El dia 3 de juny de 2010, TV3 va emetre un treball dirigit per Dolors Genovès titulat “Adéu, Espanya?” dins el programa Sense ficció, en el qual compara la situació política de Grenlàndia, Québec i Escòcia amb Catalunya i planteja un seguit de qüestions: la independència/secessió és democràtica?, serien econòmicament viables aquests nous estats?, com reaccionaria la Unió Europea?
L’emissió d’aquest treball ha creat un enrenou important perquè per primera vegada un mitjà audiovisual públic a l’Estat espanyol, i que a més està en mans de polítics espanyolistes (PSC), s’ha atrevit a parlar de la possibilitat de la independència de Catalunya. Aquest fet és molt lloable perquè contribueix a normalitzar la discussió democràtica sobre aquesta qüestió, especialment en un Estat com l’espanyol que des de 1714 ocupa militarment Aragó, Balears, Catalunya i València i sotmet sistemàticament els habitants dels antics Estats a humiliació, espoli i violència. Tinguem present que no fa gaire anys, el jutge Garzón va empresonar independentistes només pel fet de ser-ho. L’emissió del treball “Adéu, Espanya” resulta encara més sorprenent perquè els seus responsables demostren un posicionament més que evident en favor de la independència de Catalunya.
La raó de ser d’aquest treball obeeix indubtablement al cansament de les institucions públiques catalanes davant l’empobriment a què ens sotmet l’Estat espanyol i, particularment, a la vergonya que produeix la paràlisi del Tribunal Constitucional en l’emissió de veredicte pel recurs presentat pel Partit Popular contra el vigent Estatut d’Autonomia. Sembla com si el PSC volgués cridar l’atenció a l’Estat sobre el perill independentista d’una sentència contrària a l’Estatut en qüestió, en la mateixa línia de les declaracions del president, José Montilla, al Senat espanyol el 24 de maig de 2010.
Així doncs, hem d’aplaudir els responsables de TV3 pels evidents beneficis que l’emissió del programa pot aportar a la normalitat democràtica del nostre país.
Per a justificar el posicionament independentista, el treball introdueix dades econòmiques molt rellevants, com ara que el dèficit fiscal de 15.000 milions d’euros anuals amb l’Estat espanyol serviria per a finançar un munt d’infraestructures. Però també introdueix breus referències a la història del país per a demanar legitimitat a la demanda d’independència: “1469: Ferran, príncep de Girona, i hereu de la Corona d’Aragó, es casa a Valladolid amb la princesa de Castella, Isabel. Deu anys després, s’unirien les dues corones. Catalunya, València, Mallorca i Aragó van conservar lleis, furs i corts pròpies. 1640: esclata la revolució a Catalunya per les exigències fiscals i militars de la monarquia hispànica en guerra contra França. El país és ara una república sota el domini del rei francès. 1652-1659: Catalunya retorna a la corona hispànica i perd els comtats del Rosselló i la Cerdanya cedits a França. 1700: mor el rei Carles II sense descendència. Castella defensa el net del rei de França, Felip de Borbó com a candidat. Anglaterra i Holanda prefereixen el fill de l’emperador d’Àustria, Carles. I esclata la guerra a Europa. La Corona d’Aragó va fer costat a Carles i al model parlamentari i comercial que hi havia a Anglaterra i Holanda. 1705: i Carles desembarca al port de Barcelona acompanyat de l’esquadra anglesa. 1714: les potències europees han abandonat Catalunya, i l’onze de setembre de 1714 cau Barcelona sota l’exèrcit del rei borbó, Felip V. 1.200 cases van ser enderrocades, 30.000 persones es van haver d’exiliar. Es van abolir les Constitucions, les Corts i la Generalitat. I es va imposar el dret de conquesta”.
Tot just en aquest punt, el treball salta a les consultes independentistes celebrades a Arenys de Munt el 13 de setembre de 2009, i passa a criticar obertament la situació de sotmetiment polític del país: “Amb l’Estatut al Constitucional, amb lleis estatals que limiten les competències, sense poder gestionar les infraestructures i la pèrdua d’un nivell de benestar, els actors populars i l’anomenada “societat civil” s’han mobilitzat”. Aquestes paraules mostren una clara vinculació entre uns fets i altres (l’ocupació borbònica i la imposició del dret de conquesta, per una banda, i les consultes independentistes, per l’altra) i, en conseqüència, el treball es decanta obertament en favor de la independència de Catalunya.
Observem, però, que en cap moment es parla de l’ocupació militar que actualment (no pas només al segle XVIII) viu Catalunya per part de les tropes dels exèrcits d’Espanya i França, com tampoc no es parla de la il·legitimitat dels sistemes polítics que (en nom de la voluntat del poble, avui, o de la voluntat del general i el monarca, ahir) intenten, al seu torn, validar l’ocupació. Quan diu que Catalunya va conservar els furs sota la corona dels Àustries, el treball incorre en el típic error servilista d’evitar pronunciar l’expressió “Estat de Catalunya” per a evitar contradir la pretesa realitat històrica d’Espanya. Si en comptes de “Estat de Catalunya” diem “furs”, estarem avançant a contracorrent cap a la recuperació de la condició d’Estat i l’imperi castellà en forma de “Espanya” continuarà comptant amb l’aprovació irreflexiva d’aquells que interpreten que Espanya ha existit sempre des de l’època dels romans.
Succeeix el mateix quan més tard diu: “es van abolir les Constitucions, les Corts i la Generalitat, i es va imposar el dret de conquesta”. En cap moment s’esmenta que Catalunya ha estat un Estat sempre a partir de la declaració d’independència del comte Borrell II el 988 i fins al 1714. L’omissió d’aquesta referència històrica tan important legitima Espanya, bé amb els Àustries, bé amb els Borbons, bé amb Franco, bé amb la democràcia, perquè Espanya no és posada en qüestió en cap moment. Fins i tot, quan no existia. Tinguem present que Espanya va néixer el 1714, però el programa de TV3 fa servir la clàssica referència “monarquia hispànica”, quan de fet no era hispànica sinó universal, ja que els Àustries dominaven territoris a la Península Ibèrica (on efectivament van existir les hispànies romanes) però també a Amèrica, Itàlia, Flandes, Àsia, Àfrica. Reduir la “monarquia catòlica” o “universal” dels Àustries a una “monarquia hispànica”, en el període de dos o tres segles en què Aragó, Catalunya i València eren Estats, significa legitimar inconscientment l’Espanya que vindrà a partir de 1714 i, amb ella, el fet de l’ocupació militar fins al dia d’avui (Felip V, Espartero, Primo de Rivera, Franco).
Aquest error dialèctic clàssic de la historiografia recent, i que veiem repetit en “Adéu Espanya?”, exigeix a l’opció independentista carregar-se d’arguments que la legitimin, un sobreesforç innecessari perquè les ocupacions militars són sempre injustes i condemnables. No tenim perquè justificar la independència, només hem de demanar que Espanya i França se’n vagin. Catalunya ja era un Estat abans que ells l’ocupessin, i volem que ho continuï essent.
Sigui com sigui, insisteixo, cal aplaudir la permissivitat del Partit Socialista de Catalunya en l’emissió d’aquest programa a televisió. Un cop s’han obert les finestres, ningú no pot negar que ha entrat l’aire fresc. Tenim l’horitzó a la vista.
Vilassar, 6 de juny de 2010