Ploma

Cavaller, Joan & Sanmamed, Armand. Espanya, corrupció consubstancial

by Catalunya. Història

Aquests últims temps estan sortint a la llum constants casos de corrupció a l’administració pública espanyola. Donada la proliferació tan intensa d’aquests esdeveniments, molts analistes intenten aportar una explicació que justifiqui el fenomen i que, al mateix temps, serveixi per a evitar tan terrible xacra. La majoria d’ells arriben a la conclusió que la democràcia espanyola és massa jove i pateix l’herència del franquisme, és a dir, que les institucions públiques no han viscut encara les transformacions que hagués estat desitjable practicar-hi. Com a símptomes del baix nivell de la nostra cultura democràtica, els analistes citen exemples com ara les llistes tancades, la dependència del poder judicial respecte el poder executiu, la poca vinculació del Senat amb la realitat territorial del país, la manca de transparència de les institucions, les dificultats sistèmiques per a la participació dels ciutadans en decisions cabdals, etc.

Creiem que aquest plantejament és encertat però excessivament superficial. Normalment, quan parlem de corrupció ens estem referint a una situació en què algú exerceix una activitat contrària a la regulació vigent. Les lleis poden ser justes o injustes però, quan ens situem en el terreny de la democràcia, on les persones tenen iguals drets i iguals obligacions davant la llei, les injustícies tendeixen a desaparèixer perquè, precisament, les parts en joc (ciutadans, treballadors, empreses, associacions, etc.) acorden establir mecanismes de control que evitin excessos. En canvi, en un govern no democràtic, la part dominadora (militars, aristocràcia financera, aristocràcia reial, partit únic, etc.) imposa normes que els puguin beneficiar en exclusiva. Per aconseguir el domini en un govern no democràtic, l’elit dominadora necessita corrompre la societat. La paraula “corrompre” i el seu substantiu derivat “corrupció” procedeixen de l’arrel “rompre”, “trencar”. Així com en una democràcia la societat conviu amb un grau elevat d’harmonia, en una aristocràcia succeeix el contrari: l’elit dominadora trenca la unitat de la societat per aconseguir afeblir la part contrària i continuar gaudint del poder. Aquesta és la raó per la qual els governs aristocràtics fomenten grups específics als quals subornen amb diners i privilegis de tota mena. Els governants necessiten comprar la fidelitat d’aquests grups específics per aconseguir que el conjunt general de la societat estigui trencat (romput, co-rromput) i no sumi forces.

Una d’aquests formes de govern no democràtics són els estats colonialistes. Els estats colonialistes no són més que reproduccions a més gran escala de les típiques societats aristocràtiques en què un grup privilegiat sotmet el conjunt de la societat, amb la diferència que el grup privilegiat és un estat i la societat dominada un altre poble o nació. Entenem que cal partir de la base que Espanya és una estat colonial nascut el 1714 i en el qual una metròpoli (els castellans) ocupa, domina i sacseja sistemàticament un seguit de colònies: abans Amèrica o Àfrica, ara Catalunya, València, Balears, Aragó, etc. Aquesta situació de dominació colonialista s’ha mantingut fins al dia d’avui durant 300 anys i ho ha fet sobre bases militars (Felip V, Espartero, Primo de Rivera, Franco) però també en base a una estructura administrativa perfectament dissenyada per a l’obtenció eficient de recursos que permetin alimentar l’aristocràcia de Madrid i la continuïtat del procés.

Els estats colonialistes són consubstancialment corruptes. De la mateixa manera que l’aristocràcia necessita subornar grups específics per a aconseguir-ne la fidelitat i la submissió del conjunt de la societat, en un estat colonialista, i per a la mateixa finalitat, la metròpoli ha de comprar la fidelitat de grups concrets que viuen a la la colònia. En un sistema de govern aristocràtic, de la compra de la fidelitat de grups no en diem pròpiament “corrupció” perquè la tirania és ella en si mateixa corrupta. Els escàndols de corrupció sorgeixen a la llum pública en un sistema de govern pretesament democràtic perquè, llavors, tothom entén que el govern no pot afavorir indiscriminadament grups particulars al marge del conjunt del grup. Els escàndols de corrupció que s’estan descobrint últimament a Espanya són tal cosa, escàndols, perquè s’està veient que, efectivament, hi ha grups privilegiats (Bankia, partits polítics, etc.), però aquí caldria subratllar que aquests no són casos accidentals sinó necessaris per a la persistència de la submissió de les colònies i del sistema extorsionador. Si resulten escandalosos, tanmateix, és perquè no s’ajusten a les regles del joc democràtic.

La desigualtat de les balances fiscals, la despropoció de la inversió de l’estat espanyol en perjudici de les colònies (sobretot en els casos de Catalunya, València i Balears), el sobreendeutament d’aquestes mateixes colònies (20% respecte al PIB al costat del 10% de mitjana de la restat dels territoris), l’impagament descarat i injustificat de compromisos pressupostaris adquirits, la imposició de l’idioma a l’administració i les escoles, la investigació fiscal desproporcionada a Catalunya, etc. són exemples de comportaments corruptes per part de la metròpoli castellana que pot practicar aquesta corrupció precisament perquè té els privilegis del poder judicial, legislatiu i executiu. Com deia aquell, la pàtria és anterior a la democràcia, però caldria advertir que per pàtria hem d’entendre “pàtria colonitzadora”. Ara sí, la premisa del general cobra tot el seu sentit. És en democràcia quan l’estat colonitzador comença a experimentar greus dificultats per mantenir el sistema corrupte de gestió. És llavors quan esclata Bankia i tots els altres monopolis en un estat consubstancialment corrupte (Undargarin, PP a València, PP a Balears, SGAE, aeroports i AVEs buits, Ibèria, CEOE-Marsans, Caso Campeón-Ex ministro Blanco, etc.). La diferència en relació amb els casos de corrupció del PSOE en època de Felipe González és que l’excessiu afany depredador de l’estat colonitzador espanyol ha trencat el fràgil equilibri entre les diverses parts que ajudava a mantenir sense gaire sotracs l’estatus quo establert durant la transició.

I és en el si d’aquest context consubstancialment corrupte que, llavors, l’estat colonitzador ataca les colònies per a destruir-les en la mateixa proporció que està patint a casa pròpia. Només així podem entendre què està succeint realment a Catalunya. Per què el poder judicial ha trigat 10 anys a dictaminar sobre el cas Pallerols? Per què surten ara els casos d’escoltes telefòniques sobre polítics i altres personalitats? Per què acusen ara Pujol i la seva família amb informació tan antiga?

