Les notícies recents sobre les eleccions belgues que han donat el triomf als partits independentistes flamencs ens permeten subratllar la realitat del fenomen d’afirmació nacional que, al costat de Grenlàndia, Escòcia, Québec, Txèquia, Eslovàquia, les repúbliques de l’antiga Iugoeslàvia i Unió Soviètica, etc., s’està desenvolupant arreu del món en els nostres dies. L’època dels grans imperis s’està extingint paral·lelament al procés d’expansió de la democràcia i les filosofies que, posant l’accent en el caràcter dialògic de l’ésser humà, critiquen el pensament únic.
Catalunya està involucrada en el mateix procés sobiranista de les nacions que, com ara Flandes, avancen cap al reconeixement polític de llur condició específica en forma d’un estat polític, bé independent, bé federat. El procés independentista flamenc afectarà profundament l’evolució de la política de la Comunitat Europea perquè, a diferència de la independència d’estats no comunitaris, per primera vegada caldrà atendre a les conseqüències jurídiques i polítiques que comporti la divisió d’un estat membre. El fet de l’emancipació sobiranista de Flandes obligarà la Comunitat Europea i els estats que l’integren a definir una legislació específica en aquesta matèria tan delicada, creant les bases jurídiques per tal que altres regions accedeixin al mateix estatus polític tot assegurant alhora la continuïtat del projecte europeu comú.
No tindrà sentit exigir que un nou estat independent com ara Flandes pugui ser expulsat de la Comunitat Europea, especialment si tenim en compte que acull la capital Brussel·les i en va ser soci fundador.
En aquest nou context que aviat caldrà concretar en la legislació europea, Catalunya trobarà l’oportunitat definitiva per a escapar de França i Espanya i recuperar la seva condició d’estat que les potències colonitzadores li van arrabassar. El cas català serà especialment complex perquè, en el supòsit que arribi a recuperar la condició d’estat que va perdre el 1714, tot d’una emergiran amb força les demandes sobiranistes procedents d’Aragó, Balears, Llenguadoc, València, Euskadi, Navarra, Galícia, etc. Espanya i França pressionaran per a evitar que llurs estats es desintegrin o simplement es reestructurin però Flandes haurà sentat les bases d’una nova època en l’estructura organitzativa d’Europa.
Per aquesta raó, creiem que resulta interessant cridar l’atenció sobre els elements comuns que lliguen la història de Catalunya i Flandes. Ens interessa criticar les idees errònies de la historiografia oficial espanyola que parla de la pretesa condició “hispànica” de la monarquia que dominava sobre les antigues “17 províncies” que més tard van donar lloc als estats actuals d’Holanda, Bèlgica i Luxemburg. Ens interessa també subratllar el caràcter imperial de Catalunya i la Corona d’Aragó durant els segles XVI i XVII, en perjudici de la pretesa superioritat política exclusiva dels castellans.
En propers articles desenvoluparem aquestes idees.
Per començar, observeu aquests escuts de les ciutats de Beauraing (a la província belga de Namur) i de Noordoostpolder (a la província holandesa de Flevoland):
Escut de la ciutat de Beauraing
(Província de Namur, Bèlgica)
|
Escut de la ciutat de Noordoostpolder
(Província de Flevoland, Holanda)
|
Vilassar, 15 de juny de 2010