Últimament hem tingut l’oportunitat de llegir a la premsa diària diferents manifestacions a propòsit de la pretesa malaltia de catalans i espanyols. El 19 de gener de 2010, Carles Boix va publicar un article a l’AVUI amb el títol “La malaltia d’Espanya” on argumentava la situació no resolta d’adaptació de Catalunya dins Espanya i com aquesta situació d’inadaptació era percebuda com a malaltia espanyola d’un dels seus membres.
L’article de Carles Boix venia al cas dins la polèmica creada per les declaracions de Montserrat Nebrera en anunciar la publicació del seu llibre “En legítima defensa” on inclou una entrevista amb José María Aznar en la que aquest afirmava que la societat catalana està malalta. Fals o veritable, el cert és que el recurs al concepte de malaltia no resulta gens estrany en les referències a Catalunya o a Espanya.
Una d’aquestes referències a la malaltia, en aquest cas de Catalunya, es pot trobar en les paraules de Josep Maria Castellet en una entrevista que llegim a les pàgines 8 i 9 del número 65 de juliol-agost de 2006 del Butlletí de l’Associació Col·legial d’Escriptors de Catalunya on diu que “la societat política catalana està emmalaltida”. El Sr. Castellet considerava inapropiada i absurda la polèmica per la politització de la qüestió de la llengua d’escriptura dels autors que haurien d’anar a Frankfurt en representació de la cultura catalana i, a partir d’aquí, per la politització del concepte de cultura catalana en si mateixa.
Com sabem, el problema de fons ve de lluny i no és altre que l’ocupació espanyola dels Estats d’Aragó, Catalunya i València produïda el 1714. Mentre l’ocupació persisteixi, la malaltia persistirà, en una i altra banda. Dins del conjunt de la literatura que parla de malalties socials catalana o espanyola, el text de referència en qüestió és La España invertebrada de José Ortega i Gasset, obra clàssica que el filòsof va publicar el 1921 en un moment en què Espanya avançava ràpidament cap al caos de la guerra i la destrucció.
En aquest treball, Ortega estableix que la malaltia d’Espanya rau no pas en la política sinó en la societat mateixa:
Un caso extremo de esta invertebración histórica estamos ahora viviendo en España. Todas las páginas de este rápido ensayo tienden a corregir la miopía que usualmente se padece en la percepción de los fenómenos sociales. Esa miopía consiste en creer que los fenómenos sociales, históricos, son los fenómenos políticos, y que las enfermedades de un cuerpo nacional son enfermedades políticas. Ahora bien, lo político es ciertamente el escaparate, el dintorno o cutis de lo social. Por eso es lo que primero salta a la vista. Y hay, en efecto, enfermedades nacionales que son meramente perturbaciones políticas, erupciones o infecciones de la piel social. Pero esos morbos externos no son nunca graves. Cuando lo que está mal en un país es la política, puede decirse que nada está muy mal. Ligero y transitorio el malestar, es seguro que el cuerpo social se regulará a sí mismo un día u otro. En España, por desgracia, la situación es inversa. El daño no está tanto en la política como en la sociedad misma, en el corazón y la cabeza de casi todos los españoles. (…) España se arrastra invertebrada, no ya en su política, sino, lo que es más hondo y sustantivo que la política, en la convivencia social misma. (Pàgina 56 del document pdf)
La malaltia en qüestió consisteix en el fet que les masses ja no escolten les elits governants:
¿Y en qué consiste esta enfermedad? Se oye hablar a menudo de la inmoralidad pública y se entiende por ella la falta de justicia en los tribunales, la simonía en los empleos, el latrocinio en los negocios que dependen del Poder público (…). La enfermedad española es, por malaventura, más grave que la susodicha inmoralidad pública. Peor que tener una enfermedad es ser una enfermedad. Que una sociedad sea inmoral, tenga o contenga inmoralidad, es grave; pero que una sociedad no sea una sociedad, es mucho más grave. Pues bien: éste es nuestro caso. La sociedad española se está disociando desde hace largo tiempo porque tiene infeccionada la raíz misma de la actividad socializadora.(…) Cuando la masa nacional degenera hasta el punto de caer en un estado de espíritu como el descrito, son inútiles razonamientos y predicación. Su enfermedad consiste precisamente en que no quiere dejarse influir, en que no está dispuesta a la humilde actitud de escuchar. (p. 57)
Per tal de conèixer les raons d’aquesta malaltia que afecta Espanya, Ortega i Gasset interpreta que els símptomes provenen de l’Edat Mitjana per causa de la manca de minories selectes dins el poble visigot que, infectat espiritualment pel contacte amb el decadent Imperi Romà, va marxar de la frontera per a dominar allò que els francs no infectats els van permetre posseir: la Península Ibèrica. Segons Ortega, els visigots, un poble malalt, són l’origen del que al llarg de la història serà Espanya, un poble igualment malalt:
El hecho es que al entrar el franco en las Galias y el visigodo en España representan ya dos niveles distintos de energía humana. El visigodo era el pueblo más viejo de Germania, había convivido con el Imperio romano en su hora más corrupta, había recibido su influjo directo y envolvente. (p.71)
(…) Eran pues, los visigodos germanos alcoholizados de romanismo, un pueblo decadente que venía dando tumbos por el espacio y por el tiempo cuando llega a España, último rincón de Europa, donde encuentra algún reposo. Por el contrario, el franco irrumpe intacto en la gentil tierra de Galia, vertiendo sobre ella el torrente indómito de su vitalidad. (p. 71-72)
(…) Pero los visigodos, que arriban ya extenuados, degenerados, no poseen esa minoría selecta. Un soplo de aire africano los barre de la Península, y cuando después la marca musulmana cede, se forman desde luego reinos con monarcas y plebe, pero sin suficiente minoría de nobles. Se me dirá que, a pesar de esto, supimos dar cima a nuestros gloriosos ocho siglos de Reconquista. Y a ello respondo ingenuamente que yo no entiendo como se pudo llamar reconquista a una cosa que dura ocho siglos. Si hubiera habido feudalismo, probablemente hubiera habido verdadera Reconquista, como hubo en otras partes Cruzadas, ejemplos maravillosos de lujo vital, de energía superabundante, de sublime deportismo histórico. (p. 75-76)
(…) Éste es el valor que tiene para mí transferir toda la cuestión de la Edad Moderna a la Edad Media, época en que España se constituye. (…) El secreto de los grandes problemas españoles está en la Edad Media. Acercándonos a ella corregimos el error de suponer que sólo en los últimos siglos ha decaído la vitalidad de nuestro pueblo, pero que fue en los comienzos de su historia tan enérgico y capaz como cualquiera otra raza continental. (p. 76)
El plantejament d’Ortega i Gasset se’ns presenta contundent en el seu dramatisme. Als seus ulls, Espanya és un cos social malalt, i ho és de malalt des del primer moment (l’Edat Mitjana) per causa de l’empobriment espiritual de la classe dirigent dels visigots. Ortega demana com a solució que el poble sigui capaç de regenerar una classe dirigent que mani les masses i que il·lumini el camí a seguir.
