Galícia, dues iniciatives per inventariar tots els noms dels qui van patir repressió durant la dictadura han hagut d’enfrontar-se amb la manca de facilitats i, en alguns casos, directament amb el boicot. La recerca andalusa la coordina Fernando Martínez sota el títol Todos los nombres, i la gallega As vítimas, os nomes e as voces, Lourenzo Santiago.
L’obra de Juan de Mariana, Historia general de España (1592), va romandre com el text més important de la historiografia castellana des de temps de Felip II de Castella fins a ben entrat el segle XIX. Caldria explicar perquè durant més de dos segles no hi va haver noves produccions rellevants però el fet és aquest i així ha estat constatat per nombrosos autors. El treball de Mariana va exercir les funcions de llibre sagrat de la monarquia absolutista dels Àustries amb capacitat per a descriure les línies generals de la visió universalista dels castellans.
El naixement de la nova entitat política que coneixem amb el nom d’España, el 1714, va empènyer la nova dinastia reial, els Borbons, a promoure nous textos. En aquesta nova realitat política, els Estats de la Corona d’Aragó havien estat desmantellats i convertits en colònies de la Corona de Castella per mitjà de la implantació de les lleis castellanes (Decrets de Nova Planta) i un ferri sistema militar, legislatiu i fiscal, circumstància que perdura encara avui dia, tres-centes anys després. Tinguem present que, sota l’ocupació vigent, els antics Estats d’Aragó, Catalunya i València avui no tenen sobirania legislativa i fiscal i, encara menys, capacitat executiva sobre l’exèrcit. En tots aquests aspectes, els parlaments corresponents depenen sempre de l’última decisió castellana a través del Parlament i les judicatures centrals.
Des de Felip II i fins el 1714, el domini nacional castellà de la Península Ibèrica s’havia basat en el control dels Estats portuguès (fins el 1640), aragonès, català i valencià a través del control de la monarquia austriacista per part de l’aristocràcia castellana corresponent. Després de 1714, el domini castellà de la Península Ibèrica (excepte Portugal) s’ajustarà a criteris essencialment militars amb governs sempre condicionats per l’exèrcit, cops d’Estat constants i atacs de l’exèrcit dirigits contra les colònies aragonesa, balear, catalana i valenciana per tal de subjugar-les. De fet, el segle XVIII es caracteritzarà per un estat de setge permanent sobre els territoris aragonès, balear, català i valencià que només conclourà amb l’entrada de les tropes franceses de Napoleó.
Un cop Napoleó va ser derrotat el 1813, l’Estat castellà (esdevingut espanyol) potenciarà una nova historiografia amb produccions encaminades a legitimar la continuïtat del sistema colonialista sobre els antics territoris de la Corona d’Aragó. D’entre totes aquestes obres, la més important serà la Historia general de España de Modesto Lafuente (Cervera de Pisuerga, Palencia, 1806 – Madrid, 1866), treball monumental distribuït en 29 volums publicats entre 1850 i 1867. Hi ha altres textos, cada cop més nombrosos, però donat el gran èxit que va gaudir aquest treball, nosaltres ens hi referirem tot fixant-nos en els temes que tenen a veure amb la realitat preromana dels ibers.
El títol de la seva història coincideix no casualment amb l’obra de Juan de Mariana en tant que recull les idees més importants del nacionalisme castellà d’aspiració hispànica.
En primer lloc, cal subratllar que, per fi, després de l’obra del català Joan Francesc Masdéu, la historiografia castellana més avançada va abandonar la qüestió del passat bíblic d’ibers i celtes que, fins al moment, la major part dels historiadors precedents s’havien esforçat a argumentar per tal de legitimar el present. En articles anteriors hem tractat aquesta qüestió. [1]
Confesamos ingénuamente que despues de haber consultado, con el interés de quien busca de buena fé la verdad, cuantos autores antiguos hemos podido haber que supiésemos haber tratado las cosas de España, despues de haber evacuado muchas citas con gran escrupulosidad y consumo de tiempo, no nos ha sido posible encontrar segura brújula y norte cierto por donde guiarnos en las oscuras investigaciones acerca de los pobladores primitivos de nuestra nacion: antes bien hemos tenido momentos de turbarse nuestra imaginacion cuando la hemos engolfado en este laberinto de dudas sin salida razonable, tropezando siempre, ó con relaciones que llevan marcado el sello de la fábula, ó por noticias que por confesion de los mismos autores se asientan en livianos y flacos fundamentos. Con la fé mas ardiente desearíamos que hubiese quien hallára datos mas sólidos, luces mas claras y salida mas segura de este intrincado dédalo.
