Aquest 8 de maig es commemora el 75è aniversari de la fi de la segona Guerra Mundial a Europa gràcies a la rendició de l’exèrcit alemany davant les tropes aliades. La guerra continuaria al Pacífic fins que el Japó va rendir-se a les tropes nord-americanes i aliades el dia 2 de setembre de 1945. Mai un conflicte armat havia no provocat tantes víctimes. La Unió Soviètica i la Xina, amb diferència, van patir el nombre més elevat de morts: 20 i 13 milions de persones, respectivament.
Els països victoriosos van imposar un fort control sobre Alemanya i Japó per a assegurar el domini. En aquest article vull comentar dos aspectes que sempre m’han cridat l’atenció sobre els fets a partir de la desfeta alemanya. En primer lloc, em pregunto per què França va tenir un paper tan destacat en el control de l’Alemanya derrotada, aconseguint fer-se càrrec del govern de diferents regions: Renània-Palatinat, Baden, Württemberg-Hohenzollern, Sarre i un sector de Berlín. Aquest fet em crida l’atenció perquè França només va contribuir a la victòria aliada amb una participació molt limitada, amb efectius nacionals escassos que van necessitar la col·laboració de tropes colonials i fugits de la guerra d’Espanya. Així per exemple, les Forces Franceses de l’Interior haurien tingut al voltant de 100.000 efectius al començament de1944, 200.000 en el moment del Desembarcament , 400.000 al setembre. Al 1943, les Forces Franceses Libres comptaven amb uns 60.000 combatents. En realitat, la resistència francesa no va gaudir d’un suport superior al 2 o el 3% de la població del país, sobretot tenint present que la meitat del país havia estat fidel als nazis sota el Govern de Vichy. Aquestes xifres contrasten amb la participació d’altres països com ara Canadà, amb 1.250.000 soldats, Polònia 400.000, Grècia 350.000, Turquia 300.000, Aràbia 100.000, Noruega 85.000, etc. Canadà, malgrat el seu contingent militar tan nombrós, no va tenir cap responsabilitat en el control de l’Alemanya derrotada. I el mateix va succeir amb països com ara Holanda, Dinamarca, Grècia o Noruega, ocupades pels nazis. La raó del protagonisme francès en els fets posteriors a l’armistici no es deu tant a la contribució militar dels francesos a la victòria sinó a la insistència de De Gaulle per a assegurar-se un paper destacat en les negociacions polítiques.
El segon aspecte que em crida l’atenció en els fets posteriors a la desfeta alemanya és que els aliats permetessin la supervivència a Espanya del règim feixista de Franco, el qual no només va triomfar en la Guerra Civil espanyola gràcies a l’ajut militar de Hitler i Mussolini sinó que també va col·laborar activament al costat dels nazis en la guerra amb l’aportació d’uns 50.000 soldats integrats en l’anomenada la División Azul. Sempre se’ns ha dit que els aliats van permetre la continuïtat del règim de Franco per la seva neutralitat en el conflicte, la lluita decidida contra el comunisme i a canvi del suport logístic en la lluita contra la Unió Soviètica durant la Guerra Freda, però a mi no m’ha convençut mai aquesta explicació. De fet, Franco no va ser neutral, va participar en la guerra mundial al costat dels nazis, com a mínim per mitjà de l’aportació de la División Azul. Però, a més, Espanya, fins i tot en democràcia, va col·laborar amb el nazisme després de la Guerra Mundial acollint refugiats nazis i negant-se a extradir-los. L’argument de la lluita contra el comunisme podria tenir algun valor però a mi no em resulta convincent perquè en totes les democràcies europees de la post-guerra els partits comunistes eren legals. Tampoc no té gaire sentit l’argument del suport logístic perquè els nord-americans només tenen 5 bases militars a Espanya, i en canvi en tenen moltes més a Alemanya (179), Itàlia (58), Gran Bretanya (27), Portugal (21), Turquia (17), etc.
El comportament polític de nord-americans i britànics en els fets de la post-guerra sempre m’ha resultat incomprensible, com també em resulta del tot incoherent que en els nostres dies nord-americans i britànics hagin abandonat l’escenari europeu. La política aïllacionista de Trump i el Brexit són plantejaments irresponsables que tornen Europa a una situació semblant a la que hi havia abans de la segona Guerra Mundial. Fruit d’aquesta irresponsabilitat ja tornem a tenir la ultradreta campant en els mateixos països que havien integrat l’eix feixista durant la segona Guerra Mundial: Alemanya, Hongria, Espanya, Àustria, Itàlia. I en comptes del Japó tenim la Xina. L’única garantia que no esclati una tercera Guerra Mundial ens la donen les armes atòmiques.
En el 75è aniversari de la fi de la segona Guerra Mundial a Europa valdria la pena preguntar-se què estem celebrant en realitat.
Vilassar, 10 de maig de 2020.