Per a no ensorrar-se, l’estat colonitzador intenta utilitzar com a últim recurs la corrupció que ell mateix ha generat. En el qüestionament del sistema democràtic, l’estat colonitzador pot assolir els seus objectius:

– la perpetuació del sistema d’explotació colonial envers les colònies catalanes, imprescindible per al manteniment econòmic d’un estat inepte i ineficaç

– la neutralització de l’aparició d’un sistema més radicalment democràtic, que destruís el seu sistema de privilegis econòmics, polítics i socials

Tanmateix, en democràcia, en el context de la democràcia europea, el sotmetiment colonial dels estats conquerits de l’antiga Corona d’Aragó per part de Castella està arribant a la seva fi.

 

Joan Cavaller, Armand Sanmamed

11 de març de 2013

Merkel PIGs

Espanya, perifèria del món

by Catalunya. Història
Un dels procediments intel·lectuals característics de qualsevol persona o societat que vulgui actuar amb legitimitat és situar-se en el marc de la centralitat ideològica, lluny d’extrems i aportant una mica de raó, però només una mica, a tots aquells que dissenteixen.
 
La centralitat ideològica no depèn dels arguments en si mateixos sinó de variables diverses. Molt sovint, la centralitat s’aconsegueix per la via aritmètica de, simplement, tenir un suport majoritari de les altres persones. Tanmateix, la paraula centralitat ens remet a qüestions geomètriques. Durant segles, abans de Kepler, el sistema solar s’explicava per mitjà del recurs a la teoria geocèntrica, és a dir, a la teoria que suposava que els planetes seguien una ruta circular al voltant de la Terra. La ciència va trigar molt a descobrir la condició el·líptica dels moviments planetaris perquè sempre s’havia suposat que el moviment perfecte havia de ser circular. Fins i tot Copèrnic, per atacar el sistema astronòmic heretat, criticava els epicicles de Ptolomeu argumentant que el món havia de ser molt més simple, és a dir, circular.
 
Aquesta dependència geomètrica de les ideologies s’observa en el llenguatge de la política quan els governants afirmen situar-se en el centre, és a dir, entre l’esquerra i la dreta. I s’observa també en el llenguatge nacionalista espanyol quan converteixen bascos i catalans en nacionalismes perifèrics. Aquí, perifèric no significa només que Euskadi i Catalunya estiguin situats físicament en un racó lluny del centre del cercle, significa en realitat que aquelles nacions són minoritàries i de menor importància. La llunyania respecte al centre del cercle impica també una llunyania de la legitimitat existencial. Els espanyols, que gaudeixen del centre geomètric situat a Madrid (i abans a Toledo), tenen un grau de raó superior a bascos i catalans.
 
L’argument en qüestió s’ofereix al públic de manera implícita perquè en la realitat, tal com succeeix amb els planetes al voltant del sol, les coses funcionen diferent. L’argument de la centralitat aplicada a la política el veiem per exemple als mapes (i els mapes els veiem cada dia en la informació meteorològica) on la Península Ibèrica apareix distorsionada perquè, en contra de la realitat (d’una realitat on l’eix del gir del planeta és inclinat respecte al pla del sistema solar), la costa cantàbrica resulta perfectament horitzontal. L’horitzontalitat de la costa és fruit d’un procés previ en què meridians i paral·lels són girats per fer-los perfectament verticals i horitzontals (no pas inclinats).
 
Fixem-nos també com, en els mapes, les Illes Canàries no són representades lluny al costat de la costa africana sinó tocant Cadis i, llavors, encerclades en un marc per advertir que estan allà per causa d’una translació cartogràfica. Per la mateixa raó, els mapes del segle XIX representaven Cuba i Filipines tocant Cartagena. Aquesta no és una qüestió menor. Podem dir que interessa veure a prop les Canàries perquè formen part de l’estat espanyol i, en canvi, el Marroc i el Sàhara no. Però aquesta no és l’única raó perquè Cuba i Filipines eren representades a la Mediterrània i no pas, com correspondria, al costat de Portugal. No es feia així perquè llavors el mapa es distorsionaria en excés, Madrid no estaria al centre del mapa. 
 
Avui, les coses han canviat. El centre geopolític ja no és Madrid sinó Brussel·les i Berlín. Els mapes del temps de les televisions espanyoles continuaran representant l’estat espanyol però el mapa ideològic més general de gran part dels europeus, espanyols inclosos, ha fet que Espanya hagi deixat de ser el centre per convertir-se ella mateixa en perifèria. Espanya avui és a la perifèria física del continent europeu però també s’ha convertit en perifèria ideològica per causa de la seva importància ínfima en el si del poder polític europeu i mundial, i per causa de la seva importància ínfima en el si de les finances europees i mundials. És més, ara, Catalunya està més a prop d’Europa que Madrid, i aquest és un punt d’extrema importància perquè ens situa novament en els plantejaments geoestratègics clàssics on Catalunya (com fan tots els països) pactava amb els països de la rereguarda, en aquest cas la rereguarda de castellans i francesos per a així afeblir la força de l’enemic: recordem els vincles tradicionals de Catalunya amb Alemanya (amb matrimonis amb els Hohenstaufen i els Habsburg), Anglaterra (amb el matrimoni de Caterina d’Aragó amb Enric VIII), Portugal (amb el matrimoni d’Isabel d’Urgell amb Pere de Coïmbra, o el rei Pere el Conestable), Flandes (on encara avui molts municipis tenen l’ensenya catalana com a escut), etc.
 
No es tracta de tornar a l’edat moderna però sí d’entendre que els catalans ja no som a la perifèria de ningú, sinó, en tot cas, més a prop del centre europeu que els espanyols i, especialment, més a prop dels nostres aliats clàssics. Si avui algú està a la perifèria, física i ideològica del món, aquests són els espanyols: aïllats en la ruïna pròpia, aïllats en la manca d’esperit democràtic. 
 
Vilassar, 19 de gener de 2013
urnes4

Catalunya, motor d’evolució històrica

by Catalunya. HistòriaCatalunya. Independència

Els esdeveniments que s’estan produint en el nostre país per causa de la celebració del referèndum del dia 1 d’octubre de 2017 (del qual no podem fer-ne promoció però sí n’informem) ens permeten reflexionar sobre la naturalesa dels fets en qüestió.