Un pasage del historiador de los judíos Josefo ha dado lugar á que algunos de nuestros historiadores hayan afirmado como cosa segura que Tubal, hijo de Japhet y nieto de Noé, fué el primer hombre que vino á España, «y la gobernó con imperio templado y justo.» Apoyados otros en un capitulo del Génesis, en que se nombra á Tharsis, hijo de lavan y nieto de Japhet, entre los que salieron á poblar las islas de las naciones despues de la confusion de las lenguas en la torre de Babel, le hacen el primer poblador de España y el que dió su nombre á la isla Tbarseya, y de aquí el origen y principio de la nacion española. Bien querríamos, pero no nos es posible tener por bastante sólidos los fundamentos de una y otra opinion para asentar ni la una ni la otra como ciertas ‘” (Modesto Lafuente, Historia general de España, Vol. 1. Part 1. Llibre 1. Cap. 1. p. 291-292. Establecimiento tipográfico Mellado. Madrid, 1850)
El text de Lafuente (en la línia d’altres autors contemporanis) mostra, sens dubte, una evolució important respecte obres d’historiadors anteriors ja que, en rebutjar la mitologia judeocristiana, sembla voler ajustar-se a paràmetres d’interpretació basats en la ciència positiva, això és, ciència allunyada d’especulacions fantàstiques i centrades en fets contrastables. I aquest, certament, era l’esperit regnant a Europa al segle XIX després de l’extensió del pensament il·lustrat i, més tard, el positivisme.
Tot i així, quan parlem de la realitat de les nacions, el factor emocional influeix poderosament en la configuració dels discursos històrics. D’aquesta manera, en el text que hem transcrit, Lafuente introdueix acríticament el concepte d’España donant per fet que escriu sobre “nuestra nación”. Tothom té dret a escriure sobre la seva pròpia nació però, en fer-ho, filtrarà necessàriament prejudicis. Lafuente enuncia que rebutja les històries mítiques i les faules, però en parlar d’España ha fet ús d’un primer gran concepte fabulós: la nació espanyola.
La pretensió de Lafuente de tractar Espanya com una realitat nacional entra en el terreny de la mitologia nacionalista perquè, al segle XIX, Espanya no és una nació sinó vàries, a saber: la nació castellana tot exercint colonialisme sobre altres nacions, particularment la catalana, que domina militarment des de 1714.
Qualificaré el text de Lafuente en termes de nacionalisme ingenu perquè l’historiador creu sincerament en la realitat d’una nació espanyola d’abast peninsular i en els termes castellanistes que promociona. La concepció de Lafuente, i d’altres historiadors de la seva època, se sembla força a la de Juan de Mariana i altres historiadors dels segles XVI i XVII, però les diferències són substancials. En l’època dels Àustries, els historiadors castellans escrivien conscients de la voluntat de la construcció d’un imperi peninsular i universal en clau castellana, però ho feien encara (en la competència amb els altres regnes no castellans) des de l’evidència de la limitació territorial pròpia. Després de 1714, i malgrat la pèrdua d’influència castellana en el món com es fa evident per les conseqüències dels Tractats d’Utrecht i Rastatt (1709-1724) i la progressiva independència de colònies americanes, els historiadors castellans interpreten que l’imperi peninsular és una realitat ja construïda però interpreten també que aquest imperi no és tal cosa sinó, només, nació. La diferència es troba en el fet que en època dels Àustries, Castella i Catalunya competien per la construcció de l’imperi, mentre que, en època dels Borbons, Catalunya ha passat a formar part de l’imperi castellà, ha esdevingut colònia. En aquest nou context borbònic basat en la dominació dels antics Estats de la Corona d’Aragó, els historiadors castellans creuen irreflexivament la veritat del mite d’un imperi castellà d’abast peninsular i universal com a cosa realitzada.
