Catalunya i Flandes. Una relació històrica (2)

La relació política entre Flandes i Catalunya va néixer el 1516 arran del nomenament de Carles d’Àustria (1500-1558), fill de Joana d’Aragó i net de Ferran el Catòlic, com a rei de Catalunya amb el títol de Comte de Barcelona. La historiografia espanyola presenta aquest esdeveniment des de la perspectiva castellana d’un “rei d’Espanya”.

Així podem llegir-ho en la continuació per part de José de Miniana de la Crònica General de España de Juan de Mariana:

De la proclamación de Carlos I, rey de España. Hechas con grande magnificencia las exequias del rey don Fernando, y enjutas las lágrimas que se derramaron por su muerte, se trató en el consejo de enviará don Carlos el testamento en que era declarado sucesor, suplicándole viniese cuanto antesá tomar posesion de sus reinos heredados. (…) Entretanto don Carlos recibió la triste nueva déla muerte de su abuelo: y después de haber dado sinceras señales de dolor, y elogiado como debia la memoria de principe tan grande, mandó celebrar exequias con aparato magnifico en la iglesia mayor de Gante; y para que no faltase circunstancia á la solemnidad de este acto, asistió él mismo vestido de luto. Hecho esto, y convertida la tristeza en elegría, después que fue saludado rey de España, dirigió sus cuidados á las cosas del reino. (Llibre 1, capítol 1, Historia general de España: la compuesta, enmendada y añadida. Vol. 2. Imprenta y librería de Gaspar y Roig, editores. Madrid, 1852. p. 249)

La confusió política de Castella i Espanya procedeix de l’edat mitjana en la pretensió de l’aristocràcia castellana de governar la Península Ibèrica per considerar-se hereva de l’elit visigoda expulsada del poder pels àrabs. Fruit d’aquesta pretensió política, els castellans van crear un projecte polític anomenat “Espanya” a partir de la consideració prèvia d’un concepte geogràfic d’abast territorial peninsular. No importa que a la Península Ibèrica hi hagués cinc regnes com escrivia Florián Ocampo, cronista de Carles I:

Ahora por este nuestro tiempo, dado que también haya muchos pueblos y gentes españolas que particularmente se nombren con apellidos diversos entre sí, todos ellos van contenidos y incluídos dentro de cinco reinos cristianos que se hicieron en España después que los árabes y moros africanos entraron en ella, cuando la sacaron de poder de los godos, que en aquel tiempo la poseían: y son los siguientes. El reino de Portugal, el reino de León, el reino de Castilla, el reino de Navarra, el reino de Aragón. (Los cinco primeros libros de la crónica general de España, I, 3, p. 32/572).

Recordem que en temps d’Ocampo, Portugal no formava part encara dels dominis del rei de Castella i no ho faria fins al 1580 amb l’entrada en escena de Felip II. D’aquesta manera, Ocampo està demostrant una concepció nacionalista extraordinàriament agressiva que, amb el temps, es traduïrà en l’exigència de sotmetiment dels portuguesos al dictat castellà per via de la violència, com també succeiria amb catalans, bascos i qualsevol que gosés contradir l’imaginari nacional castellà.

Podríem aportar moltes altres cites però la qüestió de pretensió de domini peninsular per part dels castellans ja des de l’edat mitjana no és un concepte desconegut que necessiti aclarir-se. Ja ens hi hem referit en algun altre lloc i, si de cas, també podeu consultar la Wikipèdia per copsar l’arrelament del concepte nacionalista entre els castellans, malgrat les cites que algú hi ha transcrit i que, detallant els títols reials de Carles I, impedeixen deduir-ne res que tingui a veure amb Espanya. El títol de l’entrada a la Wikipèdia, “Carlos I de España” és com una bofetada a la intel·ligència.

Crec interessant aportar aquí aquesta imatge procedent del llibre Las grandezas y cosas notables de España de Pedro de Medina, publicada a Sevilla el 1548 (per tant, abans que al 1580 Portugal fos possessió dels Àustries) per remarcar la noció nacionalista castellana abocada sobre el conjunt de la Península Ibèrica:

La interpretació de Carles I com a “rei d’Espanya” obeeix als interessos propagandístics del nacionalisme castellà però incorre en grans incongruències. La més important i evident és la inexistència d’Espanya al segle XVI. Subratllem novament que Espanya va néixer, pròpiament com a tal, el 1714.