Creo que ahora se entenderá mejor lo que antes he dicho: en España lo ha hecho todo el pueblo y lo que no ha hecho el pueblo se ha quedado sin hacer. Pero una nación no puede ser solo pueblo: necesita una minoría egregia, como un cuerpo vivo no es sólo músculo, sino, además, ganglio nervioso y centro cerebral. (p. 79)
Jo, particularment, no tinc res a objectar al fet de la necessitat d’una classe dirigent, aquí i en qualsevol altre tipus de societat humana. Les solucions assembleàries funcionen bé només en col·lectius reduïts però es demostren impracticables per a societats complexes. El problema és en un altre lloc. L’anàlisi d’Ortega parteix del principi de la realitat nacional dels espanyols en els límits de la Península Ibèrica o, com a mínim, en els límits de l’estat espanyol. Com sabem, l’estat espanyol va néixer el 1714. La lloada unió monàrquica dels reis catòlics Ferran i Isabel no va implicar més que una unió provisional de regnes que, a més, incorporava possessions no ibèriques com ara els regnes italians (Nàpols, Sardenya i Sicília tenien virreis) i, més tard, amb Carles, possessions al centre europeu. En tot cas, els monarques pretesament espanyols haurien de ser qualificats com a catòlics, és a dir, universals, cosa que, en efecte, aquells reis feien. Per tant, els límits territorials de la cosa espanyola a la que Ortega deu estar referint-se no estan molt clarament definits. El mateix Ortega prescindeix de tot comentari sobre el caràcter territorial de Felip II, rei que el 1580 incorpora Portugal als seus dominis. Portugal, com Catalunya, València i Aragó, són regnes (avui en diríem Estats), però Ortega passa de llarg per a cridar l’atenció sobre el que realment l’interessa:
Porque no se le dé vueltas: España es una cosa hecha por Castilla, y hay razones para ir sospechando que, en general, sólo cabezas castellanas tiene órganos adecuados para percibir el gran problema de la España integral. Más de una vez me he entretenido imaginando qué habría acontecido si, en lugar de hombres de Castilla, hubieran sido encargados, mil años hace, los unitarios de ahora, catalanes y vascos, de forjar esta enorme cosa que llamamos España. Yo sospecho que, aplicando sus métodos y dando con sus testas en el yunque, lejos de arribar a la España una, habrían dejado la Península convertida en una pululación de mil cantones. (p. 32)
Ortega parla de catalans i bascos, però no parla de portuguesos. Interpreto doncs que el seu concepte nacionalista espanyol s’ha de subsumir als límits polítics del moment present, però no succeeix així amb els límits polítics de l’Estat espanyol que Ortega ja donava per fet, incorrectament, abans de 1714 amb la unió dinàstica dels reis catòlics.
Crido l’atenció sobre aquests aspectes contradictoris en el pensament d’Ortega perquè el seu concepte de malaltia social dels espanyols es basa, en realitat, en la consideració d’un cos malalt que no ha acabat d’examinar adequadament. Amb la confesió pública del fet que “España es una cosa hecha por Castilla”, Ortega està visionant un cos únic (Castella) amb protuberàncies anòmales (Catalunya i Euskadi) que distorsionen el sentit de la unitat. Però Ortega, el que té al davant en realitat no és un cos sinó diversos: castellans, bascos, catalans, etc. Víctima dels efectes de la malaltia castellana que ell esmenta, en què la societat no té una classe dirigent que també sigui una classe intel·lectual (hem llegit “centro cerebral”), Ortega no pot gaudir de capacitat racional suficient per a entendre que el drac i l’àliga, o si voleu: l’ase i el toro, són criatures diferents. Certament, una d’elles ha atacat l’altra i l’està trepitjant i, així, la silueta es confòn, però allò continuen essent animals diferents, societats diferents, pobles diferents. El poble dels espanyols en els límits de la Península Ibèrica, o en els límits imposats el 1714, no existeix, és pura ficció castellana.
Així doncs, en la seva anàlisi Ortega es comporta de forma perfectament conseqüent amb els seus principis: la seva visió està distorsionada per la malaltia del poble castellà, el seu propi poble, un poble que no té elit. A Ortega li falta deduir que per manca de direcció ideològica adequada, el seu propi pensament està malalt.
5 de febrer de 2010