En articles anteriors hem examinat el fet de l’enfrontament nacional entre castellans i catalans per la imposició en les consciències d’un passat preromà que legitimés el protagonisme històric d’uns i altres en plena competència als segles XV i posteriors per la constitució d’un imperi universal. Hem examinat també com aquest enfrontament va derivar en la creació d’una mitologia basada en el personatge bíblic de Túbal, net de Noè, qui després del diluvi marxaria cap a occident i seria l’antecessor dels pobles que habiten la Península Ibèrica.
La proliferació de teories sobre el lloc d’arribada i assentament de Túbal va enrarir moltíssim l’escenari historiogràfic fins que l’historiador castellà Juan de Mariana va sentenciar que l’important no era el lloc d’establiment de Túbal sinó el fet que aquest personatge és el pare de tots els espanyols (entenent per espanyols també els portuguesos).
La degeneració del mite per interessos nacionalistes, on també intervenien bascos-navarresos i portuguesos, va portar a la substitució de Túbal per Tarsis, un altre descendent de Noè, aprofitant la semblança de la paraula Tarsis amb Tartessos i la vigència de l’antiga mitologia de l’Atlàntida. Llavors encara, malgrat la preeminència creixent dels castellans en la construcció de l’imperi universal, els historiadors d’un i altre poble, castellans i catalans, insistien a subratllar el caràcter homogeni del poble “espanyol” (entenent per espanyols també els portuguesos) i un projecte polític comú.
Després de les guerres d’independència de Portugal i Cataluya al 1640, i la posterior invasió i ocupació militars d’Aragó, Balears, Catalunya i València per part dels castellans a començaments del segle XVIII, amb la destrucció consegüent de llurs estats i la conversió d’aquests territoris en colònies castellanes, el panorama historiogràfic va experimentar una sensible alteració en la perspectiva catalana. A partir de l’ocupació militar castellana, la noció catalana d’un poble “espanyol” homogeni en tota la Península Ibèrica va començar a esvair-se per causa dels efectes perniciosos que les monarquies dels Àustries i sobretot dels Borbons estaven generant en la pròpia condició. El cop de l’ocupació militar que culminava al 1714 va obrir els ulls a una intel·lectualitat que, de forma molt lenta i cautelosa, va començar a capgirar l’imaginari nacional.
Cal advertir que al llarg de tot el segle XVIII, és a dir, en plena imposició d’un règim militar a Catalunya per part dels espanyols, la historiografia catalana tenia ben poques oportunitats per a manifestar-se. Haurem d’esperar a la invasió francesa de 1808 per tal que, en el silenci castellà imposat pels francesos, Catalunya pogués manifestar públicament la seva visió. Una visió encara infectada d’espanyolisme però, al mateix temps, capaç d’encendre la flama que conduirà pocs anys més tard a discursos nacionals reivindicatius (Bofarull, Renaixença…).
Ens estem referint a la veu de l’historiador Joan Francesc de Masdeu (Palerm, 1744- València, 1817). Especialista en història antiga i epigrafia, Masdeu és l’autor dels 20 volums de la Història crítica d’Espanya. La substitució del mot general, que caracteritzava i caracteritzarà les històries d’Espanya dels castellans fins a ben avançat el segle XIX, per la paraula crítica informa ja d’un canvi de paràmetres interpretatius que faran d’aquesta obra un referent important en l’escena historiogràfica del moment.
Per raons professionals del seu pare (tresorer general de l’exèrcit de Carles de Borbó, rei de Nàpols i Sicília pel Tractat de Viena), la família de Joan Francesc de Masdeu es va traslladar de Barcelona a Palerm, Sicília, on va néixer el nostre historiador. En tornar ben aviat a Barcelona, el jove Joan Francesc Masdeu va ingressar a l’ordre dels jesuïtes fins que el 1767 va haver d’exiliar-se a Itàlia per causa del decret d’expulsió de la Companyia de Jesús dictada pel rei Carlos III. És en aquest exili on va redactar el seu monumental treball. Escrit originalment en italià i castellà entre 1783 i 1805, revisa la història d’Espanya fins al segle XI.