1. Com sabem, Catalunya va constituir-se en estat independent l’any 988 gràcies a la declaració unilateral d’independència de Borrell II, comte de Barcelona, Girona, Osona, Manresa i Urgell. Actualment, però, viu dividida en dos estats diferents, França i Espanya. L’adscripció d’una part del país a França es va formalitzar l’any 1659 per mitjà del Tractat dels Pirineus després que les tropes franceses ocupessin inicialment Salses i Opol l’any 1639 i, a partir d’aquí, la resta dels territoris que avui coneixem com a Catalunya Nord. L’altra part del país viu sota dominació castellana (avui espanyola) des de la invasió de les tropes borbòniques el 1714. Després de la invasió de 1714, Felip V de Castella va suprimir les lleis catalanes tot substituint-les per lleis castellanes per mitjà dels coneguts Decrets de Nova Planta (1716 a Catalunya). A data d’avui, les lleis castellanes continuen vigents a la Catalunya espanyola. Per aquesta raó, i tenint present que des d’aquella data s’han produït noves invasions castellanes sobre Catalunya (Franco la més recent), podem assegurar que Catalunya viu sota ocupació militar castellana.

La història de Catalunya a partir de 1714 mostra en múltiples episodis una lluita persistent del poble català per recuperar la independència de l’estat català. El llibre Introducció a la història de Catalunya: una nova perspectiva, escrit per Carles Camp, Joan Cavaller i Armand Sanmamed (FEHC, 2013) explica la història catalana en aquest sentit.

El referèndum d’1 d’octubre de 2017 constitueix una nova temptativa del poble català per recuperar la condició d’estat. Estem vivint una situació d’excepcionalitat històrica però no és el primer cop que Catalunya manifesta la seva voluntat d’emancipació política. Molt probablement serà l’últim episodi en la llarga llista de temptatives sobiranistes perquè, aquest cop sí, gràcies a la protecció de les democràcies occidentals, els catalans aconseguirem que la violència castellana no reeixi en la imposició de les seves determinacions.

2. Malgrat tot, el referèndum del dia 1 d’octubre de 2017 no és només un acte de reivindicació sobiranista del poble català. Cal tenir present que el món viu des de finals del segle XVIII l’anomenada descolonització, un procés que la majoria dels historiadors consideren ja tancat al segle XXI però que Catalunya s’encarrega de desmentir. De fet, Catalunya va ser la responsable l’any 1492 de l’inici formal de la conquesta colonial de les terres d’ultramar a partir de la descoberta de Cristòfor Colom. I serà Catalunya qui posarà fi al procés colonial en qüestió assolint la seva pròpia independència. Els historiadors entenen que el colonialisme és un afer europeu exportat a terres americanes, africanes i asiàtiques, però de colonialisme també n’hi ha i n’hi ha hagut a Europa. La desintegració des imperis otomà, austro-hungarès, alemany, soviètic i serbi constitueixen part del mateix procés de descolonització iniciat amb la independència dels estats nord-americans l’any 1776. Però el procés continua per a culminar tot afectant finalment les metròpolis colonials originals: França, Itàlia, Gran Bretanya, Bèlgica, etc. i, especialment, Espanya. L’estat espanyol, com a estat colonial que és encara avui, viurà la mateixa sort que els imperis otomà, austro-hungarès, alemany, soviètic i serbi. Després del colonialisme, Espanya serà el que era i el que, en democràcia, ha de ser: només Castella. El referèndum del dia 1 d’octubre de 2017 no és només un acte de reivindicació sobiranista del poble català. És també el tancament del procés colonial europeu iniciat pels mateixos catalans l’any 1492.

3. El referèndum del dia 1 d’octubre de 2017 no és només un acte de reivindicació sobiranista del poble català i, a més, el tancament del procés colonial europeu iniciat pels mateixos catalans l’any 1492. Actualment, Espanya és un estat essencialment corrupte, un estat dirigit per una casta de mafiosos que xucla la sang dels seus ciutadans empobrint-los i condemnant-los a la misèria, tal com anteriorment havien fet militars i monarques absolutistes. A data d’avui, a Espanya hi ha uns 1.400 imputats per casos de corrupció. D’entre el cúmul de casos, destaca la implicació del Partido Popular en la trama Gürtel. Recordem que l’any 2012, poc després que Mariano Rajoy fos investit President del Govern, els responsables de l’Oficina Antifrau que van gestionar els casos Gürtel van ser destituïts. Recordem també les morts i suïcidis sospitosos d’implicats en el cas.

En aquest context de corrupció sistèmica, el referèndum del dia 1 d’octubre de 2017 planteja una transformació profunda de la forma en què hem d’entendre les institucions públiques i l’exercici del poder. La crida a la ciutadania per a votar sí o no a la independència és també una crida a l’aprovació ciutadana de les lleis que faran possible la recuperació de l’estat català. Aquesta crida significa que els ciutadans votaran lleis i no només polítics. Hi ha molts països que, per la via de la consulta popular, ja fa temps que aproven tota mena de lleis i normatives. I fa temps també que en molts països els ciutadans voten representants i no pas, com a Espanya, llistes de polítics desconeguts. Tanmateix, si considerem que Catalunya va tenir un paper preponderant en la conformació de la democràcia parlamentària a l’Edat Mitjana (Assemblees de Pau i Treva, Usatges, Corts Catalanes, constitucionalisme, pactisme…), i considerem igualment el fet que Catalunya posarà punt final al procés de colonialisme occidental, caldrà tenir present llavors que votar en el referèndum del dia 1 d’octubre de 2017 i votar les lleis que faran possible la restitució de l’estat català significarà una empenta evolutiva radical en la història del món. El dia 1 d’octubre de 2017 els catalans no votaran només si volen o no la independència, en realitat votaran si volen que el món sencer sigui una democràcia o, com ara Espanya, una dictadura corrupta.

La previsible independència de Catalunya en el si d’una Europa occidental encara colonialista retornarà Espanya a la condició castellana que li pertoca però, a més, transportarà Europa (un club d’estats) i, per extensió, el món sencer, a una profunda transformació en què els pobles (i no els estats) i les persones (i no els seus representants anònims) esdevindran protagonistes de la historia. Després de la recuperació de la seva independència, Catalunya durà Europa i, per extensió, el món sencer, a una nova època de la història, una edat post-contemporània en què la política serà entesa en termes diferents. En la nostra herència jònica transmesa pels grecs a través dels ibers, els catalans no sabem fer les coses d’una altra manera: democràcia.

Vilassar, 14 de setembre de 2017

mexico cortes

Catalunya: culminació del procés de descolonització occidental

by Catalunya. HistòriaFilosofia. Evolució, història

Els manuals d’història expliquen de forma generalitzada que a partir del segle XIX Europa va viure un procés de descolonització dels seus territoris americans, africans i asiàtics: les antigues colònies van esdevenir nous estats independents. Els Estats Units d’Amèrica van declarar la independència l’any 1776, Haití el 1804, Brasil el 1808, Gran Colòmbia i Mèxic el 1810, Paraguai el 1811, Argentina el 1816, Xile el 1818, Bolívia el 1824, Uruguai el 1828, etc.

