Al llarg dels segles, la filosofia s’ha enfrontat amb el problema de la definició de l’ésser humà. En èpoques democràtiques (a l’antiga Grècia i a partir del segle XIX a Occident), la filosofia ha entès que la definició de l’ésser humà ha de centrar-se en la seva condició social. En canvi, en èpoques de naturalesa aristocràtica, l’ésser humà apareixia com a individualitat revestida d’algun factor específic com ara racionalitat, o llenguatge, o valor, o glòria, o connexió amb la divinitat o qualsevol altra cosa però sempre lluny de la seva condició social.
Davant del repte científic de definir la condició social de l’ésser humà, els filòsofs han fonamentat aquesta sociabilitat en termes de relacions dialèctiques (Hegel), o relacions de producció (Marx), o relacions comunicatives (Habermas), o relacions antropològiques de diferents tipus (religioses, ètniques, de parentiu…), etc. Només en els textos del primer Plató podem trobar un filòsof que interpreta la sociabilitat humana en termes de pluralitat tipològica. A l’Apologia i altres textos primerencs, Sòcrates conversa amb diferents conciutadans per a mostrar que, en efecte, hi ha diferents formes de relacions socials: artesans, poetes, sacerdots, constructors, comerciants, familiars, jutges, atletes, militars, polítics, compatriotes (grecs/bàrbars), filòsofs, etc. Tots ells conviuen. Conviuen en la pròpia forma de relació social i, alhora, amb més o menys intensitat, en totes les restants, configurant així el conjunt de la humanitat. En efecte, un pagès o un jutge dedicaran la major part del temps a la feina al camp o al tribunal, convivint llavors amb altres pagesos o personal de l’àmbit jurídic, però també dedicaran temps a conviure amb els membres de la pròpia família, amb els membres de l’estat (policies, soldats, recaptadors d’impostos…), amb els membres de les botigues on compraran, amb els veïns amb els que compartiran costums i tradicions, amb els artistes als que aplaudiran, etc. Per a subratllar aquest aspecte, Sòcrates es definia a si mateix com a membre de totes les formes de societat possibles: educador, polític, poeta, pare i marit, grec, etc., subratllant, això sí, la seva faceta principal: filòsof.
Malgrat la dedicació especial a un tipus de forma de relació social en funció de la pròpia professió, tothom conviu alhora en totes les formes de relacions socials possibles. D’una forma o una altra, amb més o menys intensitat, tots mantenim alhora relacions de producció, relacions religioses, relacions familiars, relacions artístiques, relacions nacionals, relacions polítiques, relacions educatives, relacions filosòfiques, etc.
El problema següent consistirà a identificar quines són exactament aquestes formes de relació social, el fonament que les fa ser el que són, i com s’ordenen entre elles. Sòcrates va lluitar tota la seva vida per convèncer tothom que les diferents formes de relació social s’ordenen sota la preeminència de la filosofia, és a dir, sota la preeminència de la forma de relació social filosòfica. Al mateix temps, aquesta filosofia s’haurà d’entendre en termes crítics contra aquells altres que, lluny de la dialèctica, lluny de la democràcia, pretenguin convertir la filosofia en veritat absoluta, és a dir, veritat individualitzada al marge del consens social (sofistes) i la política en aristocràcia (tirans, oligarques…) per mitjà de la imposició unilateral del poder.
Font bibliogràfica: Joan Cavaller, Teoria de les nacions. Vol. I (Kath’Hel·lens)