La importància del treball de Masdeu, en allò que afecta al tema ibèric que aquí tractem, rau en el fet que atempta directament contra el paradigma clàssic de les historiografies catalana i castellana precedents i que Juan de Mariana havia contribuït a fixar per mitjà de la seva noció de celtíbers i d’una Espanya imperial. Contra aquesta tradició historiogràfica recent que fa el joc als castellans en ser protagonistes de la Península Ibèrica, Masdeu formula la diferenciació entre catalans i castellans atorgant avantpassats particulars a uns i altres: Tharsis ho serà dels ibers, Túbal dels celtes.
En primer lloc, contra la idea clàssica de l’arribada d’un únic personatge mitològic a les costes peninsulars, bé Túbal, bé Tarsis, Masdeu presenta l’opinió que hi van arribar tots dos alhora:
De esta suerte fácilmente se entiende como las familias de Tubal, y Tarsis fueron á poblar la España. Con repetidas marchas, y á cortas jornadas, con detenciones freqüentes, ya en un país, ya en otro, internando ya en una provincia, por ejemplo la Polonia, ya en otra de Alemania, y Francia, llegáron finalmente á vencer la aspereza de las cumbres de los Pyrinéos, de donde descubriéron un inmenso terreno desierto, que les excitó el deseo de poseerle. Los dos pueblos desamparáron aquellas escarpadas rocas, baxáron á la llanura, probablemente separados entre sí, … (Llibre 2, p. 78) (p. 110 pdf)
A continuació, estableix la distinció nacionalista que trenca el monopoli castellà d’un únic poble antecessor dels espanyols en el seu conjunt:
Conforme á mi modo de pensar, yo derivo el orígen de los Celtas de la España mas Occidental, y el de los Ibéros del residuo del país hasta los montes Pyrenéos. Este es mi systéma. Los pueblos mas antiguos de España, de quienes tenemos noticia son los Ibéros, y Celtas. Dos famílias, como dixe en la España Primitiva, pasáron á poblar todo el país, la de Tubal, y la de Tarsis, aquel nieto, y biznieto éste de Noe. De la primera desciende la nación Cética, y de la segunda la Ibéra. Los Tubalitas, ó Celtas, introduciéndose por algun paso de los Pyrenéos, penetráron hasta la otra parte de las columnas en Portugal, y se extenidéron por aquellas Costas Occidentales. (…). Los Tarsianos, ó Ibéros vencidas las cumbres de aquellas montañas, baxáron á extenderse por las orillas del Ebro, se internáron en las Castillas, y ocupáron el centro de España con todas las riberas Meridionales, y Septentrionales. Pasado algun siglo … los Celtas los arrojáron de las Costas del Norte, les usurpáron las provincias, que se encuentran desde el Cabo de Finisterre hasta los Pyrenéos, y despues succesivamente les quitáron á Aragon, y otros diferentes países hácia Mediodía (…) Sostengo que los Ibéros ocupaban la España Septentrional hasta que la invadiéron los Celtas de la Occidental. (…) Los Ibéros Tarsianos se miran domiciliados constantemente en las orillas Meridionales de España, donde estuvo la antigua Tarsis famosa en la Escritura… (Llibre 2, p. 116-118).
Subratllem que Masdeu ha trencat el paradigma imposat per Juan de Mariana d’un únic poble en el present, un únic poble en el passat. Després de l’ocupació militar castellana materialitzada el 1714, els catalans per fi han despertat per a reclamar allò que no havien fet abans: reconeixement antropològic específic. És cert que Masdeu identifica els ibers amb els habitants del sud; ho fa per a justificar la semblança morfològica de les paraules Tarsis i Tartesos; tot i així, la diferència entre tots dos pobles, ibers i celtes, esdevé fonamental en la seva obra.