El procés va continuar amb la independència de les colònies asiàtiques i africanes al llarg de tot el segle XX. La major part dels estats africans i asiàtics que coneixem actualment van viure sota la influència dels estats europeus. Paral·lelament a aquests esdeveniments, el continent europeu també va conèixer la independència d’estats com ara Irlanda (1916) i de diferents estats sorgits de la desintegració de l’imperi austre-hongarès a partir de 1918 (Àustria, Txèquia, Eslovàquia, Hongria…). La fi de la guerra freda com a conseqüència del col·lapse de la Unió Soviètica va afegir un nou capítol en el procés de descolonització occidental permetent la independència d’estats actuals lliures del domini rus i serbi: Estònia, Letònia, Lituània, Ucraïna, Bielorússia, Croàcia, Eslovènia, etc.

No tots els autors expliquen el procés de descomposició de la URSS i de Iugoslàvia com a part del mateix procés de descolonització occidental iniciat a finals del segle XVIII, ja que la independència de les noves repúbliques europees a finals del segle XX ha tingut lloc en territori europeu. La concepció colonialista europea que enuncia la descolonització del món comporta implícitament la noció que els europeus no es poden colonitzar a si mateixos, i així els capítols recents de la URSS i Iugoslàvia s’expliquen més aviat en relació a la fi de la guerra freda i del comunisme.

Aquesta explicació gaudeix de credibilitat perquè, com diem, el col·lapse de la URSS i Iugoslàvia es pot explicar, efectivament, com a conseqüència de la derrota soviètica en la guerra freda. Tanmateix, és una explicació interessada perquè els estats europeus occidentals (Gran Bretanya, França, Itàlia, Espanya…) no volen que el procés de descolonització els arribi a les pròpies portes, cosa que, ara, començaments del segle XXI, està succeint.

Si els catalans, els bascos, els escocesos, els flamencs, els bretons, els sicilians, els occitans… volem ser reconeguts com a nacions i que aquesta condició es reflecteixi internacionalment en forma d’estats, no podem limitar-nos als arguments coneguts com ara el maltractament fiscal o la possessió d’una llengua i una cultura específiques. L’argumentari independentista s’hauria d’enriquir assenyalant la vigència del procés descolonitzador que occident va començar a viure a finals del segle XVIII i que ara culmina en la interioritat de les fronteres dels estats colonialistes (França, Espanya, Gran Bretanya, Itàlia…).

El concepte “descolonització” és occidental i genera un problema d’interpretació en el cas d’aquelles colònies on la població invasora va esdevenir majoritària en relació a la població aborigen: Estats Units d’Amèrica, Argentina, Brasil, Austràlia, etc. En aquests casos en què la independència ha significat el domini de la població europea instal·lada en els nous territoris no parlem tant de “descolonització” com de, simplement, “independència de colònies” però la qüestió antropològica no canvia el fet que la dominació estrangera, s’entén la de la metròpoli, ha arribat a la seva fi. Si la independència dels Estats Units d’Amèrica esdevinguda el 1776 ho va ser de “colònies europees” i no pas de població índia aborígen, hauríem d’aplicar el mateix criteri en el cas de les “colònies europees” que França, Espanya, Itàlia, Gran Bretanya i altres estats mantenen dins dels propis límits europeus. Així, hauríem d’informar tothom que Catalunya i altres països assoliran aviat la independència perquè el procés de descolonització occidental encara no havia conclòs. La diferència és que el procés en qüestió ha arribat a l’interior dels límits territorials dels estats de les potències colonitzadores.

2 de novembre de 2012

Inscripcions iberes

Nosaltres, els ibers

by Catalunya. Història
Ara que recordem el 50è aniversari de la publicació de Nosaltres, els valencians de Joan Fuster, no estaria de més preguntar-se un altre cop per la significació de l’expressió que aquest autor va contribuir a difondre: països catalans. El 1962, any en què es va publicar aquella obra, València, com Catalunya i les Balears, es trobaven immerses en una profunda depressió provocada per la dictadura de Franco. El treball de Fuster va servir perquè el poble obrís els ulls i contemplés amb esperança una realitat nacional que la política s’entestava a negar.
 
En el cas del país valencià, l’obra de Fuster va aconseguir que els ciutadans es veiessin a si mateixos amb la dignitat que correspon a tot  poble. La insistència de l’autor a subratllar els fets històrics que parlaven a l’edat mitjana de la propietat d’uns furs valencians, en contra del desig dels nobles aragonesos a fer respectar furs propis en localitats específiques del país valencià, va servir per subratllar aquesta autonomia específica dels valencians. Al mateix temps, Fuster no va dubtar a relacionar valencians, catalans i balears com a parts d’un mateix poble indentificable en funció de la llengua. D’aquí l’expressió de països catalans.
 
Dins l’obscurantisme del règim dictatorial de Franco, les tesis de Fuster mereixen un gran respecte per la valentia i la perspicàcia que demostren. Tanmateix, anys després cal destacar alguns aspectes que la perspectiva del temps ens permet dilucidar. I no m’estic referint a la perspectiva dels cinquanta anys que han transcorregut des de la publicació de l’obra en qüestió. M’estic referint a la perspectiva dels milers d’anys que han transcorregut i en els que els habitants d’Aragó, Balears, Catalunya, Llenguadoc, Múrcia i València estan demostrant i continuen demostrant unitat cultural, unitat nacional.
 
Si, com tants autors, ens posem les ulleres de la política, el que veurem són fets polítics, entre ells les peripècies de l’estatut d’autonomia, la transició democràtica, la dictadura del general Franco, poca cosa més. Si, per contra, ens posem les ulleres de la història, veurem uns fets diferents on, certament, apareixeran fets polítics, però ara amb una distància molt més llarga. Així, veurem que els estats d’Aragó, Balears, Catalunya i València encara pateixen ocupació per part de l’estat espanyol. Continuem sotmesos als Decrets de Nova Planta tal com ho vam començar a estar fa 300 anys.
 
