Aquests últims temps estan sortint a la llum constants casos de corrupció a l’administració pública espanyola. Donada la proliferació tan intensa d’aquests esdeveniments, molts analistes intenten aportar una explicació que justifiqui el fenomen i que, al mateix temps, serveixi per a evitar tan terrible xacra. La majoria d’ells arriben a la conclusió que la democràcia espanyola és massa jove i pateix l’herència del franquisme, és a dir, que les institucions públiques no han viscut encara les transformacions que hagués estat desitjable practicar-hi. Com a símptomes del baix nivell de la nostra cultura democràtica, els analistes citen exemples com ara les llistes tancades, la dependència del poder judicial respecte el poder executiu, la poca vinculació del Senat amb la realitat territorial del país, la manca de transparència de les institucions, les dificultats sistèmiques per a la participació dels ciutadans en decisions cabdals, etc.
Creiem que aquest plantejament és encertat però excessivament superficial. Normalment, quan parlem de corrupció ens estem referint a una situació en què algú exerceix una activitat contrària a la regulació vigent. Les lleis poden ser justes o injustes però, quan ens situem en el terreny de la democràcia, on les persones tenen iguals drets i iguals obligacions davant la llei, les injustícies tendeixen a desaparèixer perquè, precisament, les parts en joc (ciutadans, treballadors, empreses, associacions, etc.) acorden establir mecanismes de control que evitin excessos. En canvi, en un govern no democràtic, la part dominadora (militars, aristocràcia financera, aristocràcia reial, partit únic, etc.) imposa normes que els puguin beneficiar en exclusiva. Per aconseguir el domini en un govern no democràtic, l’elit dominadora necessita corrompre la societat. La paraula “corrompre” i el seu substantiu derivat “corrupció” procedeixen de l’arrel “rompre”, “trencar”. Així com en una democràcia la societat conviu amb un grau elevat d’harmonia, en una aristocràcia succeeix el contrari: l’elit dominadora trenca la unitat de la societat per aconseguir afeblir la part contrària i continuar gaudint del poder. Aquesta és la raó per la qual els governs aristocràtics fomenten grups específics als quals subornen amb diners i privilegis de tota mena. Els governants necessiten comprar la fidelitat d’aquests grups específics per aconseguir que el conjunt general de la societat estigui trencat (romput, co-rromput) i no sumi forces.
Una d’aquests formes de govern no democràtics són els estats colonialistes. Els estats colonialistes no són més que reproduccions a més gran escala de les típiques societats aristocràtiques en què un grup privilegiat sotmet el conjunt de la societat, amb la diferència que el grup privilegiat és un estat i la societat dominada un altre poble o nació. Entenem que cal partir de la base que Espanya és una estat colonial nascut el 1714 i en el qual una metròpoli (els castellans) ocupa, domina i sacseja sistemàticament un seguit de colònies: abans Amèrica o Àfrica, ara Catalunya, València, Balears, Aragó, etc. Aquesta situació de dominació colonialista s’ha mantingut fins al dia d’avui durant 300 anys i ho ha fet sobre bases militars (Felip V, Espartero, Primo de Rivera, Franco) però també en base a una estructura administrativa perfectament dissenyada per a l’obtenció eficient de recursos que permetin alimentar l’aristocràcia de Madrid i la continuïtat del procés.
Els estats colonialistes són consubstancialment corruptes. De la mateixa manera que l’aristocràcia necessita subornar grups específics per a aconseguir-ne la fidelitat i la submissió del conjunt de la societat, en un estat colonialista, i per a la mateixa finalitat, la metròpoli ha de comprar la fidelitat de grups concrets que viuen a la la colònia. En un sistema de govern aristocràtic, de la compra de la fidelitat de grups no en diem pròpiament “corrupció” perquè la tirania és ella en si mateixa corrupta. Els escàndols de corrupció sorgeixen a la llum pública en un sistema de govern pretesament democràtic perquè, llavors, tothom entén que el govern no pot afavorir indiscriminadament grups particulars al marge del conjunt del grup. Els escàndols de corrupció que s’estan descobrint últimament a Espanya són tal cosa, escàndols, perquè s’està veient que, efectivament, hi ha grups privilegiats (Bankia, partits polítics, etc.), però aquí caldria subratllar que aquests no són casos accidentals sinó necessaris per a la persistència de la submissió de les colònies i del sistema extorsionador. Si resulten escandalosos, tanmateix, és perquè no s’ajusten a les regles del joc democràtic.
La desigualtat de les balances fiscals, la despropoció de la inversió de l’estat espanyol en perjudici de les colònies (sobretot en els casos de Catalunya, València i Balears), el sobreendeutament d’aquestes mateixes colònies (20% respecte al PIB al costat del 10% de mitjana de la restat dels territoris), l’impagament descarat i injustificat de compromisos pressupostaris adquirits, la imposició de l’idioma a l’administració i les escoles, la investigació fiscal desproporcionada a Catalunya, etc. són exemples de comportaments corruptes per part de la metròpoli castellana que pot practicar aquesta corrupció precisament perquè té els privilegis del poder judicial, legislatiu i executiu. Com deia aquell, la pàtria és anterior a la democràcia, però caldria advertir que per pàtria hem d’entendre “pàtria colonitzadora”. Ara sí, la premisa del general cobra tot el seu sentit. És en democràcia quan l’estat colonitzador comença a experimentar greus dificultats per mantenir el sistema corrupte de gestió. És llavors quan esclata Bankia i tots els altres monopolis en un estat consubstancialment corrupte (Undargarin, PP a València, PP a Balears, SGAE, aeroports i AVEs buits, Ibèria, CEOE-Marsans, Caso Campeón-Ex ministro Blanco, etc.). La diferència en relació amb els casos de corrupció del PSOE en època de Felipe González és que l’excessiu afany depredador de l’estat colonitzador espanyol ha trencat el fràgil equilibri entre les diverses parts que ajudava a mantenir sense gaire sotracs l’estatus quo establert durant la transició.
I és en el si d’aquest context consubstancialment corrupte que, llavors, l’estat colonitzador ataca les colònies per a destruir-les en la mateixa proporció que està patint a casa pròpia. Només així podem entendre què està succeint realment a Catalunya. Per què el poder judicial ha trigat 10 anys a dictaminar sobre el cas Pallerols? Per què surten ara els casos d’escoltes telefòniques sobre polítics i altres personalitats? Per què acusen ara Pujol i la seva família amb informació tan antiga?
Per a no ensorrar-se, l’estat colonitzador intenta utilitzar com a últim recurs la corrupció que ell mateix ha generat. En el qüestionament del sistema democràtic, l’estat colonitzador pot assolir els seus objectius:
– la perpetuació del sistema d’explotació colonial envers les colònies catalanes, imprescindible per al manteniment econòmic d’un estat inepte i ineficaç
– la neutralització de l’aparició d’un sistema més radicalment democràtic, que destruís el seu sistema de privilegis econòmics, polítics i socials
Tanmateix, en democràcia, en el context de la democràcia europea, el sotmetiment colonial dels estats conquerits de l’antiga Corona d’Aragó per part de Castella està arribant a la seva fi.
Joan Cavaller, Armand Sanmamed
11 de març de 2013