Fins i tot la tesi de Juan de Mariana d’una Celtiberia equivalent a la Península Ibèrica i el conjunt dels seus habitants resta invalidada en l’obra de Masdeu, el qual es manté fidel als textos grecs que limiten Celtibèria en la confluència d’Aragó i Castella:
Los Celtas formaban un pueblo numeroso, y guerrero, mezclándose con los Ibéros del Septentrion, de costumbres semejantes á las suyas, pudiéron extenderse poco á poco por todo aquel vasto país, y de allí baxar á la Vasconia á Aragon, y entrar en la posesion del terreno, que se denominó después Celtibéria. (Llibre 2, p. 120).
La radicalitat del pensament de Masdeu pot apreciar-se igualment en el moment en què planteja la diferencia terminològica apreciable en els textos antics entre España i Ibèria, als quals concedeix versemblança. No cal dir que en plena ocupació militar dels estats aragonès, català i valencià per part dels castellans, el text de Masdeu cobra un sentit especial més enllà del simple comentari filològic:
La descendencia de los Españoles derivada de Tarsis tiene por defensor á Julio Africano, que floreció al principio del siglo tercero de la Iglesia, de cuya obra nos ha conservado algunos fragmentos Eusebio en su Cronicon. Del mismo parecer han sido el Autor Anónimo de La división de las Gentes, que escribía en el mismo tiempo, Eusebio de Cesarea á principio del siglo quarto, el Crónicon llamado Bárbaro á fines del siglo sexto, el Crónicon Alexandrino, que acaba el año treinta y uno del siglo septimo, y Jorge Sincélo en los años ultimos del mismo siglo. Autores todos ellos citados en el Aparato á ala antigua Monarchía Espanyola de Don Joseph de Pellicer. Uno de estos Escritores hace distincion entre Espanyoles é Ibéros, á los quales atribuye un mismo orígen con los Tirrenos, derivándolos á todos de Tarsis, y de esta generacion comun forman tres provincias, la España-magna, Ibéria, é Hispano-Galicia. Asi se halla en el Cronicon Alexandrino. (Llibre 2, p. 69)
D’acord amb els textos antics, Masdeu ens informa que España i Ibèria són en realitat coses diferents, i que, a més a més, Ibèria correspon als catalans:
… en la antigüedad se dividió también en muchos países, siendo una de estas reparticiones de provincias, la que corresponde á los dos nombres dichos [España i Iberia], entendiéndose propriamente por Ibéria todo el espacio de tierra, que baña el rio Ibéro vulgarmente Ebro, comprehendido despues por los Romanos baxo el nombre de España Tarraconense; y por España las provincias mas Occidentales, que posteriormente hicieron la división de la Bética, y Lusitánia. (Llibre 2, p. 69)
Vet aquí doncs que per primer cop un historiador català estableix un vincle molt clar entre catalans i ibers, vincle aquest que al mateix temps significa una diferència substancial amb el vincle que pugui lligar castellans i celtes. La historiografia catalana anterior a Masdeu (Beuter, Tomic, Viladamor, Calça…) cridava en favor del protagonisme català fent que Túbal s’instal·lés primigèniament a Catalunya (l’Ebre, Amposta, Tortosa, els Pirineus…), però hem hagut d’esperar a la invasió castellana de 1714 per tal que els catalans reaccionessin i proposessin una interpretació històrica alternativa. Després de 1714, aquell projecte d’una Espanya compartida amb els castellans ja s’ha començat a trencar. A partir de Masdeu, la historiografia catalana començarà a reclamar una identitat pròpia. El camí que condueix a Bosch i Gimpera hi resta clarament il·luminat.
Enllaç al Llibre Segon de la Historia Crítica de España de Masdeu
Vilassar, 16 de juny de 2009
L’obra de Juan de Mariana, Historia general de España (1592), va romandre com el text més important de la historiografia castellana des de temps de Felip II de Castella fins a ben entrat el segle XIX. Caldria explicar perquè durant més de dos segles no hi va haver noves produccions rellevants però el fet és aquest i així ha estat constatat per nombrosos autors. El treball de Mariana va exercir les funcions de llibre sagrat de la monarquia absolutista dels Àustries amb capacitat per a descriure les línies generals de la visió universalista dels castellans.