Si, finalment, ens posem les ulleres de la filosofia, descobrirem la realitat d’una nació que va molt més enllà dels fets polítics, descobrirem la realitat d’una nació que es remunta a manifestacions culturals mil·lenàries. Però aquesta nació no és Catalunya en el sentit administratiu actual (les províncies de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona). Tampoc no és la Catalunya en sentit ampli (incloent-hi la Catalunya francesa). I tampoc no és la Catalunya en sentit de Joan Fuster, és a dir, la Catalunya en sentit lingüístic: els països catalans. Aquesta nació que ha demostrat durant milers d’anys ser tal cosa és el conjunt dels habitants d’Aragó, Balears, Catalunya, Llenguadoc, Múr­cia i València. Aquest conjunt va crear a finals del paleolític el malament anomenat art llevantí (malament perquè llevantí és un concepte geogràfic castellà i per tant no assimilat pels naturals de les regions autòctones). Poc més tard, procedent d’Europa, va manifestar-se de manera prou compacta en l’anomenada cultura dels camps d’urnes. Poc més tard va constituir la civilització o cultura dels ibers. També hi podem constatar (a les províncies de la Tarraconensis i la Narbonensis) múltiples exemples de revoltes independentistes durant l’etapa dels visigots. Finalment, amb la Corona d’Aragó, el conjunt en qüestió va oferir manifestacions culturals unitàries i una tendència a crear estructures polítiques comunes.
 
Aquesta tendència mil·lenària en què un mateix poble persisteix a mostrar-se com un conjunt social unitari no pot ser una simple casualitat que nosaltres puguem passar per alt. És ben cert que avui la llengua catalana no es parla en el conjunt d’aquells territoris però tots podem entendre que la recessió del català obeeix a causes polítiques alienes i que, en tot cas, existeix una gran familiaritat del català amb l’occità i l’aragonès. Si admetéssim que, més enllà de la llengua, existeix una tendència històrica remarcable dels habitants d’aquests territoris a produir manifestacions culturals comunes, llavors estaríem en disposició de transferir a la paraula català una significació més rica en què nació no significarà idioma sinó cultura. Parlar de països catalans tenia sentit en època franquista quan, orfes, necessitàvem un concepte patern on agafar-nos, però avui, en democràcia, hauríem d’obrir els ulls a una realitat que va més enllà de l’extensió contemporània de la nostra llengua. Som ibers com ho eren els nostres avantpassats perquè, com ells, vivim en el mateix territori: Ibèria, el país del riu Iber (Ebre).
 
 
 
Extensió de la cultura del llevant peninsular
a finals del Paleolític
Penetració de la cultura dels camps d’urnes
a la Península Ibèrica
Extensió del poble iber
Font: http://hesperia.ucm.es/mapa.php
 Extensió de la Corona d’Aragó al segle XII
 
 
29 de juny de 2012
tv3tornarem

Tornarem a ensopegar

by Catalunya. HistòriaCatalunya. Independència

Aquest dilluns passat, 23 d’abril de 2011, diada de Sant Jordi, TV3 va emetre el segon i últim capítol de Tornarem, producció que mostra les aventures d’un petit grup de catalans obligats a fugir i lluitar en les guerres civil espanyola i segona mundial. He de dir que, personalment, la sèrie m’ha agradat força, està molt ben ambientada i fins i tot se m’ha fet curta. A més, la trama sentimental dels protagonistes està ben construïda.

En aquest article vull referir-me al desenllaç polític de la lluita dels protagonistes. De forma reiterativa, el guió subratllava aquesta expressió: “París, Berlín, Barcelona, Madrid”, lema dels combatents que aspiraven a continuar la lluita armada contra Franco després d’haver vençut Hitler. Com és sabut, els republicans catalans i espanyols no van poder dur a terme la continuació de la guerra en terres ibèriques perquè els aliats van preferir mantenir Franco al poder com a garantia en la lluita contra el comunisme en el nou context de la Guerra Freda. La impossibilitat de la continuació de la guerra, aquest cop contra Franco, va suposar una gran frustració ideològica i emocional per als republicans que, a més, van haver de viure desenganyats en l’exili.

Resulta curiós observar aquest caràcter il·lús i ingenu en el cas particular dels combatents catalans que, malgrat el sacrifici en la guerra contra el nazisme, van acabar lluitant en benefici d’un estat francès que des del segle XVII ocupa militarment allò que avui anomenem Catalunya Nord, així com d’un estat espanyol que, des de començaments del segle XVIII, ocupa els estats ibers (aragonès, balear, català i valencià). La forma de govern d’un estat i el fet que un estat sigui invasor d’un altre estat són coses diferents. Com hem vist en els casos recents d’Iraq i Afganistan, entre d’altres, un estat pot tenir la forma de govern democràtica i alhora atacar un altre poble. Des de la nostra perspectiva històrica recent, en què molts catalans hem despertat a la necessitat de la independència de Catalunya, el neguit republicà dels nostres avis es descobreix no només improductiu sinó, tot just, contraproduent.

Ara que el rei d’Espanya està patint l’assetjament de determinats grups de poder a Madrid, ser republicà espanyol des de Catalunya significa continuar treballant per la continuïtat de l’ocupació dels estats ibers. Catalunya només aconseguirà la recuperació de la seva condició política d’estat, i amb ella la seva dignitat i llibertat com a poble, fora de França i d’Espanya. La trampa d’oferir als catalans idees republicanes o autonomistes o federalistes només condueix a la perpetuació de l’ocupació.

Vilassar, 24 d’abril de 2012

"Por Hispaniaaaaaaa !!!"

“Por Hispaniaaaaaaa !!!”

by with No Comment Catalunya. Història

L’últim capítol de la sèrie Hispania que el dia 11 de gener de 2011 va emetre Antena 3 ens va obsequiar amb una imatge apoteòsica en què les tropes dels rebels lusitans proclamaven la victòria contra Roma. En el moment àlgid, que trobareu al final del video que adjuntem (on haureu de suportar una mica de publicitat), un dels protagonistes va cridar “Por Hispaniaaaaa !!!”, i la resta de l’exèrcit va repetir el mateix.

En el comentari anterior a la sèrie d’Antena 3 vam manifestar que es tracta d’una obra dramàtica molt entretinguda i que, donada la pobre trajectòria de les grans produccions espanyoles, Hispania té molt de mèrit. En el repartiment, contrasta en excés el bon nivell artístic d’alguns actors (Lluís Homar, Roberto Enríquez, Nathalie Poza, Alfonso Bassave o Jesús Olmedo per exemple) al costat d’altres, com també grinyolen algunes escenes bèl·liques malament executades, però en general el conjunt resulta amè. Tot i així, la infecció nacionalista castellana supura per tot arreu fent que el producte final perdi la qualitat artística que, altrament, gaudiria en un context no nacionalista.
 