És important remarcar aquest fet per a així poder circumscriure la realitat política de Carles d’Àustria als territoris específics dels quals era monarca titular. Si apartem el concepte d’Espanya per tractar-se al segle XVI d’una pretensió nacionalista castellana, el que tindrem és un monarca de diferents estats a la Península Ibèrica: els estats de la Corona d’Aragó: Aragó, Catalunya i València (per una banda) i l’estat de Castella (per una altra). El fet de la parcialitat política de la Península Ibèrica no ofereix cap dubte. Tot just, per a ser reconegut com a rei, Carles d’Àustria es va veure obligat a visitar tots aquests territoris i jurar-ne les constitucions corresponents, una per una. Així, va visitar Valladolid l’any 1518, Saragossa el 1518, Barcelona el 1519 i, nou anys després, València el 1528.
I remarquem aquí que Carles d’Àustria mai no va visitar mai Lisboa perquè mai no va ser rei de Portugal. En conseqüència, no podria haver estat mai rei de cap Espanya en l’abast peninsular al que fan referència els cronistes Mariana, Medina, Ocampo i altres. Espanya, com a projecte polític, no existia més que en l’imaginari nacionalista dels castellans. Una pura invenció que va servir d’excusa a les ànsies expansionistes de l’artistocràcia castellana.

Visió nacionalista castellana de les possessions de Carles d’Àustria.

Per què “imperio español” i no “flamenc”, “austríac” o “alemany”?

Hem volgut insistir tantes vegades en una qüestió tan evident, però alhora conflictiva (en la mentalitat nacionalista dels castellans), perquè ara cal preguntar-se sota quines condicions Carles d’Àustria era comte a Flandes.

Com sabem, Carles va heretar les possessions europees per la mort del seu pare Felip el bell (1478-1506) a través del dret d’herència procedent dels seus avis paterns: de Maximilià I (1459-1519), el seu avi, emperador del Sacre Imperi Romano-Germànic, rebria Àustria i el dret a la corona imperial, i de Maria de Borgonya (1457-1482), la seva àvia, en rebria Borgonya, les 17 províncies dels països baixos, Artois i el Franc Comtat.

L’assumpció efectiva d’aquestes possessions europees, com també del regne de Castella (no així d’Aragó, Catalunya i València, on governaria Ferran el catòlic, el seu sogre, fins al 1516), es va produir el dia en què va morir el seu pare, Felip el bell: 25 d’octubre de 1506. Tot i així, en ser menor d’edat (tenia 6 anys), els diferents territoris van ser regentats per diferents personalitats. En el cas dels Països Baixos, la regència va ser assumida pel seu avi patern, Maximilià (1459-1519), emperador del Sacre Imperi Romano Germànic i, més tard, per la filla d’aquest, Margarida d’Àustria (1480-1530).


Herències rebudes per Carles d’Àustria	Possessions de Carles d’Àustria a la seva mort Font: ”The Cambridge Modern History Atlas,” editat per Sir Adolphus William Ward et.al.)

Si prescindim doncs de la idea d’Espanya, construcció nacionalista de l’aristocràcia castellana, i ens concentrem en els estats de la Corona d’Aragó i els territoris dels països baixos, descobrirem que el rei de Catalunya (entre 1519 i 1558) era un flamenc nascut a la ciutat de Gant, a l’actual estat de Bèlgica, fill de Joana, i net de Ferran II, rei de Catalunya (entre 1479 i 1516).

Per bé que no descobrim res de nou insistint en aquest aspecte, sí que resulta interessant remarcar la condició flamenca del rei de Catalunya per a així, un altre cop, allunyar de l’imaginari actual les idees irreflexives que parlen d’un rei “alemany” o un rei “espanyol”. Carles I, rei de Catalunya, va esdevenir emperador del Sacre Imperi Romano Germànic a la mort del seu avi patern, Maximilià, el 1519, però abans ja era un rei de Catalunya (el mateix 1519 però uns mesos abans) i abans comte a Flandes (a la mort del seu pare, Felip el bell, el 1506).

El vincle entre Catalunya i Flandes és indiscutible, i el podem reforçar si atenem al fet que la mare de Carles, Joana, dita la boja, va casar-se amb Felip el formós tot just a l’actual ciutat belga de Lieja el 12 de novembre de 1496.

Aquests vincles dinàstics són fonamentals per a entendre perquè avui moltes ciutats de Bèlgica i Holanda, i també de les contrades més occidentals d’Alemanya, incorporen el senyal identificatiu del rei català en llurs escuts. No podem assegurar que tots aquests escuts belgues i holandesos responguin a la condició reial catalana de Carles d’Àustria, però la semblança convida a reflexionar-hi.


Escut de la ciutat de Lessines (Província d’Hainaut, Bèlgica)	Escut de la ciutat de Bernissart (Província d’Hainaut, Bèlgica)

Escut de la ciutat d’Ellezelles (Província d’Hainaut, Bèlgica)	Escut de la ciutat de Saint-Amand (Província d’Hainaut, Bèlgica)

Escut de la ciutat de Rozenburg (Província Zuid-Holland, Holanda)	Escut de la ciutat de Maassluis (Província Zuid-Holland, Holanda)

Escut de la ciutat de Beijerland (Província Zuid-Holland, Holanda)	Escut de la ciutat d’Albrandswaard (Província Zuid-Holland, Holanda)