El problema és que, en aquesta creença, els castellans han sacrificat la pròpia realitat nacional, només castellana, per a convertir-la en una imaginària nacionalitat espanyola d’abast peninsular. En la realitat dels fets, Portugal ja no forma part de la nació espanyola però sí continuarà essent-hi part essencial de l’imaginari nacionalista durant tot el segle XIX. En un altre lloc he qualificat l’autosacrifici nacional dels castellans en termes de “síndrome espongiforme dels espanyols”. Avui, un castellà no reconeixerà mai ser nació sense el concurs de catalans, valencians, aragonesos, balears, bascos… En creure el que no són, pateixen psicosi.
Llegim aquest altre text de Lafuente a propòsit de la resistència de les poblacions peninsulars contra la dominació romana. Un criteri positivista es referiria a aquelles poblacions romanes amb llurs noms corresponents d’acord amb les fonts disponibles: celtibers, ibers, celtes… Lafuente, en canvi, víctima del nacionalisme ingenu que experimenta en el context del nou Estat europeu nascut del Tractat d’Utrecht, a saber: Espanya, escriu llavors que els espanyols han existit sempre:
Lanzados de España los cartagineses, y campando ya solas y sin rivales las águilas romanas, parecía que los españoles tenian derecho á esperar de los que se decian sus amigos y aliados, aquel tratamiento generoso, benéfico y humanitario que los Escipiones habian inaugurado durante la guerra.
Pronto se disiparon tan halagüeñas esperanzas. Aquella á que los romanos daban el suave título de alianza, ó el mas dulce de amistad, fuese convirtiendo luego en dominacion verdadera, y los españoles se fueron penetrando de que no habian prodigado su sangre sino para resolver la cuestion de cuál de las dos repúblicas habia de ser la dominadora, de que no habian peleado sino para cambiar de señores , y de que para sacudir el nuevo yugo les seria preciso emprender nuevas lides. (Ibid. pp. 409-410)
Vet aquí que Lafuente ha traït els seus principis en qualificar com a espanyols un conjunt de pobles que estava molt lluny de qualsevol configuració social, nacional o política que pugui assemblar-se a l’Espanya del 1850.
Un procediment no nacionalista qualificaria la realitat nacional espanyola contemporània en els termes preromans informats per la literatura: celtibers, ibers, celtes… però no pas a l’inrevés. Tots nosaltres fem servir els cognoms dels nostres avantpassats (pares, avis, besavis…) però no tindria sentit, perquè nosaltres encara no existíem, esperar que els nostres avantpassats es diguessin com nosaltres ens diem en el nostre present: Josep, Joan, Miquel… Lafuente i els historiadors nacionalistes espanyols sí ho fan: es refereixen als avantpassats dels espanyols amb un nom contemporani: españoles. Psicosi.
Insistim en què Juan de Mariana havia fet servir les mateixes expressions però amb diferent significat. Tenint present que en temps de Felip II de Castella, Espanya no era més que un referent geogràfic nascut amb els romans, la seva història general es convertia en l’expressió ideal de la vocació peninsular i universalista del nacionalisme castellà. Un poble castellà que se sabia castellà però volia ser més. En canvi, amb Modesto Lafuente, en un nou context polític on Espanya sí existeix com a entitat política real, el concepte d’Espanya significa llavors una altra cosa, significa la disfressa cultural de la nació castellana que es nega a reconèixer-se en els seus propis límits estrictes, només castellans, perquè ha sacrificat la seva pròpia identitat en benefici d’un ideal peninsular i universal. La nació castellana es nega a reconèixer l’ocupació militar de 1714 i la subsegüent colonització i repressió dels Estats d’Aragó, Catalunya i València, avui vigent, perquè si fes tal cosa es descobriria a si mateixa sense el mite de la seva pròpia sublimació peninsular i universal, es descobriria a si mateixa en la seva materialitat insignificant: despullada, sense identitat pròpia.
[1] Ibers, celtes i la descendència de Noè, parts 1, 2, 3 i 4, i La historiografia castellana contra Masdeu
Vilassar, 14 de setembre de 2009