El crit “Por Hispaniaaa !!!” dels lusitans que han vençut les tropes romanes constitueix la fita més ridícula que la sèrie podia dur a terme ja que Hispània (s’entén la Ulterior, no pas la Citerior) és el nom que els romans havien atorgat al país en la seva qualitat de territori conquerible. Tot just, llavors, no té sentit que els lusitans cridessin el nom d’una província que, a partir del fet de la victòria militar contra Roma, encara trigaria a ser implantada. En certa manera, sembla com si els lusitans demanessin ser conquerits, circumstància que escapa a tota lògica.
 
Per una altra banda, és altament improbable que els lusitans s’identifiquessin a si mateixos en tant que poble amb el nom proposat pels conqueridors estrangers, sobretot si ja tenien abans un nom propi: lusitans. No té cap sentit assumir per a si mateix cap nom estranger quan ja en tens un de propi.
 
Finalment, resulta especialment penós que Antena 3 ens vulgui fer creure que els lusitans, és a dir, els portuguesos, volguessin ser espanyols. La paranoia peninsular dels castellans els empeny a cometre excessos ridículs com aquest, excessos que demostren, en realitat, una mancança important de referents històrics amb què identificar-se. Els catalans tenim els ibers amb Indíbil i Mandoni al capdavant, els portuguesos tenen els lusitants amb Viriat, però els castellans no tenen noms propis. Tan sols gent anònima a Numància i poca cosa més.
 
El desig d’Antena 3 que els pretesos hispans nadius s’identifiquessin amb el nom proposat pels conqueridors genera un gran ridícul. Imagineu que els nadius americans al segle XVI cridessin “per Índiaaaa”. O els nadius nord-africans “per Morolàndiaaaa”. O els catalans “per Polòniaaaa”. No té cap sentit. Els aborígens sempre tenen noms propis assumits lliurement per ells mateixos. En situacions de victòria militar, mai no demostraran llur alegria cridant el nom que reben per part dels atacants. Quan els nadius d’Antena 3 diuen “nosaltres els hispans” se senten els ecos impossibles del món conquerit dient “nosaltres els negres” o “nosaltres els moros” o “nosaltres els sudaques”, etc. No té cap sentit.
 
Però el fet és que els espanyols avui sí s’identifiquen amb el nom imposat pels conqueridors: “Hispània”. Durant el procés de colonització romana, aquest fenomen respondria a una evident síndrome d’Estocolm, però avui, segles després, ja és una altra cosa: Síndrome Espongiforme dels Espanyols.
 
Aquí teniu una cançó que ironitza sobre aquest aspecte. “Tots coneixem el gran Colom“. En ser descoberts per Colom, els indis afirmen ser “americans” i haver estat “descoberts”:
 
“La gent saluda amb mocadors. I Colom diu: “bon dia a tots” “És que l’Amèrica és aquí?” I responien tots que sí. Els indis deien “Ja és un fet. Avui sí que ens han descobert.”
 
El més trist de tot plegat és que aquesta gent, els hispans, ens han colonitzat i ens governen.
 
Vilassar, 16 de gener de 2011
BanderaWesterlo

Catalunya i Flandes: una relació històrica (4). Els Mérode

by Catalunya. Història
A la província belga d’Antwerpen podem trobar un altre conjunt de ciutats que porten el senyal del comte de Barcelona en llurs banderes i escuts: Westerlo, Herselt, Tongerlo, Hulshout… La raó de la presència de la bandera catalana en aquestes ciutats es deu, segons la tradició, al fet del casament de l’hereva de la família Mérode, propietaris d’aquells territoris, i Pere Berenguer, tercer fill [sic] de Ramon Berenguer IV.
 
Les fonts descriuen la tradició en aquests termes:
  
“Segons la tradició, [els Mérode] descendeixen d’un fill del rei Ramon Berenguer d’Aragó qui, en tornar de la creuada de 1147, es va casar amb l’hereva dels Mérode” (Amadeo Martín-Rey y Cabieses, Anales de la Real Academia Matritense de Heraldica y Genealogia, Vol. 6, Madrid, 2000-2001, p. 196)
 
Une autre, plus couramment répandue, fait remonter la famille à Raymond Béranger, Roi d’Aragon et Comte de Barcelone et à son épouse Pétronille dont le 3ème fils, Pierre Béranger, à son retour de Terre-Sainte, se retira en Allemagne et épousa, dans la seconde moitié du XIIè siècle, Adélaïde de Rode fille de Hugues, baron de Rode et de Constance de La Mark. Ils eurent un fils Werner de Rode (voir ci-dessus Werner III) (Le lief de Mérode: plus de 830 ans d’histoire)
 
 
 
   

 

 
Bandera de la ciutat de Westerlo Bandera de la ciutat de Herselt

Bandera de la ciutat de Hulshout
 
 
The weapon shield of the family Merode comes from the Counts of Barcelona, Kings of Aragon. Under King Charles the Bold, first king of France after the split of Charlemagne’s empire, the south of France was divided in different countees. One of them was the countee of Barcelona who’s count, Wilfred the Hairy, felt on the battlefield against the Mourish (Islamic people from north Africa invading spain in the middle ages) . While the Count of Barcelona was dying on this battlfield, Charles the Bold came to talk to him. Just before his death Carl the Bold drew, with his fingers bathed with the count’s blood, four bars on the golden shield of the Count.
 
This weapon shield later became the weapon shield of the Counts of Barcelona, later known as kings of Aragon. As the Aragon were the ancestors of the Merode family, the actual weapon shiled of the Merodes still represent the same 4 red (blood) bars on a golden shield background. (Kasteel van Weterlo).
 
Les descendants de Chevaliers Croisés : Monseigneur Xavier de Mérode descendait de Pierre Bérenger, troisième fils de Raymond Bérenger, Roi d’Aragon et Comte de Barcelone et de Provence. En 1179, Pierre Bérenger, revenu des Croisades, épousa l’héritière de Mérode et leurs descendants gardèrent ce nom. (Croisade des Zouaves Pontificaux: origines et motivations).
 
Fora de la veracitat de l’explicació tradicional, el cert és que l’assumpció del senyal dels comtes de Barcelona per part de la família dels Mérode (així com dels Berthout, tal com hem vist en l’article anterior), demostra la importància dels reis catalans en el context polític europeu en una època tan primerenca com el segle XII.
 
Les arrels de la presència catalana en els Països Baixos permetran la penetració catalana al centre del continent europeu per mitjà d’una política de casaments que culminarà el segle XV amb el matrimoni de Joana d’Aragó, filla de Ferran II el catòlic, rei de Catalunya, i l’hereu dels dominis de Flandes, Felip el Bell.
 
