El dia 27 de desembre de 2010, l’historiador Joan B. Culla va publicar al diari ARA un escrit atacant la difusió a Wikileaks de documents secrets de la diplomàcia nord-americana. Per formular el seu rebuig, el Sr. Culla argumenta que el treball de Julian Assange no parteix d’una investigació periodística de rigor sinó que es redueix a un simple robatori de documents secrets que es publiquen sense contrast. Culla afegeix altres arguments menors com ara que els documents robats no aporten cap informació que no coneguéssim abans, i que el Sr. Assange és un redemptor, un desaprensiu, un egòlatra, un aprofitat, un semental i un antisistema de luxe (o pijo-progre).
Considero que l’escrit del Sr. Culla, autor a qui respecto profundament, pateix d’importants incoherències que cal posar aquí en relleu.
El Sr. Culla basa gran part de la seva crítica en el menyspreu del valor de la informació aportada pels documents de Wikileaks. La contradicció aquí apareix en l’esforç innecessari que el Sr. Culla està duent a terme per convèncer el lector de la manca de valor d’uns documents publicats. Si, certament, no valen res, per què preocupar-se? Per desfer la contradicció, deduïrem que el Sr. Culla no s’adreça tant a Wikileaks com a aquells que consideren que Wikileaks té valor però, fins i tot així, l’esforç del Sr. Culla demostra no pas que els documents de Wikileaks no tenen valor (com ell argumenta en referir-se explícitament a comentaris de diplomàtics i altres polítics) sinó la incomoditat que li produeix el fet mateix de la publicació. Aquest aspecte s’observa ben clarament quan Culla pregunta si també hauríem de retransmetre en directe els consells de ministres i els consells d’administració de les empreses.
Suposo que el Sr. Culla, i dic això en benefici del seu esperit humanístic, no deu haver visionat les gravacions en què helicòpters nord-americans assassinen a sang freda civils que caminen despistats pel carrer i d’altres que aixequen els braços en senyal de rendició. Potser el Sr. Culla ens està dient que aquests documents no tenen valor? En benefici d’un periodisme professional hem de negar valor als documents que ens mostren els assassinats comesos per les tropes nord-americanes? En un judici, el Sr. Culla declararia nul el procés contra els assassins perquè els documents són poc interessants i les proves han estat obtingudes de manera il·legal per mitjà de robatoris?
Si convertíssim el món en un escenari sotmès absolutament a les exigències de la legalitat, llavors tots acabaríem convertits en carn de canó, víctimes de guerres catastròfiques provocades per estats que, en el privilegi de la llei (com passa a Afganistan, Iraq, Sahara, el Càucas, el Tíbet i altres indrets), ataquen els més febles. No oblidem que, fins i tot en estats democràtics, la legalitat pateix el defecte de deslligar-se molt sovint dels valors morals més elementals perquè, en les altes instàncies de la política, entren en joc interessos partidistes que res tenen a veure amb els drets bàsics de les persones.
Víctima del seu esperit legalista, el Sr. Culla ja ha convertit el Sr. Assange (al marge de tot procés judicial) en un personatge detestable que “es fica al llit de qualsevol senyora de bon veure que se li posi bé”. Però… a què estem jugant? Hem d’admetre aquest argument com a vàlid per a condemnar Assange i deixar de banda un assumpte tan important com l’assassinat d’innocents per part de les tropes nord-americanes? Perquè, no ho oblidem, aquí estem jutjant això. A ningú no li interessa que el ministre d’exteriors nord-americà faci comentaris sobre un polític espanyol. El nucli del problema és un altre.
Que el Sr. Assange sigui més o menys simpàtic, més o menys atractiu, a qui li importa? Cenyim-nos als documents. Si són poc interessants, no en parlem. I si ho són, comentem-los.