El naixement de la nova entitat política que coneixem amb el nom d’España, el 1714, va empènyer la nova dinastia reial, els Borbons, a promoure nous textos. En aquesta nova realitat política, els Estats de la Corona d’Aragó havien estat desmantellats i convertits en colònies de la Corona de Castella per mitjà de la implantació de les lleis castellanes (Decrets de Nova Planta) i un ferri sistema militar, legislatiu i fiscal, circumstància que perdura encara avui dia, tres-centes anys després. Tinguem present que, sota l’ocupació vigent, els antics Estats d’Aragó, Catalunya i València avui no tenen sobirania legislativa i fiscal i, encara menys, capacitat executiva sobre l’exèrcit. En tots aquests aspectes, els parlaments corresponents depenen sempre de l’última decisió castellana a través del Parlament i les judicatures centrals.
Des de Felip II i fins el 1714, el domini nacional castellà de la Península Ibèrica s’havia basat en el control dels Estats portuguès (fins el 1640), aragonès, català i valencià a través del control de la monarquia austriacista per part de l’aristocràcia castellana corresponent. Després de 1714, el domini castellà de la Península Ibèrica (excepte Portugal) s’ajustarà a criteris essencialment militars amb governs sempre condicionats per l’exèrcit, cops d’Estat constants i atacs de l’exèrcit dirigits contra les colònies aragonesa, balear, catalana i valenciana per tal de subjugar-les. De fet, el segle XVIII es caracteritzarà per un estat de setge permanent sobre els territoris aragonès, balear, català i valencià que només conclourà amb l’entrada de les tropes franceses de Napoleó.
Un cop Napoleó va ser derrotat el 1813, l’Estat castellà (esdevingut espanyol) potenciarà una nova historiografia amb produccions encaminades a legitimar la continuïtat del sistema colonialista sobre els antics territoris de la Corona d’Aragó. D’entre totes aquestes obres, la més important serà la Historia general de España de Modesto Lafuente (Cervera de Pisuerga, Palencia, 1806 – Madrid, 1866), treball monumental distribuït en 29 volums publicats entre 1850 i 1867. Hi ha altres textos, cada cop més nombrosos, però donat el gran èxit que va gaudir aquest treball, nosaltres ens hi referirem tot fixant-nos en els temes que tenen a veure amb la realitat preromana dels ibers.
El títol de la seva història coincideix no casualment amb l’obra de Juan de Mariana en tant que recull les idees més importants del nacionalisme castellà d’aspiració hispànica.
En primer lloc, cal subratllar que, per fi, després de l’obra del català Joan Francesc Masdéu, la historiografia castellana més avançada va abandonar la qüestió del passat bíblic d’ibers i celtes que, fins al moment, la major part dels historiadors precedents s’havien esforçat a argumentar per tal de legitimar el present. En articles anteriors hem tractat aquesta qüestió. [1]
Confesamos ingénuamente que despues de haber consultado, con el interés de quien busca de buena fé la verdad, cuantos autores antiguos hemos podido haber que supiésemos haber tratado las cosas de España, despues de haber evacuado muchas citas con gran escrupulosidad y consumo de tiempo, no nos ha sido posible encontrar segura brújula y norte cierto por donde guiarnos en las oscuras investigaciones acerca de los pobladores primitivos de nuestra nacion: antes bien hemos tenido momentos de turbarse nuestra imaginacion cuando la hemos engolfado en este laberinto de dudas sin salida razonable, tropezando siempre, ó con relaciones que llevan marcado el sello de la fábula, ó por noticias que por confesion de los mismos autores se asientan en livianos y flacos fundamentos. Con la fé mas ardiente desearíamos que hubiese quien hallára datos mas sólidos, luces mas claras y salida mas segura de este intrincado dédalo.