 
Vilassar, 5 de juliol de 2010
 
 
Lessines_250

Catalunya i Flandes. Una relació històrica (2)

by Catalunya. Història
La relació política entre Flandes i Catalunya va néixer el 1516 arran del nomenament de Carles d’Àustria (1500-1558), fill de Joana d’Aragó i net de Ferran el Catòlic, com a rei de Catalunya amb el títol de Comte de Barcelona. La historiografia espanyola presenta aquest esdeveniment des de la perspectiva castellana d’un “rei d’Espanya”.
 
Així podem llegir-ho en la continuació per part de José de Miniana de la Crònica General de España de Juan de Mariana:
 
De la proclamación de Carlos I, rey de España. Hechas con grande magnificencia las exequias del rey don Fernando, y enjutas las lágrimas que se derramaron por su muerte, se trató en el consejo de enviará don Carlos el testamento en que era declarado sucesor, suplicándole viniese cuanto antesá tomar posesion de sus reinos heredados. (…)  Entretanto don Carlos recibió la triste nueva déla muerte de su abuelo: y después de haber dado sinceras señales de dolor, y elogiado como debia la memoria de principe tan grande, mandó celebrar exequias con aparato magnifico en la iglesia mayor de Gante; y para que no faltase circunstancia á la solemnidad de este acto, asistió él mismo vestido de luto. Hecho esto, y convertida la tristeza en elegría, después que fue saludado rey de España, dirigió sus cuidados á las cosas del reino. (Llibre 1, capítol 1, Historia general de España: la compuesta, enmendada y añadida. Vol. 2. Imprenta y librería de Gaspar y Roig, editores. Madrid, 1852. p. 249)
 
La confusió política de Castella i Espanya procedeix de l’edat mitjana en la pretensió de l’aristocràcia castellana de governar la Península Ibèrica per considerar-se hereva de l’elit visigoda expulsada del poder pels àrabs. Fruit d’aquesta pretensió política, els castellans van crear un projecte polític anomenat “Espanya” a partir de la consideració prèvia d’un concepte geogràfic d’abast territorial peninsular. No importa que a la Península Ibèrica hi hagués cinc regnes com escrivia Florián Ocampo, cronista de Carles I:
 
Ahora por este nuestro tiempo, dado que también haya muchos pueblos y gentes españolas que particularmente se nombren con apellidos diversos entre sí, todos ellos van contenidos y incluídos dentro de cinco reinos cristianos que se hicieron en España después que los árabes y moros africanos entraron en ella, cuando la sacaron de poder de los godos, que en aquel tiempo la poseían: y son los siguientes. El reino de Portugal, el reino de León, el reino de Castilla, el reino de Navarra, el reino de Aragón. (Los cinco primeros libros de la crónica general de España, I, 3, p. 32/572).
 
Recordem que en temps d’Ocampo, Portugal no formava part encara dels dominis del rei de Castella i no ho faria fins al 1580 amb l’entrada en escena de Felip II. D’aquesta manera, Ocampo està demostrant una concepció nacionalista extraordinàriament agressiva que, amb el temps, es traduïrà en l’exigència de sotmetiment dels portuguesos al dictat castellà per via de la violència, com també succeiria amb catalans, bascos i qualsevol que gosés contradir l’imaginari nacional castellà.
 
Podríem aportar moltes altres cites però la qüestió de pretensió de domini peninsular per part dels castellans ja des de l’edat mitjana no és un concepte desconegut que necessiti aclarir-se. Ja ens hi hem referit en algun altre lloc i, si de cas, també podeu consultar la Wikipèdia per copsar l’arrelament del concepte nacionalista entre els castellans, malgrat les cites que algú hi ha transcrit i que, detallant els títols reials de Carles I, impedeixen deduir-ne res que tingui a veure amb Espanya. El títol de l’entrada a la Wikipèdia, “Carlos I de España” és com una bofetada a la intel·ligència.
 

Crec interessant aportar aquí aquesta imatge procedent del llibre Las grandezas y cosas notables de España de Pedro de Medina, publicada a Sevilla el 1548 (per tant, abans que al 1580 Portugal fos possessió dels Àustries) per remarcar la noció nacionalista castellana abocada sobre el conjunt de la Península Ibèrica:

La interpretació de Carles I com a “rei d’Espanya” obeeix als interessos propagandístics del nacionalisme castellà però incorre en grans incongruències. La més important i evident és la inexistència d’Espanya al segle XVI. Subratllem novament que Espanya va néixer, pròpiament com a tal, el 1714. 

 
És important remarcar aquest fet per a així poder circumscriure la realitat política de Carles d’Àustria als territoris específics dels quals era monarca titular. Si apartem el concepte d’Espanya per tractar-se al segle XVI d’una pretensió nacionalista castellana, el que tindrem és un monarca de diferents estats a la Península Ibèrica: els estats de la Corona d’Aragó: Aragó, Catalunya i València (per una banda) i l’estat de Castella (per una altra). El fet de la parcialitat política de la Península Ibèrica no ofereix cap dubte. Tot just, per a ser reconegut com a rei, Carles d’Àustria es va veure obligat a visitar tots aquests territoris i jurar-ne les constitucions corresponents, una per una. Així, va visitar Valladolid l’any 1518, Saragossa el 1518, Barcelona el 1519 i, nou anys després, València el 1528.
I remarquem aquí que Carles d’Àustria mai no va visitar mai Lisboa perquè mai no va ser rei de Portugal. En conseqüència, no podria haver estat mai rei de cap Espanya en l’abast peninsular al que fan referència els cronistes Mariana, Medina, Ocampo i altres. Espanya, com a projecte polític, no existia més que en l’imaginari nacionalista dels castellans. Una pura invenció que va servir d’excusa a les ànsies expansionistes de l’artistocràcia castellana.
 
Visió nacionalista castellana de les possessions de Carles d’Àustria.
Per què “imperio español” i no “flamenc”, “austríac” o “alemany”?
 

Hem volgut insistir tantes vegades en una qüestió tan evident, però alhora conflictiva (en la mentalitat nacionalista dels castellans), perquè ara cal preguntar-se sota quines condicions Carles d’Àustria era comte a Flandes.

Com sabem, Carles va heretar les possessions europees per la mort del seu pare Felip el bell (1478-1506) a través del dret d’herència procedent dels seus avis paterns: de Maximilià I (1459-1519), el seu avi, emperador del Sacre Imperi Romano-Germànic, rebria Àustria i el dret a la corona imperial, i de Maria de Borgonya (1457-1482), la seva àvia, en rebria Borgonya, les 17 províncies dels països baixos, Artois i el Franc Comtat.