La ciència de la historiografia no es basa només en documents procedents d’arxius. Molt sovint, aquests documents estan sota terra, o en la veu de persones anònimes, o en petjades imprevistes procedents de contextos alternatius.El Sr. Culla està acostumat a investigar en arxius perfectament legals, ordenats i catalogats segons criteris inofensius als que accedeix per mitjà d’una sol·licitud protocolitzada, però nosaltres aquí estem tractant el fet que el govern nord-americà, precisament, ocultava arxius que mai a la vida no faria públics perquè aquests arxius demostren que estan actuant legalment al marge de tota moralitat i cometent crims molt greus. El Sr. Culla hauria d’entendre que el respecte extrem a la legitimitat de les lleis converteix les lleis en textos immorals. Legitimitat i legalitat són coses diferents. Perquè una llei sigui legítima abans ha de respectar els valors, les virtuts.
Com a bon català, el Sr. Culla hauria de recordar que si Catalunya avui està sotmesa militarment als estats francès i espanyol es deu precisament a la voluntat esdevinguda llei d’uns monarques i uns generals que van decidir immoralment que les lleis catalanes no valien res. Tot just, en aquests contextos de perversió de la llei, l’alternativa de les víctimes (si volem respectar la pau) és la “transparència”, l’enunciació de la veritat dels fets: Wikileaks.
En la seva ideologia hiperlegalista, el Sr. Culla confon informació pública i informació privada i, a més, duu aquesta problemàtica cap a una banalització injusta. Les seves preguntes ho diuen tot: “Suprimim de la vida pública tota reserva, tota confidencialitat? Transmetem els consells de ministres en directe per tele o internet? També els consells d’administració de les empreses?”. El Sr. Culla està confonent els àmbits públic i privat. Una cosa són els consells de ministres, on es tracta informació que afecta el conjunt de la societat i que paguem tots nosaltres amb els nostres impostos, i una altra cosa són els consells d’administració de les empreses, on els responsables de negocis privats discuteixen assumptes particulars. Molt probablement, i formularé aquest comentari des del respecte més absolut cap a la seva persona, la confusió del Sr. Culla és pròpia d’algú que ha assumit com a propi el seu càrrec públic en la condició de professor en una universitat pública. En el llenguatge de l’administració, quan un funcionari guanya oposicions a un lloc de treball es diu que “pren possessió de la plaça”. Hi ha poques perversions més greus que aquesta: en una administració pública, un lloc de treball deixa de ser públic perquè ha passat a ser privatiu amb caràcter vitalici. Déu meu. Des d’aquesta perspectiva, es fa realment difícil criticar Wikileaks sense confondre els conceptes.
Si volguéssim ser conseqüents, hauríem de fer que, amb les molt comptades excepcions de les informacions que posessin en perill la vida i l’honor de les persones, tota la informació de l’administració pública fos pública, és a dir, publicada a temps real i accessible per Internet: la comptabilitat (factura per factura), les nòmines, els contractes, els projectes d’obres, les subvencions, les auditories, etc. La inviolabilitat de la correspondència i el secret de les telecomunicacions que cita el Sr. Culla es refereix a l’àmbit privat i provisionalment a l’àmbit públic. Quan passa un temps, els documents públics es desclassifiquen. Però algú creu realment que, sense el robatori dels documents publicats a Wikileaks, les fotografies i els vídeos de les tortures i els assassinats de les tropes nord-americanes haurien estat mai desclassificats? No, simplement, no haurien existit. Si la historiografia depengués només de documents legals (els documents que no han estat censurats pel poder) no tindríem ciència sinó, com així ha succeït durant segles abans de la democràcia, només contes d’aventures on els reis i els generals són herois divins. L’ocultació de la informació pública en el secretisme de la llei i la legitimitat de l’autoritat (sobretot en democràcia) genera immoralitat, genera els crims que, afortunadament, Wikileaks ha contribuït a desvelar.
El camí de l’autèntica democràcia i el respecte als drets humans, encara que aquest aspecte pugui no agradar al Sr. Culla i als governs, és la transparència: la publicació en temps real de la comptabilitat, les nòmines, els contractes, els projectes d’obres, les subvencions, les auditories, etc. Els delinqüents cometen els crims en l’anonimat, la foscor, la nit, el secret. I les administracions públiques també.
Joan Cavaller
7 de gener de 2011