Un pasage del historiador de los judíos Josefo ha dado lugar á que algunos de nuestros historiadores hayan afirmado como cosa segura que Tubal, hijo de Japhet y nieto de Noé, fué el primer hombre que vino á España, «y la gobernó con imperio templado y justo.» Apoyados otros en un capitulo del Génesis, en que se nombra á Tharsis, hijo de lavan y nieto de Japhet, entre los que salieron á poblar las islas de las naciones despues de la confusion de las lenguas en la torre de Babel, le hacen el primer poblador de España y el que dió su nombre á la isla Tbarseya, y de aquí el origen y principio de la nacion española. Bien querríamos, pero no nos es posible tener por bastante sólidos los fundamentos de una y otra opinion para asentar ni la una ni la otra como ciertas ‘” (Modesto Lafuente, Historia general de España, Vol. 1. Part 1. Llibre 1. Cap. 1. p. 291-292. Establecimiento tipográfico Mellado. Madrid, 1850)
El text de Lafuente (en la línia d’altres autors contemporanis) mostra, sens dubte, una evolució important respecte obres d’historiadors anteriors ja que, en rebutjar la mitologia judeocristiana, sembla voler ajustar-se a paràmetres d’interpretació basats en la ciència positiva, això és, ciència allunyada d’especulacions fantàstiques i centrades en fets contrastables. I aquest, certament, era l’esperit regnant a Europa al segle XIX després de l’extensió del pensament il·lustrat i, més tard, el positivisme.
Tot i així, quan parlem de la realitat de les nacions, el factor emocional influeix poderosament en la configuració dels discursos històrics. D’aquesta manera, en el text que hem transcrit, Lafuente introdueix acríticament el concepte d’España donant per fet que escriu sobre “nuestra nación”. Tothom té dret a escriure sobre la seva pròpia nació però, en fer-ho, filtrarà necessàriament prejudicis. Lafuente enuncia que rebutja les històries mítiques i les faules, però en parlar d’España ha fet ús d’un primer gran concepte fabulós: la nació espanyola.
La pretensió de Lafuente de tractar Espanya com una realitat nacional entra en el terreny de la mitologia nacionalista perquè, al segle XIX, Espanya no és una nació sinó vàries, a saber: la nació castellana tot exercint colonialisme sobre altres nacions, particularment la catalana, que domina militarment des de 1714.
Qualificaré el text de Lafuente en termes de nacionalisme ingenu perquè l’historiador creu sincerament en la realitat d’una nació espanyola d’abast peninsular i en els termes castellanistes que promociona. La concepció de Lafuente, i d’altres historiadors de la seva època, se sembla força a la de Juan de Mariana i altres historiadors dels segles XVI i XVII, però les diferències són substancials. En l’època dels Àustries, els historiadors castellans escrivien conscients de la voluntat de la construcció d’un imperi peninsular i universal en clau castellana, però ho feien encara (en la competència amb els altres regnes no castellans) des de l’evidència de la limitació territorial pròpia. Després de 1714, i malgrat la pèrdua d’influència castellana en el món com es fa evident per les conseqüències dels Tractats d’Utrecht i Rastatt (1709-1724) i la progressiva independència de colònies americanes, els historiadors castellans interpreten que l’imperi peninsular és una realitat ja construïda però interpreten també que aquest imperi no és tal cosa sinó, només, nació. La diferència es troba en el fet que en època dels Àustries, Castella i Catalunya competien per la construcció de l’imperi, mentre que, en època dels Borbons, Catalunya ha passat a formar part de l’imperi castellà, ha esdevingut colònia. En aquest nou context borbònic basat en la dominació dels antics Estats de la Corona d’Aragó, els historiadors castellans creuen irreflexivament la veritat del mite d’un imperi castellà d’abast peninsular i universal com a cosa realitzada.
