Els darrers esdeveniments en matèria econòmica que estan sacsejant els països de tot el món per causa de la crisi financera han posat al descobert les vergonyes de molts estats que, inicialment, semblaven molt solvents però s’estan descobrint fraudulents. Aquest és el cas de Grècia, Hongria i Espanya, estats que acumulen deute públic de manera desproporcionada i arrosseguen la Unió Europea a desequilibris que ningú vol assumir. Hem de recordar que la Comunitat Europea va néixer tot just després de la Segona Guerra Mundial per a evitar noves conflagracions bèl·liques que tothom interpretava són conseqüència de l’empobriment.
Si Europa no és capaç de sobreposar-se a la crisi dels estats que la constitueixen, molt probablement acabarà per trencar-se en mil trossos i tornarem a viure la desagradable situació social que va desembocar en les guerres del segle XX.
Per aquesta raó, Grècia i Espanya reben pressions molt fortes per a evitar que l’economia continuï degradant-se en forma de més endeutament. Atès que la dependència financera respecte a l’exterior és molt intensa, aquests estats (Grècia, Espanya, etc.) no tenen més remei que aplicar les receptes aconsellades pels amos del deute i pels estats més poderosos.
La política erràtica del president del govern espanyol, José Luis Rodríguez, ha ajudat i molt a justificar la intervenció dels estats estrangers. L’espectacle esdevé especialment ridícul sobretot al costat de les paraules altisonants i prepotents que el mateix president va pronunciar al setembre de 2008: “Espanya recuperarà aviat el camí del seu creixement potencial, perquè potser tingui el sistema financer més sòlid de la comunitat internacional”.
L’explosió de la bombolla especulativa ha contribuït decisivament a rebaixar els fums del nacionalisme espanyol que ara necessita del socors financer exterior i ha vist com el país ha estat inclòs en el grup que algun simpàtic va definir amb les sigles PIGS (Portugal, Ireland, Greece and Spain). Ara, més que mai, tothom està veient molt clarament que l’Estat espanyol venia fum en base a especulació urbanística, contractes escombraria, economia submergida, fons estructurals europeus i impostos de l’antiga Corona d’Aragó.
La realitat dels fets contradiu dramàticament la farsa de l’imaginari polític que l’Estat ha construït al llarg dels anys. Si extrapolem aquesta circumstància a la història d’Espanya, descobrirem que el fenomen no resulta tan estrany. La ineptitud dels governants castellans i després espanyols ha arrossegat les arques de l’Estat a incomptables bancarrotes (1557, 1575, 1596, 1607, 1627, 1647, etc.) fins al punt que el poble castellano-espanyol ha acabat per incorporar el fet de la ineptitud com a tret característic de la pròpia manera de ser. La saviesa popular dels castellans recull la ineficàcia característica en molts acudits (“es troben un francès, un anglès i un espanyol…”) i també en la literatura i el cinema però, atès que només els tontos són capaços de convertir la pròpia tonteria en virtut, els espanyols han hagut de reconvertir llur ineptitud específica en alguna altra cosa que evités la vergonya. D’aquesta manera, han ocultat la ineficiència tot emparant-se en ordenacions socials molt jerarquitzades (exèrcit, funcionariat, església…) i, finalment, en la mística, la mitologia catòlica, la divinitat. La famosa mística castellana no és més que una disfressa per a ocultar la incompetència dels governs castellans en les coses materials.
El problema és que, avui, les dades econòmiques no permeten fugir del món cap dimensions religioses accessibles per via de la mística. L’IPC, l’atur i el PIB són el que són. I la vergonya pública que provoquen és la que és.
En contraposició a aquest estat de coses, els catalans estem vivint un procés invers de rearmament moral. La depressió i pessimisme congènits que ens caracteritza estan essent bandejats perquè, malgrat la dependència política respecte a Espanya i França, estem despertant a la possibilitat d’un futur digne en forma d’Estat propi. La raó d’aquesta lenta però inexorable transformació es troba en el dinamisme característic de la societat civil que ha permès que el teixit del país pugui adaptar-se als reptes tecnològics i la globalització, assimilar econòmicament i socialment una massa d’immigració desmesurada, i alhora resistir la inèrcia cap a la ruïna a què ens arrossega l’Estat espanyol. Fruit d’aquest rearmament moral són també els grans èxits dels esportistes catalans arreu del món amb el Barça al capdavant.
El fet colonial castellà sobre Aragó, Balears, Catalunya i València amplifica moltíssim el contrast d’un fenomen i altre, perquè la majestuositat i aristocràcia que se suposa al colonitzador castellà s’està descobrint en realitat un esperit roí, gasiu, inútil, miserable. Al gegant imperial que cavalca heroic en el seu cavall fantàstic li ha caigut la disfressa i ara veiem que darrera no hi ha més que una mena de Torrente gras, caspós i garrulo, incapaç de fer res correctament per molt que vulgui enganyar el món disfressant-se de Quixot.
6 de juny de 2010