L’assumpció efectiva d’aquestes possessions europees, com també del regne de Castella (no així d’Aragó, Catalunya i València, on governaria Ferran el catòlic, el seu sogre, fins al 1516), es va produir el dia en què va morir el seu pare, Felip el bell: 25 d’octubre de 1506. Tot i així, en ser menor d’edat (tenia 6 anys), els diferents territoris van ser regentats per diferents personalitats. En el cas dels Països Baixos, la regència va ser assumida pel seu avi patern, Maximilià (1459-1519), emperador del Sacre Imperi Romano Germànic i, més tard, per la filla d’aquest, Margarida d’Àustria (1480-1530).

Herències rebudes per Carles d’Àustria
Possessions de Carles d’Àustria a la seva mort
Font: ”The Cambridge Modern History Atlas,” editat per Sir Adolphus William Ward et.al.)
 

Si prescindim doncs de la idea d’Espanya, construcció nacionalista de l’aristocràcia castellana, i ens concentrem en els estats de la Corona d’Aragó i els territoris dels països baixos, descobrirem que el rei de Catalunya (entre 1519 i 1558) era un flamenc nascut a la ciutat de Gant, a l’actual estat de Bèlgica, fill de Joana, i net de Ferran II, rei de Catalunya (entre 1479 i 1516).

Per bé que no descobrim res de nou insistint en aquest aspecte, sí que resulta interessant remarcar la condició flamenca del rei de Catalunya per a així, un altre cop, allunyar de l’imaginari actual les idees irreflexives que parlen d’un rei “alemany” o un rei “espanyol”. Carles I, rei de Catalunya, va esdevenir emperador del Sacre Imperi Romano Germànic a la mort del seu avi patern, Maximilià, el 1519, però abans ja era un rei de Catalunya (el mateix 1519 però uns mesos abans) i abans comte a Flandes (a la mort del seu pare, Felip el bell, el 1506).

El vincle entre Catalunya i Flandes és indiscutible, i el podem reforçar si atenem al fet que la mare de Carles, Joana, dita la boja, va casar-se amb Felip el formós tot just a l’actual ciutat belga de Lieja el 12 de novembre de 1496.

Aquests vincles dinàstics són fonamentals per a entendre perquè avui moltes ciutats de Bèlgica i Holanda, i també de les contrades més occidentals d’Alemanya, incorporen el senyal identificatiu del rei català en llurs escuts. No podem assegurar que tots aquests escuts belgues i holandesos responguin a la condició reial catalana de Carles d’Àustria, però la semblança convida a reflexionar-hi.

Escut de la ciutat de Lessines
(Província d’Hainaut, Bèlgica)
Escut de la ciutat de Bernissart
(Província d’Hainaut, Bèlgica)
Escut de la ciutat d’Ellezelles
(Província d’Hainaut, Bèlgica)		 Escut de la ciutat de Saint-Amand
(Província d’Hainaut, Bèlgica)
Escut de la ciutat de Rozenburg
(Província Zuid-Holland, Holanda)		 Escut de la ciutat de Maassluis
(Província Zuid-Holland, Holanda)
Escut de la ciutat de Beijerland
(Província Zuid-Holland, Holanda)		 Escut de la ciutat d’Albrandswaard
(Província Zuid-Holland, Holanda)
 
Vilassar, 18 de juny de 2010
Escut Noordoostpolder

Catalunya i Flandes. Una relació històrica (1)

by Catalunya. Història
Les notícies recents sobre les eleccions belgues que han donat el triomf als partits independentistes flamencs ens permeten subratllar la realitat del fenomen d’afirmació nacional que, al costat de Grenlàndia, Escòcia, Québec, Txèquia, Eslovàquia, les repúbliques de l’antiga Iugoeslàvia i Unió Soviètica, etc., s’està desenvolupant arreu del món en els nostres dies. L’època dels grans imperis s’està extingint paral·lelament al procés d’expansió de la democràcia i les filosofies que, posant l’accent en el caràcter dialògic de l’ésser humà, critiquen el pensament únic.
 
Catalunya està involucrada en el mateix procés sobiranista de les nacions que, com ara Flandes, avancen cap al reconeixement polític de llur condició específica en forma d’un estat polític, bé independent, bé federat. El procés independentista flamenc afectarà profundament l’evolució de la política de la Comunitat Europea perquè, a diferència de la independència d’estats no comunitaris, per primera vegada caldrà atendre a les conseqüències jurídiques i polítiques que comporti la divisió d’un estat membre. El fet de l’emancipació sobiranista de Flandes obligarà la Comunitat Europea i els estats que l’integren a definir una legislació específica en aquesta matèria tan delicada, creant les bases jurídiques per tal que altres regions accedeixin al mateix estatus polític tot assegurant alhora la continuïtat del projecte europeu comú.
 
No tindrà sentit exigir que un nou estat independent com ara Flandes pugui ser expulsat de la Comunitat Europea, especialment si tenim en compte que acull la capital Brussel·les i en va ser soci fundador.
 
En aquest nou context que aviat caldrà concretar en la legislació europea, Catalunya trobarà l’oportunitat definitiva per a escapar de França i Espanya i recuperar la seva condició d’estat que les potències colonitzadores li van arrabassar. El cas català serà especialment complex perquè, en el supòsit que arribi a recuperar la condició d’estat que va perdre el 1714, tot d’una emergiran amb força les demandes sobiranistes procedents d’Aragó, Balears, Llenguadoc, València, Euskadi, Navarra, Galícia, etc. Espanya i França pressionaran per a evitar que llurs estats es desintegrin o simplement es reestructurin però Flandes haurà sentat les bases d’una nova època en l’estructura organitzativa d’Europa.
 
Per aquesta raó, creiem que resulta interessant cridar l’atenció sobre els elements comuns que lliguen la història de Catalunya i Flandes. Ens interessa criticar les idees errònies de la historiografia oficial espanyola que parla de la pretesa condició “hispànica” de la monarquia que dominava sobre les antigues “17 províncies” que més tard van donar lloc als estats actuals d’Holanda, Bèlgica i Luxemburg. Ens interessa també subratllar el caràcter imperial de Catalunya i la Corona d’Aragó durant els segles XVI i XVII, en perjudici de la pretesa superioritat política exclusiva dels castellans.
 
En propers articles desenvoluparem aquestes idees.
 
Per començar, observeu aquests escuts de les ciutats de Beauraing (a la província belga de Namur) i de Noordoostpolder (a la província holandesa de Flevoland):
 
Escut de la ciutat de Beauraing
(Província de Namur, Bèlgica)
Escut de la ciutat de Noordoostpolder
(Província de Flevoland, Holanda)

Vilassar, 15 de juny de 2010