El problema és que, en aquesta creença, els castellans han sacrificat la pròpia realitat nacional, només castellana, per a convertir-la en una imaginària nacionalitat espanyola d’abast peninsular. En la realitat dels fets, Portugal ja no forma part de la nació espanyola però sí continuarà essent-hi part essencial de l’imaginari nacionalista durant tot el segle XIX. En un altre lloc he qualificat l’autosacrifici nacional dels castellans en termes de “síndrome espongiforme dels espanyols”. Avui, un castellà no reconeixerà mai ser nació sense el concurs de catalans, valencians, aragonesos, balears, bascos… En creure el que no són, pateixen psicosi.
Llegim aquest altre text de Lafuente a propòsit de la resistència de les poblacions peninsulars contra la dominació romana. Un criteri positivista es referiria a aquelles poblacions romanes amb llurs noms corresponents d’acord amb les fonts disponibles: celtibers, ibers, celtes… Lafuente, en canvi, víctima del nacionalisme ingenu que experimenta en el context del nou Estat europeu nascut del Tractat d’Utrecht, a saber: Espanya, escriu llavors que els espanyols han existit sempre:
Lanzados de España los cartagineses, y campando ya solas y sin rivales las águilas romanas, parecía que los españoles tenian derecho á esperar de los que se decian sus amigos y aliados, aquel tratamiento generoso, benéfico y humanitario que los Escipiones habian inaugurado durante la guerra.
Pronto se disiparon tan halagüeñas esperanzas. Aquella á que los romanos daban el suave título de alianza, ó el mas dulce de amistad, fuese convirtiendo luego en dominacion verdadera, y los españoles se fueron penetrando de que no habian prodigado su sangre sino para resolver la cuestion de cuál de las dos repúblicas habia de ser la dominadora, de que no habian peleado sino para cambiar de señores , y de que para sacudir el nuevo yugo les seria preciso emprender nuevas lides. (Ibid. pp. 409-410)
Vet aquí que Lafuente ha traït els seus principis en qualificar com a espanyols un conjunt de pobles que estava molt lluny de qualsevol configuració social, nacional o política que pugui assemblar-se a l’Espanya del 1850.
Un procediment no nacionalista qualificaria la realitat nacional espanyola contemporània en els termes preromans informats per la literatura: celtibers, ibers, celtes… però no pas a l’inrevés. Tots nosaltres fem servir els cognoms dels nostres avantpassats (pares, avis, besavis…) però no tindria sentit, perquè nosaltres encara no existíem, esperar que els nostres avantpassats es diguessin com nosaltres ens diem en el nostre present: Josep, Joan, Miquel… Lafuente i els historiadors nacionalistes espanyols sí ho fan: es refereixen als avantpassats dels espanyols amb un nom contemporani: españoles. Psicosi.
Insistim en què Juan de Mariana havia fet servir les mateixes expressions però amb diferent significat. Tenint present que en temps de Felip II de Castella, Espanya no era més que un referent geogràfic nascut amb els romans, la seva història general es convertia en l’expressió ideal de la vocació peninsular i universalista del nacionalisme castellà. Un poble castellà que se sabia castellà però volia ser més. En canvi, amb Modesto Lafuente, en un nou context polític on Espanya sí existeix com a entitat política real, el concepte d’Espanya significa llavors una altra cosa, significa la disfressa cultural de la nació castellana que es nega a reconèixer-se en els seus propis límits estrictes, només castellans, perquè ha sacrificat la seva pròpia identitat en benefici d’un ideal peninsular i universal. La nació castellana es nega a reconèixer l’ocupació militar de 1714 i la subsegüent colonització i repressió dels Estats d’Aragó, Catalunya i València, avui vigent, perquè si fes tal cosa es descobriria a si mateixa sense el mite de la seva pròpia sublimació peninsular i universal, es descobriria a si mateixa en la seva materialitat insignificant: despullada, sense identitat pròpia.
[1] Ibers, celtes i la descendència de Noè, parts 1, 2, 3 i 4, i La historiografia castellana contra Masdeu
Vilassar, 14 de setembre de 2009